Taxes

Els empresaris turístics estan enfadats. No és cap novetat ja que si per alguna cosa es caracteritzen és pel seu permanent estat d'insatisfacció: totes les temporades van malament excepte aquelles en les que no ha anat prou bé. Deu ser per això que el sector és un dels que més malament paga als seus treballadors i pitjors condicions laborals els ofereix. Escoltant als seus representants dóna la impressió que treballin exclusiv
ament pel bé del país i per donar feina a les famílies que en depenen però no conec a cap pare que recomani als seus fills que siguin treballadors en el món turístic. Doncs a sobre, ara, amb nocturnitat i traïdoria, CiU vol posar una taxa turística que “arruïnarà” el sector.

S'ha de ser molt cínic per a intentar convèncer a algú que una taxa turística d'un euro al dia per persona pot provocar una fugida massiva de turistes. Jo d'ells, en canvi, em preocuparia per saber el destí exacte de la taxa no sigui que acabi evaporant-se en el magma dels pressupostos de la Generalitat enlloc de retornar directament als municipis d'on ha sortit. El turista és cada vegada més exigent i la Costa Brava ni pot ni ha de competir amb preus baixos sinó en qualitat. En qualitat ambiental de les nostres aigües marines i de l'aigua de consum de boca; en qualitat urbanística que requereix una constant posada al dia dels nostres carrers que ara amb la crisi econòmica serà més difícil de fer; en qualitat de les instal·lacions turístiques i de l'oferta complementària; en la divulgació del nostre rerepaís tan potent però encara tan poc explotat; en imatge de marca per construir en la ment de cada turista un país de somni abans de posar un sol peu a la nostra terra; i en deconstrucció de les principals pífies edificatòries de les que cada poble “gaudeix” gràcies a parts iguals al mal gust, a la desídia i a la corrupció.

Encara ara, després de dècades d'experiències exitoses en la transformació urbanística dels carrers comercials dels nostres pobles i ciutats, sovint s'ha d'imposar el tancament a la circulació de vehicles motoritzats per afavorir el comerç perquè els principals beneficiaris s'hi oposen. Així que si Artur Mas o Andreu Mas-Colell demanessin la meva opinió els hi diria que no cedeixin a la pressió dels empresaris turístics, que facin oïdes sordes pel recordatori dels favors prestats i segueixin endavant amb la taxa turística pel bé del sector, dels municipis afectats i de Catalunya. És clar que es preferible governar d'acord amb els interessats però una part dels interessats, els empresaris, no poden segrestar l'opinió de les altres parts que som majoria: els ciutadans dels municipis turístics encapçalats pels seus ajuntaments.

Publicat a Diari de Girona el 28 de desembre de 2011

Caritat

La caritat està ben vista. Les bones persones la fan amb els seus veïns, amb els seus conciutadans, amb desconeguts del seu país o amb persones necessitades de qualsevol part del món, bé directament o a través d'entitats de tota mena que ara anomenem ONGs perquè és més modern que dir, per exemple, Societat Benefactora del Sagrat Cor del Crist del Gran Poder. Agafades una a una és difícil resistir-se a ajudar-les perquè pràcticament totes defensen causes justes. Un altra qüestió és analitzar la seva utilitat. Fins a quin punt bona part de les anomenades ONG no són ja una part del sistema útils com a últim i barat recurs per ajudar (i ajudar a contenir!) els sectors més desfavorits de la nostra societat? No haurem creat un sector sociolaboral que necessita justificar-se per continuar sobrevivint? I dono per suposada l'honradesa de tots els seus membres cosa que desgraciadament no sempre és certa. “La Marató”, per exemple, s'ha convertit en un acte més de la celebració popular del Nadal com ho és la Grossa o ho són els àpats d'empresa. I funciona. Cada any són més les persones que col·laboren amb ella i s'aconsegueixen recaptacions milionàries que després s'utilitzen magníficament en la investigació de malalties però també és milionària l'audiència que aconsegueix TV3 -a la que dediquem un pressupost de 300 milions d'euros, és a dir, 40 € per català- cosa que fa pujar la seva quota de pantalla a costa d'estimular la caritat ciutadana. Ara ja no cal sortir al carrer a postular amb una guardiola, només cal que fer una trucada. Únicament en això consisteix la modernitat en aquest tema.

Però la crida a la caritat amaga un valor superior com és la justícia. Hi ha entitats que treballen els dos components: la cerca de solucions a problemes concrets i la denúncia ideològica dels mecanismes socials que els provoquen. Aquestes mereixen tot el meu respecte però sense el component crític estem fem el joc als que provoquen les desigualtats. Partint de la dada objectiva que el PIB català per habitant d'enguany és de 26871 €, la qual cosa dona per tenir recursos suficients per a quasi qualsevol causa, per què parlem tant de caritat, d'ONGs i tan poc de justícia social o d'impostos a les rendes del capital? Com és possible, em pregunto sovint, que l'acumulació i l'exhibició de la riquesa en un país amb unes taxes de pobresa creixents no generi rebuig social sinó tot el contrari? Com és que hi ha persones que poden compatibilitzar l'especulació financera o el frau fiscal amb la generositat envers els més variats temes sense aparent contradicció? Com és que no genera rebuig social que famosos esportistes o artistes tributin en paradisos fiscals com ho és Andorra? Concretant, per millorar el finançament de les causes justes amb necessitats econòmiques proposo dues mesures: augmentar la plantilla i la eficàcia del cos d'inspectors d'Hisenda i aprovar penes de presó per als grans defraudadors fiscals. Ens apuntem a aquesta marató?

