22 de novembre 2009

Diumenge de tardor

Avui hem aprofitat per passar el matí als boscos de Santa Coloma de Farnés caçant bolets i collint cireres de pastor. El bosc era ple de gent passejant o cercant bolets i és que dóna gust anar-hi en aquesta època de l'any pel temps -ni fred ni calor-, pels fruits que ens ofereix -castanyes, pinyes, ...-, i pels colors -del sempre verd pi al variable castanyer.

Després d'omplir el cistell hem anat cap al castell de Farnés. Al voltant de l'ermita l'Ajuntament ha habilitat una zona d'esbarjo on es pot fer foc i dinar amb la família o els amics. L'entorn és immillorable presidit per l'ermita i tot envoltat de boscos en qualsevol direcció on miris. I a dalt d'un turó es troba el restaurat castell l'interior del qual avui era visitable. Des de dalt de la torre les vistes són amplíssimes: el pla de la Selva, la muntanyes de Sant Hilari i les de Santa Coloma. La boirina no deixava veure plenament els Pirineus però sí els seus primers contraforts.

Al pujar cap el castell hem vist com un grup de joves s'estaven preparant per al dinar. Mentre uns feien un gran i exagerat foc i altres anaven muntant les taules, uns quants ballaven al so de la música que sortia del darrera d'un cotxe. Que maco és veure divertir-se a la gent! Però que bé que estaríem els demés si poguéssim gaudir d'un bé tant escàs en el nostre país com és el silenci. Ni en mig del bosc en trobes en dies com avui ja que grans i petits acostumen a cridar com si estiguessin sols en aquest món. Com ens costa divertir-nos als mediterranis en veu baixa! Si pels nòrdics el que és públic és sagrat aquí el que és de tots és de ningú i aquest principi també es pot aplicar al soroll.

No vull ser pessimista del tot. Recordo com si fos ahir el riure i alhora fàstic que ens provocava veure als guiris recollir els excrements dels seus gossos i ha acabat sent una pràctica de la majoria dels propietaris de cans del nostre país. Tampoc tothom crida als nostres carrers ni toca el clàxon innecessàriament però no veig gaire pressió per reprimir socialment aquesta conducta per la qual cosa es continuarà reproduint.

Ja de tornada hem baixat des del castell fins a l'ermita. El grup de joves encara estava muntant les taules, el foc ja no era tan viu i havien apagat la música.

20 de novembre 2009

Taller d'educació emocional: una experiència


Durant uns quants dimecres de les últimes setmanes un grup d’alumnes de 4rt d’ESO del meu centre han fet una petita experiència d'educació emocional. El meu coneixement d'aquest camp es reduïa a un curs d’educació emocional a l’Escola d’Estiu de 2008 dirigit per Meritxell Obiols. Des de llavors tenia ganes d’experimentar amb alumnes algunes de les coses que vaig aprendre. Com la millor valoració és la que fan els propis afectats a continuació reprodueixo quatre opinions, dues de positives i dues de crítiques.

Les classes d’educació emocional m’han ajudat a entendre a la resta (de companys) i conèixer millor els nostres pensaments i els pensaments dels altres. He pogut contemplar que cadascú viu els mateixos o similars moments de manera diferents i amb sentiments variats. Gràcies als debats que hem fet a classe cadascú ha pogut expressar les seves opinions amb llibertat i hem pogut conèixer les opinions dels altres. Hem aprés a respectar les opinions dels altres i hem aprés a escoltar quan parlen els altres, és a dir, a respectar el torn de paraula. Ens ha ensenyat a educar i controlar els nostres sentiments. Sens dubte les classes dels dimecres han sigut les classes en les que més hem aprés i les més divertides. Qui va dir que aprendre era avorrit? (Alumne A)

Crec que els exercicis d'educació emocional que hem fet aquestes darreres setmanes tenien un bon fi. Pretenien que els alumnes ens expresséssim, obríssim, mostréssim els nostres sentiments i, sobre tot, que reflexionéssim i traguéssim conclusions. Era una bona idea que a més feia que les classes fossin més entretingudes o amenes. La participació era baixa i sempre venia dels mateixos sectors. La gent es resistia a parlar obertament i sincerament potser per timidesa o pot ser per vergonya de dir les coses davant de tota la classe. Mitjançant un exercici vam descobrir que quasi la meitat de la classe preferia no participar dels debats per diferents raons. En fi, la idea era bona, la posta en escena, tot i que millorable, era acceptable però la implicació dels receptors va fer que aquelles classes foren quasi inútils i avorrides. (Alumne B)

