Entre Colera i Portbou s’aixequen unes imponents cingleres. El salt dels Gavatxos és la més prominent d’elles i cau en vertical al mar. Les pedres d’aquests indrets són fosques i malgrat que el sol es reflecteixi en elles mai aconsegueix treure’ls cap mena de brillantor. Quatre pins i dos matolls decoren el seu entorn sent l’única vegetació que ha sobreviscut als freqüents incendis que assolen la comarca. Abans aquestes muntanyes eren més transitades, però avui en dia només travessen el coll del Frare qui vol gaudir de les seves pronunciades corbes, com els motoristes i els ciclistes.
El blog de l'Argemir
Quadern de bitàcola d'excursions, viatges i opinió
23 d’abril 2024
El salt del Gavatxo
30 de març 2024
Els Woevodsky i Cap Roig
El matrimoni Woevodsky em genera sentiments contradictoris. D’una banda, d’admiració per la seva obra fonamental, és a dir, la finca Cap Roig, a Calella de Palafrugell, però també de rebuig perquè representen tot allò que molts de nosaltres repudiem: classisme, elitisme i conservadorisme.
Nicolai Woevosdky (1888-1974) va pertànyer a una nissaga
militar i aristocràtica i el seu pare va arribar a ser ministre de Marina del
tsar Nicolai II. Tant ell com els seus quatre germans varen estudiar en
l’acadèmia militar i lluitaren a la Gran Guerra contra els alemanys i també a
la guerra civil Russa contra els bolxevics, excepte Nicolai que es va quedar
residint a Londres. No obstant això, ell mai no va renunciar a la seva filiació
monàrquica i aristocràtica. De fet, va conservar l’espasa donada directament
pel tsar “per la seva valentia” com la més preuada de les seves possessions. Es
va casar amb la filla d’una família d’origen noble i van tenir dos fills. Sigui
per protegir-lo de la guerra o per millor servir a la pàtria, durant la I
Guerra Mundial va ser destinat a Londres, la qual cosa canviarà el seu destí,
com veurem més endavant.
Dorothy Webster (1888-1980) va ser una senyoreta amb
possibles, ben educada i malcriada, perfectament adaptada a la bona vida i gens
disposada a patir escassetat de diners. Mai li va mancar la iniciativa ni
l’esperit aventurer. De jove va viatjar pel Carib, Egipte i Europa. Va ser
membre de la “jet society” londinenca on es movia com a peix a l’aigua. Es va
casar als vint-i-un anys amb Ian Dennnistoun, oficial de la Guàrdia de
Granaders, amic dels diners, el bon viure i les faldilles alienes a més de les
pròpies. Ella tampoc va fer fàstics a altres pantalons, a més dels del seu
marit, i era perfectament capaç de col·leccionar-los a parells. Coneixem força
bé una part important de la seva biografia sentimental mercè a la demanda
judicial contra el seu ja exmarit. Gràcies al que allà va sortir a la llum
pública, sabem que el principal objectiu de la parella era prosperar pels
mitjans que fossin necessaris que en el cas de tots dos fou els serveis de
llit, més en el sentit de desfer-los que en el d’abillar-los. Gràcies a aquesta
pesada càrrega, ella va aconseguir del seu principal amant, el general Sir John
Cowans, promocions militars per al seu marit i còmodes serveis a Sa Graciosa
Majestat en despatxos ben allunyats dels fronts de guerra.
Per què desfer tan beneficiosa societat?, devien pensar,
però al seu marit la vida l’oferiria meravelloses sorpreses en forma de feixos
de bitllets gràcies a l’amor d’una rica i famosa vídua, la comtessa Carnarvon,
dels quals diners el cavaller va caure profundament enamorat. La gelosia per
aquest cop de fortuna del seu exmarit que, a més, provenia de la que havia
estat la seva millor amiga i mecenes particular, va acabar en un molt
publicitat judici. La demandant exigia al seu exmarit gratar-se la bossa com a
compensació als serveis prestats i el demandat va respondre contractant el
millor advocat de Londres, l’estratègia del qual va consistir a demostrar la
immoralitat de la senyora Webster que no li va quedar una altra sortida que
ratificar els fets. Malgrat tot, el judici no li va anar malament i va
aconseguir una bona picossada. Per contra, la sentència social va ser
implacable: culpable de lesa culpabilitat. Entre l’aristocràcia britànica no
estava mal vist tenir vicis, però ventar-los públicament era intolerable. Així,
doncs, el veredicte va consistir a fer el buit a la senyora Webster i al seu
nou i flamant marit, Nicolai Woevodsky, que també havia passat per un procés de
divorci més discret, però que l’havia allunyat del cercle de russos blancs
exiliats. Com que el seu ecosistema social es negava a continuar finançant-los,
van haver de fer bullir l’olla en altres indrets. La compensació econòmica pel
seu divorci podia semblar que els havien fet rics en un país pobre, però podien
acabar ràpidament pobres en un país ric.
