22 de novembre 2009

Diumenge de tardor

Avui hem aprofitat per passar el matí als boscos de Santa Coloma de Farnés caçant bolets i collint cireres de pastor. El bosc era ple de gent passejant o cercant bolets i és que dóna gust anar-hi en aquesta època de l'any pel temps -ni fred ni calor-, pels fruits que ens ofereix -castanyes, pinyes, ...-, i pels colors -del sempre verd pi al variable castanyer.

Després d'omplir el cistell hem anat cap al castell de Farnés. Al voltant de l'ermita l'Ajuntament ha habilitat una zona d'esbarjo on es pot fer foc i dinar amb la família o els amics. L'entorn és immillorable presidit per l'ermita i tot envoltat de boscos en qualsevol direcció on miris. I a dalt d'un turó es troba el restaurat castell l'interior del qual avui era visitable. Des de dalt de la torre les vistes són amplíssimes: el pla de la Selva, la muntanyes de Sant Hilari i les de Santa Coloma. La boirina no deixava veure plenament els Pirineus però sí els seus primers contraforts.

Al pujar cap el castell hem vist com un grup de joves s'estaven preparant per al dinar. Mentre uns feien un gran i exagerat foc i altres anaven muntant les taules, uns quants ballaven al so de la música que sortia del darrera d'un cotxe. Que maco és veure divertir-se a la gent! Però que bé que estaríem els demés si poguéssim gaudir d'un bé tant escàs en el nostre país com és el silenci. Ni en mig del bosc en trobes en dies com avui ja que grans i petits acostumen a cridar com si estiguessin sols en aquest món. Com ens costa divertir-nos als mediterranis en veu baixa! Si pels nòrdics el que és públic és sagrat aquí el que és de tots és de ningú i aquest principi també es pot aplicar al soroll.

No vull ser pessimista del tot. Recordo com si fos ahir el riure i alhora fàstic que ens provocava veure als guiris recollir els excrements dels seus gossos i ha acabat sent una pràctica de la majoria dels propietaris de cans del nostre país. Tampoc tothom crida als nostres carrers ni toca el clàxon innecessàriament però no veig gaire pressió per reprimir socialment aquesta conducta per la qual cosa es continuarà reproduint.

Ja de tornada hem baixat des del castell fins a l'ermita. El grup de joves encara estava muntant les taules, el foc ja no era tan viu i havien apagat la música.

20 de novembre 2009

Taller d'educació emocional: una experiència


Durant uns quants dimecres de les últimes setmanes un grup d’alumnes de 4rt d’ESO del meu centre han fet una petita experiència d'educació emocional. El meu coneixement d'aquest camp es reduïa a un curs d’educació emocional a l’Escola d’Estiu de 2008 dirigit per Meritxell Obiols. Des de llavors tenia ganes d’experimentar amb alumnes algunes de les coses que vaig aprendre. Com la millor valoració és la que fan els propis afectats a continuació reprodueixo quatre opinions, dues de positives i dues de crítiques.

Les classes d’educació emocional m’han ajudat a entendre a la resta (de companys) i conèixer millor els nostres pensaments i els pensaments dels altres. He pogut contemplar que cadascú viu els mateixos o similars moments de manera diferents i amb sentiments variats. Gràcies als debats que hem fet a classe cadascú ha pogut expressar les seves opinions amb llibertat i hem pogut conèixer les opinions dels altres. Hem aprés a respectar les opinions dels altres i hem aprés a escoltar quan parlen els altres, és a dir, a respectar el torn de paraula. Ens ha ensenyat a educar i controlar els nostres sentiments. Sens dubte les classes dels dimecres han sigut les classes en les que més hem aprés i les més divertides. Qui va dir que aprendre era avorrit? (Alumne A)

Crec que els exercicis d'educació emocional que hem fet aquestes darreres setmanes tenien un bon fi. Pretenien que els alumnes ens expresséssim, obríssim, mostréssim els nostres sentiments i, sobre tot, que reflexionéssim i traguéssim conclusions. Era una bona idea que a més feia que les classes fossin més entretingudes o amenes. La participació era baixa i sempre venia dels mateixos sectors. La gent es resistia a parlar obertament i sincerament potser per timidesa o pot ser per vergonya de dir les coses davant de tota la classe. Mitjançant un exercici vam descobrir que quasi la meitat de la classe preferia no participar dels debats per diferents raons. En fi, la idea era bona, la posta en escena, tot i que millorable, era acceptable però la implicació dels receptors va fer que aquelles classes foren quasi inútils i avorrides. (Alumne B)

Aquestes classes (d'educació) emocional m'han agradat molt. Han estat diferents a les classes que fem sempre i això crec que ha estat una cosa nova per a nosaltres. Això de fer aquestes classes va molt bé perquè podem expressar o dir el que sentim i el que pensem i potser veure que hi ha gent que pensa el mateix o potser gent que pensa diferent i et pot fer canviar d'opinió perquè pots no haver pensat una possibilitat que va en contra dels teus pensaments i quan algú la diu te n'adones que potser t'equivocaves. He aprés que no tothom té els mateixos sentiments davant la mateixa situació o una situació semblant. Per exemple, l'últim dia vam haver de posar alguna cosa que ens hagués marcat i hi havia gent que va posar un canvi de residència i hi havia diferents sentiments: por, alegria, tristesa, etc. A l'hora de fer aquestes classes al començament no les volia fer perquè em costa expressar-me i expressar el que sento, o a l'hora de valorar-me amb puntuacions no sóc gaire positiva encara que intento ser-ho. Crec que ens va bé fer aquestes classes perquè penso que hi ha gent que no diu res per por a que els demés pensin diferent i amb això es poden adonar que no tots pensem igual però que també hi ha persones que pensen igual. (Alumna C).

