dijous, 31 de desembre de 2015

Granada (4): los cármenes

Un carmen es el nom que li donen a Granada a les cases d'estructura andalusí: pati interior al voltant del qual s'aixequen les diferents dependències; a vegades, també podem trobar un hort anex avui reconvertits en jardins. De fet és d'aquell que li ve el nom doncs carm significa hort en àrab. Els cármenes són extremadament discrets vistos des de l'exterior però amaguen al seu interior una barreja de simplicitat i d'esquisitesa.

La major part dels cármenes són privats i, per tant, gairebé impossibles de visitar però els turistes tenim la fortuna de poder visitar alguns d'ells gràcies a la seva transformació en hotels (no dubteu de demanar permís per visitar-los) o bé perquè són públics com el carmen de las Mártires o d'accès públic com el Centre de la Memòria Sefardí.









Granada (3): el Sacromonte, el barri gitano

El Sacromonte és el barri gitano granadí per excel·lència però la seva principal característica és que és un barri de coves encara que per fora no ho sembli doncs les seves façanes no es diferencien de la resta de cases. El Museo Cuevas del Sacromonte ajuda a conèixer el món de les vivendes troglodites alhora que ens aproxima a la cultura del poble gitano. Una visita absolutamente recomenable...








Granada (2): l'Albaicín

L'Albaicín té una màgia especial: unes vistes privilegiades de l'Alhambra, carrerons desordenats d'urbanisme àrab, places on menys t'ho esperes, cármenes secrets on només es poden intuir els seus jardins i els seus patis, esglésies i monestirs allà on abans hi havien mesquites, gent d'un típic poble andalús però a tocar del centre de Granada convivint amb tota mena de grups humans alternatius i algunes famílies adinerades que només veus passar tancats en els seus cotxes... i molts, molts turistes. Per la nit, ja més tranquil, l'Albaicín adquireix una nova i càlida tonalitat, gairebé màgica, on totes les imatges semblen millorar, especialment les de l'Alhambra.
















divendres, 18 de juliol de 2014

Jardins de la Costa Brava (III). El Jardí Botànic Marimurtra, el somni d'una ambició

A vegades, només a vegades, els somnis més esbojarrats es fan realitat. Això és el que li va passar a Carl Faust, un jove alemany d'una petita ciutat prop de Frankfurt al qual no van deixar estudiar botànica perquè era el fill gran d'una família de classe mitjana i havia d'estudiar coses útils, com comerç.

Malgrat acceptar obedientment els designis familiars, Carl Faust mai no va deixar de ser aquell sensible admirador de Goethe que somiava amb els tarongers en flor a les ribes de la Mediterrània. Per això, quan amb 23 anys li van oferir anar a Barcelona a treballar en una empresa metal·lúrgica alemanya, no s'ho va pensar dues vegades. Ja aquí, la seva carrera professional va ser meteòrica, passant ràpidament a ser el gerent de l'empresa i després a fundar la seva pròpia amb un altre jove alemany ambiciós com ell. La fortuna els va somriure i l'empresa es va expandir. A les acaballes de la primera Guerra Mundial, durant la qual les empreses espanyoles es van beneficiar de la neutralitat del país, va començar a adquirir finques i el 1924, amb només 50 anys, abandona els negocis i es retira a viure a Blanes per a fer realitat el seu somni de joventut: crear 'una república epicúria dels biòlegs' on savis i estudiants es dediquessin a la creació de valors ideals en un jardí, amb un clima ideal i en un paisatge hel·lènic.

Blanes era un lloc ideal per als seus propòsits: amb un clima suau, especialment a la línia de la costa protegida dels vents freds del nord gràcies a les muntanyes litorals, terrenys barats d'antigues vinyes i un poble gran i ben comunicat amb Barcelona. D'aquesta manera va anar creant una finca de 14 ha. a la muntanya de Sant Joan, especialment al vessant marítim, en la qual el jardí botànic té només 4 ha. però ocupa la part més privilegiada: la façana litoral i els penya-segats que cauen abruptament cap al Mediterrani.

