Adéu, estiu, adéu

En realitat l'estiu no és ben bé l'estiu, com l'hivern tampoc és ben bé l'hivern. Hi ha estius curts i estius llargs, fins i tot hi ha anys en els que algú es queda sense estiu. Amb això vull dir que l'estiu el portem a dins i un dia, pel motiu que sigui, decidim que ja ha començat encara que faltin setmanes o fins i tot mesos pel seu inici oficial. Perquè des de quan hem esperat la data astronòmica per a dir "ja és estiu!" si al maig fa una calor insuportable? Aquí, nosaltres hem decidit que l'estiu ve amb la calor i marxa quan aquesta ens abandona.

Jo, per exemple, el diumenge passat em vaig acomiadar de l'estiu dues setmanes i mitja després de la seva mort oficial. El dia es va aixecar, contra pronòstic, mig ennuvolat, grisós, però vam fer com que no ho vèiem i vam agafar les armilles salvavides, el vestits curts de neoprè, els rems i, au!, cap al port de Blanes que ens espera el caiac, que ell també vol fer una última volta pel mar abans de deixar-lo en quarantena fins l'any que ve. Sortint del port vam donar una llarga volta per enfilar els primers trams de la Costa Brava. Sempre que el vent ens ho permet fem la mateixa ruta perquè entre elegir el sud sorrenc vers la desembocadura del riu Tordera o enfilar en direcció als penya-segats, no hi ha color.
 

Una vegada superat el nou espigó ens vam trobar la punta de Santa Anna que és una illeta, un penyal al mig del mar acompanyat d'altres de més petits entre els que passàrem fent una maniobra atrevida perquè hi havia un mar de fons traïdor que feia que les onades xoquessin, potents, contra les roques, però, què seria de la vida sense prendre decisions que no són les més sensates? Aviat ens vam trobar amb sa Forcanera, la petita cala amagada, tan desconeguda malgrat ser tan propera a Blanes, només apta per accedir en barca o a peu per a uns poquíssims privilegiats que, a canvi, han de baixar i pujar una llarguíssima escala però teníem clar que de tornada no ens pararíem aquí com fem habitualment perquè volíem anar més lluny i desembarcar en alguna de les grans cales on a ple estiu no podem anar doncs sempre estan plenes de gent. A dalt dels nostres caps vèiem els camins, els miradors i el templet de Linneo del Jardí Botànic Marimurtra, sempre tan encisador, sempre regalant encant tant pels que veuen el mar des d'ell com dels que el contemplem estant dins el mar.

Abans d'arribar a cala Bona vam tenir de nou l'oportunitat de ser persones de seny i donar una petita volta evitant un pas estret entre les roques però no, la rauxa s'imposà i ens ficàrem en una petita muntanya russa d'aigua marina. No obstant vam decidir que amb dues oportunitats ja hi havia prou i a partir de llavors férem bondat. Vam continuar navegant per sota de Sa Llapissada, zona de roques inestables, sempre desfent-se i caient a trossos en el que en el futur seran nous illots però ara per ara són part de terra ferma, del bosc ran de mar de Pinya de Rosa que miraculosament encara està allà, un bosc mediterrani a primera línia amb unes vistes privilegiades i que ara són part d'un Paratge Natural d'Interès Nacional i, per tant, està salvat de l'especulació fins que un Arias Cañete qualsevol decideixi el contrari. La culminació d'aquest tram està en la punta de s'Agulla després de la qual ja s'enfila cap a Lloret, però deixeu-me dir que contemplar-la de prop i dins del mar és un espectacle esplèndid. Aquesta espigada roca, està construïda com si fos un trencaclosques, una pedra suportant el pes de l'altra, fins aixecar un pilar de gamma extra que no anirà mai a concurs i que trigarà molts anys a fer pinya però quan la faci, us asseguro que mai més tornarà a aixecar-se. Mentrestant nosaltres remem a poc a poc, gaudint dels seus colors diferents de la resta de la costa, de les línies diagonals que trenquen la continuïtat de la roca i del blanc de l'escuma esclatant contra ella.

Més enllà encara estem a Blanes però a les seves acaballes perquè cala Treumal i l'arenal de Santa Cristina ja són el cor espiritual de Lloret. La seva ermita ens passa desaperçebuda, una mica amagada del mar, però la sabem allà i gaudim només de pensar en properes passejades visitant el Pi Gros i gaudint de l'espectacle del verd dels boscos, del groc de la sorra i de l'infinita gamma de blaus que ens ofereix el seu mirador. El diumenge, però, la traspassàrem enfilant cap a cala Boadella. Allà, a diferència de totes les altres, la cala estava plena de banyistes i malgrat que encara el sol no lluïa plenament, devien tenir molta calor perquè ningú no portava cap peça de roba. Perdó, rectifico, alguns portaven barret. Ben a la vora està el nostre objectiu del dia: donar un tomb entre les aigües, habitualment tranquil·les, de l'Illa des Bot. Avui però també aquí el mar està mogut sense perdre, però, gens de la seva transparència.

Ja de tornada paràrem a cala Santa Cristina, a recer de la punta des Canó, on ens banyàrem, prenguérem el sol que per fi havia guanyat definitivament la partida als núvols, i ens acomiadàrem de l'estiu amb un últim bany. Després de mandrejar una bona estona, van començar a tornar cap al port, palada a palada, lliscant suaument per sobre de l'aigua, gaudint de la infinita bellesa que el paisatge ens oferia.

Altres costes que he visitat també m'han meravellat: la potent costa cantàbrica, la dolça costa dàlmata amb les seves infinites illes, la Costa Blava, la Costa Basca francesa, el "cabo" de Gata, i tantes d'altres dignes d'admiració però finalment sempre acabo pensant que la nostra, la Costa Brava, la que tenim a casa, no té res a envejar a qualsevol altra. Aquest és el nostre millor patrimoni, aquesta és la nostra millor inversió: cuidar i potenciar el nostre paisatge, el natural i l'humà. I deixem que d'altres s'inventin macroprojectes urbanístics!

