El salt del Gavatxo

Entre Colera i Portbou s’aixequen unes imponents cingleres. El salt dels Gavatxos és la més prominent d’elles i cau en vertical al mar. Les pedres d’aquests indrets són fosques i malgrat que el sol es reflecteixi en elles mai aconsegueix treure’ls cap mena de brillantor. Quatre pins i dos matolls decoren el seu entorn sent l’única vegetació que ha sobreviscut als freqüents incendis que assolen la comarca. Abans aquestes muntanyes eren més transitades, però avui en dia només travessen el coll del Frare qui vol gaudir de les seves pronunciades corbes, com els motoristes i els ciclistes.

Salt del Gavatxo

El salt dels Gavatxos deu el seu nom a una llegenda. Expliquen que durant la retirada de les tropes napoleòniques uns colerencs capturaren uns quants soldats francesos, és a dir, gavatxos, i els executaren fent-los saltar pel penya-segat que des de llavors se’l coneix amb aquest nom. Vaja, que és una moderna versió de la Chanson de Roland, però en format discret. Les relacions entre els comtats catalans, després la Corona d’Aragó i, finalment, el regne d’Espanya i França no han estat mai fàcils. No sé si alguna vegada hi ha hagut amor, però molt sovint sí que hi ha sorgit odi, com il·lustra a la perfecció la llegenda -i, per tant, falsa història- abans referida. De mitjana, França ha envaït Catalunya una vegada per segle. Ara ja van endarrerits doncs des dels Cent-mil Fills de Sant Lluis de 1823 que no tenim notícies d’ells...

Estació de Portbou

Al segle XX les nostres relacions van canviar profundament. Per exemple, el 1939 la República francesa va acollir als refugiats republicans espanyols. És cert que aquests últims esperaven ser rebuts amb els braços oberts i l’únic que van trobar obert de bat a bat van ser les seves platges: a la intempèrie, a ple hivern, enclaustrats entre el mar i les tanques de filferro i vigilats per mercenaris senegalesos. És una història trista i que hauria de fer avergonyir als francesos... si la coneguessin, però les grans nacions com la francesa necessiten mites positius, i si cal oblidar, s’oblida! I si cal inventar la història, s’inventa!

José Jesús Almuedo fotografiant el monòlit dedicat a Walter Benjamin

Després de la II Guerra Mundial les relacions amb França canviaren i d’allà començaren a arribar productes com el sucre, el cafè o el tabac que aquí escassejaven. En aquells temps la meva família política, sent com eren ferroviaris i de Portbou, es dedicaven al comerç al detall. És a dir, que es consagraren a l’estraperlo no per fer-se rics sinó amb el simple objectiu de sobreviure. Pocs anys després va començar una nova invasió francesa del nostre país, però aquesta vegada van canviar les cuirasses, espases i escuts per xancletes, banyadors i cremes solars. Encara perdura aquesta onada turística, sent majoritari l’estiuejant francès a l’Alt Empordà.

Amb l'actor i pintor Jicey Carina (Foto de José Jesús Almuedo)

A la terrassa d’un bar de Portbou, un amic i jo estàvem prenent un cafè i parlant del reportatge que estàvem fem sobre Walter Benjamin quan el client de la taula del costat es va mostrar interessat per l’equipament fotogràfic del meu company. Es tractava d’un simpàtic francès del sud i aviat es va presentar com a actor i enamorat del cinema espanyol i del nostre país en general. Parlava espanyol amb dificultat i va manifestar la intenció d’aprendre a parlar català i treballar a la indústria cinematogràfica d’aquí. Nosaltres ens el miràvem amb cert escepticisme quan explicava les pel·lícules i sèries en les que havia participat. De cop i volta, ens va informar que havia d'agafar el tren de tornada a Narbona i va marxar carregant un parell de grans bosses plenes de vi de Rioja, el seu preferit, i licors. Ja al restaurant indagàrem una mica sobre ell i, efectivament, es tractava de l'actor, guionista i pintor Jicey Carina que havia participat i fins i tot protagonitzat molts films i sèries com 1 peu + tard, Cruelle est la nuit o Los tres mosqueteros: D'Artagnan. Si abans érem nosaltres els que anàvem a comprar al sud de França, ara són ells que venen a comprar tabac, roba, benzina o alcohol a la Jonquera, a Figueres o, en un volum modestíssim, a Portbou.

Platja de Portbou

Tant de bo que aquestes pacífiques i benèfiques invasions d’anada i de tornada perdurin en el temps i que pobles tan allunyats dels grans centres turístics com Portbou i Colera se’n beneficiïn.

Portbou i el filòsof

El porxo triangular de ferro no tenia porta com convidant als desconeguts a entrar. Al fer-ho vaig veure una llarga escala que baixava fins el mar a través d’un passadís estret i fosc del mateix material ferruginós de l’entrada. Des de dalt de l’escalinata es veia perfectament que no hi havia sortida doncs ho impedia un vidre transparent que evitava caure a l’aigua, el qual projectà la meva imatge abans de deixar veure en tota la seva plenitud les canviants formes i els infinits blaus de la Mediterrània. Vaig dubtar si baixar a les profunditats perquè a qui li agrada arriscar l’equilibri emocional aconseguit després de tants anys fins que hom arriba al que anomenen, no sé ben bé per què, la plenitud de la vida, però Walter Benjamin em convidava a interrogar-lo, Dani Karavan m’animava a despullar-me i mostrar-me tal i com soc i no com aparento i la meva pròpia ombra projectada en les profunditats m’interpel·lava. Finalment vaig fer cas al filòsof, a l’artista i a mi mateix i vaig descendir lentament fins a recolzar-me sobre el vidre i observar el mar... però no va passar res. Després d’uns minuts em vaig girar per enfilar les escales quan una potent llum al final del corredor m’enlluernà i em va semblar sentir una veu que deia “Vine... Puja... Surt...”. Vaig fer cas al consell i, en sortir, em vaig trobar a les portes d’un cementiri. No, no és la descripció d’un somni, només és la crònica del que vaig veure i sentir visitant l’enigmàtica obra que l’artista Dani Karavan ha creat a les portes del cementiri de Portbou en homenatge al filòsof alemany Walter Benjamin. 