Ara sí que Carl Faust va poder començar a fer realitat del no-res un gran jardí botànic. Atenció, estem dient no que va fer un jardí qualsevol, sinó un jardí botànic, és a dir, un museu que conserva, documenta, investiga i dóna a conèixer una sèrie de peces no inertes sinó vives i delicades, que es reprodueixen però també que es moren, a vegades massivament com quan hi ha gelades excepcionals. I tot això gràcies a la seva única voluntat i amb el seu únic finançament. No només això sinó que va becar a joves promeses de la investigació com, per exemple, Ramon Margalef, amb una biografia inicial que s'assemblava a la seva pròpia: jove sense carrera acadèmica formal per manca de mitjans econòmics però brillant científicament. Gràcies al patrocini de Carl Faust el jove Margalef va poder començar una carrera que el va conduir a ser un dels pilars de l'ecologia del segle XX.

Però tot això és 'només' ciència i el projecte de Carl Faust també incloïa la poesia. Com si no explicar l'extraordinària bellesa de Marimurtra? Aquí, com en els altres grans jardins de la Costa Brava sud -el jardí Pinya de Rosa i els jardins de Santa Clotilde- també hi ha un programa urbanístic, paisatgístic i arquitectònic que transcendeix la pura necessitat de crear espais especialitzats per als diferents ecosistemes.

I en això resideix un dels seus grans mèrits perquè, com les grans obres d'art, literàries o cinematogràfiques, el Jardí Botànic Marimurtra té múltiples lectures. La més bàsica i popular és la del gaudi de la bellesa de les plantes i del paisatge del mar Mediterrani i de la Costa Brava que aquí justifica plenament el seu nom i que els blanencs reivindiquen la paternitat de l'afortunat article de Ferran Agulló que allà pel 1908 va publicar a 'La Veu de Catalunya' i va servir per donar nom a la costa gironina.

El projecte urbanístic i arquitectònic el va encarregar a l'arquitecte noucentista Josep Goday que va dissenyar camins a vegades adaptant-se a l'orografia i a vegades dominant-la amb grans escalinates que es projecten sobre el mar i que en l'últim moment, tot just abans d'estibar-se sobre ell, s'atura als daurats penya-segats. Què sublims que són les escales d'Epicur que desemboquen en el templet de Linné, enlairat sobre el mar, flotant en l'aire com un núvol per poder gaudir encara més de les vistes del convent dels caputxins i de la petita cala de còdols de sa Forcanera a la qual només es pot accedir per mar, excepte una petitíssima minoria de privilegiats. Un d'aquests ha estat Lionel Messi que la va poder fruir amb inusual tranquil·litat quan va venir al casament del seu amic i company Xavi Hernández que va tenir lloc al mig del Jardí Botànic Marimurtra.

Però l'essència del Marimurtra són les seves col·leccions botàniques dividides en tres jardins: el subtropical, el temperat i el mediterrani. En el primer s'agrupen col·leccions vegetals de les Illes Canàries, cactus del desert de Mèxic i d'altres zones d'Amèrica, plantes del Karoo sud-africà i, a la pèrgola subtropical, altres més amants de la humitat Al jardí temperat trobem boscos de bambús, diverses palmeres i araucàries. I al jardí mediterrani hi ha una bona col·lecció de plantes del matollar mediterrani, especialment el de la Mediterrània occidental, i dels endemismes i les plantes en perill d'extinció de la nostra zona.

El Jardí Botànic Marimurtra és el paradigma de l'èxit d'un projecte més enllà de la vida del seu promotor. És clar que en aquest cas no hi ha les interferències d'una família cada vegada més gran i dispersa amb projectes divergents. La solteria de Carl Faust ha ajudat a mantenir el projecte al ser el jardí botànic l'objecte prioritari de la seva herència però sense la intel·ligència i previsió del seu fundador res d'això hauria estat possible. I també cal felicitar a tots aquells gestors del Marimurtra que des de l'anonimat del Patronat han continuat la tasca i han sabut enfocar adequadament el seu present i el futur immediat.