No està pas malament per a una sola vida

De Santiago Carrillo un no sap si dir que és un personatge polític, històric o simplement literari. Com a personatge literari la veritat és que no l'han deixat gaire bé. Almudena Grandes a 'Ines y la alegría', la primera novela de la sèrie que vol dedicar al grans fets de l'Espanya del segle XX a imitació dels Episodios Nacionales de Benito Pérez Galdós, el tracta com l'antiheroi, com el dolent de la pel·lícula de la frustrada ocupació dels guerrillers comunistes de la Vall d'Aran. És el que va donar l'ordre de replegament, que políticament i humanament era el més intel·ligent, però això el va marcar per a l'història que és molt més generosa amb els imprudents que amb els sensants. Manolo Vázquez Montalbán també va saldar alguns comptes pendents amb ell quan a través del descregut inspector privat Carvalho el va dibuixar com un manipulador pacticta amb les restes del franquisme negociant una Transició hipermoderada l'esperit de la qual encara ens acompanya i que segurament es correspon a la realitat del personatge real, el polític.

Perquè la majoria dels espanyols té una imatge d'ell més propera al mite que a la realitat alimentat pel propi franquisme a força d'amenaçar dient 'que venen els comunistes'. I els comunistes eren Dolores Ibárruri, que als anys 70 ja era un mite vivent encarnació del bé per alguns o l'absoluta encarnació del mal per a molts d'altres, i Santiago Carrillo. La llegenda deia que era una home sagaç, un gran dirigent de l'oposició clandestina quan aquesta estava monopolitzada pel Partit Comunista d'Espanya i el seu partit germà català, el Partit Socialista Unificat. Ja se sap que en els moments difícils, quan fer política podia porta la ruina de l'economia familiar, el boicot laboral ben real dels qual encara es poden recordar uns quants gironins, l'amenaça de tortura i pressó i fins i tot la mort, es necessita creure en la infalibilidad dels líders i d'aquesta necessitat es va aprofitar Santiago Carrillo engrandint més enllà de la realitat els seus indubtables mèrits.
 

'Carrillo libertad' diu una pintada que encara ara es pot llegir en la paret d'una antiga casa de Blanes. Carrillo va entrar amb la seva famosa perruca rossa per la Jonquera i quan ja a l'interior es va fer detenir es va aixecar un moviment polític a favor de la seva posada en llibertat que a la llarga va provocar la legalització del PCE i del PSUC. Però el que ell no savia era que amb aquest episodi pasava de ser mite a realitat política i ens vam acostumar a escoltar-lo amb una cadència lenta, amb silencis llarguíssims, que provocava que tothom, seguidors i opositors, l'escoltessin amb atenció quan parlava des de la tribuna d'oradors del Congrés de Diputats. I iguals que altres gran polítics comunistes com Julio Anguita va ser molt més escoltat i valorat que votat i els polítics que no aconsegueixen vots tenen els dies comptats.

Només hi ha tres finals per als polítics: o salten de la nau un minut abans que s'enfonsi, o els fan fora la ciutadania, o els fan fora els companys i Santiago Carrillo va elegir la pitjor de les tres alternatives. Quan el XI Congreso del PCE en 1985 el va rellevar com a secretari general en contra de la seva opinió va pendre una opció encara pitjor per un personatge com ell que va gestionar amb mà de ferro el PCE del centralisme democràtic que en teòria volia dir que les minories havien d'acatar la majoria però que a la pràctica era que la majoria dels afiliats havien d'aceptar les directrius de la cúpula dirigent. Després de tants anys sent ell qui dictava les normes passar a ser un camarada més no li va sentar gens bé i va encapçalar l'aventura del Partido de los Trabajadores de España que objectivament va propiciar l'enfonsament del PCE i els trasbassament de milions de vots cap a l'esquerra 'real' que era com es presentava el PSOE, partit amb el que va coquetejar durant una colla d'anys.

En canvi els seus últims anys, que en realitat han estat dècades, han estat molt més amables. Els periodistes l'entrevistaven amb freqüència amb evident satisfacció de l'entrevistat ja fos per contestar sobre l'actualitat política amb encert i profunditat, ja per aclarir episodis polítics del passat o per negar reiterades i -mentre no es demostri el contrari- infundades acusacions. Li agradava participar en les tertúlies polítiques radiofòniques i allunyant-se de la primera línia política la seva visió millorà. Fins i tot la debacle generalitzada del comunisme -que no va distinguir entre el comunisme autoritari soviètic i la lluita per la igualtat i la democràcia protagonitzada pels comunistes italians,francesos i espanyols i catalans- va acabar unint els antics camarades, després adversaris polítics i finalment companys de tertúlia. No massa gent sap que Santiago Carrillo estiuejava amb regularitat a les comarques gironines. Passava temporades en un balneari de Caldes de Malavella i un antic camarada amb recursos més que suficients li deixava un apartament per a que passés uns dies gaudint de la Costa Brava. En aquell balneari gens grandiloqüent coincidien amb la Teresa Pàmies i en Gregorio López Raimundo i un se'ls imagina allà, en una tumbona a l'aire lliure i una manteta sobre les cames recordant vells episodis però com eren persones intel·ligents i amb conviccions no em resisteixo a pensar que també comentaven el present social i polític i, per què no?, el futur de la humanitat. Quan va morir López Raimundo en unes de les seves estades a Caldes de Malavella, en Maxi Antequera, un altre mite vivent de la petita història política de les nostres comarques, va anar per donar el condol i posar-se a disposició de la família, i allà estava Santiago Carrillo completant una escena del més pur estil simbòlic que només la vida és capaç de crear.