Van provar fortuna a la Rivière francesa, però el sistema
postal, el telègraf, el telèfon, el tren, els vaixells ràpids i la premsa feia temps que s’havien
inventat i relacionar-se amb els proscrits no donava prestigi, més aviat tot el
contrari. Així que, com Ulisses vorejant la Mediterrània castigat per Posidó
per fer el burro provocant-lo gratuïtament, els Woevodsky voltaren per tot el
Mare Nostrum a la recerca d’un espai bo, bonic i barat on aposentar els seus
reials. Si Ulisses va navegar amb un simple veler, la nostra parella ho feia en
un espectacular cotxe esportiu descapotable vermell, un Torpedo Voisin. Quan la
fortuna somriu és bo compartir-lo amb la gent, devien pensar, confonent el verb
compartir amb el d’exhibir que tot i que sona semblant no són exactament el
mateix. Els desconcertats nàufrags escodrinyaren per les costes franceses,
italianes, croates i fins i tot s’atreviren a creuar les columnes d’Hèrcules i,
Gibraltar enllà, cercaren la seva Ítaca en terres portugueses, però fou en va.
Desesperats i capcots, arribaren a Barcelona on al discret hotel Ritz els
parlaren d’un nou indret que s’estava posant de moda: la Costa Brava. La seva
perseverança i la sort els van conduir a Calella de Palafrugell i fou un amor a
primera vista. Per fi havien trobat la nova Ítaca i, com Ulisses, van arribar
per quedar-se per sempre més, o quasi. Aquí comença una nova i llarguíssima
etapa on els esforços del matrimoni derivaren cap a la terra en forma d’una
finca de disset hectàrees que ho podia ser tot, però que, d’entrada, no era una
altra cosa que terres improductives i difícils de treballar.
Cal recordar que Ulisses va tornar a casa seva força
atrotinat i el primer que el va reconèixer va ser el seu vell gos el qual ho
devia endevinar per la ferum del viatger. Una vegada allà, encara li van quedar
forces per a matar tots i cadascú dels pretendents de Penèlope i del tron del
reietó llargament absent. El matrimoni Woevodsky, en canvi, va arribar a terres
empordaneses a la seva trentena llarga i tenien tot un futur per endavant. Els
“russos”, com aviat serien anomenats, podien semblar rics i, de fet, ho eren
per als estàndards catalans de l’època, però no es podien escapolir de la maledicció
divina de treballar amb la suor del seu front i de parir amb dolor. D’aquesta
última penalitat, la senyora Woevodsky es va lliurar, però de la primera, no.
Així que no els va tocar altra que guanyar-se les garrofes i no els faltaren ni
la intel·ligència ni les habilitats ni la necessitat de fer-ho. Ell era un bon
dissenyador de coses: d’avions, per exemple, i de cases, tot i que no tenia
títols que l’avalessin. I ella era una excel·lent decoradora i dissenyadora de
jardins. I això es dedicaren. A això i a intentar crear una urbanització de
luxe a la seva nova propietat de Cap Roig. No aconseguiren fer de promotors,
però sí que obtingueren alguns encàrrecs de gent amb un alt poder adquisitiu
que volien fer-se segones residències a la Costa Brava. La seva petjada
arquitectònica ha quedat en la nostra geografia física i literària a les cases
de Can Sanià (Palamós), el castell Madeleine (Calonge) o la casa Audouard
(Calella de Palafrugell) gràcies a la qual avui tenim voltes a banda i banda de
Port Bo i no només les de les Voltes Velles. Tan sols per això últim,
l’aportació dels “russos” ha valgut la pena. Tanmateix, la seva principal contribució,
l’obra de la seva vida, el fet que mereix el seu reconeixement públic és la
finca de Cap Roig.
Allà estaven perfectament definides les feines de la
parella: ell va dissenyar la part arquitectònica i ella el jardí. El
castell-residència era la part central del conjunt. Havia de ser l’habitatge dels
senyors Woevodsky, però no van viure mai allà perquè no tingueren prou recursos
fins el final de la seva existència quan ja no era convenient fer-ho.