Jardins de la Costa Brava (II). Santa Clotilde, un jardí senyor

Els jardins de Santa Clotilde, a Lloret de Mar, sempre han estat uns jardins 'senyors' en el més estricte sentit de la paraula. És a dir, que van néixer per a gaudi de la família de Raül Roviralta, marquès de Roviralta de Santa Clotilde gràcies al títol que li va concedir el papa Pius XII l'any 1952.

La jardineria sempre ha estat un luxe de rics, tot i que en època contemporània s'ha anat democratitzant com també ho ha fet l'art o l'esport. He viscut diverses vegades la reacció d'alguna gent senzilla davant un nou jardí o rotonda enjardinada en zones on no hi havia: les flors i fins i tot les plantes desapareixien en un acte reflex de qui pensa que és millor emportar-se-les ja perquè el que és bo no pot durar gaire temps en un barri humil.

Això no passava als jardins de Santa Clotilde, que eren la nineta dels ulls de Raül Roviralta el qual, estigués al lloc del món on estigués, es feia reportar setmanalment l'estat dels treballs de manteniment i millora del seu jardí i responia immediatament donant les ordres pertinents. Perquè cal dir que aquesta petita meravella de l'equilibri, de l'harmonia i de la perspectiva és una creació deguda a la seva iniciativa, al seu bon gust i al fet que era un home de món en una època en la qual per a ser-ho s'havia de ser molt i molt ric. Bé, per a ser més exactes, és l'obra de dues grans personalitats: la de Raül Roviralta i la de l'arquitecte Nicolau Rubió i Tudurí.

Si el primer va encarregar un jardí 'a la italiana', el segon se les va enginyar per a dissenyar un jardí obert, no tancat com és tradició en aquells, sense ni un sol mur de contenció, que s'adaptava a l'orografia i al paisatge, és a dir, 'a l'anglesa'. De la síntesi de tots dos, ha sortit aquest jardí únic, paradigmàtic del moviment artístic noucentista que d'una manera o altra s'ha anat repetint als jardins d'estil mediterrani de la Costa Brava, entre altres motius perquè han estat obra del mateix Rubió i Tudurí o de paisatgistes de la seva escola.

Dels tres grans jardins de la Costa Brava sud -el Jardí Botànic Marimurtra i el Jardí Tropical Pinya de Rosa són els altres dos- és l'únic que no té pretensions botàniques i molt menys academicistes. En aquest jardí no es tracta d'atresorar una gran col·lecció de plantes ni la de mostrar totes les possibles varietats d'una família botànica. La seva única pretensió és el pur plaer estètic: el plaer de les plantes ordenades com si fossin parets amb un tractament que sovint és més arquitectònic que de jardineria; el plaer del contrast entre grans espais oberts de simples catifes de gespa i magnífics arbres autòctons com el xiprer, el pi pinyer o el pi blanc que aquí tenen ports solemnes gràcies al fet que algunes persones, allà pels anys 10 i 20 del segle passat, van fer confiança a uns arbres que considerem senzills i comuns perquè abunden en els nostres contorns però que vistos amb ulls forasters, amb esguard nòrdic, són extraordinaris i elegantíssims. ¿Com si no qualificar alguns d'aquests pins pinyers solitaris que creixen entre nosaltres com, per exemple, el pi pinyer de la propera ermita de Santa Cristina? El plaer del contrast de colors sense abusar del cromatisme de les flors que als Jardins de Santa Clotilde són volgudament escadusseres sinó utilitzant una paleta de colors escassos i aplicats en taques de grans dimensions: les diverses tonalitats de verds del jardí, de les seves plantes ornamentals i dels variats arbres des del verd glauc del cedre de l'Atles al verd fosc de les alzines passant pel verd fresc i jovial dels pins blancs. I sobre aquest verd vegetal, la infinita varietat de blaus del mar i del cel que, com un calidoscopi, van canviant dia a dia i hora a hora.

