Taxes

Els empresaris turístics estan enfadats. No és cap novetat ja que si per alguna cosa es caracteritzen és pel seu permanent estat d'insatisfacció: totes les temporades van malament excepte aquelles en les que no ha anat prou bé. Deu ser per això que el sector és un dels que més malament paga als seus treballadors i pitjors condicions laborals els ofereix. Escoltant als seus representants dóna la impressió que treballin exclusiv
ament pel bé del país i per donar feina a les famílies que en depenen però no conec a cap pare que recomani als seus fills que siguin treballadors en el món turístic. Doncs a sobre, ara, amb nocturnitat i traïdoria, CiU vol posar una taxa turística que “arruïnarà” el sector.

S'ha de ser molt cínic per a intentar convèncer a algú que una taxa turística d'un euro al dia per persona pot provocar una fugida massiva de turistes. Jo d'ells, en canvi, em preocuparia per saber el destí exacte de la taxa no sigui que acabi evaporant-se en el magma dels pressupostos de la Generalitat enlloc de retornar directament als municipis d'on ha sortit. El turista és cada vegada més exigent i la Costa Brava ni pot ni ha de competir amb preus baixos sinó en qualitat. En qualitat ambiental de les nostres aigües marines i de l'aigua de consum de boca; en qualitat urbanística que requereix una constant posada al dia dels nostres carrers que ara amb la crisi econòmica serà més difícil de fer; en qualitat de les instal·lacions turístiques i de l'oferta complementària; en la divulgació del nostre rerepaís tan potent però encara tan poc explotat; en imatge de marca per construir en la ment de cada turista un país de somni abans de posar un sol peu a la nostra terra; i en deconstrucció de les principals pífies edificatòries de les que cada poble “gaudeix” gràcies a parts iguals al mal gust, a la desídia i a la corrupció.

Encara ara, després de dècades d'experiències exitoses en la transformació urbanística dels carrers comercials dels nostres pobles i ciutats, sovint s'ha d'imposar el tancament a la circulació de vehicles motoritzats per afavorir el comerç perquè els principals beneficiaris s'hi oposen. Així que si Artur Mas o Andreu Mas-Colell demanessin la meva opinió els hi diria que no cedeixin a la pressió dels empresaris turístics, que facin oïdes sordes pel recordatori dels favors prestats i segueixin endavant amb la taxa turística pel bé del sector, dels municipis afectats i de Catalunya. És clar que es preferible governar d'acord amb els interessats però una part dels interessats, els empresaris, no poden segrestar l'opinió de les altres parts que som majoria: els ciutadans dels municipis turístics encapçalats pels seus ajuntaments.

Publicat a Diari de Girona el 28 de desembre de 2011

Caritat

La caritat està ben vista. Les bones persones la fan amb els seus veïns, amb els seus conciutadans, amb desconeguts del seu país o amb persones necessitades de qualsevol part del món, bé directament o a través d'entitats de tota mena que ara anomenem ONGs perquè és més modern que dir, per exemple, Societat Benefactora del Sagrat Cor del Crist del Gran Poder. Agafades una a una és difícil resistir-se a ajudar-les perquè pràcticament totes defensen causes justes. Un altra qüestió és analitzar la seva utilitat. Fins a quin punt bona part de les anomenades ONG no són ja una part del sistema útils com a últim i barat recurs per ajudar (i ajudar a contenir!) els sectors més desfavorits de la nostra societat? No haurem creat un sector sociolaboral que necessita justificar-se per continuar sobrevivint? I dono per suposada l'honradesa de tots els seus membres cosa que desgraciadament no sempre és certa. “La Marató”, per exemple, s'ha convertit en un acte més de la celebració popular del Nadal com ho és la Grossa o ho són els àpats d'empresa. I funciona. Cada any són més les persones que col·laboren amb ella i s'aconsegueixen recaptacions milionàries que després s'utilitzen magníficament en la investigació de malalties però també és milionària l'audiència que aconsegueix TV3 -a la que dediquem un pressupost de 300 milions d'euros, és a dir, 40 € per català- cosa que fa pujar la seva quota de pantalla a costa d'estimular la caritat ciutadana. Ara ja no cal sortir al carrer a postular amb una guardiola, només cal que fer una trucada. Únicament en això consisteix la modernitat en aquest tema.