El Santigo Carrillo literari ja fa temps que viu i aquest no morirà mai. El polític es va jubilar al 1985 a contracor. Ara ens ha abandonat l'analista polític i entra plenament en escena el personatge històric: el que va resistir l'embat del feixisme espanyol durant la Guerra Civil, el que es va enfrontar al feixisme internacional durant la Segona Guerra Mundial, el que va organitzar la millor i durant massa anys l'única oposició real contra el franquisme, el que va fer transitar el comunisme espanyol cap l'eurocomunisme democràtric i va trencar amb el comunisme autoritari soviètic que tan bé coneixia, el que va col·laborar a ser el que som amb l'actual constitució i el que va ajudar a enfonsar el partit al qual es va dedicar en cos i ànima tota la vida. No està pas malament per a una sola vida.

Publicat al Diari de Girona del 19 de setembre de 2012

D'illes i fronteres

A Calais, davant les costes de la Gran Bretanya, bufant un vent constant, fred i desagradable, vaig intentar una vegada més convèncer la meva parella de no creuar el canal de la Mànega i continuar viatjant pel continent però ella havia passat un curs a Cambridge perfeccionant l'anglès i no l'embargava la mateixa sensació que a mi: no m'agrada viatjar a illes encara que siguin tan grans com la Gran Bretanya ja que, absurdament, penso que en cas de problemes no podré tornar pels meus propis mitjans i és que a les illes sempre depens dels altres per entrar i per sortir. Anar a una illa és, en essència, creuar una frontera, no en va tots els illencs se senten diferents no només dels continentals sinó dels veïns de l'illa del costat encara que estigui ben a prop.

 

Catalunya té una llarga frontera terrestre. De Portbou a Canejan (Val d'Aran) hi ha uns 350 quilòmetres però en realitat no ens sentim fronterers perquè la història ha actuat contra la geografia i ha acabat tallant l'enorme massa de terra que són els Pirineus de tal manera que ha convertit el que és una península des del punt de vista geogràfic en una illa des del punt de vista històric. I justament estic vivint aquesta ingent contradicció en el punt just on es troben aquestes forces. Escric aquestes paraules a l'”Hospice de France”, a tres hores i mitja, caminant, del port de Venasc -amb ve baixa que és com ho escriuen a la vall de Luchon-, frontera amb Espanya on trobem l'equivalent històric d'aquest refugi en l'hospital de Benasc. Pel mig només els separa mil seixanta-quatre metres d'alçada que han travessat en totes dues direccions traginers, comerciants, exiliats religiosos i polítics, fugitius, contrabandistes, guerrillers i, ara, excursionistes, tots ells gent marginada o, si més no, diferent perquè la major part de la gent viu la geografia des del punt de vista nacional que és una construcció política i històrica i no física com fan ells. Per exemple, la vall d'Aran està ple d'espanyols als quals no els ha importat fer centenars i a vegades milers de quilòmetres per gaudir d'un clima privilegiat a l'estiu i d'un paisatge ple de racons espectaculars però molt pocs s'atreviran a creuar el proper port del Portillon o el pont del Rei per endinsar-se en terres gascones i fruir d'un clima i un paisatge tan espectacular com l'aranès. El mateix funciona al revés: pujant el port del Portillón no ens vam creuar ni amb un sol vehicle francès però just a la línia fronterera estava ple de francesos gaudint d'una agradable excursió de mitja muntanya entre avets i bedolls però dins de la seva illa.

En la nostra època visitem massivament altres estats, viatgem a països exòtics, volem saber com són i com viuen els altres i, tanmateix, tinc la impressió que la meva fòbia a anar a les illes està molt més estesa del que ens creiem perquè també hauríem d'incloure els que no han sortit mai de la seva illa-estat o dels que viatgen a altres països portant a sobre la seva illa-cultura.

Publicat al Diari de Girona el 20 d'agost de 2012

Postals poloneses

 

Dues vegades l'any, professors de 9 instituts de 6 països diferents que participen en una de les associacions escolars del programa Comenius -finançat per la Unió Europea- ens reunim en un dels països per planificar les activitats comunes que faran els alumnes dels nostres instituts. Belgues, britànics, italians, alemanys, polonesos i catalans planifiquem i executem activitats al voltant d'una temàtica comuna que comporta, per exemple, la realització de xats, presentació de treballs o l'enviament de presents. Tot i que no és una obligació d'aquest programa europeu, la nostra associació escolar funciona com a una plataforma que facilita l'intercanvi d'alumnes que visiten els seus respectius centres i s'allotgen en cases particulars. Els “meetings” també serveixen per saber què fan i com ho fan els nostres col·legues europeus i per conèixer una mica el país i els seus ciutadans. En aquesta ocasió ha estat la Zespól Szkól nr. 5 de Lublin (Polònia) l'encarregada d'organitzar la trobada que va tenir lloc a finals del mes de maig.

Un profund malentès

L'Eurocopa de Futbol que estan organitzant Polònia i Ucraïna segur que haurà servit per millorar el coneixement d'aquests dos països. A la fi, els grans esdeveniments esportius que tan cars costen als estats són una manera molt eficaç de dir al món com són de moderns i quan han progressat. Aquesta va ser la intenció del Mundial de Fútbol de 1982 organitzat per Espanya i aquesta fou la finalitat -del tot reeixida- de les Olimpíades de Barcelona de 1992. La imatge d'Espanya ja no va tornar a ser la mateixa gràcies a l'èxit organitzatiu i esportiu dels Jocs Olímpics del 92 i Barcelona es va posicionar definitivament al mapa mental de bona part de la humanitat. Una Eurocopa compartida no té la mateixa transcendència però sens dubte que els haurà ajudat.