Aquestes classes (d'educació) emocional m'han agradat molt. Han estat diferents a les classes que fem sempre i això crec que ha estat una cosa nova per a nosaltres. Això de fer aquestes classes va molt bé perquè podem expressar o dir el que sentim i el que pensem i potser veure que hi ha gent que pensa el mateix o potser gent que pensa diferent i et pot fer canviar d'opinió perquè pots no haver pensat una possibilitat que va en contra dels teus pensaments i quan algú la diu te n'adones que potser t'equivocaves. He aprés que no tothom té els mateixos sentiments davant la mateixa situació o una situació semblant. Per exemple, l'últim dia vam haver de posar alguna cosa que ens hagués marcat i hi havia gent que va posar un canvi de residència i hi havia diferents sentiments: por, alegria, tristesa, etc. A l'hora de fer aquestes classes al començament no les volia fer perquè em costa expressar-me i expressar el que sento, o a l'hora de valorar-me amb puntuacions no sóc gaire positiva encara que intento ser-ho. Crec que ens va bé fer aquestes classes perquè penso que hi ha gent que no diu res per por a que els demés pensin diferent i amb això es poden adonar que no tots pensem igual però que també hi ha persones que pensen igual. (Alumna C).

Una hora a la setmana fèiem un taller el qual anomenàvem taller (d'educació) emocional. Però no tinc gaire clara la seva finalitat. Era, potser, que havíem d'analitzar les emocions per conèixer-nos millor a nosaltres mateixos? O bé per a conèixer-nos entre nosaltres? O també perquè el professor ens conegués millor a nosaltres? Potser tot el contrari: (es tractava) de diferenciar les bones emocions de les dolentes o evitar-les o encobrir-les. Encara que no n'entengués ni la finalitat ni la utilitat les vaig trobar força interessants. Sobretot la de l'autoestima ja que opino que les respostes als qüestionaris no van ser sinceres sinó força modestes. I trobo curiós que ni tan sols a tallers emocionals poguem ser sincers. Però ja que no he entès la finalitat ni li he trobat utilitat no puc opinar gaire. Per a mi ha estat un taller interessant però gens instructiu. (Alumna D).

17 de novembre 2009

Montserrat

Feia 19 anys que no pujava a Montserrat però en els últims quatre mesos ja he pujat cinc vegades. Hauria de dir que he redescobert la muntanya de Montserrat però més aviat tinc la sensació de descobrir-la de nou. Simplement ha canviat la meva mirada i ara la veig només des d'una perspectiva muntanyenca.

Si per nosaltres és una muntanya especial, per què no intentem mirar-la amb ulls de danès o d'holandès?, com m'ha comentat l'amable conductor que ens ha portat als alumnes i professors de 3er d'ESO del meu centre. Els mediterranis quedem embadalits davant les immensitats dels prats verds de l'Europa atlàntica, ells queden meravellats travessant els Pirineus o visitant les parets verticals de Montserrat.


La majoria dels alumnes han pujat al cim de Sant Jeroni. Ha estat una llàstima que alguns no ho hagin aconseguit, uns perquè el seu físic els ha fallat en aquesta ocasió, d'altres per solidaritat amb aquests però d'altres per pura vagància. No hi ha gaire afició a fer muntanyisme entre els meus alumnes i aquesta ha estat per molts d'ells la primera vegada que el practicaven.

Què bonic que és tot això, profe m'ha dit un alumne. Aquesta és la petita recompensa que tenim els professors: un comentari, una rialla, una cara de felicitat...

Les vistes des del cim de Sant Jeroni són magnífiques, el dia ha estat clar i solellós i hem pogut observar el Bages, el Baix Llobregat, el Collserola, el Montseny, ...

Ja de tornada un ramat de cabres salvatges pasturava tranquil·lament en una paret del pas dels francesos. Què més se li pot demanar a una excursió escolar?