Publicat a Diari de Girona del 24 de desembre de 2011

Elogi dels antics museus

Com trobo a faltar els museus antics! Aquells museus grans, mal il·luminats i amb una clara tendència a acumular un dit de pols a les motllures dels quadres o sobre el cap i les espatlles de les escultures. ¿On són les sèries de retrats a l'oli amb una pàtina de foscor que només poden donar els segles i les espelmes de cera? ¿I què dir de les col·leccions d'ossos petrificats de dinosaures del Museu Paleontològic de Sabadell dels anys 80 amb totes les dents de la mateixa espècie una al costat de l'altre -semblants, sí, però cap d'igual- i més enllà tots els maxil·lars i així fins a l'infinit i que només entrar en les seves sales buides de públic et transportava a l'èxtasi intel·lectual que et feia recitar els versos de Teresa de Ávila “Vivo sin vivir en mi/y tan alta vida espero/que muero porque no muero”?
Avui en canvi hem caigut en la temptació de voler fer museus populars, museus que s'entenen, que expliquen el context de l'obra exposada. Quina vulgaritat! Aquests dies de festa he aprofitat per visitar alguns museus d'Aragó i tot ha estat llum, dibuixos, cartells, vídeos i efectes especials. En lloc de quedar admirat i estabornit per l'acumulació de peces sense explicació d'un museu arqueològic “clàssic” he sortit de la visita als Museus del Foro i del Port Fluvial de Saragossa coneixent millor el funcionament dels fòrums romans i el paper del riu Ebre i del port fluvial de la ciutat durant la Hispània romana. També aquí han caigut en la trampa de fer audiovisuals entenedors amb un personatge -el riu Ebre- que t'ajuda a interpretar les restes arqueològiques. Però si fins i tot fan parlar de forma realista a un bust masculí sense cap -i sense genitals- amb la trampa d'un holograma -del cap que no dels genitals! És clar, així qualsevol! No m'estranya que els grups d'alumnes sortissin amb cares rialleres i satisfets amb tan d'artificis moderns!

I que dir del Monestir de Rueda? De què serveix reconstruir una sínia de 16 metres d'alçada -la més gran d'Europa en funcionament, diu la publicitat- amb ferro i fustes tropicals si no és l'autèntica? Per entendre com funcionaven? Si us plau, què per això ja tenim els llibres o, si molt m'apures, Internet! Però el súmmum l'he trobat al Museu d'Història de Mequinensa. Allà no han dubtat de fer una falsa mina de més d'un quilòmetre per ensenyar-nos com s'ha explotat al llarg del temps el carbó de la zona amb maniquins i maquinària de tot tipus. I per fer-ho encara més realista no han dubtat de simular el so d'una explosió de dinamita. I és que qualsevol dia d'aquests sortirem d'un d'aquests museus malats de silicosi per entendre millor el dur treball dels miners!

Sort que vam decidir acabar la nostra ruta pel baix Ebre saragossà amb una visita a Belchite, el poble destruït durant le Guerra Civil. Allò sí que és una acumulació de peces històriques: aquí una església en runes, allà el pany d'una paret que es manté miraculosament dempeus, amunt dels nostres caps una balustrada que per fortuna no va caure sobre nostre i sota els peus les restes d'una casa sense soterrani com vam poder comprovar. I tot sense un cartell explicatiu, sense audioguies ni altres mandangues!

Publicat a Diari de Girona del 17 de desembre de 2011

Sant Comènius

“França ha perdut el seu renom militar durant la guerra de 1870. Per recuper d'Alemanya el que ens ha pres, és necessari que siguem bons ciutadans i bons soldats. Per això els vostres mestres us fan aprendre la història de França...A vosaltres, nens alumnes de les nostres escoles, és a qui correspon venjar els vostres pares vençuts a Sedan i Metz; és el vostre deure, el gran deure de la vostra vida, hi heu de pensar sempre” llegeixo d'Ernest Lavisse, citat per Joan Pagès, mentre corregeixo un comentari de text en el que vull que els meus alumnes reflexionin sobre l'objectivitat/subjectivitat de la història i sobre funcions positives i negatives, com acabem de llegir, d'aquesta ciència social. I mentre vaig corregint, valorant i, finalment, puntuant els treballs, en van venint imatges de la recent trobada de professors europeus al meu centre. Flamencs, anglesos, irlandesos, polonesos, sicilians i catalans ens citem regularment per explicar-nos experiències docents exitoses, per planificar activitats futures amb alumnes i amb professors, per intercanviar opinions i contrastar maneres de ser i d'actuar amb el patrocini -és a dir, amb els diners- de la Unió Europea. És lícit, ens podríem preguntar, gastar diners portant professors i alumnes amunt i avall d'Europa amb la que està caient? No hauríem d'estalviar aquests diners per fer coses aparentment més útils? La meva resposta és en forma de pregunta: creiem o no que l'educació dels nostres joves pot canviar les nostres societats? Si la resposta és afirmativa, benvinguts siguin aquests fons perquè el coneixement mutu ens farà més tolerants, més comprensius i més europeus. I per mostra un botó: els professors d'un institut amb el que fem intercanvis escolars ens explicaven que el primer any van tenir problemes per a trobar famílies que volguessin participar perquè la imatge que tenien dels nostres joves era molt negativa. Ara, en canvi, hi ha llista d'espera perquè han vist que els nostres alumnes, si fa no fa, pensen i actuen com els seus.