D'entrada hi ha un important malentès entre els polonesos i la resta del món: mentre que per a nosaltres es tracta d'un país de l'Europa oriental, ells s'autodefineixen com a un país centreeuropeu. Ja se sap que una cosa és la geografia física, fàcil de descriure i d'entendre, una altra la geografia política i encara una altra la política en la geografia que a vegades ens fa combregar amb rodes de molí com, per exemple, que les Canàries és un arxipèlag europeu o que Europa és un continent i no una península d'Àsia.

Un tòpic que faríem bé de desterrar el més ràpidament possible és que Polònia és un país pobre i poc desenvolupat, perquè més enllà del que diuen les estadístiques-manca de crisi econòmica, creixement de l'1,7%, 20ª economia mundial, 50è país en renda per capita- la impressió que dóna és de modernitzat i de tenir uns habitants seriosos, treballadors i cultes. El present de Polònia ja és bo però el seu futur segur que serà millor.

Primeres impressions

Finalitzada la reunió, els nostres col·legues polonesos ens van convidar a visitar les instal·lacions de l'institut que són, senzillament, impressionants: a més de les aules de classe, d'informàtica i laboratoris, en tenen d'específiques per l'ensenyament d'hostaleria, cuines, menjador, teatre, poliesportius per fer gimnàstica, per jugar a futbol sala o a voleibol, sales de musculació, de dansa i de ping pong, camps de futbol, de bàsquet i de tennis. Però les instal·lacions no va ser el que més ens va impactar sinó el silenci, la pau, la netedat i l'ordre que es respira. Encara no ho sabíem però aquest serà el tarannà que trobàrem a tot el país durant els dies que restàrem a Polònia.

Al teatre del centre un grup de alumnes ens van fer una petita representació amb cançons -totes elles anglosaxones-, balls-salsa i hip hop- i mim. Ni una peça polonesa. I a les ràdios que escoltàvem a taxis i autobusos el mateix. Polònia està colonitzada per la cultura nord-americana molt més que altres països europeus: pel·lícules, sèries de TV, música, anuncis i cadenes de menjar ràpid li donen un aire molt americanitzat. En canvi econòmicament Polònia és un monopoli de les grans empreses europees que estan plenament introduïdes en el seu mercat. Preguntem com és que sent tan verd el país hi ha tan poques vaques i ens contesten que la Unió Europea els va posar com a condició per entrar-hi el desmantellament de la ramaderia vacuna. Ara els polonesos han d'importar la llet i també el sucre, l'altre gran sacrificat, i naturalment, ho paguen més car.

Un magnífic dia de primavera

Els rajos de sol travessaven el cel blau trencant els núvols blancs. L'herba, alta i grassa, envoltava tot el paisatge. L'aire era fresc i corria una agradable brisa. Era un magnífic dia de primavera. Al costat dels barracots, guardant una prudent distància amb nosaltres, un faisà salvatge descansava sense treure'ns l'ull de sobre. Al costat del camí havien tallat l'herba i la seva característica olor envaïa els nostres narius. Uns quants metres més enllà, entre el filat, un petit estol de negres corbs contrastava sobre el verd de la vegetació. Al fons, allà on la ciutat perd el seu nom, un grup de grans blocs d'habitatges sobre un petit turó donaven al paisatge una nota de color: beig, blau elèctric, un altre vegada beig i un últim de color teula; i encara més enllà es veia una alta xemeneia de franges blanques i vermelles. Amablement el conductor del cotxet elèctric va deixar que traspasséssim la porta d'entrada abans de sortir ell mateix per canviar de zona de treball.

La ciutat de Lublin ha acabat per envoltar el camp de concentració de Majdanek -fins i tot ha devorat una part d'ell- construint agradables cases unifamiliars amb vistes al verd del camp només tacat aquí i allà pel marró dels taulons de fusta i el negre dels sostres dels precaris edificis on un dia es van amuntegar els 150000 presoners que van passar per ells. Ara, però, el Museu Nacional de Majdanek és tota una garantia contra l'especulació urbanística mentre duri lavoluntat de mantenir en la memòria col·lectiva el grau de degeneració i crueltat que la nostra avançada civilització és capaç de desenvolupar. Aquí 80000 persones van ser exterminades, 60000 d'elles jueves, en un camp de concentració que tenia fama de patir les condicions de vida més dures dels construïts pels nazis durant la II Guerra Mundial. Els nens jueus eren assassinats a les cambres de gas només arribar al camp de concentració, a les demés persones se les feia córrer empaitades pels gossos i als més dèbils i, per tant, no aptes per al treball, se'ls matava allà mateix. La resta moria de tifus, de fam, d'extenuació, afusellades o gasejades per les SS. Només en un dia, el 3 de novembre de 1943, els alemanys van afusellar 18000 presoners jueus prèviament despullats de les seves misèrrimes robes. Quan els soviètics van alliberar el camp només van trobar 500 esquelètiques persones vives.

La guia que ens acompanyava descrivia tots aquests horrors amb un to neutre, ni descuidat ni passional, amb ordre i correcció. Les dues cambres de gas ens van sorprendre per com eren d'asèptiques i petites i només van submergir el grup en el silenci i la reflexió, en canvi, els crematoris sí que ens van enfonsar anímicament. Antonella, l'optimista i sensible psicòloga d'un col·legi de Sicília, també escultora, es tapava la boca i el nas amb un mocador intentant evitar, inútilment, la insuportable i inexistent pudor de cadàvers incinerats després de 68 anys de no fer-se servir. Peter, el professor belga de tipografia, lents gruixudes i barba tancada, mirava el terra compungit mentre escoltàvem les darreres explicacions al costat de la xemeneia del crematori que ja no fumeja, no com l'altra, la que es veu al fons, la moderna xemeneia de la central tèrmica que evacua gasos negres. El silenci era absolut i les llàgrimes vessaven cap a l'interior pel conducte lacrimal fins el fons de la nostra ànima.

