Tòpics

Saben aquell que diu que Déu va fer un món perfecte? Doncs diuen que Déu va fer el món perfecte i quan va crear els humans va fer als anglesos perquè s'encarreguessin de l'acollida de la gent, va posar als francesos a càrrec dels fogons, als alemanys els va designar perquè ho organitzessin tot i als espanyols i als italians com a encarregats de les festes. Era un món idíl·lic però, és clar, el Diable tenia enveja de tanta perfecció així que gràcies als seus paranys va aconseguir que els francesos s'encarreguessin de l'acollida, els anglesos de la cuina, els espanyols i italians de la organització i els alemanys de la festa. Aquest acudit me l'ha explicat aquests dies de festa un amic francès i com es pot endevinar parlàvem de les característiques dels pobles.

Sobre els tòpics nacionals sovint no sé que pensar. És cert que en general hi ha un pòsit de veritat però aquesta emmascara la realitat que és més complexa i sovint la contradiu. Si hem de fer cas al tòpics, per exemple, els que ens designa un programa de televisió suec anomenat “La mirada sueca” i que es pot trobar al YouTube, els espanyols ens anem a dormir a partir de les dues de la matinada quan acaba un programa de televisió de molt d'èxit que sempre comença impuntual, ens aixequem a partir d'un quart de nou (“l'hora d'aixecar-se d'un espanyol”), comencem a treballar a quarts d'onze, fem un dinar de dues hores amb menjars super-calòrics com el “cocido madrileño” després de la qual cosa només podem fer una cosa: dormir la siesta. Quan aconseguim aixecar-nos i anar de nou a la feina aprofitem per llegim el diari, dedicar dues hores diàries al Facebook i lligar. Amb tanta activitat extra-laboral resulta que ens hem de quedar tard a la feina, fins les vuit o les nou del vespre per justificar que treballem molt i optar per un possible ascens. Després de la feina quedem per prendre unes copes, sopar i veure la tele fins a ben tard. I així un dia darrera l'altre. El problema d'aquests tòpics és la conseqüència que se'n deriva: la crisi econòmica és més forta aquí perquè ens ho mereixem i per tant no cal que el nord d'Europa protestant faci res pel sud mediterrani catòlic perquè no servirà de res ajudar a aquesta colla de ganduls. D'una o una altra manera és el que sento que ens està dient Angela Merkel i el seu escolanet Nicolas Sarkozy. Acceptant els errors que com a país hem comés, que són molts, convindria no oblidar que la política monetària de la Unió Europea l'hem cedit, a la pràctica, als alemanys. Quan a ells els va convenir diner barat per afavorir les seves exportacions això va alimentar la nostra famosa bombolla immobiliària que els diferents governs i el Banc d'Espanya no només no van frenar sinó que van estimular. Ara que a nosaltres ens convé diner barat per estimular el crèdit i el consum, Alemanya imposa uns tipus alts per forçar les reformes neoliberals als països del sud amb una reducció brutal dels seus nivells de benestar.

Estic d'acord que hem d'aprofitar la crisi per fer reformes però no ens confonguem, la primera i més important és fer complir les lleis, les fiscals en primer lloc. No és tolerable que el 70% del frau s'acumuli en les grans corporacions empresarials i els grans patrimonis, tampoc ho és que l'economia submergida es situï entre el 23% i el 25% del PIB ni que algú que guanyi 100.000 euros d'interessos pagui un tipus màxim del 21% i un assalariat amb el mateix nivell de renda pagui fins al 48% ni que un bolquer tributi un IVA del 18% i un Ferrari també. Tots aquests exemples els he manllevats de Miguel Ángel Mayo, coordinador del sindicat de Tècnics d'Hisenda, el qual calcula que cada any la hisenda pública espanyola deixa d'ingressar 90.000 milions d'euros dels quals 16.000 corresponen a Catalunya. Això sí que és un robatori i no els que denuncia “el govern dels millors”. Per què en lloc de tancar serveis sanitaris, reduir les plantilles de mestres, rebaixar els salaris dels funcionaris i deixar d'ingressar-los la paga extraordinària amb l'excusa que hem estirat més el braç que la màniga no comencem per perseguir als que no compleixen amb les seves obligacions tributàries? I després podem parlar del que sigui, per exemple, de la promoció de la feina ben feta, de l'augment de la productivitat o de l'europeïtzació dels nostres horaris laboral, escolar i comercial.