“Treballar a l'escola en aquest doble sentit, el de la creació d'una ciutadania europea i d'una ciutadania mundial, democràtiques totes dues, és un dels reptes i una de les finalitats de l'escola del segle XXI”, afirma Joan Pagès. Què lluny que sembla aquest objectiu però per aconseguir-ho s'ha de voler avançar en aquesta direcció. Quan fa uns mesos acompanyava a un grup d'alumnes alemanys i catalans pels carrers de Barcelona i veia com es barrejaven entre ells explicant-se i indagant-se mútuament en anglès, en alemany i en castellà els veia avançar en el camí de la superació de tòpics, del coneixement mutu, de l'europeisme i de la pau. Quan en un sopar amb els companys de l'associació escolar escolto converses entre professors de diferents països en italià, en castellà, en francès i, com no, en anglès sóc conscient que estem fent un modest pas en la direcció de crear una Europa unida no només pel comerç sinó pels sentiments i aquests són, finalment, els que fan moure les societats en una o una altra direcció.

Podem encorar-nos en el nacionalisme permanentment agreujat que educa per venjar els vençuts, com llegíem al principi, o podem educar per crear una ciutadania europea i mundial sense perdre les identitats individuals i col·lectives vinculades a la cultura, família o territori. Aquesta és l'opció que poc a poc es va aconseguint amb programes com l'europeu Comenius, o com m'agrada anomenar-lo, Sant Comenius.

Article publicat al Diari de Girona el 5 de desembre de 2011

Catalans del nord

Aquests últims anys he viatjat sovint per Catalunya Nord, atret, sobre tot, per la bellesa de les seves muntanyes - el Carlit i les Bulloses, el Canigó- i pel paisatge de la Costa Vermella -Cotlliure, Port Vendres, Banyuls de la Marenda, Cervera. Una altra bona raó és que, com autocaravanista, a l'Estat francès no només no em sento perseguit sinó que sé que sóc ben rebut amb nombrosos llocs on aparcar i pernoctar, gratuïtament o pagant, i

en ubicacions sovint espectaculars com l'àrea de Toès Entrevalls, a l'entrada de les gorgues de Carançà, tot el contrari que en aquesta banda de la frontera on et pots trobar sent despertat per un policia municipal a les 8 del matí i expulsat de l'aparcament completament buit de Port Lligat al mes de gener. I només és un exemple de com incomprensiblement moltes autoritats municipals foragiten un turisme que també gasta els seus diners encara que no en habitacions d'hotels.

Sigui com sigui el cas és que m'he retrobat amb la Catalunya Nord que vaig descobrir quan amb divuit anys vaig creuar la frontera per anar a la Universitat Catalana d'Estiu de Prada i que després l'he visitada de tant en tant. D'aquells primers viatges recordo una interessant conversa en català amb una parella d'avis mentre la nostra filla s'entretenia jugant amb els animals domèstics d'un petit parc. De seguida ens van preguntar amb quin pagès treballàvem i a l'aclarir-los que estàvem de vacances en un càmping de Sallagusa van tornar a preguntar que, llavors, en quin camp pensàvem treballar. Sempre m'ha costat molt trobar catalanoparlants en les comarques del nord i sovint -que no sempre- he trobat animadversió quan m'he dirigit en català al personal de les oficines de turisme cosa que no succeeix quan ho fas en castellà. Però alguna cosa s'està movent entre els nostres germans del nord.

La primera cosa que sorprèn als catalans del sud és la constant manifestació de catalanitat que fan al nord: banderes catalanes a dojo, enganxines 'ètniques' als cotxes, nom d'empreses a les quals s'afegeix el terme 'català',... Hi ha una veritable recuperació de l'orgull de ser català però amb una predominància aclaparadora del francès en les seves manifestacions. No obstant això el català ha anat conquerint presència pública en elements tan simbòlics com els senyals amb el nom dels pobles a l'entrada dels municipis que ara són bilingües, la retolació dels carrers on sovint també ho són o, fins i tot, te'ls pots trobar només en català, la informació turística on el català acompanya al francès i a l'anglès o als cartells d'entitats on de vegades fan servir el català parcialment.

Vist des de la Catalunya sud pot semblar poca cosa però l'evolució és positiva i és un pas previ i necessari per fer un més en la direcció de la recuperació del que és la nostra principal especificitat nacional: la llengua. També en aquest camp s'estan donant passes endavant i sovint em trobo respostes espontànies en català quan el meu interlocutor endevina el nostre origen. Segons un estudi encarregat pel Consell General de Languedoc-Roussilon -i que extrec del llibre d'Alà Baylac-Ferrer, 'Catalunya Nord. Societat i identitat'- el 55% dels nord-catalans entenen el català, el 34% el sap parlar, el 39% el sap llegir i l'11% el sap escriure. En una societat en la qual més de la meitat dels seus 400.000 habitants han nascut fora són unes xifres considerables. El problema és que el seu ús és molt limitat fonamentalment perquè la transmissió de la llengua entre pares i fills s'ha trencat i perquè el català ha deixat de ser una llengua pública reservant-se a usos familiars,

especialment de comunicació entre o amb avis.