Estilísticament pertany al moviment eclèctic que és una forma asèptica de dir
que va agafar d’ací i d’allà per ajuntar-los amb més o menys gràcia. I quan
parlo d’agafar no ho faig exclusivament referint-me a les idees, que també,
sinó físicament en forma d’elements arquitectònics d’època medieval o moderna
de dubtós i desconegut origen. Quan el castell va començar a construir-se, a
Catalunya aquell estil ja havia estat superat pel modernisme, primer, i pel
noucentisme, després. Encara era més extemporani quan es va finalitzar als anys
setanta gràcies a un acord amb la Caixa de Girona que els van salvar de la
pobresa o de la necessitat de vendre Cap Roig a alguna immobiliària per a major
glòria de l’universalment conegut model turístic espanyol que és capaç de
treure més metres quadrats construïts que enlloc més.
El jardí és el cor de Cap Roig. El jardí i el paisatge amb qui
està íntimament relacionat. Aquest fou el regne de Dorothy Webster. Sota la
seva direcció i amb la seva inesgotable energia es va dissenyar i construir un
jardí d’estil anglès on les plantes es mesclen amb l’escenografia natural de
forma superba. Les espècies seleccionades foren, sobre tot, les de clima
mediterrani provinents de tot el món: Califòrnia, Xile, Austràlia i Sudàfrica a
més a més de les pròpies de la nostra pròpia regió climàtica. El resultat és un
jardí en un paisatge natural domesticat amb camins, miradors i terrasses on les
més de vuit-centes espècies es potencien mútuament i fan lluir el bosc, els
cingles i el mar.
Cal dir que si bé ells són els principals responsables de
l’èxit, s’han d’afegir dues institucions més: la Caixa de Girona i la Caixa d’Estalvis
i de Pensions de Barcelona, “la Caixa”. La primera fou la que salvà al
Woevodsky de la ruïna i permeté la finalització dels edificis mitjançant
l’acord de 1969 pel qual cedien Cap Roig a canvi d’una generosa pensió i altres
compromisos. A l’altra institució Cap Roig li va arribar de rebot a
conseqüència de la crisi financera de 2010 quan “la Caixa” absorbí la Caixa de
Girona. Cal dir que ha estat una sort perquè aquesta empresa ha redoblat
l’aposta invertint en millores i potenciant el festival de Cap Roig, que és una
mena de pagament que ha de fer el jardí per a poder mantenir-se i millorar. Els
concerts s’adiuen molt bé a l’esperit dels Woevodsky, que estan enterrats allà
mateix, ja que no deixa de ser un punt de trobada de la burgesia catalana amb
l’excusa de la música, però que s’ho passen tant o millor menjant, bevent i
xerrant entre ells abans i després de les actuacions. Veient a aquest públic,
segur que els “russos” no poden deixar de comparar el mediocre vestuari d’estiu
de la “nostra” elit amb les elegants pameles i vestits que es llueixen a les
carreres de cavalls d’Ascot. La ganyota de supèrbia i menyspreu està garantida.
Text: Argemir González
Fotografies: José Jesús Almuedo, @almussen a Instagram
23 de febrer 2024
Criatures!
L’àrea de gronxadors estava buida a aquella hora del matí i la meva neta jugava tota sola anant d’una joguina a una altra, però aviat va arribar un nen una mica més petit i, en tot cas, més primet i es va apropiar del tobogan no deixant-la pujar més. No passa res, devia pensar ella, perquè sense dir res va canviar a una gran flor de fusta amb el centre buit on es fiquen els nens i somien que són flors o ves a saber què. Tanmateix, va arribar un segon nen, es va ficar dintre i, ostensiblement, li va fer entendre que allà només hi cabia un i que ella era la que sobrava. Criatures!, vaig pensar.
Pocs dies després estava gronxant a la neta en un altre parc
on també jugaven a futbol uns nens d’uns onze o dotze anys. De cop i volta dos
van començar a barallar-se donant-se cops de puny. Els adults del voltant ens
vam posar alerta per si feia falta actuar com a àrbitres, però no va caldre: el
més fort va perdonar el més dèbil una última i ignominiosa bufetada i va continuar
jugant a pilota. Vaig observar el perdedor i vaig entendre que aquell esguard
d’odi l’estaria perseguint durant molt de temps. Bé, són criatures. Ja li
passarà.
En un carrer estret dues parelles caminen en sentit
contrari. Hi ha un cotxe mal aparcat i és necessari que una d’elles deixi
passar a l’altre, però ells són joves i forts i no veuen la necessitat de ser
ben educats així que tots quatre passen a l’hora xocant-se lleument. Els dos
mascles es giren indignats i es miren desafiantment durant uns eterns segons
fins que les femelles-àrbitres els estiren la màniga i continuen caminant i tal
dia farà tants anys. No sigueu criatures, els devien dir.
