No està pas malament per a una sola vida

De Santiago Carrillo un no sap si dir que és un personatge polític, històric o simplement literari. Com a personatge literari la veritat és que no l'han deixat gaire bé. Almudena Grandes a 'Ines y la alegría', la primera novela de la sèrie que vol dedicar al grans fets de l'Espanya del segle XX a imitació dels Episodios Nacionales de Benito Pérez Galdós, el tracta com l'antiheroi, com el dolent de la pel·lícula de la frustrada ocupació dels guerrillers comunistes de la Vall d'Aran. És el que va donar l'ordre de replegament, que políticament i humanament era el més intel·ligent, però això el va marcar per a l'història que és molt més generosa amb els imprudents que amb els sensants. Manolo Vázquez Montalbán també va saldar alguns comptes pendents amb ell quan a través del descregut inspector privat Carvalho el va dibuixar com un manipulador pacticta amb les restes del franquisme negociant una Transició hipermoderada l'esperit de la qual encara ens acompanya i que segurament es correspon a la realitat del personatge real, el polític.

Perquè la majoria dels espanyols té una imatge d'ell més propera al mite que a la realitat alimentat pel propi franquisme a força d'amenaçar dient 'que venen els comunistes'. I els comunistes eren Dolores Ibárruri, que als anys 70 ja era un mite vivent encarnació del bé per alguns o l'absoluta encarnació del mal per a molts d'altres, i Santiago Carrillo. La llegenda deia que era una home sagaç, un gran dirigent de l'oposició clandestina quan aquesta estava monopolitzada pel Partit Comunista d'Espanya i el seu partit germà català, el Partit Socialista Unificat. Ja se sap que en els moments difícils, quan fer política podia porta la ruina de l'economia familiar, el boicot laboral ben real dels qual encara es poden recordar uns quants gironins, l'amenaça de tortura i pressó i fins i tot la mort, es necessita creure en la infalibilidad dels líders i d'aquesta necessitat es va aprofitar Santiago Carrillo engrandint més enllà de la realitat els seus indubtables mèrits.
 

'Carrillo libertad' diu una pintada que encara ara es pot llegir en la paret d'una antiga casa de Blanes. Carrillo va entrar amb la seva famosa perruca rossa per la Jonquera i quan ja a l'interior es va fer detenir es va aixecar un moviment polític a favor de la seva posada en llibertat que a la llarga va provocar la legalització del PCE i del PSUC. Però el que ell no savia era que amb aquest episodi pasava de ser mite a realitat política i ens vam acostumar a escoltar-lo amb una cadència lenta, amb silencis llarguíssims, que provocava que tothom, seguidors i opositors, l'escoltessin amb atenció quan parlava des de la tribuna d'oradors del Congrés de Diputats. I iguals que altres gran polítics comunistes com Julio Anguita va ser molt més escoltat i valorat que votat i els polítics que no aconsegueixen vots tenen els dies comptats.

Només hi ha tres finals per als polítics: o salten de la nau un minut abans que s'enfonsi, o els fan fora la ciutadania, o els fan fora els companys i Santiago Carrillo va elegir la pitjor de les tres alternatives. Quan el XI Congreso del PCE en 1985 el va rellevar com a secretari general en contra de la seva opinió va pendre una opció encara pitjor per un personatge com ell que va gestionar amb mà de ferro el PCE del centralisme democràtic que en teòria volia dir que les minories havien d'acatar la majoria però que a la pràctica era que la majoria dels afiliats havien d'aceptar les directrius de la cúpula dirigent. Després de tants anys sent ell qui dictava les normes passar a ser un camarada més no li va sentar gens bé i va encapçalar l'aventura del Partido de los Trabajadores de España que objectivament va propiciar l'enfonsament del PCE i els trasbassament de milions de vots cap a l'esquerra 'real' que era com es presentava el PSOE, partit amb el que va coquetejar durant una colla d'anys.