La qüestió clau és que el 34% de nord-catalans que manifesten saber parlar millor o pitjor el català passin de la potencialitat a la realitat de practicar-lo. I aquí és on nosaltres juguem un paper important i no sempre fàcil donat que més de la meitat de la seva població és nouvinguda en un dels estats més orgullosament centralistes i uniformitzadors del planeta. Tanmateix Alà Baylac-Ferrer -i jo amb ell-ens anima a visitar-los ja que 'un visitant del sud que actuï de català es podrà trobar en situacions més còmodes, despertar més simpaties que no trobaria fent simplement d'espanyol a França. I sabent que, des del punt de vista de la incidència de la seua visita al nord, la seua sola presència com a catalanoparlant afavoreix, encoratja, normalitza l'ús del català, genera el represtigiar, el retrobar, el tornar a emprar la llengua catalana entre la societat nord-catalana'.

Publicat al Diari de Girona el 29 d'agost de 2011

Sala d'espera

Fins fa quatre dies tots criticàvem el sistema sanitari i ens quedàvem tan amples. No es discutia a favor o en contra sinó que quan un posava un exemple de com de malament funcionava sempre hi havia un "ui!, doncs a mi pitjor". No ha estat fins que ens l'han començat a empitjorar que no sabíem que era tan i tan bo i ara la reacció ha estat d'un cert conformisme: si era bo no podia ser per a nosaltres! També sents a dir que "...i és que tenim massa" dit pel vell que recorda perfectament quan no tenia res, fent una regressió psicològica a l’infantesa i a la joventut sense terapeuta que ens brinda gratuïtament l'edat, benvinguda malparida que al mateix temps que ens dona una nova dosi de vida ho fa a costa d'una dosi menys de dignitat.

L'altra dia vaig anar al meu hospital i allà hi havia, penjats a la porta de cada consulta, uns fulls de signatures a favor de la sanitat pública. La sala d'espera estava plena de gom a gom però no vaig veure signar ningú i fins i tot jo, signador de causes justes possibles i també d'impossibles, vaig dubtar uns segons sobre la seva utilitat. Un matí d'espera davant la consulta del metge és un bon aprenentatge de vida, t'ensenya que la llei del més fort continua funcionant i no sempre guanya algú pel qual tothom apostaria prèviament. A mi, per exemple, em va derrotar una "pobra velleta" en la lluita pel millor lloc davant la porta del doctor. Més ràpida que Simoncelli va aprofitar que em vaig aixecar per ajudar a posar-se dempeus un senyor de 87 anys per treure'm el lloc. A punt vaig estar de seure'm a sobre d'ella amb perill d'aixafar-la i ser demandat. ¡Qualsevol es creu després el meu al·legat d'innocència davant l'evidència de les ferides de la desvalguda! Dues hores d'espera donen també per conèixer i reconèixer -”així que tu ets el fill del teu pare?”- i per saber la biografia dels altres en dues frases cosa que aplicat als demés està bé però quan pensem que també serveix per a nosaltres es queda molt pobre. Desenganyem-nos, només cal veure els obituaris per saber que a la immensa majoria de nosaltres no ens dedicaran ni mig article ni un paràgraf i això si és que arribem a sortir.

Les consultes externes del meu hospital tenen una distribució de seients molt sàvia: estan en fileres de vuit encarades amb una altra d’equivalent i a un metre de distància. Així que la previsible espera és fa més curta per l’obligació de donar conversa sí o sí. A mi em va tocar una d’aquelles reines dels ambulatoris la qual ens va delectar amb una lliçó magistral i gratuïta de medecina general gràcies a les seves múltiples malalties no obstant les quals no li afectava ni la capacitat ni les ganes de parlar. També va donar temps per a que el meu veí del seient del davant, en un apart i molt fluixet, em donés el seu diagnòstic sobre els mals de la sanitat pública: “hi ha massa immigrants que se n’aprofiten i, a més, ens infecten amb les seves malalties”. De res van servir els meus arguments dient que tots els estudis diuen que aporten més del que gasten, que les malalties infeccioses les portem sobretot nosaltres quan tornem dels viatges a països tropicals, que vam ser els europeus qui vam exportar a Amèrica malalties com la verola i la sífilis i que vam traficar amb esclaus fins a finals del segle XIX. “Bajanades”, va sentenciar, “jo llavors no hi era”.

Una de les queixes recurrents quan anem de metges són les llistes d’espera però en el meu hospital hi ha qui no té problemes amb elles. Una companya ho va poder comprovar quan va demanar avançar uns mesos l’hora del seu especialista cosa que era, deien, impossible ...fins que es va identificar com a mutualista. A la meva comarca ja fa anys que ens hem avançat en l’ús d'instal·lacions públiques per atendre pacients privats que és el que proposa generalitzar el conseller de Sanitat del govern “dels millors”. Llàstima que el resultat sigui que amb els diners de tots hi hagi una sanitat per a gent que es pot pagar una mútua i una altra per als que no poden o no volen tornar-lo a fer per un servei que ja han pagat prèviament amb les quotes de la Seguretat Social.

Publicat a Diari de Girona el 4 de juliol de 2011

Boli, ratlla, carmanyola

Boli

El silenci començava a avorrir-me. Mai m'ha agradat vigilar als alumnes mentre fan un examen com sí que ho fan d'altres col·legues que després poden lluir de 'xuletes' agafades in fraganti. No recordo haver-ne enganxat mai ningú amb una a la mà o entre les cuixes o ves a saber on les amaguen. El que si que em molesta és que parlin en mig de l'examen: si han de copiar, com a mínim que s'ho treballin a casa. Així que el que faig és llegir algun llibre, corregir exàmens o treballs, ordenar papers, ... i de tant en tant aixeco el cap per vigilar que tot estigui en ordre. Però aquell dia en qüestió no tot estava en el seu lloc. Alguna cosa havia canviat però era incapaç d'esbrinar què passava. Els alumnes estaven en silenci, aparentment ningú copiava ni parlaven entre ells, hi havia prou llum i tot estava tranquil...però a l'ambient hi havia quelcom de nou, d'estrany.