En un ple de l’ajuntament del meu municipi -o de qualsevol, tant es val- la sessió està sent verbalment violenta. En acabar un dels regidors de l’equip de govern s’aproxima al president del partit opositor i insulta al seu representant a la institució. Aviat l’agreujat i presumptament també amenaçat se n’assabenta i el tema acaba als jutjats on un jutge haurà de determinar la veracitat i la gravetat dels fets. És probable que el càstig sigui posar-los de cara a la paret durant el següent ple a tots dos o només a un dels dos, això està per veure. I és que són com criatures!
L’àrea de gronxadors estava buida a aquella hora del matí i
la meva neta jugava tota sola anant d’una joguina a una altra, però aviat va
arribar un nen una mica més petit i, en tot cas, més primet i es va apropiar
del tobogan no deixant-la pujar més. No passa res, devia pensar ella, perquè
sense dir res va canviar a una gran flor de fusta amb el centre buit on es
fiquen els nens i somien que són flors o ves a saber què. Tanmateix, va arribar
un segon nen, es va ficar dintre i, ostensiblement, li va fer entendre que allà
només hi cabia un i que ella era la que sobrava. Criatures!, vaig pensar.
Pocs dies després estava gronxant a la neta en un altre parc on també jugaven a futbol uns nens d’uns onze o dotze anys...
29 de gener 2024
Diuen que Blanes estima les bicis
L’ajuntament de Blanes ha aprovat una moció on es compromet
a afavorir l’ús de la bicicleta. Dels vint-i-un regidors, dinou han votat favorablement
i els dos restants han buscat excuses però sense atrevir-se a fer-ho en contra.
Aplaudeixo la iniciativa i la quasi unanimitat. Les propostes són molt
concretes i no només una lloança genèrica i buida de contingut a les bondats
d’aquest tipus de transport sostenible. Si es fa realitat el que allà es diu,
hi haurà una millora de la senyalització horitzontal i vertical, un augment de
les zones d’aparcament i l’ús de vies contra direcció. Benvingudes siguin totes
aquestes idees, però trobo a faltar els més difícils: el disseny i la
implementació de nous carrils bici o polítiques de pacificació de trànsit on
l’ús de la bici sigui segur.
En general, les polítiques de millora ambiental, com
aquesta, avui en dia tenen molt bona premsa. No era així fa uns lustres quan
es van començar a implantar els primers carrils bici a Blanes. De fet, aquells
primers quilòmetres no només van tenir l’oposició tancada i primitiva de tota
l’oposició conservadora sinó també la d’un dels membres de l’equip de govern
progressista, justament del mateix partit que ara enarbora la bandera de la
promoció de l’ús de la bicicleta a Blanes. Finalment, va ser el llavors alcalde
Josep Marigó que va salvar aquells primers quilòmetres de vies malgrat la moció
en contra de tota l’oposició i l’esmentat partit de govern. Tot i haver guanyat
el plantejament que demanava el seu desmantellament, l’alcalde es va negar a
fer-ho i va reptar als partits que havien votat la proposta a presentar una
moció de censura en contra seva.
Desitjo la millor de les fortunes als encarregats de fer
realitat la moció i voldria recordar-los -tot i que estic segur que ja ho
saben- que la promoció de l’ús de la bicicleta s’ha d’emmarcar en un context
més general de mobilitat sostenible, per la qual cosa ha d’anar acompanyada de
la millora del transport urbà (responsabilitat municipal) i interurbà, de la
transformació de carrers en ús prioritari de vianants i en la pacificació del
trànsit rodat.
26 de gener 2024
Catalunya bruteja
La Trinitat hinduista o Trimurti està composta per tres déus. Bramha és el déu de la creació de l’univers i Visnu s’encarrega de conservar-lo. Tanmateix, hi ha un tercer déu, el salvatge Siva, que destrueix l’univers perquè el cicle torni a començar.
