Sigui com sigui el cas és que m'he retrobat amb la Catalunya Nord que vaig descobrir quan amb divuit anys vaig creuar la frontera per anar a la Universitat Catalana d'Estiu de Prada i que després l'he visitada de tant en tant. D'aquells primers viatges recordo una interessant conversa en català amb una parella d'avis mentre la nostra filla s'entretenia jugant amb els animals domèstics d'un petit parc. De seguida ens van preguntar amb quin pagès treballàvem i a l'aclarir-los que estàvem de vacances en un càmping de Sallagusa van tornar a preguntar que, llavors, en quin camp pensàvem treballar. Sempre m'ha costat molt trobar catalanoparlants en les comarques del nord i sovint -que no sempre- he trobat animadversió quan m'he dirigit en català al personal de les oficines de turisme cosa que no succeeix quan ho fas en castellà. Però alguna cosa s'està movent entre els nostres germans del nord.
La primera cosa que sorprèn als catalans del sud és la constant manifestació de catalanitat que fan al nord: banderes catalanes a dojo, enganxines 'ètniques' als cotxes, nom d'empreses a les quals s'afegeix el terme 'català',... Hi ha una veritable recuperació de l'orgull de ser català però amb una predominància aclaparadora del francès en les seves manifestacions. No obstant això el català ha anat conquerint presència pública en elements tan simbòlics com els senyals amb el nom dels pobles a l'entrada dels municipis que ara són bilingües, la retolació dels carrers on sovint també ho són o, fins i tot, te'ls pots trobar només en català, la informació turística on el català acompanya al francès i a l'anglès o als cartells d'entitats on de vegades fan servir el català parcialment.
Vist des de la Catalunya sud pot semblar poca cosa però l'evolució és positiva i és un pas previ i necessari per fer un més en la direcció de la recuperació del que és la nostra principal especificitat nacional: la llengua. També en aquest camp s'estan donant passes endavant i sovint em trobo respostes espontànies en català quan el meu interlocutor endevina el nostre origen. Segons un estudi encarregat pel Consell General de Languedoc-Roussilon -i que extrec del llibre d'Alà Baylac-Ferrer, 'Catalunya Nord. Societat i identitat'- el 55% dels nord-catalans entenen el català, el 34% el sap parlar, el 39% el sap llegir i l'11% el sap escriure. En una societat en la qual més de la meitat dels seus 400.000 habitants han nascut fora són unes xifres considerables. El problema és que el seu ús és molt limitat fonamentalment perquè la transmissió de la llengua entre pares i fills s'ha trencat i perquè el català ha deixat de ser una llengua pública reservant-se a usos familiars,
La qüestió clau és que el 34% de nord-catalans que manifesten saber parlar millor o pitjor el català passin de la potencialitat a la realitat de practicar-lo. I aquí és on nosaltres juguem un paper important i no sempre fàcil donat que més de la meitat de la seva població és nouvinguda en un dels estats més orgullosament centralistes i uniformitzadors del planeta. Tanmateix Alà Baylac-Ferrer -i jo amb ell-ens anima a visitar-los ja que 'un visitant del sud que actuï de català es podrà trobar en situacions més còmodes, despertar més simpaties que no trobaria fent simplement d'espanyol a França. I sabent que, des del punt de vista de la incidència de la seua visita al nord, la seua sola presència com a catalanoparlant afavoreix, encoratja, normalitza l'ús del català, genera el represtigiar, el retrobar, el tornar a emprar la llengua catalana entre la societat nord-catalana'.
Publicat al Diari de Girona el 29 d'agost de 2011