Però la crida a la caritat amaga un valor superior com és la justícia. Hi ha entitats que treballen els dos components: la cerca de solucions a problemes concrets i la denúncia ideològica dels mecanismes socials que els provoquen. Aquestes mereixen tot el meu respecte però sense el component crític estem fem el joc als que provoquen les desigualtats. Partint de la dada objectiva que el PIB català per habitant d'enguany és de 26871 €, la qual cosa dona per tenir recursos suficients per a quasi qualsevol causa, per què parlem tant de caritat, d'ONGs i tan poc de justícia social o d'impostos a les rendes del capital? Com és possible, em pregunto sovint, que l'acumulació i l'exhibició de la riquesa en un país amb unes taxes de pobresa creixents no generi rebuig social sinó tot el contrari? Com és que hi ha persones que poden compatibilitzar l'especulació financera o el frau fiscal amb la generositat envers els més variats temes sense aparent contradicció? Com és que no genera rebuig social que famosos esportistes o artistes tributin en paradisos fiscals com ho és Andorra? Concretant, per millorar el finançament de les causes justes amb necessitats econòmiques proposo dues mesures: augmentar la plantilla i la eficàcia del cos d'inspectors d'Hisenda i aprovar penes de presó per als grans defraudadors fiscals. Ens apuntem a aquesta marató?

Publicat a Diari de Girona del 24 de desembre de 2011

Elogi dels antics museus

Com trobo a faltar els museus antics! Aquells museus grans, mal il·luminats i amb una clara tendència a acumular un dit de pols a les motllures dels quadres o sobre el cap i les espatlles de les escultures. ¿On són les sèries de retrats a l'oli amb una pàtina de foscor que només poden donar els segles i les espelmes de cera? ¿I què dir de les col·leccions d'ossos petrificats de dinosaures del Museu Paleontològic de Sabadell dels anys 80 amb totes les dents de la mateixa espècie una al costat de l'altre -semblants, sí, però cap d'igual- i més enllà tots els maxil·lars i així fins a l'infinit i que només entrar en les seves sales buides de públic et transportava a l'èxtasi intel·lectual que et feia recitar els versos de Teresa de Ávila “Vivo sin vivir en mi/y tan alta vida espero/que muero porque no muero”?
Avui en canvi hem caigut en la temptació de voler fer museus populars, museus que s'entenen, que expliquen el context de l'obra exposada. Quina vulgaritat! Aquests dies de festa he aprofitat per visitar alguns museus d'Aragó i tot ha estat llum, dibuixos, cartells, vídeos i efectes especials. En lloc de quedar admirat i estabornit per l'acumulació de peces sense explicació d'un museu arqueològic “clàssic” he sortit de la visita als Museus del Foro i del Port Fluvial de Saragossa coneixent millor el funcionament dels fòrums romans i el paper del riu Ebre i del port fluvial de la ciutat durant la Hispània romana. També aquí han caigut en la trampa de fer audiovisuals entenedors amb un personatge -el riu Ebre- que t'ajuda a interpretar les restes arqueològiques. Però si fins i tot fan parlar de forma realista a un bust masculí sense cap -i sense genitals- amb la trampa d'un holograma -del cap que no dels genitals! És clar, així qualsevol! No m'estranya que els grups d'alumnes sortissin amb cares rialleres i satisfets amb tan d'artificis moderns!

I que dir del Monestir de Rueda? De què serveix reconstruir una sínia de 16 metres d'alçada -la més gran d'Europa en funcionament, diu la publicitat- amb ferro i fustes tropicals si no és l'autèntica? Per entendre com funcionaven? Si us plau, què per això ja tenim els llibres o, si molt m'apures, Internet! Però el súmmum l'he trobat al Museu d'Història de Mequinensa. Allà no han dubtat de fer una falsa mina de més d'un quilòmetre per ensenyar-nos com s'ha explotat al llarg del temps el carbó de la zona amb maniquins i maquinària de tot tipus. I per fer-ho encara més realista no han dubtat de simular el so d'una explosió de dinamita. I és que qualsevol dia d'aquests sortirem d'un d'aquests museus malats de silicosi per entendre millor el dur treball dels miners!