Va ser cap al final de l'hora que vaig descobrir que estava passant: el boli Bic havia tornat. El Bic "punta normal" de tota la vida, pràctic, d'escriptura còmoda, aquell que difícilment arriba al final de la seva vida útil conservant totes les peces - o perds el tap o el caputxó-, el del tub transparent que es va escardant pels cops o per les mossegades, el que conforme vas escrivint es va formant un petit borrall mescla de tinta i de fibres de paper, el que pateix una mort sobtada si cau perpendicular al terra. Un boli clàssic que va a estar a punt d'aparèixer en les llistes d'espècies en perill d'extinció per la competència dels bolígrafs japonesos de disseny més avançat que eren molt més cars i que s'esgotaven abans però que semblaven més adients per un país que prosperava, que creixia a un ritme vertiginós, els ciutadans del qual ja no volien treballar al camp i molts d'altres tampoc ho volien fer amb les mans que per això hi havia milions d'immigrant al món disposats a creuar un oceà o saltar l'estret encara que sigui en patera.

Vaig començar a comptar els que utilitzaven aquest pràctic i barat sistema d'escriptura. Amb mi, érem majoria. 

*            *            *

Ratlla

Hi ha ratlles verticals, d'altres són horitzontals, també les hi ha en diagonal. De fet hi ha ratlles que van en totes les direccions possibles. Si a la vida hi ha tanta varietat el més lògic és que jo veiés ratlles de totes les formes, de totes les mides, de tots els colors i en totes les direccions...però no, les ratlles que veig sempre tenen la forma horitzontal, van juntes en paquets de, posem-ne, trenta o quaranta línies, tendeixen a tenir un color blanquinós sobre un fons de color viu justament apaivagats per aquesta pàtina afegida.

Al principi pensava que aquest estil de grafisme era propi de països pobres -en vies de desenvolupament em van ensenyar a dir molt educadament quan era estudiant fins que l'evidència estadística va fer veure que sí, que devien anar sobre una via però per on només es viatjava marxa enrere-, als conductors d'automòbils dels quals els agradava tunejar-los d'aquesta forma tan estranya i personalitzada perquè el més curiós és que malgrat l'aparent similitud que hi ha entre un feix de línies horitzontals i un altre, no n'hi ha dos d'iguals.

La sorpresa va ser quan aquesta moda va traspassar fronteres i continents, i en una espècie de venjança en la recerca de justícia el Sud va començar a influenciar al Nord en la moda de les línies paral·leles als cotxes i ara cada vegada en veig més. De fet s'han convertit en una veritable plaga tan o més desagradable que la de tatuatges.

El més trist del cas és que jo també he caigut en la vulgaritat. Ho reconec: he ratllat el meu cotxe i tot i que no em sento orgullós he de dir que no el penso fer pintar en una bona temporada.

*                 *                 *

Carmanyola

De totes mides, de tots els colors. Pot ser una simple bossa de plàstic de les que abans regalaven als supermercats i que ara te la fan pagar o te la donen com si fos un regal especial de la casa per als seus millors clients. Pot ser una bossa de plàstic també però més sofisticada, per exemple, d'aquell tipus que fa un soroll acartronat que indica que el seu comprador ha fet alguna adquisició d'un import no menyspreable, de roba, posem pel cas, i no una simple gasosa de la botiga de queviures de tota la vida.

Hi ha que prefereixen portar carmanyola. La companya de cabellera rossa natural, la del cabell perfectament ondulat, tan mona ella, tan ben posada, tan elegant, tan polida, gasta una supercarmanyola. És de color blau, talment com si fos un necesser de viatge que tan de moda estaven fa uns quants anys. Quan l'obre hi ha ple de compartiments: per l'amanida, per un primer plat, per un segon, per la fruita, pels coberts i encara hauré de posar un etcètera de raconets que encara he de descobrir. Contradictòriament, però, gairebé sempre la porta mig buida, només amb una amanideta i una macedònia.

D'altres som més golafres, de vida, i hem de menjar com cal a migdia que d'això de la moda anglosaxona de dinar qualsevol cosa a la feina només hem agafat la segona part, la de menjar a la feina. I mentre engolim en silenci cadascú de la seva carmanyola o succedani -jo porto una bossa petita de nanses d'Intimissimi, per dissimular-, recordo amb enyor la paella dels dijous a Ca la Maria o l'escudella de qualsevol dia d'hivern a Casa Manolo. Però això era abans, quan les hipoteques eren assequibles, quan la parella treballava, quan els sous encara no ens l'havien rebaixat.

Publicat a Diari de Girona el 25 de juny de 2011

Els búnquers de Blanes: és hora de recuperar la nostra història recent

Setenta-dos anys després d’haver començat la Guerra Civil espanyola la nostra societat manté una relació complexa amb aquest període històric. D’una banda s’ha volgut superar aquest cruel tràngol a base d’oblidar. La Transició va imposar un pacte polític i social no signat però molt efectiu basat en el convenciment que el millor per iniciar una nova etapa era l’oblit. En conseqüència totes les restes arquitectòniques derivades d’aquell conflicte també van caure en l’oblit: les parets van mantenir tapiats refugis antiaeris, els búnquers van quedar enterrats sota la vegetació i el terra i els nous edificis van destruir antigues edificacions militars. Molt pitjor encara: una part important de la nostra història va anar morint sense que ningú els donés la paraula. Per exemple, que sabem de tots aquells que van haver de marxar exiliats de Blanes? Fins ara la nostra història local la hem fet en base a una part dels seus protagonistes però no amb la totalitat d’aquests.