11 de novembre 2009

Panellets, castanyes i ratafia al castell de Montesquiu

Panellets, castanyes i ratafia
al Castell de Montesquiu

Sant Quirze de Besora, 31 d'octubre i 1 de novembre de 2009

Aquest mes els ha tocat a Josep i Teresa l'organització de la sortida de l'Associació Catalana d'Autocaravanistes i ens han preparat una visita pel nord d'Osona que ha coincidit amb la celebració de Tots Sants.

Abaix hi ha fotos d'algunes de les activitats més interessants de la sortida: la visita al castell de Montesquiu i la visita i el tast de licors a la destil·leria Bosch, especialitzada en l'elaboració de ratafia catalana.

04 de novembre 2009

Sicília, el cor de la Mediterrània


És com Andalucia, vaig escoltar mentre conduia la furgoneta Fiat Ducato i gaudia del paisatge d’olivers i camps verds en el que despuntaven els primers brots de les properes collites.

Ha estat una tardor plujosa a Sicília que ha provocat ensorraments de cases i ha trencat carreteres però l’abundància d’aigua ha fet el miracle de convertir aquesta seca illa mediterrània en un gran camp on l’herba creix ufanosa, com a Andalusia i Extremadura en primavera quan els camps han estat regats per les pluges.

Sicília és el Mediterrani fet essència pel seu paisatge, per la seva història i per la seva gent. En el poc contacte que hem pogut tenir en aquests dies amb els sicilians m’han semblat amables i fins i tot generosos. Ser espanyols genera simpatia, venir de Barcelona admiració i tenir idiomes que permeten comunicar-se sense renunciar ningú a la seva llengua crea bona predisposició.

La cultura siciliana és molt rica. Per ella han passat fenicis, grecs, cartaginesos, romans, bizantins, àrabs, normands, catalans, espanyols i italians i tots han deixat la seva petjada en forma de monuments, alguns d’ells realment espectaculars com els magnífics temples grecs de Selinunte o Agrigento.

Igual que Andalusia!, vaig sentir de nou. I com Catalunya i com tota la Mediterrània que ha estat una acumulació d’invasions, de cultures, de races, de llengües que finalment han creat pobles diversos però amb un clima comú i una similar forma de veure i viure el món.

Sicília és, sobre tot, barroca, pel seu art i pel caràcter de la seva gent. El creixement de pobles i ciutats i també les grans catàstrofes sísmiques dels segles XVII i XVIII la van obligar a reconstruir-se amb els valors i les formes del barroc. I encara perduren aquests manifestacions artístiques en formes d’esglésies, palaus, portalades i jardins però també en les seves manifestacions religioses com les processons amb talles de fusta o l’engalanament de carrers i escalinates per festes patronals.

Mira, mira… com a Andalusia!, vaig escoltar una vegada més.

23 d’octubre 2009

Un somriure abans de sortir cap a Sicília

Un somriure abans de sortir cap a Sicília


Quina quantitat d’emocions les que ens recorre el cos els dies abans de la sortida! Especialment si és un viatge desitjat, llargament esperat, complexe i incidentat com és aquest cas. Un viatge que va començar a gestar-se fa un any quan es programaven les trobades del programa d’intercanvis escolars Comènius. I ara, per fi, marxem cap a Caltagirone (Sicília). Pel mig hi han hagut altres trobades a centres educatius d’Anglaterra i Malgrat de Mar i també alguns malentesos organitzatius però per als cinc alumnes de l’expedició aquest és un tema menor. Anar a Sicília representa per ells anar a un lloc mític: ja se sap, les pel·lícules sobre la Màfia són part de la nostra cultura popular. Itàlia també tira molt en el nostre imaginari i si, a sobre, anem al sud d’Itàlia, on Itàlia és encara més Itàlia, millor. O almenys això els hi sembla a ells… i també als professors acompanyants.
Però que és el que ens fa estar tan feliços abans d’un viatge a terres desconegudes? És només perquè trencarem la rutina? O és que ens fa feliços saber que podrem comprovar o desmentir els tòpics sobre les gents del destí? O és que sabem que estem més pròxims de fotografiar -i així certificar- el que ja sabem que hi ha perquè ho hem llegit en les guies o ho hem vist per TV? És, potser, que comencem a gaudir per avançat de la companyia dels nostres companys de viatge? Serà per la fascinació de veure nous paisatges o vells monuments?
Després resultarà que la gent del país no és exactament com tu l’esperaves; que els paisatges tenen un color encara més viu o que són grisos; que els monuments són més impressionants o tot el contrari; que els companys no són tan divertits però que són més sensibles del que creies; o que tampoc en aquesta ocasió el viatge ha sigut una verdadera aventura, que les reserves estaven ben fetes i els vols han sortit a l’hora. I què! Hem fruit de la fantasia del viatge imaginari previ al real, haurem gaudit de les sorpreses de la realitat i conservarem per sempre més els records del viatge. Ens sembla poc?
El somriure d’Eva era sincer, contingut, emanava del seu interior i il·luminava tota la seva cara.

