25 de juny 2012

Postals poloneses



 
Dues vegades l'any, professors de 9 instituts de 6 països diferents que participen en una de les associacions escolars del programa Comenius -finançat per la Unió Europea- ens reunim en un dels països per planificar les activitats comunes que faran els alumnes dels nostres instituts. Belgues, britànics, italians, alemanys, polonesos i catalans planifiquem i executem activitats al voltant d'una temàtica comuna que comporta, per exemple, la realització de xats, presentació de treballs o l'enviament de presents. Tot i que no és una obligació d'aquest programa europeu, la nostra associació escolar funciona com a una plataforma que facilita l'intercanvi d'alumnes que visiten els seus respectius centres i s'allotgen en cases particulars. Els “meetings” també serveixen per saber què fan i com ho fan els nostres col·legues europeus i per conèixer una mica el país i els seus ciutadans. En aquesta ocasió ha estat la Zespól Szkól nr. 5 de Lublin (Polònia) l'encarregada d'organitzar la trobada que va tenir lloc a finals del mes de maig.

Un profund malentès

L'Eurocopa de Futbol que estan organitzant Polònia i Ucraïna segur que haurà servit per millorar el coneixement d'aquests dos països. A la fi, els grans esdeveniments esportius que tan cars costen als estats són una manera molt eficaç de dir al món com són de moderns i quan han progressat. Aquesta va ser la intenció del Mundial de Fútbol de 1982 organitzat per Espanya i aquesta fou la finalitat -del tot reeixida- de les Olimpíades de Barcelona de 1992. La imatge d'Espanya ja no va tornar a ser la mateixa gràcies a l'èxit organitzatiu i esportiu dels Jocs Olímpics del 92 i Barcelona es va posicionar definitivament al mapa mental de bona part de la humanitat. Una Eurocopa compartida no té la mateixa transcendència però sens dubte que els haurà ajudat.

D'entrada hi ha un important malentès entre els polonesos i la resta del món: mentre que per a nosaltres es tracta d'un país de l'Europa oriental, ells s'autodefineixen com a un país centreeuropeu. Ja se sap que una cosa és la geografia física, fàcil de descriure i d'entendre, una altra la geografia política i encara una altra la política en la geografia que a vegades ens fa combregar amb rodes de molí com, per exemple, que les Canàries és un arxipèlag europeu o que Europa és un continent i no una península d'Àsia.

Un tòpic que faríem bé de desterrar el més ràpidament possible és que Polònia és un país pobre i poc desenvolupat, perquè més enllà del que diuen les estadístiques-manca de crisi econòmica, creixement de l'1,7%, 20ª economia mundial, 50è país en renda per capita- la impressió que dóna és de modernitzat i de tenir uns habitants seriosos, treballadors i cultes. El present de Polònia ja és bo però el seu futur segur que serà millor.

Primeres impressions

Finalitzada la reunió, els nostres col·legues polonesos ens van convidar a visitar les instal·lacions de l'institut que són, senzillament, impressionants: a més de les aules de classe, d'informàtica i laboratoris, en tenen d'específiques per l'ensenyament d'hostaleria, cuines, menjador, teatre, poliesportius per fer gimnàstica, per jugar a futbol sala o a voleibol, sales de musculació, de dansa i de ping pong, camps de futbol, de bàsquet i de tennis. Però les instal·lacions no va ser el que més ens va impactar sinó el silenci, la pau, la netedat i l'ordre que es respira. Encara no ho sabíem però aquest serà el tarannà que trobàrem a tot el país durant els dies que restàrem a Polònia.

Al teatre del centre un grup de alumnes ens van fer una petita representació amb cançons -totes elles anglosaxones-, balls-salsa i hip hop- i mim. Ni una peça polonesa. I a les ràdios que escoltàvem a taxis i autobusos el mateix. Polònia està colonitzada per la cultura nord-americana molt més que altres països europeus: pel·lícules, sèries de TV, música, anuncis i cadenes de menjar ràpid li donen un aire molt americanitzat. En canvi econòmicament Polònia és un monopoli de les grans empreses europees que estan plenament introduïdes en el seu mercat. Preguntem com és que sent tan verd el país hi ha tan poques vaques i ens contesten que la Unió Europea els va posar com a condició per entrar-hi el desmantellament de la ramaderia vacuna. Ara els polonesos han d'importar la llet i també el sucre, l'altre gran sacrificat, i naturalment, ho paguen més car.