Ara vivim un nou període en la que les noves generacions ja no es veuen en la necessitat d’oblidar sino tot el contrari: volen recuperar la nostra història fins i tot la dels períodes més cruels i més foscos. És per això que tenen tant d’èxit sèries televisives com “Cuéntame como pasó”. És aquesta també la raó de l’empenta d’aquest nou moviment de recuperació històrica que es manifesta en l’obertura de fosses de repressaliats republicans o en l’exigència de la dignificació de la memoria dels republicans i del republicanisme. A Blanes ja s’han fet passes en aquesta direcció: en l’anterior mandat municipal es va fer un homenatge a tots els repressaliats pel franquisme i es va aixecar un monument en la seva memoria. Ara toca fer nous avenços.

Durant la Guerra Civil espanyola (1936-1939) es van aixecar al llarg de la costa catalana tota una sèrie de construccions militars defensives com nius de metralladores, trinxeres, bateries antiaèries i de defensa de la població civil com els refugis antiaeris. Catalunya va patir bombardejos de l’aviació feixista amb base a Mallorca matant indiscriminadament a la població civil en cruels incursions aèries. A més existia la possibilitat d’un desembarcament militar feixista en algun punt de la costa catalana. La reacció del govern republicà va ser la construcció de refugis antiaeris o l’habilitació d’edificis preexistents com a tals i la construccions de casamates i altres elements arquitectònics al llarg de la costa catalana. Posteriorment aquestes edificacions, en particular les casamates, han tingut diversos usos: destacaments militars durant la Segona Guerra Mundial, punts d’observació de la Guàrdia Civil i fins i tot han servit d’allotjament de famílies immigrades durant els anys 50 i 60.

Després van patir un llarg període d’oblit i d’abandonament. Alguns nius de metralladora arran de mar han desaparegut com a conseqüència de l’erosió marina; altres han estat enderrocats per fer passejos o blocs de pisos; molts d’altres han estat tapiats per evitar un mal ús o per ser perillosos; i alguns d’altres han “desaparegut” engolits per la vegetació o enterrats pel terra. No és fins època molt recent que un nou interés pel nostre passat més immediat –des de la República i la Guerra Civil fins a la Transició- ha fet que les autoritats públiques i en especial les municipals, han començat una tímida recuperació d’aquests elements arquitectònics restaurant-los i valoritzant-los. En el nostre entorn més immediat és el que han fet municipis com Premià de Mar o Santa Susana restaurant els búnquers del front marítim, difonent el seu sentit històric i transformant-los en un nou atractiu turístic.

Blanes era durant la Guerra Civil un important nucli industrial, demogràfic i polític i això el va convertir en objectiu militar per la qual cosa va patir bombardejos i també va ser objecte de la construcció o habilitació de refugis antiaeris, nius de metralladotes i bateries antiaèries. D’algunes d’aquestes construccions només queda la toponimia, com el Fortí. Tanmateix d’altres encara es mantenen dretes en molt bones condicions tot i que algunes estan ocultes per la vegetació o el terra. D’altres tenen tapiat el seu accés o han tornat al seu ús original. En qualsevol cas estem davant un patrimoni històric i arquitectònic que és urgent recuperar i valoritzar.

El passat mes de desembre el grup municipal d’ICV-EUiA va presentat una proposta d’acord que va en aquest sentit. La moció proposava estudiar aquest patrimoni, preservar-lo dels perills derivats del creixement urbanístic i donar-lo a conèixer. Era especialment interessant la proposta de museitzar aquest patrimoni, és a dir, obrir-lo al públic i explicar el sentit d’aquestes construccions en el context de la Guerra Civil espanyola. El quatripartit (CiU, PDB, PP i ERC) que governa el nostre poble no ho va entendre així i va votar en contra amb arguments força peregrins. És una llàtima però que ningú cregui que s’aturarà el corrent de recuperació de la memòria històrica d’aquesta etapa que poc a poc es va obrint camí entre la nostra societat. També a Blanes.

Article publicat a Café amb Llet nº 199

Velocitats variables

El dia és fred, sec i assolellat. Les pluges dels últims dies han passat però ara hi ha un vent inconstant que només molesta a l'exterior perquè dintre del cotxe el dia només fa que donar alegries amb aquest sol de març i amb aquesta llum esplèndida que il·lumina tot el paisatge que poc a poc vaig travessant. Creuo el riu Tordera pel nou pont de la C-32 -l'autopista del Maresme, per entendre'ns- amb una limitació de velocitat de 100 km/hora perquè fa una llarga corba per tal d'evitar la muntanya del castell de Palafolls. De seguit deixo les cases, els magatzems i les urbanitzacions del poble de Tordera per endinsar-me en la zona que més m'agrada de la ruta: els boscos de Santa Susanna on hi ha moments que no es veu cap signe de vida humana malgrat estar en una autopista d'una comarca superpoblada.