Santa Clotilde es va concebre per potenciar això, la visió de la natura, de la vegetació, de les platges, del mar i del cel però des del domini de l'ésser humà, des de la preeminència de qui és capaç de dominar el món, de subjugar-lo, de domesticar-lo per aprofitar-se d'ell tot i respectant-lo a la seva manera. Les combinacions que fan les elegants escales i el joc de perspectives són sempre des de la superioritat de la casa, de la 'domus' i del seu amo. És el triomf de l'home sobre la natura, de l'individu amb iniciativa que confia en el seu instint, els seus coneixements i la seva constància. És a dir, és el triomf d'aquella nova burgesia catalana de principis del segle XX rica, culta i cosmopolita. I se n'ha de tenir molta generositat, constància i visió de futur per a regalar-nos ingents esforços plantant arbres que només generacions futures podran gaudir plenament.

El tercer color que acompanya la trilogia cromàtica amb els verds i blaus és el marró dels camins, el dels totxos utilitzats en elegants espines de peix, el de la sorra de les platges i el dels penya-segats sobre una de les més belles cales de tota la Costa Brava, la de sa Boadella.

I encara hem de parlar d'un últim color, que no abunda però que destaca sobre els altres. Les estàtues de marbre neoclàssiques -o que les imiten- que decoren els camins o que les podem trobar amagades en elegants racons entre fonts i estanys, aporten el seu immaculat blanc al conjunt. I acompanyant aquestes escultures, sobresortint entre elles pel noble material utilitzat, el bronze, i per la temàtica, trobem les sirenes 'boticellianes' de l'escultora Maria Llimona, l'obra de la qual està al centre visual i estètic del jardí.

Com sovint passa amb les dèries cares dels nostres ancestres, els descendents no tenen perquè compartir-les ni costejar-les. Ara el 'jardí dels senyors' ja no ho és. Ara és un jardí públic, de l'Ajuntament de Lloret de Mar, que l'ha rehabilitat i democratitzat, que el manté i que el publicita com el que és: un patrimoni cultural de primera magnitud que està a l'abast de qualsevol persona que el vulgui visitar i que simbolitza el que vol ser el nou Lloret i que mai ha deixat de ser, encara que sovint ni s'expliqués ni es reconegués: un referent de patrimoni històric, cultural i natural enmig del brogit turístic de la Costa Brava més popular.

Publicat al Dominical, del Diari de Girona, el 13 de juliol de 2014

Jardins de la Costa Brava (I). El Jardí Pinya de Rosa, la vella dama

Hi ha dones que sempre són belles, per les quals el pas dels anys no és tan cruel com ho solen ser amb la resta d'humans. No ens enganyem tampoc: per a ser bella s'ha de ser coqueta, com aquelles velles dames que van cada setmana a la perruqueria a pentinar els seus escassos cabells blancs, que es fan pintar les ungles per altres perquè elles ja no tenen el pols per fer-ho, que no surten al carrer si no es pinten els llavis.

El Jardí Tropical Pinya de Rosa és una d'aquestes velles dames, tot i ser el més recent dels tres jardins històrics de la Costa Brava sud -els altres dos són el Jardí Botànic Marimurtra i els Jardins de Santa Clotilde- que quasi s'encadenen un darrere de l'altre entre Blanes i Lloret. Els anys no han passat debades per a Pinya de Rosa. Dels tres és el que més li està costant trobar el seu camí a la desaparició del seu creador. Mort Fernando Rivière de Caralt la gran finca creada per aquest està tenint una lenta decadència. Salvat l'entorn del jardí de l'especulació urbanística dels primers anys de l'actual segle, declarada tota la finca Paratge Natural d'Interès Nacional (PNIN) i per tant protegit amb una figura legal potent, no per això el futur del jardí es clar ni hi ha motiu per poder ser optimistes. Ens queda l'esperança que la Junta Rectora del PNIN Pinya de Rosa l'empenyi cap a un horitzó de potenciació de les seves extraordinàries virtuts.


Però com les velles dames, les arrugues de Pinya de Rosa són belles. Per entre les rocalles d'atzavares podem admirar exemplars esplèndids, amb enormes tiges que suporten la seva única floració en un acte tardà de donar la vida repartint-la a tord i dret a través de les seves llavors. Allà trobem atzavares grandioses però també espècies petites perquè la natura així ho ha decidit. 'Les vaques verdes', com les anomenen els camperols mexicans de l'altiplà perquè són iguals de productives que aquelles, ocupen un dels racons més singulars del jardí.