Publicat al Diari de Girona el 9 de gener de 2012

Nounats

Aquestes festes són la dels nounats, no en va el tema central del Nadal és el naixement de Jesús de Natzaret -o de Mitra, abans, o de qualsevol de les deïtats solars ancestrals. El cas és que celebrem la fi d'un cicle i el naixement d'un altre, per exemple, d'un any nou. Sigui com sigui els nounats són el centre de la festa i en el calendari de celebracions “tradicionals” del cicle de Nadal hi ha els tres clàssics de l'Any Nou: el Torneig del Quatre Trampolins, el concert d'Any Nou de la Filharmònica de Viena i la competició per ser el primer nadó de l'any. Enguany, una vegada més, la població immigrada ha guanyat per golejada a la població “autòctona” -tots som immigrants, personalment o familiarment parlant. A Girona el nounat és diu Alí i és fill de senegalesos, a Barcelona Diana i és filla d'equatorians, a Lleida Mekhamedamin és d'origen marroquí i només a Tarragona el primer fill de la província, en Pol, és fill de nacionals.

Els catalans fa anys que estem en vaga demogràfica i en això sí que som capdavanters mundials. Cada vegada els joves busquen parella estable més tard, els costa més anar a viure junts i trobar el moment adequat per tenir fills i, sovint, quan finalment decideixen tenir-ne cada vegada els és més difícil tenir-los amb mètodes naturals. La dolça venjança de la natura és que entre les parelles que han de sotmetre's a la fertilització artificial abunden les bessonades equilibrant així, en certa manera, la seva tardança. Els demògrafs i els economistes no paren d'avisar-nos que no és bona una taxa de fertilitat tan i tan baixa per al país, que si continuem així la població catalana disminuirà, que està en perill el pagament de les pensions del futur i un reguitzell més de desgràcies futures. Jo, que com a historiador em dedico al passat la qual cosa té la gran avantatge que el marge d'error és més petit, veig que fins ara Catalunya no només no ha disminuït la seva població sinó que l'ha incrementada com a conseqüència de successives onades migratòries. En un futur pròxim, i no crec equivocar-me, continuarà havent al món centenars de milers de persones joves disposades a migrar a Catalunya per cobrir les necessitats de mà d'obra. Així que la qüestió demogràfica a la que s'al·ludeix no és exactament que no hi hagi voluntaris a fer de pares a Catalunya sinó quins pares volem. És en aquest context que hem d'interpretar les antigues crides de Jordi Pujol per a que els catalans tinguéssim més fills. Ara, el conseller de les retallades sanitàries, en Boi Ruiz, ha reprès el vell discurs nacionalista i ha aprofitat l'Any Nou per recordar-nos que els catalans hauríem de tenir més “catalanets”. És una idea magnífica però llàstima que les seves polítiques no siguin gaire coherents amb els seus destitjos. Vol que els catalans tinguin més fills? Doncs crei més llars d'infants, augmenti els ajuts públics als nadons, millori la sanitat pública i no recomani que ens fem d'una (cara) mútua, garanteixi un ensenyament públic de qualitat i gratuït i unes matrícules universitàries barates, faci polítiques actives d'emancipació juvenil, abaixi el cost de l'habitatge habitual, no obligui a la gent a fer-se un pla de pensions per por a no cobrar prou amb la jubilació pública, aconsegueixi feina per a tothom i apugi els salaris per sobre de la inflació. Això o calli.

Publicat al Diari de Girona el 4 de desembre de 2012