Catalunya bruteja. Això és una evidència la qual no cal
demostració, només necessitem ulls. Als carrers dels nostres municipis i
ciutats podem trobar carrers bruts, pintades a les parets que en són de tot
excepte artístiques o excrements de gossos. Si passeges pels boscos,
inevitablement trobaràs al costat de carreteres i camins alguns indrets on
s’acumula tota mena de residus provinent d’obres o renovacions de les cases de
l’entorn. Malgrat que la partida de recollida d’escombraries i neteja viària és
la més important de qualsevol ajuntament, els nostres pobles mai aconsegueixen
estar nets. És probable que en alguns municipis la feina es faci malament i que
sigui necessari augmentar els diners dedicats a mantenir els nostres carrers en
bon estat de salubritat. Tanmateix, constato que, en general, hi ha un bon
sistema de recollida d’escombraries, que els escombraires passen regularment
pels nostres carrers i que a la majoria dels municipis hi ha un punt de
recollida de residus especials per les runes, els mobles vells o els
electrodomèstics obsolets.
Durant un curt període de quatre anys vaig ser regidor de medi ambient -entre altres atribucions- del meu municipi. Aviat l’oposició va trobar un punt feble per atacar la meva gestió i des del començament del mandat van crear el “mantra” que el poble estava brut. És molt difícil desmentir aquesta afirmació perquè tots els pobles sempre tenen un punt de desendreçats, facis el que facis, i perquè no existeix un barem per mesurar la netedat dels pobles sinó que és totalment subjectiu: a uns els pot semblar que està prou bé i a d’altres que és un nivell insuportable. Per ser justos amb nosaltres mateixos, ciutadans catalans dels anys vint del segle XXI, hem de saber ponderar la situació: mai hem estat més bé que ara quant a la neteja. Si mirem enrere sense fer-nos trampes a nosaltres mateixos, podrem recordar carrers permanentment sense netejar, bosses d’escombraries sense recollir en qualsevol racó, excrements d’animals i persones arreu, lleres de rius i rieres convertides en abocadors de runes i boscos plens de residus de tota mena. El que passa és que ara el nivell d’exigència és molt superior.
En la meva opinió per aconseguir que Catalunya estigui més
neta la solució no és dedicar més diners sinó canviar els nostres hàbits. ¿Estem
segurs que volem dedicar més euros dels nostres impostos a la neteja fins a
assolir tenir un escombriaire a cada carrer dotze hores al dia? ¿No seria molt
millor educar a la ciutadania per a evitar embrutir, responsabilitzar-la de
mantenir net el seu espai públic més immediat i multar a qui incompleixi la
normativa?
11 de gener 2024
El futur de les esglésies
Al Pirineu d’Osca hi ha un petit poble anomenat Morillo de Tou que pertany al municipi d’Aínsa. Allà vaig estiuejar durant uns anys mentre les meves filles eren petites. Un fet curiós era que l’indret més concorregut a la nit era l’església. Exactament el pub “La Iglesia”. El poble havia estat abandonat durant molts anys a conseqüència de la construcció d’un pantà i el recinte religiós havia estat degudament dessacralitzat. Quan el poble va ser rehabilitat, l’antic edifici religiós va passar a tenir usos més prosaics com el descrit.
M’agraden les esglésies. De fet, cada vegada que visito un nou poble o torno a un de ja recorregut, una de les meves primeres activitats és anar a veure les que hi hagi. Analitzar l’exterior i l’interior dels nostres temples és com obrir una gran enciclopèdia que ens parla de la fe dels pobles, de l’arquitectura i de les arts plàstiques, però també de la història, de l’economia i de la societat. Tot està allà, ordenat per capes, unes vegades caòtiques i d’altres simples, perquè les llegim. Per fer-ho necessitarem coneixements previs, és clar. Igual que per gaudir d’un espectacle esportiu necessitem conèixer les regles de joc, per gaudir del nostre patrimoni religiós necessitem cultivar la nostra cultura. Tanmateix, sobre el que voldria reflexionar avui té tant a veure amb les persones com amb les pedres.
El que més admiro de les esglésies, en especial les parroquials, és la seva política de portes obertes. Algú podria pensar que és un fet natural, però d’espontani no té res. Que em perdonin els catòlics si vaig errat, però sospito que l’obertura física de les portes és també un missatge apostòlic. L’Església catòlica, a diferència d’altres religions com la jueva o algunes de protestants que no necessiten fer proselitisme perquè es consideren el poble elegit i, en tot cas, ja s’ho farà Déu si vol convertir a algú, té un missatge universalista sent el poble elegit la humanitat sobre la qual té l’obligació d’intentar acollir-la al seu si.
Una vegada dins del temple, el personatge principal és el capellà titular de la parròquia que sovint m’acull amb una amable salutació o una mirada de benvinguda. Volen saber si he anat cercant consell o el perdó dels meus pecats, cosa que els ho agraeixo, però no, ja m’agradaria a mi tenir certituds sobre la vida eterna, el més enllà o la salvació de l’ànima. En canvi, les meves creences són molt més profanes i materialistes relacionades amb la terra -així, en minúscula, a on anirem a parar tots- i decorada amb idees universalistes i benintencionades que no aconsegueixen anar gaire lluny.