En un dels espais centrals es troben les rocalles de les figueres de moro, també aquí en totes les seves varietats de colors i de mida, i regalant-nos als ulls les seves delicades floracions entre vermelloses i groguenques. Tot i estar habituats a la seva presència als marges dels camins, als penya-segats de la costa o a qualsevol racó dels nostres pobles i ciutats; tot i no donar-li importància i banalitzar el seu exotisme com si fos una planta autòctona; tot i menysprear-la per la fortalesa dels que no es moren mai perquè qualsevol segment d'una figuera de moro és suficient per reproduir-se de nou -que per això li diuen a Amèrica 'la planta de la vida'-; malgrat tot això, que admirables són els grans exemplars de figueres de moro amb els seus ressecs i durs troncs, amb les seves formes arborescents aixecant-se del terra com si fossin arbres!

Però, a parer meu, el d'un aprenent de l'infinit món de la botànica, les més belles plantes del jardí, les que per si mateixes justifiquen un viatge i una visita són les que honoren amb el seu nom al fundador de Pinya de Rosa, és a dir, les rocalles de 'Leucostele rivierei' darrera de les quals bé es podrien amagar els quatre malvats germans Dalton de la persecució de Lucki Luke i el seu cavall Jolly Jumper. Els grans exemplars de 'Leucostele rivierei' no amaguen les cicatrius de la vida, alguns van declinant en la seva vitalitat, altres mostren els grans forats que altres formes de vida de simpàtiques formes alades han volgut utilitzar com a còmodes cases per les seves niuades de pollets però el conjunt és, simplement, majestuós, una joia viva que s'ha de cuidar i acaronar, que vol atencions, a la que no se la pot descuidar com un antic monument de pedra que pot suportar alguns anys d'abandonament perquè aquestes 'obres d'art' són vives i perquè ho continuïn sent necessiten que les cuidin constantment.


Hi ha d'altres espais dignes de menció com les rocalles d''equinocactus', l'espinosa 'cadira de la sogra'. O el camí dels grans exemplars de sequoies que ens porta a la petita i màgica cala de còdols blancs de s'Aguia. O el gran aljub verdós envoltat abans, en els seus millors temps, per reproduccions d'escultures clàssiques -les fotos del meu casament donen fe d'això- ara desaparegudes i ja no visitable.

La Vella Dama necessita anar al metge per a què li facin una revisió i li recomanin com millorar les articulacions i, no ens enganyem, segur que li farà posar alguna pròtesi. Li calen algunes visites de l''esthéticien' però no gaires. Necessita, sobretot, que els seus descendents li aclareixin el seu futur i en siguin coherents amb els pomposos títols que se li van concedir, com el de 'PNIN'. Si és així, tenim Pinya de Rosa per a uns altres tres quarts de segle.

Publicat al Dominical, del Diari de Girona, el 15 de juny de 2014

divendres, 10 de gener de 2014

Granada (1): l'Alhambra i el Generalife


1. Exterior de l'Alhambra


L'Alhambra des de l'Albaicín, de nit

L'Alhambra des del passeig 'de los Tristes'



L'Alhambra des del Generalife



2.- L'Alcassaba


Torre de la Vela




L'Albaicín des de la torre de la Vela




Sierra Nevada des de la torre de la Vela




3.- Palaus Nassarís

Palau de Comares: pati  'de Arrayanes'



Palau de Comares: reflex al pati 'de Arrayanes'




Palau de Comares: paret del pati 'de Arrayanes'






Pati del palau dels Lleons







Lleons de la font





Cúpula d'un dels palaus nassarís

4.- El Partal


El Partal




5.- El Generalife

El Generalife

L'Alhambra des del Generalife

6.- Palau de Carles V



Exterior del palau de Carles V


Pati del palau de Carles V

Façana del palau de Carles V



7.- Arts decoratives de l'art nazarí

Alicatat


Alicatat


Majòlica


Mocàrab

Arabesc

Decoració amb estuc,  Madrassa

Estuc (detall)


Enteixinat