16 de març 2012

El fracàs de la immersió lingüística

Quan gairebé tothom donava el model d'immersió lingüística del català als nostres centres escolars per judicialment mort, el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya ens ha tornat a sorprendre i l'ha salvat...fins la propera sentència. Ara bé, la pregunta que ens hauríem de fer és si aquest model ha estat un èxit o un fracàs.

Doncs bé, en la meva opinió -per tant subjectiva, parcial i limitada a la meva pròpia experiència- si el model d'immersió lingüística volia normalitzar l'ús del català, en el sentit de recuperar el seu ús públic massiu, fent especial incidència en la població castellanoparlant, es pot afirmar que ha fracassat. La normalització lingüística no s'ha aconseguit ni tan sols en l'àmbit escolar. I no em refereixo només a que l'idioma dominant del pati sigui el castellà sinó que aquest idioma és molt més present a les aules del que afirma el Departament d'Ensenyament amb ple coneixement de tots els estaments, començant pels diferents consellers que han passat pel càrrec, seguint pels inspectors i directors i acabant pels professors. S'ha creat una doble realitat que tant agrada a la nostra cultura mediterrània: l'oficial que s'alimenta de tota mena d'enquestes davant les quals sempre respondrem el que és políticament i laboralment correcte, i la “real”, la que ens trobem quotidianament. I aquesta és que el castellà és la llengua dominant entre el nostre alumnat, tant del nascut a Catalunya de pares castellanoparlants, com de l'alumnat d'origen estranger, com de l'alumnat catalanoparlant que s'ha d'adreçar a la resta en la llengua dominant si no vol quedar marginat. El català és la llengua més emprada pels professors quan ens dirigim als alumnes oficialment però és molt habitual el canvi al castellà en molts moments de la comunicació: quan es parla individualment a un alumne castellanoparlant, quan es respon al conjunt a alguna pregunta formulada en castellà o, fins i tot, quan es fa classe.

Membres de terceres generacions de castellanoparlants establerts a Catalunya continuen emprant el castellà sempre, en tota situació, en una mena de resistència passiva -i sovint, massiva- a l'ús del català en l'àmbit acadèmic malgrat que estiguin perfectament capacitats per entendre-la, escriure-la i parlar-la. I és que el català ha deixat de seduir, ja no se la identifica com la llengua perseguida i marginada portadora de valors com la democràcia, la llibertat i el benestar econòmic sinó com la molesta llengua d'estudi amb una gramàtica massa complicada que mai s'acaba de dominar.

Publicat al Diari de Girona del 16 d'abril de 2012