Les esglésies solen estar netes, endreçades i, en general, ben conservades. Al darrere d’això hi ha persones que se’n preocupen. Homes i sobretot dones que obren i tanquen les portes, que acullen als fidels, que t’informen si preguntes, que fan possible una recollida oració o una breu visita turística. Pràcticament totes les nostres parròquies acumulen un riquíssim patrimoni artístic i cultural. Alguns exemples de la costa gironina serien la basílica gòtica de Santa Maria de Castelló d’Empúries o l’homònima de Cadaqués que atresora el magnífic retaule barroc. O, anant a les més recents creacions, els murals de Pilarín a l’ermita de Sant Joan Baptista de Blanes i el de Ramon Pujolboira i Catherine Bergsrud a l’església parroquial de Santa Anna de l’Estartit.
Pel que fa als feligresos, és una evidència que es pot corroborar cada diumenge que es tracta d’una població envellida. Les generacions a partir dels anys seixanta i setanta, progressivament s’han anat secularitzant i, per tant, allunyant-se d’aquests edificis. Fins i tot una part molt important de catòlics són poc practicants, distanciant-se físicament d’ells. Què passarà d’aquí a pocs anys amb tot aquest patrimoni històric i artístic? Doncs no hi ha una resposta clara. Una possibilitat seria que una societat creixentment laica financi el seu manteniment a través de l’Estat. Imagino que el procés d’immatriculacions que l’Església catòlica espanyola ha fet durant els últims anys va en aquesta direcció. No els hi falten els arguments: aquests immobles han estat construïts per catòlics i, per tant, consideren que els hi pertanyen. S'hi afegeix el sentiment de greuge històric de les desamortitzacions del segle XIX que van ser una massiva apropiació de béns eclesiàstics (per cert, organitzat per catòlics i els seus béns comprats també per catòlics).
Tanmateix, hi ha una altra manera de veure-ho. La
construcció de la majoria dels recintes per celebrar els oficis religiosos va
ser producte d’un esforç econòmic de tota la societat a través de càrregues
fiscals d’obligat compliment com el delme o producte dels ingressos pel
monopoli de l’organització social de l’existència humana: naixement-bateig,
entrada en l’edat adulta-primera comunió i confirmació, emparellament-matrimoni
eclesiàstic i defunció-extremunció i enterrament en llocs sagrats. La
conseqüència lògica d’aquest últim raonament és que els edificis en si mateix
són un patrimoni col·lectiu i no només d’una part de la societat. Per tant, a
la pregunta sobre qui s’ha de fer càrrec del gegantí i costós patrimoni
artístic religiós, especialment l’arquitectònic, la resposta hauria de ser que
el responsable és la societat en conjunt.
Ara bé, hi ha múltiples possibilitats de com fer-ho realitat: des de la subvenció pública a fons perdut a canvi de la preservació i exposició dels béns patrimonials, com ja succeeix ara, fins a la secularització d’alguns dels espais religiosos adaptant-se a les necessitats reals dels feligresos i fent-se amb el màxim respecte envers els fidels i amb el seu acord explícit. De la mateixa manera que els temples pagans i les mesquites andalusís es van reconvertir en esglésies cristianes, potser en un futur no tan llunyà trobarem ben normal anar a la biblioteca municipal “Sant Elm”, al museu comarcal “Sant Pere” o a la ludoteca “Nostra Senyora de Montserrat” allà on abans hi havia centres religiosos.
14 de desembre 2023
Guerra d’Ucraïna: l’etapa final
Hi ha un consens entre els governs i la premsa occidental que la guerra d’Ucraïna està a l’etapa final. En el que hi ha discussió és en com acabarà i en benefici de qui. En la meva opinió, aquests dos temes no haurien de ser controvertits doncs la realitat és tossuda i molt favorable a Rússia, així que es podria respondre fàcilment que la guerra la guanyarà Rússia i que -amb el nom que se li vulgui donar: rendició, armistici, tractat de pau...- serà en exclusiu benefici d’aquella.