Una hora a la setmana fèiem un taller el qual anomenàvem taller (d'educació) emocional. Però no tinc gaire clara la seva finalitat. Era, potser, que havíem d'analitzar les emocions per conèixer-nos millor a nosaltres mateixos? O bé per a conèixer-nos entre nosaltres? O també perquè el professor ens conegués millor a nosaltres? Potser tot el contrari: (es tractava) de diferenciar les bones emocions de les dolentes o evitar-les o encobrir-les. Encara que no n'entengués ni la finalitat ni la utilitat les vaig trobar força interessants. Sobretot la de l'autoestima ja que opino que les respostes als qüestionaris no van ser sinceres sinó força modestes. I trobo curiós que ni tan sols a tallers emocionals poguem ser sincers. Però ja que no he entès la finalitat ni li he trobat utilitat no puc opinar gaire. Per a mi ha estat un taller interessant però gens instructiu. (Alumna D).

17 de novembre 2009

Montserrat

Feia 19 anys que no pujava a Montserrat però en els últims quatre mesos ja he pujat cinc vegades. Hauria de dir que he redescobert la muntanya de Montserrat però més aviat tinc la sensació de descobrir-la de nou. Simplement ha canviat la meva mirada i ara la veig només des d'una perspectiva muntanyenca.

Si per nosaltres és una muntanya especial, per què no intentem mirar-la amb ulls de danès o d'holandès?, com m'ha comentat l'amable conductor que ens ha portat als alumnes i professors de 3er d'ESO del meu centre. Els mediterranis quedem embadalits davant les immensitats dels prats verds de l'Europa atlàntica, ells queden meravellats travessant els Pirineus o visitant les parets verticals de Montserrat.


La majoria dels alumnes han pujat al cim de Sant Jeroni. Ha estat una llàstima que alguns no ho hagin aconseguit, uns perquè el seu físic els ha fallat en aquesta ocasió, d'altres per solidaritat amb aquests però d'altres per pura vagància. No hi ha gaire afició a fer muntanyisme entre els meus alumnes i aquesta ha estat per molts d'ells la primera vegada que el practicaven.

Què bonic que és tot això, profe m'ha dit un alumne. Aquesta és la petita recompensa que tenim els professors: un comentari, una rialla, una cara de felicitat...

Les vistes des del cim de Sant Jeroni són magnífiques, el dia ha estat clar i solellós i hem pogut observar el Bages, el Baix Llobregat, el Collserola, el Montseny, ...

Ja de tornada un ramat de cabres salvatges pasturava tranquil·lament en una paret del pas dels francesos. Què més se li pot demanar a una excursió escolar?

11 de novembre 2009

Panellets, castanyes i ratafia al castell de Montesquiu

Panellets, castanyes i ratafia
al Castell de Montesquiu

Sant Quirze de Besora, 31 d'octubre i 1 de novembre de 2009

Aquest mes els ha tocat a Josep i Teresa l'organització de la sortida de l'Associació Catalana d'Autocaravanistes i ens han preparat una visita pel nord d'Osona que ha coincidit amb la celebració de Tots Sants.

Abaix hi ha fotos d'algunes de les activitats més interessants de la sortida: la visita al castell de Montesquiu i la visita i el tast de licors a la destil·leria Bosch, especialitzada en l'elaboració de ratafia catalana.

04 de novembre 2009

Sicília, el cor de la Mediterrània


És com Andalucia, vaig escoltar mentre conduia la furgoneta Fiat Ducato i gaudia del paisatge d’olivers i camps verds en el que despuntaven els primers brots de les properes collites.

Ha estat una tardor plujosa a Sicília que ha provocat ensorraments de cases i ha trencat carreteres però l’abundància d’aigua ha fet el miracle de convertir aquesta seca illa mediterrània en un gran camp on l’herba creix ufanosa, com a Andalusia i Extremadura en primavera quan els camps han estat regats per les pluges.

Sicília és el Mediterrani fet essència pel seu paisatge, per la seva història i per la seva gent. En el poc contacte que hem pogut tenir en aquests dies amb els sicilians m’han semblat amables i fins i tot generosos. Ser espanyols genera simpatia, venir de Barcelona admiració i tenir idiomes que permeten comunicar-se sense renunciar ningú a la seva llengua crea bona predisposició.

La cultura siciliana és molt rica. Per ella han passat fenicis, grecs, cartaginesos, romans, bizantins, àrabs, normands, catalans, espanyols i italians i tots han deixat la seva petjada en forma de monuments, alguns d’ells realment espectaculars com els magnífics temples grecs de Selinunte o Agrigento.

Igual que Andalusia!, vaig sentir de nou. I com Catalunya i com tota la Mediterrània que ha estat una acumulació d’invasions, de cultures, de races, de llengües que finalment han creat pobles diversos però amb un clima comú i una similar forma de veure i viure el món.

Sicília és, sobre tot, barroca, pel seu art i pel caràcter de la seva gent. El creixement de pobles i ciutats i també les grans catàstrofes sísmiques dels segles XVII i XVIII la van obligar a reconstruir-se amb els valors i les formes del barroc. I encara perduren aquests manifestacions artístiques en formes d’esglésies, palaus, portalades i jardins però també en les seves manifestacions religioses com les processons amb talles de fusta o l’engalanament de carrers i escalinates per festes patronals.

Mira, mira… com a Andalusia!, vaig escoltar una vegada més.