Passats uns minuts del final de la visita les cares es van anar distenent. Alguns vam aprofitar per anar al lavabo. Ja dins l'autobús van arribar les primeres bromes i les primeres rialles. Sense adonar-nos el curt matí centreeuropeu -comparat al nostre que és llarg, etern, interminable- s'havia acabat i era hora de dinar en un restaurant que els col·legues polonesos havien reservat per al grup de professors multinacional i allà, barrejats, vam parlar d'educació, de política i ens vam explicar acudits. A la nit vam sopar a “La Mandràgora”, un local jueu on vam escoltar música tradicional i moderna de les mans i la veu del grup“Berberys” i ens van fer feliços. Vam arribar a l'hotel esgotats i l'endemà va ser un altre dia.

La parada militar

En arribar a la ciutat de Zamosc ens vam trobar amb una parada militar. Allà hi havia en filera les autoritats civils, militars i religioses. Els reclutes, militars i policies ja estaven en formació. El ritme de la cerimònia era lenta i sense sentit per a nosaltres i quan ja començàvem a desistir de veure-ho, tot començà a bellugar-se. Una civil va fer un discurs amb entonació ferma i, en acabar, els uniformats es van moure marcialment cap a una cantonada de la plaça. Es va fer un respectuós silenci. Alguna cosa estava a punt de passar. Una espontània retirà precipitadament una petita ampolla de plàstic del terra, l'única brossa que hi havia en tota la plaça, per deixar-la més enrere en una maniobra incomprensible per a mi. Llavors el director de la banda mogué la batuta i la música militar començà a sonar i amb ella els diferents cossos armats feren les maniobres que els permeteren desfilar en perfecte ordre. Quan ja no quedaven militars, la banda de música començà ella també a fer-ho amb la mateixa disciplina prussiana dels anteriors, primer la cama dreta, ein!, després l'esquerra, uh! i tots alhora: trompetistes, flautistes, bombardins i clarinetistes, homes i dones. Ells amb pantalons i americana blava, camisa blanca i corbata; elles el mateix però amb una faldilla amb la vora per sobre del genoll -just al punt on una dona catòlica es fa més atractiva sense perdre la decència- i unes estilitzades sabates de taló que feien servir amb la mateixa precisió que els seus instruments musicals -ein! uh!, ein! uh!- i la banda va passar per davant dels meus ulls amb una alineació mil·limètrica.

Aquesta perfecció en va fer rememorar quan el director de la banda on jo tocava el saxo va voler que marxéssim en formació militar. Un, dos!, un, dos!, s'esforçava el “padre” Alqueza però va haver de desistir en vista de la manca de resultats. Molts, molts anys després, a la colla de grallers que acompanyàvem als geganters, Maria, la del bombo, sempre es perdia o bé per davant, avançant ella sola com una banda de gaiters escocesos entrant en combat, o bé es quedava parlant amb qualsevol amic, conegut o saludat dels molts que trobava a tots i cadascú dels pobles que visitàvem. I els demés fèiem el mateix només que menys sovint. Quan acabà la parada militar preguntàrem a quina important celebració havíem assistint ...i ens contestaren que al vintè aniversari de la inauguració de la caserna de bombers de la ciutat!. Sense voler, em va venir a la memòria la lletra del tango “Volver”:“Sentir, que es un soplo la vida, que veinte años no es nada”.

Una col·lega italiana i jo vam comentar amb enveja la neteja, l'ordre i el bon manteniment de les instal·lacions de l'institut amfitrió. Admiràvem la sensació de progrés que es veu en les ciutats, en les carreteres, en els edificis i als polonesos que són nets, polits, educats i disciplinats i ho comparàvem amb les nostres ciutats que sempre brutegen i que són desordenades, fidel reflex dels seus habitants. Després d'un breu silenci m'apropo de nou a ella i li dic: “Sí, però nosaltres sabem que tot va sorgir a la Mediterrània, que nosaltres som d'abans i millors” i va riure sorollosament donant-me la raó. Més tard em dirà amb admiració:“Tu ets sicilià!”, i em vaig sentir molt orgullós.

Vocació cristiana: servir i reinar

El vol de tornada el vaig fer assegut al costat de dues dones que parlaven un perfecte castellà del barri de les Corts però que eren bilingües: amb els nens també jugaven en anglès. Són dues esposes joves que parlaven de les seves coses, de com era de difícil reservar plaça en bones escoles privades per quan tornin a Barcelona, de la feina dels marits, de les famílies i de les petites anècdotes de la vida. Eren unes perfectes expatriades. En els moments de silenci la meva companya de seient estudiava el capítol 'Vocación cristiana: servir y reinar' del llibre “Redemptor Hominis” editat per la Conferencia Episcopal Española. Al nostre país no és gaire habitual veure llegir textos religiosos, és per això que penso que han encertat el país on passar alguns dels seus millors anys. Polònia és molt religiosa. No és només que hagin batejat places i carrers, hospitals i col·legis de totes les ciutats del país amb el nom del polonès Joan Pau II sinó que el catolicisme està fortament arrelat entre els seus habitants. Allà, per exemple, la primera comunió dura una setmana durant la qual -segons la nostra guia- els nens van de blanc tot el dia i acaben la jornada amb una missa, i els símbols cristians no són només conseqüència de l'acumulació històrica sinó d'una renovada espiritualitat.