Tanmateix, això que és tan fàcil d’analitzar quan hom estudia
objectivament l’escenari militar, econòmic, diplomàtic i de política domèstica de
cada un dels estats implicats, quan escoltem i llegim els mitjans de
comunicació occidentals, que són els configuradors de la nostra opinió pública,
ja no ho és tant. En resum, aquests ara argumenten que el conflicte està
estancat i que és impossible que guanyi cap dels dos contendents, per la qual
cosa cal un armistici que congeli el conflicte facilitant que Rússia consolidi les
actuals fronteres a canvi que accepti l’entrada d’Ucraïna a la Unió Europea...
i a l’OTAN! Increïble afirmació que només puc interpretar com un intermedi
entre l’antiga afirmació d’”arruïnarem Rússia i destruirem a Putin” a la
futura “Putin i Rússia s’han sortit amb la seva i no podem fer res més”.
Anem, però, aspecte per aspecte tal i que ja he fet en
anteriors ocasions en aquest mateix blog [veure “La guerra d’Ucraïna és una
guerra mundial” i “La guerra d’Ucraïna i els
seus impactes al món”].
El camp de batalla
Molts analistes militars i polítics independents i
alternatius a les versions oficialistes, afirmaven des de bon començament que
era impossible que Rússia perdés la guerra si en aquesta no hi havia la participació
directa de l’OTAN, la qual cosa hagués provocat l’inici de la III Guerra
Mundial. Afortunadament no ha estat el cas.
La imprudent i fracassada ofensiva ucraïnesa d’estiu ha
provocat no només la derrota de les seves tropes sinó la destrucció de les
reserves estratègiques, tant en combatents com en armament. Ucraïna cada vegada
té més dificultats en renovar l’armament occidental, ja que els estats membres
de l’OTAN simplement no en tenen més. De fet, han consumit de tal manera les seves
pròpies reserves que a hores d’ara no podrien mantenir una guerra convencional d’alta
intensitat ni tan sols unes setmanes. A més, l’opinió pública occidental està
virant contra el suport il·limitat de recursos a Ucraïna en contra del seu
propi benestar.
Respecte al recurs més important, l’humà, Ucraïna l’ha
malbaratat increïblement amb operacions militars pensades més per als titulars
dels mitjans de comunicació occidentals i per a Tik Tok que per a obtenir
beneficis militars estratègics: defensa numantina de Bajmut, ofensives de
Zaporiyia, caps de pont al riu Dniéper). Ara, simplement, el seu exèrcit no té
ni prou soldats ni temps per formar de nous. Que estiguin reclutant homes cada
vegada de més edat i dones i que la resistència de la població civil al
reclutament forçós sigui cada vegada més violent són un clar símptoma d’aquest
fet. L’exèrcit ucraïnès és cada vegada menor, més dèbil i amb menys moral de
combat i això no té marxa enrere.
Per contra, l’exèrcit rus és cada vegada més gran i amb un
reclutament basat en voluntaris, la producció armamentista ha crescut
exponencialment i està pressionant en tot el front. Després dels fracassos de
les primeres etapes, Rússia ha enfocat aquesta guerra amb prudència i agudesa estratègica
perquè considerava que el perill per a la nació i per a l’Estat era existencial.
Això es tradueix en el fet que mai ha utilitzat tots els recursos disponibles i
que no ha malgastat inútilment la tropa. La guerra de desgast l’ha beneficiat i ara, simplement, està pressionant una mica
per tot arreu esperant que l’exèrcit ucraïnès col·lapsi per, llavors,
aconseguir nous territoris i els objectius polítics desitjats. La victòria
total és només una qüestió de temps i això tothom (governs, analistes militars
i analistes polítics) ho sap.
Àmbit diplomàtic
Si la voluntat d’Occident era aïllar Rússia, ha obtingut exactament
l’efecte contrari: mai Occident ha tingut menys influència al món des del segle
XIX. Més encara quan el Sud global i, en especial, el món musulmà, ha pogut
comprovar la dobla vara de mesurar: una per Rússia i una altra de ben diferent
per a Israel. On és el món basat en regles que predicava el comissari d’Afers
Exteriors de la Unió Europea, Josep Borrell, tan sols fa uns mesos aplicat ara
a Israel?
Els BRICS (Xina, Rússia, Índia, Brasil i Sud-àfrica) han
guanyat independència i s’han enfortit amb nous membres, Occident perd
influència a Àfrica (vergonyosa expulsió de França del Sahel) i els països
petroliers d’Orient Mitjà, encapçalats per Aràbia Saudí, s’han independitzat de
la tutela nord-americana i girat cap a la Xina i Rússia.