19 d’octubre 2009

Marrakech, un oasi en mig del desert

Un grup de vuit amics -quatre parelles- hem aprofitat el pont del Pilar per fer una incursió al Marroc. Era la nostra primera visita a un país de cultura àrab. Probablement no serà l'última.


Marrakech és una ciutat que genera sensacions contradictòries. És tradicional i moderna alhora i en ella poden conviure des de la dóna tapada de dalt a baix amb una burka de color negre fins a la jove vestida a l’occidental amb talons, faldilla curta, samarreta curta ensenyant el melic i maquillada i pentinada a l’europea.

La seva medina és més que notable, plena de vida, de colors, d’olors, de sorolls que són una festa per als sentits però que no sempre resulten agradables. Una ciutat que combina els barris de luxe amb camps de golf amb la pobresa dels captaires utilitzant nens permanentment dormits. La circulació de Marrakech és caòtica i la prioritat del trànsit la té el fort sobre el dèbil, és a dir, que primer van els camions, autocars i autobusos, després els cotxes, els cotxes de cavalls i les motos, segueixen els carros tirants per persones i finalment els vianants que no poden estar segurs ni travessant per un dels pocs passos zebres de la ciutat.

Tinc la impressió que aquesta ciutat -i per extensió el Marroc- compleix la funció de frontera entre els camps i el desert, entre la muntanya i el mar, entre l’Africa subsahariana i Europa però sobre tot entre occident i orient amb tot el que comporta aquests conceptes molt més enllà de límits geogràfics. I resulta que les gents d’aquesta ciutat són amables, tranquil·les i pacífiques trencant els tòpics incrustats en la nostra cultura profundament antimusulmana.

Ara bé, el que més m’ha molestat ha estat la forma de compra als socs de la medina: sigui quin sigui el preu convingut mai em trec la sensació d’haver estat estafat cosa, d’altra banda, força probable coneixent les meves dots de regatejador. També molesta tanta gent disposada a demanar almoina per una foto a la plaça Yemaa el Fna. Però s’ha d’assumir que som turistes, és a dir, euros que caminen, i que anem perdent part del botí conforme avancem entre els carrerons de la medina.

Un dels elements que més m’ha cridat l’atenció és la hispanofília de la societat marrakich. No es tracta només que les samarretes de futbol que llueixen els joves són majoritàriament les de la lliga espanyola amb una clara majoria del Barça sinó que veus que la cultura tradicional de Marraquech està incrustada de la cultura andalusí: els palaus dels governants dels segle XIX són recreacions de l’arquitectura nazarí del regne de Granada amb els mateixos patis, fonts, rajoles, marqueteria, decoració de guix. Però també podríem dir-ho al revés, és a dir, que la cultura hispana i particularment andalusa és deutora de la cultura nord-africana berber: el disseny de les catifes em recorden algunes de les que he vist a l’Alpujarra, les seves joies són com les que llueixen les dones de Trujillo a les festes i els seus pastissos s’assemblen a alguns dels nostres.

Tothom sap que a les societats musulmanes el consum d’alcohol està molt mal vist i en la majoria de restaurants ni els ofereixen. No obstant al Marroc es cultiva raïm i es fa vi i es serveixen cerveses i vins en determinats locals, especialment els destinats a turistes. Encara en l’apartat de vicis: es fuma molt poc. Al carrer és estrany veure fumar i els pocs que ho feien havien comprat el cigarret al detall, vull dir que havien comprat un de sol.

Resumint, visitar Marrakech ha estat una agradable sorpresa per a mi i considero que és un viatge molt recomanable per a tots els que som hereus d’una cultura islamofòbica com és l’occidental en general i la hispana en particular.