Sort que vam decidir acabar la nostra ruta pel baix Ebre saragossà amb una visita a Belchite, el poble destruït durant le Guerra Civil. Allò sí que és una acumulació de peces històriques: aquí una església en runes, allà el pany d'una paret que es manté miraculosament dempeus, amunt dels nostres caps una balustrada que per fortuna no va caure sobre nostre i sota els peus les restes d'una casa sense soterrani com vam poder comprovar. I tot sense un cartell explicatiu, sense audioguies ni altres mandangues!

Publicat a Diari de Girona del 17 de desembre de 2011

Sant Comènius

“França ha perdut el seu renom militar durant la guerra de 1870. Per recuper d'Alemanya el que ens ha pres, és necessari que siguem bons ciutadans i bons soldats. Per això els vostres mestres us fan aprendre la història de França...A vosaltres, nens alumnes de les nostres escoles, és a qui correspon venjar els vostres pares vençuts a Sedan i Metz; és el vostre deure, el gran deure de la vostra vida, hi heu de pensar sempre” llegeixo d'Ernest Lavisse, citat per Joan Pagès, mentre corregeixo un comentari de text en el que vull que els meus alumnes reflexionin sobre l'objectivitat/subjectivitat de la història i sobre funcions positives i negatives, com acabem de llegir, d'aquesta ciència social. I mentre vaig corregint, valorant i, finalment, puntuant els treballs, en van venint imatges de la recent trobada de professors europeus al meu centre. Flamencs, anglesos, irlandesos, polonesos, sicilians i catalans ens citem regularment per explicar-nos experiències docents exitoses, per planificar activitats futures amb alumnes i amb professors, per intercanviar opinions i contrastar maneres de ser i d'actuar amb el patrocini -és a dir, amb els diners- de la Unió Europea. És lícit, ens podríem preguntar, gastar diners portant professors i alumnes amunt i avall d'Europa amb la que està caient? No hauríem d'estalviar aquests diners per fer coses aparentment més útils? La meva resposta és en forma de pregunta: creiem o no que l'educació dels nostres joves pot canviar les nostres societats? Si la resposta és afirmativa, benvinguts siguin aquests fons perquè el coneixement mutu ens farà més tolerants, més comprensius i més europeus. I per mostra un botó: els professors d'un institut amb el que fem intercanvis escolars ens explicaven que el primer any van tenir problemes per a trobar famílies que volguessin participar perquè la imatge que tenien dels nostres joves era molt negativa. Ara, en canvi, hi ha llista d'espera perquè han vist que els nostres alumnes, si fa no fa, pensen i actuen com els seus.

“Treballar a l'escola en aquest doble sentit, el de la creació d'una ciutadania europea i d'una ciutadania mundial, democràtiques totes dues, és un dels reptes i una de les finalitats de l'escola del segle XXI”, afirma Joan Pagès. Què lluny que sembla aquest objectiu però per aconseguir-ho s'ha de voler avançar en aquesta direcció. Quan fa uns mesos acompanyava a un grup d'alumnes alemanys i catalans pels carrers de Barcelona i veia com es barrejaven entre ells explicant-se i indagant-se mútuament en anglès, en alemany i en castellà els veia avançar en el camí de la superació de tòpics, del coneixement mutu, de l'europeisme i de la pau. Quan en un sopar amb els companys de l'associació escolar escolto converses entre professors de diferents països en italià, en castellà, en francès i, com no, en anglès sóc conscient que estem fent un modest pas en la direcció de crear una Europa unida no només pel comerç sinó pels sentiments i aquests són, finalment, els que fan moure les societats en una o una altra direcció.

Podem encorar-nos en el nacionalisme permanentment agreujat que educa per venjar els vençuts, com llegíem al principi, o podem educar per crear una ciutadania europea i mundial sense perdre les identitats individuals i col·lectives vinculades a la cultura, família o territori. Aquesta és l'opció que poc a poc es va aconseguint amb programes com l'europeu Comenius, o com m'agrada anomenar-lo, Sant Comenius.

Article publicat al Diari de Girona el 5 de desembre de 2011