Els EUA perden influència al món, però la Unió Europea ha
entrat directament en un bucle d’insignificança estratègica. Europa, respecte
al món, ni hi és si se l’espera. El motiu bàsic és la supeditació constant i
irracional dels interessos europeus als nord-americans. L’exponent màxim d’aquest
fet és l’OTAN, però va molt més enllà. És també una identificació ideològica
amb els EUA i, sobretot, a què els interessos que defèn la Unió Europea ja no són
els de les burgesies nacionals europees sinó la de la burgesia transnacional
apàtrida. Un exemple potser ajudarà a entendre-ho millor: l’actual desindustrialització
d’Alemanya, producte del desacoblament de la seva indústria de l’energia
barata, de qualitat i confiable russa, s’ha viscut en aquell país sense gaires
traumes. A la fi, qui ha perdut no és l’alta burgesia alemanya que controla els
grans mitjans de comunicació i que simplement ha traslladat la producció als
EUA sinó els treballadors i la classe mitjana.
I d’Ucraïna, què?
Ucraïna per Occident només ha estat el mitjà per intentar
debilitar a Rússia. Com va dir Henry Kissinger, ser enemic dels EUA és molt
perillós, però encara ho és més ser el seu aliat. Una vegada més (Vietnam, Iraq,
Afganistan, Líbia), els nord-americans abandonaran els seus protegits quan ja
no els siguin útils seguint el vell principi anglosaxó de no tenir amics sinó
interessos. El resultat pràctic de la guerra per al país agredit pels russos serà
el despoblament permanent [veure article “La guerra d’Ucraïna i els seus
impactes al món”], la ruïna econòmica i la frustració de no veure’s mínimament
recompensats entrant a la Unió Europea i a l’OTAN.
Ja hi ha líders polítics ucraïnesos com Oleksiy Arestovych,
exassessor de Volodymyr Zelensky i exportaveu governamental i ara també candidat
a la presidència del país, que consideren que en l’enfrontament entre Occident
i Rússia, es van equivocar de bàndol. Altres líders ucraïnesos es penedeixen de
no haver acceptat els acords de pau negociats el febrer de 2022 a Ankara i
Minsk on “només” perdien Crimea a canvi de la neutralitat militar i el
respecte a la població russòfona i a l’església ortodoxa d’autoritat moscovita.
La descomposició del règim polític és evident, les pèrdues
territorials seran molt importants i, en tot cas, superiors a les actuals. Fins
i tot, la seva pròpia existència com a estat independent no està clara del tot.
Rússia, la gran guanyadora
Rússia és la gran guanyadora militar, econòmica i política.
De la qüestió militar ja he parlat en aquest mateix article i no vull insistir
en obvietats. Econòmicament, no només no s’ha arruïnat sinó que està creixent
significativament. Segons alguns indicadors, ja supera a l’economia alemanya i
s’ha vist “obligada” a reindustrialitzar-se quan el pacte estratègic d’energia
russa a canvi de productes tecnològics alemanys es va trencar físicament (sabotatge
nord-americà als oleoductes de Nord Stream 1 i 2) i comercialment per decisió, recordeu-m’ho,
unilateral occidental. I el més important i negatiu per a Europa: Rússia ha
orientat la seva economia cap a Orient seguint les petjades de les economies
emergent de la Xina, Índia, Indonèsia, Vietnam i d’altres. La proposta eurasiàtica
del filòsof Alexander Duguin s’està fent realitat acceleradament.
Quant a Putin, no només no ha perdut el poder sinó que cada
dia és més popular i guanyarà folgadament les eleccions vinents presidencials
de març vinent.
En conclusió, la guerra d’Ucraïna encara no ha finalitzat.
Poden quedar mesos o potser algun any més, però igual que Alemanya després de
les batalles de Stalingrad i de Kursk, les tendències són ja irreversibles i
els estrategs polítics governamentals ja estan treballant en com finalitzar-la
i com maximitzar els guanys o com minimitzar els danys.
I pel mig està l’opinió pública occidental a la qual se la
va convèncer amb un determinat argumentari d’acceptar el seu propi empobriment
en nom dels grans principis de la democràcia i la llibertat (curiosos principis
aplicats al règim ucraïnès nascut d’un cop d’estat) i que ara s’haurà de modificar
per acceptar un final no desitjat en nom del realisme polític.
Seria una llàstima desaprofitar l’ocasió per a què l’opinió
pública europea i els seus governs entenguin que la seguretat o és per a
tothom, també per a Rússia, o no és per a ningú. Però això, és clar, seria
demanar massa.
[Moltes gràcies per haver arribat fins aquí. Si aquesta entrada ha estat del seu interès, l'autor agrairia la col·laboració en la seva difusió compartint-la en xarxes socials o donat-la a conèixer entre els amics]