Un magnífic dia de primavera

Els rajos de sol travessaven el cel blau trencant els núvols blancs. L'herba, alta i grassa, envoltava tot el paisatge. L'aire era fresc i corria una agradable brisa. Era un magnífic dia de primavera. Al costat dels barracots, guardant una prudent distància amb nosaltres, un faisà salvatge descansava sense treure'ns l'ull de sobre. Al costat del camí havien tallat l'herba i la seva característica olor envaïa els nostres narius. Uns quants metres més enllà, entre el filat, un petit estol de negres corbs contrastava sobre el verd de la vegetació. Al fons, allà on la ciutat perd el seu nom, un grup de grans blocs d'habitatges sobre un petit turó donaven al paisatge una nota de color: beig, blau elèctric, un altre vegada beig i un últim de color teula; i encara més enllà es veia una alta xemeneia de franges blanques i vermelles. Amablement el conductor del cotxet elèctric va deixar que traspasséssim la porta d'entrada abans de sortir ell mateix per canviar de zona de treball.

La ciutat de Lublin ha acabat per envoltar el camp de concentració de Majdanek -fins i tot ha devorat una part d'ell- construint agradables cases unifamiliars amb vistes al verd del camp només tacat aquí i allà pel marró dels taulons de fusta i el negre dels sostres dels precaris edificis on un dia es van amuntegar els 150000 presoners que van passar per ells. Ara, però, el Museu Nacional de Majdanek és tota una garantia contra l'especulació urbanística mentre duri lavoluntat de mantenir en la memòria col·lectiva el grau de degeneració i crueltat que la nostra avançada civilització és capaç de desenvolupar. Aquí 80000 persones van ser exterminades, 60000 d'elles jueves, en un camp de concentració que tenia fama de patir les condicions de vida més dures dels construïts pels nazis durant la II Guerra Mundial. Els nens jueus eren assassinats a les cambres de gas només arribar al camp de concentració, a les demés persones se les feia córrer empaitades pels gossos i als més dèbils i, per tant, no aptes per al treball, se'ls matava allà mateix. La resta moria de tifus, de fam, d'extenuació, afusellades o gasejades per les SS. Només en un dia, el 3 de novembre de 1943, els alemanys van afusellar 18000 presoners jueus prèviament despullats de les seves misèrrimes robes. Quan els soviètics van alliberar el camp només van trobar 500 esquelètiques persones vives.

La guia que ens acompanyava descrivia tots aquests horrors amb un to neutre, ni descuidat ni passional, amb ordre i correcció. Les dues cambres de gas ens van sorprendre per com eren d'asèptiques i petites i només van submergir el grup en el silenci i la reflexió, en canvi, els crematoris sí que ens van enfonsar anímicament. Antonella, l'optimista i sensible psicòloga d'un col·legi de Sicília, també escultora, es tapava la boca i el nas amb un mocador intentant evitar, inútilment, la insuportable i inexistent pudor de cadàvers incinerats després de 68 anys de no fer-se servir. Peter, el professor belga de tipografia, lents gruixudes i barba tancada, mirava el terra compungit mentre escoltàvem les darreres explicacions al costat de la xemeneia del crematori que ja no fumeja, no com l'altra, la que es veu al fons, la moderna xemeneia de la central tèrmica que evacua gasos negres. El silenci era absolut i les llàgrimes vessaven cap a l'interior pel conducte lacrimal fins el fons de la nostra ànima.


Passats uns minuts del final de la visita les cares es van anar distenent. Alguns vam aprofitar per anar al lavabo. Ja dins l'autobús van arribar les primeres bromes i les primeres rialles. Sense adonar-nos el curt matí centreeuropeu -comparat al nostre que és llarg, etern, interminable- s'havia acabat i era hora de dinar en un restaurant que els col·legues polonesos havien reservat per al grup de professors multinacional i allà, barrejats, vam parlar d'educació, de política i ens vam explicar acudits. A la nit vam sopar a “La Mandràgora”, un local jueu on vam escoltar música tradicional i moderna de les mans i la veu del grup“Berberys” i ens van fer feliços. Vam arribar a l'hotel esgotats i l'endemà va ser un altre dia.