En canvi els seus últims anys, que en realitat han estat dècades, han estat molt més amables. Els periodistes l'entrevistaven amb freqüència amb evident satisfacció de l'entrevistat ja fos per contestar sobre l'actualitat política amb encert i profunditat, ja per aclarir episodis polítics del passat o per negar reiterades i -mentre no es demostri el contrari- infundades acusacions. Li agradava participar en les tertúlies polítiques radiofòniques i allunyant-se de la primera línia política la seva visió millorà. Fins i tot la debacle generalitzada del comunisme -que no va distinguir entre el comunisme autoritari soviètic i la lluita per la igualtat i la democràcia protagonitzada pels comunistes italians,francesos i espanyols i catalans- va acabar unint els antics camarades, després adversaris polítics i finalment companys de tertúlia. No massa gent sap que Santiago Carrillo estiuejava amb regularitat a les comarques gironines. Passava temporades en un balneari de Caldes de Malavella i un antic camarada amb recursos més que suficients li deixava un apartament per a que passés uns dies gaudint de la Costa Brava. En aquell balneari gens grandiloqüent coincidien amb la Teresa Pàmies i en Gregorio López Raimundo i un se'ls imagina allà, en una tumbona a l'aire lliure i una manteta sobre les cames recordant vells episodis però com eren persones intel·ligents i amb conviccions no em resisteixo a pensar que també comentaven el present social i polític i, per què no?, el futur de la humanitat. Quan va morir López Raimundo en unes de les seves estades a Caldes de Malavella, en Maxi Antequera, un altre mite vivent de la petita història política de les nostres comarques, va anar per donar el condol i posar-se a disposició de la família, i allà estava Santiago Carrillo completant una escena del més pur estil simbòlic que només la vida és capaç de crear.

El Santigo Carrillo literari ja fa temps que viu i aquest no morirà mai. El polític es va jubilar al 1985 a contracor. Ara ens ha abandonat l'analista polític i entra plenament en escena el personatge històric: el que va resistir l'embat del feixisme espanyol durant la Guerra Civil, el que es va enfrontar al feixisme internacional durant la Segona Guerra Mundial, el que va organitzar la millor i durant massa anys l'única oposició real contra el franquisme, el que va fer transitar el comunisme espanyol cap l'eurocomunisme democràtric i va trencar amb el comunisme autoritari soviètic que tan bé coneixia, el que va col·laborar a ser el que som amb l'actual constitució i el que va ajudar a enfonsar el partit al qual es va dedicar en cos i ànima tota la vida. No està pas malament per a una sola vida.

Publicat al Diari de Girona del 19 de setembre de 2012

D'illes i fronteres

A Calais, davant les costes de la Gran Bretanya, bufant un vent constant, fred i desagradable, vaig intentar una vegada més convèncer la meva parella de no creuar el canal de la Mànega i continuar viatjant pel continent però ella havia passat un curs a Cambridge perfeccionant l'anglès i no l'embargava la mateixa sensació que a mi: no m'agrada viatjar a illes encara que siguin tan grans com la Gran Bretanya ja que, absurdament, penso que en cas de problemes no podré tornar pels meus propis mitjans i és que a les illes sempre depens dels altres per entrar i per sortir. Anar a una illa és, en essència, creuar una frontera, no en va tots els illencs se senten diferents no només dels continentals sinó dels veïns de l'illa del costat encara que estigui ben a prop.

 

Catalunya té una llarga frontera terrestre. De Portbou a Canejan (Val d'Aran) hi ha uns 350 quilòmetres però en realitat no ens sentim fronterers perquè la història ha actuat contra la geografia i ha acabat tallant l'enorme massa de terra que són els Pirineus de tal manera que ha convertit el que és una península des del punt de vista geogràfic en una illa des del punt de vista històric. I justament estic vivint aquesta ingent contradicció en el punt just on es troben aquestes forces. Escric aquestes paraules a l'”Hospice de France”, a tres hores i mitja, caminant, del port de Venasc -amb ve baixa que és com ho escriuen a la vall de Luchon-, frontera amb Espanya on trobem l'equivalent històric d'aquest refugi en l'hospital de Benasc. Pel mig només els separa mil seixanta-quatre metres d'alçada que han travessat en totes dues direccions traginers, comerciants, exiliats religiosos i polítics, fugitius, contrabandistes, guerrillers i, ara, excursionistes, tots ells gent marginada o, si més no, diferent perquè la major part de la gent viu la geografia des del punt de vista nacional que és una construcció política i històrica i no física com fan ells. Per exemple, la vall d'Aran està ple d'espanyols als quals no els ha importat fer centenars i a vegades milers de quilòmetres per gaudir d'un clima privilegiat a l'estiu i d'un paisatge ple de racons espectaculars però molt pocs s'atreviran a creuar el proper port del Portillon o el pont del Rei per endinsar-se en terres gascones i fruir d'un clima i un paisatge tan espectacular com l'aranès. El mateix funciona al revés: pujant el port del Portillón no ens vam creuar ni amb un sol vehicle francès però just a la línia fronterera estava ple de francesos gaudint d'una agradable excursió de mitja muntanya entre avets i bedolls però dins de la seva illa.

En la nostra època visitem massivament altres estats, viatgem a països exòtics, volem saber com són i com viuen els altres i, tanmateix, tinc la impressió que la meva fòbia a anar a les illes està molt més estesa del que ens creiem perquè també hauríem d'incloure els que no han sortit mai de la seva illa-estat o dels que viatgen a altres països portant a sobre la seva illa-cultura.

Publicat al Diari de Girona el 20 d'agost de 2012