La “soledat” dura poc perquè passat un túnel s'arriba a Sant Pere del Riu, tan ben restaurat, tan ben cuidat, tan net, tan orgullosament ensenyat per en Mateu, el seu cuidador. A tocar hi ha la pedrera de Montpalau que és una ferida inesborrable per al paisatge i per a la memòria dels milers de perjudicats per la piritosi que va provocar la composició de les seves roques. Conforme avanço vaig deixant enrere una successió de petites valls on esclata la vida en forma de masies, restaurants, vil·les o càmpings, i muntanyes on creixen els pins o s'aterrassen per fer cultius de maduixots, de flors o vés a saber quines verdures tot i que algunes explotacions estan abandonades i plàstics i ferros s'hi van descomponent.

Si miro a l'esquerra sé que veuré l'església de Sant Pol. Ho faig i no falla: la desproporcionada i plana façana enblanquinada llença reflexos de llum blanca emmarcada per les cases del poble, els boscos, el mar i el cel tacat de núvols blancs. Inspiro i expiro relaxadament i, sense voler, aixeco una mica l'accelerador. Faig bé perquè la visió del castell de Santa Florentina és fugissera des de l'autopista, un vist i no vist, però em serveix per evocar els concerts estiuencs de música clàssica on es barregen el gaudi del monument privat mig medieval, mig modernista, amb el de la música i tot això en mig d'un ambient d'elegància burgesa, d'elegància que vol imitar-la i d'elegància de missa de 12. Però de seguit he de deixar aquestes ensomniacions i concentrar-me en l'elecció entre pagar a les taquilles centrals de l'autopista o sortir pel lateral per de seguit tornar a entrar i així aconseguir estalviar uns cèntims. Tant se val quina sigui l'elecció, igualment em sentiré estafat ja que no tinc elecció: si vull anar de Blanes a Barcelona en cotxe he d'anar per la C-32 o per la C-32 ja que la N-II al Maresme no és una carretera que mereixi el qualificatiu de “nacional”.

L'autopista està plena de verdor. Sembla contradictori ja que una autopista és per definició una enorme cicatriu per al territori però a aquesta li han posat maquillatge. Als terraplens dels falsos túnels els ha crescut els pins -que ja són d'una mida considerable- i als laterals també, i no només pins sinó també algunes alzines i molts xiprers; i a la mitjanera han plantat baladres i molts d'altres arbustos dels quals desconec el nom seguint el projecte de jardineria sostenible de l'amic Joan Borrell i que estan magnífiques ensenyant en tota època una gran varietat de verds i de flors de molts colors com el rosa dels cirerers bords que ara comencen a florir. A la ronda de Mataró de nou ens obliguen a reduir la velocitat a 100 km./hora però sóc dels pocs que la respecta. De cop i volta apareixen plegats l'atapeïda capital comarcal coronada per la punxeguda muntanya i castell de Burriac. Quan travesso el túnel de “Mataró Park” m'admiro una vegada més de com una urbanització ben dissenyada es pot mimetitzar amb el paisatge perquè a partir d'ara cada vegada trobaré més fàbriques, magatzems, pobles i urbanitzacions en un “totum revolutum” només interromput per alguns edificis modernistes aquí o allà.

A Mongat una altra vegada ens fan baixar la velocitat primer a 100 km./hora i després a 90 -que de nou ningú sembla respectar- però per obra i gràcia del bipartit Convergència i Unió es transforma durant 2 km. i 300 m. en permís per prémer l'accelerador als 120 km./hora, això si és que havies arribat a rebaixar aquesta velocitat. A partir de Badalona la velocitat va baixant, baixant, baixant. Primer a 80, després a 60 i finalment a 50. Amb aquestes velocitats em dona temps de sobres de mirar i admirar la torres de la central tèrmica de Sant Adrià del Besós que són una veritable icona de la modernitat tant o més lloable que la torre Agbar quan no està il·luminada perquè quan ho està s'ha de reconèixer que es insuperable.

Arribo a l'Eixample amb temps de sobres. No he superat els 110 km./hora que el Govern central ha aprovat com a límit de velocitat i que molts conductors no respectaran ni CiU multarà i no m'he adormit com diu Fernando Alonso que ens pot passar. I això ho diu ell que ha viscut tants anys al Regne Unit, on fa dècades que aquest és el límit màxim de velocitat i on els dies són avorridament grisos o freds o plujosos; o grisos, freds i plujosos.

Publicat a Diari de Girona el 12 de març de 2011

Tu o vostè?

Quan allà pels anys 60 era un nen, em van ensenyar que cada vegada que ens trobàvem al senyor rector l'havia de besar a la mà, que quan en una vorera estreta ens creuàvem amb vells, dones embarassades o dones amb fills petits, havíem de baixar de la vorera i cedir gentilment el pas, i el mateix al tren o a l'autobús respecte a la cessió de les cadires. A les persones adultes se les havia de parlar no només de vostè sinó amb respecte. Els companys que tractaven als pares de vostè eren una minoria però tots, absolutament tots, ens guardàvem prou de parlar-los de manera que semblés irrespectuosa.

Tot plegat era exagerat i un dels meus primers actes de rebel•lia va ser deixar de besar la mà d'aquell capellà amb aspecte de bonhomia. Després d'aquest pas van venir altres de més profunds tant a títol individual i com també col•lectiu. Una de les coses que la meva generació ha imposat ha estat l'ús generalitzat del tuteig que es pot interpretar com una victòria de l'igualitarisme social: “tots ens tutegem per tant tots som iguals” però per que això es complís hauríem d'afegir “i tots guanyem el mateix” cosa que ni la meva generació ni l'anterior ni la posterior han acceptat com a paradigma social, més aviat tot el contrari: el model de triomfador és l’individu que ha sobresortit de la massa ni que sigui per haver comprat un número guanyador de loteria.