La parada militar

En arribar a la ciutat de Zamosc ens vam trobar amb una parada militar. Allà hi havia en filera les autoritats civils, militars i religioses. Els reclutes, militars i policies ja estaven en formació. El ritme de la cerimònia era lenta i sense sentit per a nosaltres i quan ja començàvem a desistir de veure-ho, tot començà a bellugar-se. Una civil va fer un discurs amb entonació ferma i, en acabar, els uniformats es van moure marcialment cap a una cantonada de la plaça. Es va fer un respectuós silenci. Alguna cosa estava a punt de passar. Una espontània retirà precipitadament una petita ampolla de plàstic del terra, l'única brossa que hi havia en tota la plaça, per deixar-la més enrere en una maniobra incomprensible per a mi. Llavors el director de la banda mogué la batuta i la música militar començà a sonar i amb ella els diferents cossos armats feren les maniobres que els permeteren desfilar en perfecte ordre. Quan ja no quedaven militars, la banda de música començà ella també a fer-ho amb la mateixa disciplina prussiana dels anteriors, primer la cama dreta, ein!, després l'esquerra, uh! i tots alhora: trompetistes, flautistes, bombardins i clarinetistes, homes i dones. Ells amb pantalons i americana blava, camisa blanca i corbata; elles el mateix però amb una faldilla amb la vora per sobre del genoll -just al punt on una dona catòlica es fa més atractiva sense perdre la decència- i unes estilitzades sabates de taló que feien servir amb la mateixa precisió que els seus instruments musicals -ein! uh!, ein! uh!- i la banda va passar per davant dels meus ulls amb una alineació mil·limètrica.

Aquesta perfecció en va fer rememorar quan el director de la banda on jo tocava el saxo va voler que marxéssim en formació militar. Un, dos!, un, dos!, s'esforçava el “padre” Alqueza però va haver de desistir en vista de la manca de resultats. Molts, molts anys després, a la colla de grallers que acompanyàvem als geganters, Maria, la del bombo, sempre es perdia o bé per davant, avançant ella sola com una banda de gaiters escocesos entrant en combat, o bé es quedava parlant amb qualsevol amic, conegut o saludat dels molts que trobava a tots i cadascú dels pobles que visitàvem. I els demés fèiem el mateix només que menys sovint. Quan acabà la parada militar preguntàrem a quina important celebració havíem assistint ...i ens contestaren que al vintè aniversari de la inauguració de la caserna de bombers de la ciutat!. Sense voler, em va venir a la memòria la lletra del tango Volver:“Sentir, que es un soplo la vida, que veinte años no es nada”.

Una col·lega italiana i jo vam comentar amb enveja la neteja, l'ordre i el bon manteniment de les instal·lacions de l'institut amfitrió. Admiràvem la sensació de progrés que es veu en les ciutats, en les carreteres, en els edificis i als polonesos que són nets, polits, educats i disciplinats i ho comparàvem amb les nostres ciutats que sempre brutegen i que són desordenades, fidel reflex dels seus habitants. Després d'un breu silenci m'apropo de nou a ella i li dic: “Sí, però nosaltres sabem que tot va sorgir a la Mediterrània, que nosaltres som d'abans i millors” i va riure sorollosament donant-me la raó. Més tard em dirà amb admiració:“Tu ets sicilià!”, i em vaig sentir molt orgullós.

Vocació cristiana: servir i reinar

El vol de tornada el vaig fer assegut al costat de dues dones que parlaven un perfecte castellà del barri de les Corts però que eren bilingües: amb els nens també jugaven en anglès. Són dues esposes joves que parlaven de les seves coses, de com era de difícil reservar plaça en bones escoles privades per quan tornin a Barcelona, de la feina dels marits, de les famílies i de les petites anècdotes de la vida. Eren unes perfectes expatriades. En els moments de silenci la meva companya de seient estudiava el capítol 'Vocación cristiana: servir y reinar' del llibre “Redemptor Hominis” editat per la Conferencia Episcopal Española. Al nostre país no és gaire habitual veure llegir textos religiosos, és per això que penso que han encertat el país on passar alguns dels seus millors anys. Polònia és molt religiosa. No és només que hagin batejat places i carrers, hospitals i col·legis de totes les ciutats del país amb el nom del polonès Joan Pau II sinó que el catolicisme està fortament arrelat entre els seus habitants. Allà, per exemple, la primera comunió dura una setmana durant la qual -segons la nostra guia- els nens van de blanc tot el dia i acaben la jornada amb una missa, i els símbols cristians no són només conseqüència de l'acumulació històrica sinó d'una renovada espiritualitat.