Afrodita

Després de dotze hores de viatge vaig arribar al capvespre a la meva terra i el primer que vaig fer va ser anar a veure el mar. La Mediterrània continuava allà i les seves suaus onades batien la sorra de la platja i llepaven els peus de la imponent roca de sa Palomera. Aquest espectacle em tranquil·litzà: per fi estava a casa. Vaig caminar pel passeig de Mar on la primavera havia omplert els arbres de verd tendre i les plantes de colors cridaners. Les petites fonts de l'estany rajaven a borbollons i els nens jugaven cridanerament al parc infantil. Més enllà es trobava el port amb les barques dels pescadors aficionats varades a la platja i la dels pescadors professionals i els vaixells turístics atracades a l'aigua. Vaig seguir fins el final de l'espigó i vaig baixar arran de mar on vaig tastar l'aigua i després em vaig submergir en ella dirigint-me cap a cala Bona. Allà al fons, al peci grec enfonsat des de fa dos mil tres-cents anys, m'estava esperant Afrodita -o la seva cambrera: el cansament i la picó als ulls que em provocava l'aigua salada no em deixaven discernir clarament. Ens vam abraçar llargament i vaig notar com a poc a poc els nostres cors acabaren bategant al mateix temps -tac-tac, tac-tac. Això em relaxà i arraulit entre els seus braços, el cap entre els seus pits, per fi vaig poder dormir.

Publicat al Diari de Girona de 24 de juny de 2012

Dues tasses de sopa

Els francesos són especialistes a proclamar grans idees, en escampar als quatre vents els grans principis universals però desprès són els primers a no complir-les", em va etzibar a Eus (Conflent) un català del nord queixant-se que ell cada dia havia de treballar més i més hores dins la funció pública per un mateix sou com a conseqüència de la reducció de la plantilla de funcionaris.

Potser sí que és veritat però a François Hollande li haurem de donar un marge de confiança perquè ens decebi. De moment no podem més que aplaudir el simbolisme i les paraules del seu primer discurs públic després d'haver estat anomenat president de la República francesa. Acabat de prendre possessió del càrrec, ha anat a retre homenatge a Jules Ferry, com a ministre que va fer aprovar el 1891 i 1892 les lleis d'educació que la van convertir en pública, universal, gratuïta i laica (ep! però també lingüísticament uniformista). I les paraules que ha pronunciat m'han deixat gust de vi i mel: ha fet un homenatge als professors com a peces principals i imprescindibles de l'educació i ha col·locat aquesta i la ciència al centre de la seva acció política. En concret, ha anunciat un augment de la plantilla de professors, una especial dedicació pressupostària als barris més empobrits de les grans ciutats i a les zones rurals i un compromís amb els valors republicans de l'educació com a lloc d'igualtat, d'integració, d'emancipació i de laïcisme.

A casa nostra també es parla d'educació però és per anunciar que augmentaran els alumnes per classe, que no substituiran els professors malalts, que augmentarà la càrrega d'hores lectives dels professors, que es continuarà amb escoles de barracons sine die, que es duplicarà el preu de les matrícules universitàries, que es redueix a mínims el pressupost en ciència i que emigren més catalans que no pas arriben immigrants amb la diferència que els que se'n van ja no són treballadors sense qualificació com en els anys seixanta sinó universitaris i especialistes formats amb els diners de tots nosaltres però aprofitats per països amb altres polítiques econòmiques. Espanya i Catalunya estan molt per sota dels percentatges que es dediquen a ensenyament i ciència a l'OCDE, a l'Europa del 15 o l'Europa dels 27. Estem segurs que és aquesta la política que ens convé? Estem segurs que aquesta és l'única política possible?

La vida sol ser irònica. Mentre escrivia aquestes línies protestant pel maltractament a l'ensenyament català, el president Artur Mas explicava l'abast d'una nova retallada que farà apujar taxes, farà pagar per estudiar formació professional i que afectarà, una vegada més, el salari dels funcionaris rebaixant-los un altre 5%. No volia sopa? Doncs dues tasses!

Publicat a Diari de Girona el 23 de maig de 2012

Ous o gallina

Sóc de l'opinió que en aquest món podem tenir o ser qualsevol cosa però el que no podem és tenir o ser-ho tot, hem de seleccionar. Als països els passa exactament el mateix: podem fer polítiques per aconseguir qualsevol fita, el que no podem és tenir-les totes. Aquesta reflexió ve a tomb per la notícia que ens ha regalat el ministre d'Educació, José Ignacio Wert, respecte a la ràtio d'alumnes per professor que el curs vinent augmentarà de 33 fins a 40, a l'ensenyament secundari. El govern del PP, conscient que no es pot tenir tot, també ha elegit i entre menjar-se la gallina avui o tenir ous demà ha preferit la primera opció.

És una llàstima que no apostem pels ous perquè, en teoria, fins i tot el PP estava d'acord que educació i ciència eren la base del futur econòmic. El que no sabíem és que no es referien al nostre futur sinó als dels països més desenvolupats, és a dir, el dels altres. Durant anys hem hagut d'escoltar i llegir mil i una opinions dient que el nostre sistema educatiu no funcionava. També ho sentia dir del sistema sanitari fins que s'ha començat a desmantellar, llavors tot han estat lloances per a un sistema que estem perdent.

Aviat passarà el mateix envers l'educació. Quan el sistema educatiu es degradi de tal forma que sigui evident per al conjunt de la societat i hi hagi una reacció, ja hi haurà tota una sèrie de promocions de joves la formació dels quals quedarà irreversiblement minvada. La reducció de la ràtio entre alumnes i professor no és una garantia absoluta de millora educativa però és una peça indispensable per aconseguir-la. És a dir, per millorar el nivell d'anglès dels nostres infants i joves no és suficient una reducció significativa de la ràtio però sense la seva disminució no es podrà millorar significativament el seu nivell.