D'altra banda tampoc és cert que el tuteig sigui el resultat de l'igualitarisme en el respecte envers tothom: he experimentat moltes vegades com el tracte canvia radicalment si vas ben vestit i empolainat o amb texans vells i sense afaitar . En el primer cas et tracten de vostè i de senyor encara que no esperin de tu una recompensa econòmica. En el segon cas tothom pot imaginar el resultat.

Si el tuteig no és correspon a una situació d'igualitarisme social, si el tracte amb deferència als vells no existeix perquè la gent gran ja no és sàvia perquè l'experiència dels anys no ajuda a navegar per Internet ni a fer funcionar correctament el comandament del DVD, llavors, què és el tuteig? Doncs mala educació. Vull dir, exactament, que el tuteig entre persones desconegudes una de les quals no demana expressament aquest tractament és una descortesia. Més encara quan la frontera entre aquest tipus de tracte i una actitud altiva i de superioritat és tan difusa, especialment quan una de les persones està a l'altra banda de la finestreta i té el miserable poder de posar, o no, el segell de cautxú que tu necessites.

Ara que les administracions i les empreses privades estaran una llarga temporada sense fer inversions, ara que tots plegats ens haurem de reciclar per fer una economia més competitiva, no estaria malament que ens forméssim en bona educació. No tindríem més béns però seríem una mica més feliços que ja és important.

Publilcat a Diari de Girona el 15 de juliol de 2011

Puigcerdà: entre calces i monuments

M'agrada Puigcerdà. M'agrada malgrat totes les seves contradiccions.En mig d'una plana, està a dalt d'un turó. És còmode de passejar però cal salvar prèviament la molesta alçada entre els aparcaments i el centre. És un poble petit però també és una petita ciutat cosmopolita plena de botigues i serveis. És freda a l'hivern però gaudeix de moltes hores d'un sol que s'agraeix però que mai no acaba d'escalfar prou.

Durant el mercat del diumenge és quan millor es pot observar la seva diversitat. En el mateix moment que algú pot estar comprant un abric de pell en una botiga de luxe, dos carrers avall una altra persona pot estar regatejant per una modesta peça d'abric en una parada del mercat ambulant. De roba interior en pots trobar de totes les mides, de tots els colors, de totes les mides, en tota mena de comerços però deixeu-me dir que no hi ha res com una bona mostra de grans calces de colors pastels exposades en tota la seva plenitud. Millor encara si estan al costat d'unes de ben petites i de ben "inútils" si és que les hem de jutjar pels centímetres de pell coberta per elles o pels minuts que duraran posades.

A Puigcerdà es pot sentir multitud d'idiomes i d'accents: el català popular dels paradistes del centre de Catalunya, el precari de molts barcelonins o l'afrancesat dels cerdans del nord que baixen al mercat tant a comprar com a xerrar amb els amics d'una i l'altra banda de la frontera. Però també se sent parlar -i molt- el francès o el castellà de Pedralbes -que només està de visita de cap de setmana- o el més autèntic andalús.

El punt neuràlgic de Puigcerdà també és contradictori. A la plaça dels Herois s'aixeca un monòlit honorant la memòria dels vilatans que van morir defensant la vila els anys 1837, 1873 i 1874 sense explicar el perquè de les agressions ni molt menys el com. I és que en una comarca de carlins...Puigcerdà era liberal.

Hivern a la Costa Brava

L'argelaga ha florit a la Costa Brava, del cap de Creus a Blanes, avançant-se tot un mes respecte el que diuen les enciclopèdies botàniques. Aquest arbust senzill i sofert ja ofereix a qui vulgui gaudir-lo l'espectacle de les seves flors grogues justament en el moment de major fred de l'any.


La Costa Brava a l'hivern és per fruir-la caminant. A l'estiu fa massa calor per recòrrer els molts quilòmetres de senders que hi ha ran de la costa però a l'hivern, amb roba i calçat adequats, podem disfrutar d'aquest meravellós paisatge que tenim tan a tocar.

Durant el Nadal i les primeres setmanes de gener hem caminat pels dos extrems de la Costa Brava: per Blanes, Lloret de Mar i Tossa de Mar, i per Llançà, Port de la Selva, Cadaqués i Roses. Són dos paisatges molt diferents, el més meridional és més amable, més verd, més arbrat, molt més humanitzat amb nombroses urbanitzacions que malmeten el paisatge però també amb tres jardins de principis i mitjans del segle XX absolutament excepcionals: els blanencs Marimurtra i Pinya de Rosa i el lloretenc Santa Clotilde. El nord de la Costa Brava també és molt turístic i l'impacte sobre el territori també s'ha fet notar, especialment a Roses, però entre la platja de l'Almadrava i Cadaqués hi ha un gran espai quasi verge, presidit pel cap Norfeu, que és una meravella. Cala Montjoi, la Pelosa, cap de Norfeu, cala Jòncols són un bon escenari per gaudir de la natura.

A més, és realment curiós observar els ramats de vaques pasturant per aquests paratges ara tan tranquils. Fins i tot és possible trobar-les a la mateixa platja de Montjoi. Us podeu imaginar els delicats i rics comensals del Bulli començant la seva experiència gastronòmica trepitjant una bona tifa bovina?