04 d’octubre 2009

Camins primitius



Diu Lluís Foix que viatjar és descobrir, ser un mateix, situar el món en les nostres coordenades mentals, quedar-se badant davant dels canvis de paisatges i de la rutina de la gent. Sóc dels que estan convençuts que els viatges sempre et porten a descobrir nous paisatges i paisanatges però també t’ajuden a aprofundir en tu mateix.

Si bé totes les edats són un trànsit, alguns dels viatgers d’aquest camí interromput cap a Santiago -potser tots?- estem en un període especial de transició. Altres persones prefereixen dir-li crisi a aquests canvis. Va a gustos…

Tot viatge té un abans, un durant i un després. Podem canviar poc o molt però les experiències que ens aporta un viatge, qualsevol viatge, ens fan transformar. Si en lloc d’anar acompanyats de la parella o dels amics habituals ho fem amb amics, si aquest viatge té la marca camí de Santiago, si es fa caminant i es dorm a albergs és evident que l’impacte, que la reflexió, que la transformació serà més profunda.

El camí té una primera dimensió: hom camina. Això que sembla tan obvi ens transporta a un estadi en que l’ésser humà era nòmada, en que el caminar no era fer trekking sinó que era una necessitat que et feia sobreviure un dia més o t’aproximava a la mort. Tots els caminants –em resisteixo a dir-nos peregrins- teníem dubtes sobre la nostra capacitat de suportar el camí: les distàncies, el pes de la motxilla, les inclemències del temps, les butllofes, les nostres debilitats físiques… El camí és un retorn a l’essencial: dormir, menjar, beure, caminar, descansar, … És un repte físic en el que tothom pot sortir victoriós doncs el competidor no és l’altre sinó un mateix i el resultat que hem obtingut no podia haver estat millor: tots hem superat les nostres limitacions i les nostres pors. Tots hem arribat al nostre Santiago encara que s’hagi limitat a la discreta església de Grandas de Salime. 

Algú va dir que l’essència de l’ésser humà és que sempre vol saber que hi ha darrera de la següent corba. En efecte, podem viatjar una i una altra vegada al mateix lloc -i no seré jo qui negui el plaer de fer-ho ja que tots tenim els nostres llocs favorits als quals tornem amb delit- però per a mi el màxim plaer del viatge i del viatjar és descobrir que hi ha de nou una mica més enllà. El fet que tots fèssim el camí Primitiu per primera vegada enfortia aquesta sensació ja que ningú havia trepitjat aquelles terres, erem –en certa manera- pioners, descobridors pels nostres propis ulls de noves muntanyes, de nous prats i d’antics monestirs tot i que cinc minuts abans un altre grup hagués passat per allà mateix. 

Si hagués de sintetitzar en una imatge l’essència del viatge elegiria la pujada al port del Palo amb el repte de pujar una muntanya, amb les dificultats de l’ascens, amb la incògnita del que trobaríem més endavant –potser un dels llops que ronden per aquests paratges?-, amb els seus silencis.

Silencis. Silencis necessaris per fer un llarg i complicat viatge cap a llocs desconeguts, profunds, incerts, qui sap si també tenebrosos en direcció a un mateix, directes als nostres propis abismes sobre els quals jugarem a fer de funambulistes durant uns dies sobre un prim cable subjecte a dues sòlides estaques: el dia de sortida i el dia de tornada. Durant aquest intèrval podrem reflexionar i especular sobre el diví i l’humà, sobre la societat i l’individu, sobre el jo i els altres, sobre el que hem viscut i el que volem viure. Només una cosa és certa: tothom tornarà al seu lloc d’origen. Potser més rics en experiències, potser més savis o potser més desconcertats que mai però tornar al punt de partida és inevitable. I possiblement ho farem amb els mateixos neguits, les mateixes pors i els mateixos dubtes… però haurem fet el camí, haurem viscut en l’essencial i tornarem amb una nova certesa: només sé que tornaré a fer el camí.

03 d’octubre 2009

Presentació


Presentació

Aquest és un bloc personal que té com a finalitat compartir amb vosaltres les meves opinions socials, polítiques, estètiques,... així com algunes de les experiències de la meva activitat professional o dels meus moments d'oci que consideri que poden ser d'algun interès. Vaja, que serà un calaix de sastre .

publicar