Quan el conseller Ernest Maragall va promoure l'ús del llibre electrònic es va generar un gran debat sobre la qualitat de l'ensenyament que al parer de molts professionals tenia un fals plantejament en lligar llibre electrònic amb qualitat. El que ja sospitàvem llavors ho puc confirmar ara amb l'experiència: el llibre electrònic té molts avantatges i n'hi ha de molt bons però també de molt dolents. Amb bons alumnes pot ser un instrument positiu, amb alumnes desmotivats és un recurs tan poc eficaç com un bon llibre. La qüestió que el debat del llibre electrònic amagava és que per millorar la qualitat de l'ensenyament s'ha de començar per disminuir la ràtio d'alumnes però subvencionar la compra d'ordinadors era una política relativament fàcil i barata, en canvi posar més professors per atendre la diversitat era molt més car.

Aquí està la gran diferència pressupostària entre els països avançats que aposten per l'educació dels seus joves i, per tant, pel futur del país i aquells que no en creuen, entre els quals ens hem d'incloure. Un altre aspecte del tema del qual no s'informa és que l'augment de la ràtio no serà universal. Afectarà la major part de la població que porta els seus fills a estudiar a l'escola pública i a l'escola concertada, en canvi als fills de les elits econòmiques i polítiques no els afectarà gens ni mica. Algú es creu que aquesta mesura afectarà la descendència de ministres i diputats del PP o als fills o néts dels membres dels consells d'administració de les empreses de l'Ibex? Sens dubte que aquests són els més llestos: han decidit menjar-se la gallina dels altres però cuidar els seus propis ous.

Publicat al Diari de Girona el 23 d'abril de 2012

El fracàs de la immersió lingüística

Quan gairebé tothom donava el model d'immersió lingüística del català als nostres centres escolars per judicialment mort, el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya ens ha tornat a sorprendre i l'ha salvat...fins la propera sentència. Ara bé, la pregunta que ens hauríem de fer és si aquest model ha estat un èxit o un fracàs.

Doncs bé, en la meva opinió -per tant subjectiva, parcial i limitada a la meva pròpia experiència- si el model d'immersió lingüística volia normalitzar l'ús del català, en el sentit de recuperar el seu ús públic massiu, fent especial incidència en la població castellanoparlant, es pot afirmar que ha fracassat. La normalització lingüística no s'ha aconseguit ni tan sols en l'àmbit escolar. I no em refereixo només a que l'idioma dominant del pati sigui el castellà sinó que aquest idioma és molt més present a les aules del que afirma el Departament d'Ensenyament amb ple coneixement de tots els estaments, començant pels diferents consellers que han passat pel càrrec, seguint pels inspectors i directors i acabant pels professors. S'ha creat una doble realitat que tant agrada a la nostra cultura mediterrània: l'oficial que s'alimenta de tota mena d'enquestes davant les quals sempre respondrem el que és políticament i laboralment correcte, i la “real”, la que ens trobem quotidianament. I aquesta és que el castellà és la llengua dominant entre el nostre alumnat, tant del nascut a Catalunya de pares castellanoparlants, com de l'alumnat d'origen estranger, com de l'alumnat catalanoparlant que s'ha d'adreçar a la resta en la llengua dominant si no vol quedar marginat. El català és la llengua més emprada pels professors quan ens dirigim als alumnes oficialment però és molt habitual el canvi al castellà en molts moments de la comunicació: quan es parla individualment a un alumne castellanoparlant, quan es respon al conjunt a alguna pregunta formulada en castellà o, fins i tot, quan es fa classe.

Membres de terceres generacions de castellanoparlants establerts a Catalunya continuen emprant el castellà sempre, en tota situació, en una mena de resistència passiva -i sovint, massiva- a l'ús del català en l'àmbit acadèmic malgrat que estiguin perfectament capacitats per entendre-la, escriure-la i parlar-la. I és que el català ha deixat de seduir, ja no se la identifica com la llengua perseguida i marginada portadora de valors com la democràcia, la llibertat i el benestar econòmic sinó com la molesta llengua d'estudi amb una gramàtica massa complicada que mai s'acaba de dominar.

Publicat al Diari de Girona del 16 d'abril de 2012

Tòpics

Saben aquell que diu que Déu va fer un món perfecte? Doncs diuen que Déu va fer el món perfecte i quan va crear els humans va fer als anglesos perquè s'encarreguessin de l'acollida de la gent, va posar als francesos a càrrec dels fogons, als alemanys els va designar perquè ho organitzessin tot i als espanyols i als italians com a encarregats de les festes. Era un món idíl·lic però, és clar, el Diable tenia enveja de tanta perfecció així que gràcies als seus paranys va aconseguir que els francesos s'encarreguessin de l'acollida, els anglesos de la cuina, els espanyols i italians de la organització i els alemanys de la festa. Aquest acudit me l'ha explicat aquests dies de festa un amic francès i com es pot endevinar parlàvem de les característiques dels pobles.

Sobre els tòpics nacionals sovint no sé que pensar. És cert que en general hi ha un pòsit de veritat però aquesta emmascara la realitat que és més complexa i sovint la contradiu. Si hem de fer cas al tòpics, per exemple, els que ens designa un programa de televisió suec anomenat “La mirada sueca” i que es pot trobar al YouTube, els espanyols ens anem a dormir a partir de les dues de la matinada quan acaba un programa de televisió de molt d'èxit que sempre comença impuntual, ens aixequem a partir d'un quart de nou (“l'hora d'aixecar-se d'un espanyol”), comencem a treballar a quarts d'onze, fem un dinar de dues hores amb menjars super-calòrics com el “cocido madrileño” després de la qual cosa només podem fer una cosa: dormir la siesta. Quan aconseguim aixecar-nos i anar de nou a la feina aprofitem per llegim el diari, dedicar dues hores diàries al Facebook i lligar. Amb tanta activitat extra-laboral resulta que ens hem de quedar tard a la feina, fins les vuit o les nou del vespre per justificar que treballem molt i optar per un possible ascens. Després de la feina quedem per prendre unes copes, sopar i veure la tele fins a ben tard. I així un dia darrera l'altre. El problema d'aquests tòpics és la conseqüència que se'n deriva: la crisi econòmica és més forta aquí perquè ens ho mereixem i per tant no cal que el nord d'Europa protestant faci res pel sud mediterrani catòlic perquè no servirà de res ajudar a aquesta colla de ganduls. D'una o una altra manera és el que sento que ens està dient Angela Merkel i el seu escolanet Nicolas Sarkozy. Acceptant els errors que com a país hem comés, que són molts, convindria no oblidar que la política monetària de la Unió Europea l'hem cedit, a la pràctica, als alemanys. Quan a ells els va convenir diner barat per afavorir les seves exportacions això va alimentar la nostra famosa bombolla immobiliària que els diferents governs i el Banc d'Espanya no només no van frenar sinó que van estimular. Ara que a nosaltres ens convé diner barat per estimular el crèdit i el consum, Alemanya imposa uns tipus alts per forçar les reformes neoliberals als països del sud amb una reducció brutal dels seus nivells de benestar.