Afrodita

Després de dotze hores de viatge vaig arribar al capvespre a la meva terra i el primer que vaig fer va ser anar a veure el mar. La Mediterrània continuava allà i les seves suaus onades batien la sorra de la platja i llepaven els peus de la imponent roca de sa Palomera. Aquest espectacle em tranquil·litzà: per fi estava a casa. Vaig caminar pel passeig de Mar on la primavera havia omplert els arbres de verd tendre i les plantes de colors cridaners. Les petites fonts de l'estany rajaven a borbollons i els nens jugaven cridanerament al parc infantil. Més enllà es trobava el port amb les barques dels pescadors aficionats varades a la platja i la dels pescadors professionals i els vaixells turístics atracades a l'aigua. Vaig seguir fins el final de l'espigó i vaig baixar arran de mar on vaig tastar l'aigua i després em vaig submergir en ella dirigint-me cap a cala Bona. Allà al fons, al peci grec enfonsat des de fa dos mil tres-cents anys, m'estava esperant Afrodita -o la seva cambrera: el cansament i la picó als ulls que em provocava l'aigua salada no em deixaven discernir clarament. Ens vam abraçar llargament i vaig notar com a poc a poc els nostres cors acabaren bategant al mateix temps -tac-tac, tac-tac. Això em relaxà i arraulit entre els seus braços, el cap entre els seus pits, per fi vaig poder dormir.

Publicat al Diari de Girona de 24 de juny de 2012

01 de juny 2012

Dues tasses de sopa

Els francesos són especialistes a proclamar grans idees, en escampar als quatre vents els grans principis universals però desprès són els primers a no complir-les", em va etzibar a Eus (Conflent) un català del nord queixant-se que ell cada dia havia de treballar més i més hores dins la funció pública per un mateix sou com a conseqüència de la reducció de la plantilla de funcionaris.

Potser sí que és veritat però a François Hollande li haurem de donar un marge de confiança perquè ens decebi. De moment no podem més que aplaudir el simbolisme i les paraules del seu primer discurs públic després d'haver estat anomenat president de la República francesa. Acabat de prendre possessió del càrrec, ha anat a retre homenatge a Jules Ferry, com a ministre que va fer aprovar el 1891 i 1892 les lleis d'educació que la van convertir en pública, universal, gratuïta i laica (ep! però també lingüísticament uniformista). I les paraules que ha pronunciat m'han deixat gust de vi i mel: ha fet un homenatge als professors com a peces principals i imprescindibles de l'educació i ha col·locat aquesta i la ciència al centre de la seva acció política. En concret, ha anunciat un augment de la plantilla de professors, una especial dedicació pressupostària als barris més empobrits de les grans ciutats i a les zones rurals i un compromís amb els valors republicans de l'educació com a lloc d'igualtat, d'integració, d'emancipació i de laïcisme.

A casa nostra també es parla d'educació però és per anunciar que augmentaran els alumnes per classe, que no substituiran els professors malalts, que augmentarà la càrrega d'hores lectives dels professors, que es continuarà amb escoles de barracons sine die, que es duplicarà el preu de les matrícules universitàries, que es redueix a mínims el pressupost en ciència i que emigren més catalans que no pas arriben immigrants amb la diferència que els que se'n van ja no són treballadors sense qualificació com en els anys seixanta sinó universitaris i especialistes formats amb els diners de tots nosaltres però aprofitats per països amb altres polítiques econòmiques. Espanya i Catalunya estan molt per sota dels percentatges que es dediquen a ensenyament i ciència a l'OCDE, a l'Europa del 15 o l'Europa dels 27. Estem segurs que és aquesta la política que ens convé? Estem segurs que aquesta és l'única política possible?

La vida sol ser irònica. Mentre escrivia aquestes línies protestant pel maltractament a l'ensenyament català, el president Artur Mas explicava l'abast d'una nova retallada que farà apujar taxes, farà pagar per estudiar formació professional i que afectarà, una vegada més, el salari dels funcionaris rebaixant-los un altre 5%. No volia sopa? Doncs dues tasses!

Publicat a Diari de Girona el 23 de maig de 2012