Després d'omplir el cistell hem anat cap al castell de Farnés. Al voltant de l'ermita l'Ajuntament ha habilitat una zona d'esbarjo on es pot fer foc i dinar amb la família o els amics. L'entorn és immillorable presidit per l'ermita i tot envoltat de boscos en qualsevol direcció on miris. I a dalt d'un turó es troba el restaurat castell l'interior del qual avui era visitable. Des de dalt de la torre les vistes són amplíssimes: el pla de la Selva, la muntanyes de Sant Hilari i les de Santa Coloma. La boirina no deixava veure plenament els Pirineus però sí els seus primers contraforts.
Al pujar cap el castell hem vist com un grup de joves s'estaven preparant per al dinar. Mentre uns feien un gran i exagerat foc i altres anaven muntant les taules, uns quants ballaven al so de la música que sortia del darrera d'un cotxe. Que maco és veure divertir-se a la gent! Però que bé que estaríem els demés si poguéssim gaudir d'un bé tant escàs en el nostre país com és el silenci. Ni en mig del bosc en trobes en dies com avui ja que grans i petits acostumen a cridar com si estiguessin sols en aquest món. Com ens costa divertir-nos als mediterranis en veu baixa! Si pels nòrdics el que és públic és sagrat aquí el que és de tots és de ningú i aquest principi també es pot aplicar al soroll.
No vull ser pessimista del tot. Recordo com si fos ahir el riure i alhora fàstic que ens provocava veure als guiris recollir els excrements dels seus gossos i ha acabat sent una pràctica de la majoria dels propietaris de cans del nostre país. Tampoc tothom crida als nostres carrers ni toca el clàxon innecessàriament però no veig gaire pressió per reprimir socialment aquesta conducta per la qual cosa es continuarà reproduint.
Ja de tornada hem baixat des del castell fins a l'ermita. El grup de joves encara estava muntant les taules, el foc ja no era tan viu i havien apagat la música.