Estic d'acord que hem d'aprofitar la crisi per fer reformes però no ens confonguem, la primera i més important és fer complir les lleis, les fiscals en primer lloc. No és tolerable que el 70% del frau s'acumuli en les grans corporacions empresarials i els grans patrimonis, tampoc ho és que l'economia submergida es situï entre el 23% i el 25% del PIB ni que algú que guanyi 100.000 euros d'interessos pagui un tipus màxim del 21% i un assalariat amb el mateix nivell de renda pagui fins al 48% ni que un bolquer tributi un IVA del 18% i un Ferrari també. Tots aquests exemples els he manllevats de Miguel Ángel Mayo, coordinador del sindicat de Tècnics d'Hisenda, el qual calcula que cada any la hisenda pública espanyola deixa d'ingressar 90.000 milions d'euros dels quals 16.000 corresponen a Catalunya. Això sí que és un robatori i no els que denuncia “el govern dels millors”. Per què en lloc de tancar serveis sanitaris, reduir les plantilles de mestres, rebaixar els salaris dels funcionaris i deixar d'ingressar-los la paga extraordinària amb l'excusa que hem estirat més el braç que la màniga no comencem per perseguir als que no compleixen amb les seves obligacions tributàries? I després podem parlar del que sigui, per exemple, de la promoció de la feina ben feta, de l'augment de la productivitat o de l'europeïtzació dels nostres horaris laboral, escolar i comercial.

Publicat al Diari de Girona el 9 de gener de 2012

Nounats

Aquestes festes són la dels nounats, no en va el tema central del Nadal és el naixement de Jesús de Natzaret -o de Mitra, abans, o de qualsevol de les deïtats solars ancestrals. El cas és que celebrem la fi d'un cicle i el naixement d'un altre, per exemple, d'un any nou. Sigui com sigui els nounats són el centre de la festa i en el calendari de celebracions “tradicionals” del cicle de Nadal hi ha els tres clàssics de l'Any Nou: el Torneig del Quatre Trampolins, el concert d'Any Nou de la Filharmònica de Viena i la competició per ser el primer nadó de l'any. Enguany, una vegada més, la població immigrada ha guanyat per golejada a la població “autòctona” -tots som immigrants, personalment o familiarment parlant. A Girona el nounat és diu Alí i és fill de senegalesos, a Barcelona Diana i és filla d'equatorians, a Lleida Mekhamedamin és d'origen marroquí i només a Tarragona el primer fill de la província, en Pol, és fill de nacionals.

Els catalans fa anys que estem en vaga demogràfica i en això sí que som capdavanters mundials. Cada vegada els joves busquen parella estable més tard, els costa més anar a viure junts i trobar el moment adequat per tenir fills i, sovint, quan finalment decideixen tenir-ne cada vegada els és més difícil tenir-los amb mètodes naturals. La dolça venjança de la natura és que entre les parelles que han de sotmetre's a la fertilització artificial abunden les bessonades equilibrant així, en certa manera, la seva tardança. Els demògrafs i els economistes no paren d'avisar-nos que no és bona una taxa de fertilitat tan i tan baixa per al país, que si continuem així la població catalana disminuirà, que està en perill el pagament de les pensions del futur i un reguitzell més de desgràcies futures. Jo, que com a historiador em dedico al passat la qual cosa té la gran avantatge que el marge d'error és més petit, veig que fins ara Catalunya no només no ha disminuït la seva població sinó que l'ha incrementada com a conseqüència de successives onades migratòries. En un futur pròxim, i no crec equivocar-me, continuarà havent al món centenars de milers de persones joves disposades a migrar a Catalunya per cobrir les necessitats de mà d'obra. Així que la qüestió demogràfica a la que s'al·ludeix no és exactament que no hi hagi voluntaris a fer de pares a Catalunya sinó quins pares volem. És en aquest context que hem d'interpretar les antigues crides de Jordi Pujol per a que els catalans tinguéssim més fills. Ara, el conseller de les retallades sanitàries, en Boi Ruiz, ha reprès el vell discurs nacionalista i ha aprofitat l'Any Nou per recordar-nos que els catalans hauríem de tenir més “catalanets”. És una idea magnífica però llàstima que les seves polítiques no siguin gaire coherents amb els seus destitjos. Vol que els catalans tinguin més fills? Doncs crei més llars d'infants, augmenti els ajuts públics als nadons, millori la sanitat pública i no recomani que ens fem d'una (cara) mútua, garanteixi un ensenyament públic de qualitat i gratuït i unes matrícules universitàries barates, faci polítiques actives d'emancipació juvenil, abaixi el cost de l'habitatge habitual, no obligui a la gent a fer-se un pla de pensions per por a no cobrar prou amb la jubilació pública, aconsegueixi feina per a tothom i apugi els salaris per sobre de la inflació. Això o calli.

Publicat al Diari de Girona el 4 de desembre de 2012