⁶

Memorial Passatges a Walter Benjamin

Walter Benjamin fou un filòsof, crític literari i traductor alemany d’origen jueu. Va ser un teòric marxista heterodox que barrejà el materialisme històric amb el misticisme jueu, combinació, d’entrada, difícilment compatible. Segurament la seva contribució més perdurable ha estat en la teoria de la història, en la de l’estètica i en la de la traducció. La seva vida no va ser gaire afortunada i malgrat néixer en una família benestant, va patir la pobresa i la solitud. Amb la pujada al poder del nazisme es va exiliar a França i amb l’ocupació alemanya d’aquest país fugí a Espanya. El seu infortuni el va perseguir fins a Portbou on va ser retingut per la policia espanyola i amenaçat de deportació per no tenir els permisos de sortida de les autoritats franceses. Davant l’amenaça de deportació i amb només quaranta-vuit anys no va trobar cap altra sortida que el suïcidi mitjançant una sobredosi d’opiacis amb els que sempre viatjava en els seus últims temps. En la seva carta de comiat diu En una situació sense sortida, no tinc cap altra elecció que posar-hi terme. La meva vida finirà en un petit poble dels Pirineus on no em coneix ningú, però s’equivocà perquè les restriccions a les vises sense visat de sortida, com la seva, foren aixecades per les autoritats espanyoles pocs dies després i, per tant, hagués pogut creuar la Península ibèrica fins a Lisboa i exiliar-se als Estats Units com era el seu desig. Les seves restes passaren primer a un nínxol del cementiri de Portbou i després a un ossari. Avui en dia li reten homenatge un petit monòlit i una placa de marbre amb una frase gravada en alemany i en català que resa No hi ha cap document de la cultura que no ho sigui també de la barbàrie. Per sobre del monòlit, de la placa de marbre i pel terra hi ha una acumulació de pedretes ben alineades i algunes d’elles porten escrites frases en alemany. També hi ha un senzill marc de foto amb una sentència del filòsof que diu Que les choses continuent ainsi, voilà la catastrophe redundant en el pessimisme de la pitjor època que ha viscut Europa en els darrers segles. 

Monòlit a Walter Benjamin

Aquí es podria acabar la història de Walter Benjamin i la seva relació amb Portbou, però hi ha una segona part que no pot sinó meravellar-me cada vegada més. Es tracta que, per alguna raó per a mi incomprensible, Portbou ha decidit adoptar-lo, fer-lo seu, amarrar-lo fermament i definitivament. No es tracta només del senzill espai funerari dedicat al filòsof i el pilar de ferro rovellat amb les últimes paraules escrites pel pensador que es troben a l’interior del cementiri. Tampoc de l’espectacular Memorial Passatges a Walter Benjamin de l’artista israelià Dani Karavan a les portes del cementiri municipal. El que de veritat és especial és la ferma voluntat d’un petit poble de frontera, literalment als peus d’una gegantina estació ferroviària que explica el seu origen, la seva expansió i la seva decadència, de vincular-se a un intel·lectual que, per casualitat, morí allà. I sospito que això no és pels mèrits filosòfics de Walter Benjamin sinó pel mite de l’intel·lectual perseguit. Més concretament, pel mite de l’intel·lectual de la primera meitat del segle XX, d’origen alemany, d’estirp jueva, creador de teories discrepants, incomprès pels seus i perseguit pel nazisme que es veu finalment abocat al suïcidi perquè s’ha quedat sol i aïllat de tothom. 

Cementiri de Portbou

El cementiri de Portbou és el millor cementiri mariner de la Costa Brava. S'estén pel vessant d’una muntanya orientada a la badia. Els seus estrets carrers semblen ocupar antigues terrasses de vinyes o d’oliveres i una escala puja fins a la capella que culmina i ordena l’espai. No sé si els difunts aquí enterrats estan satisfets amb el seu últim descans però segur que els familiars i els curiosos que el visitem ens portem una profunda impressió observant les fosques muntanyes pelades de l’entorn i, sobre tot, el profund mar que es pot albirar per sobre dels nínxols. En aquest mateix cementiri l’Ajuntament va instal·lar el 1998 una llosa amb la següent inscripció: La cultura es mesura sobre tot per les tombes, i la profunditat de la cultura pels nostres cementiris. El dret a un enterrament digne després de la mort és també un dels nostres drets humans. Que així sigui en nom de totes les víctimes enterrades en fosses comunes.

El sol impenitent d’una tarda de finals d’agost era cada vegada més insuportable però se m’estava fent tard. Vaig obrir amb cura la pesada porta de ferro forjat del cementiri i amb la mateixa delicadesa la vaig tancar doncs no volia destorbar el somni etern dels allà pensionats. Amb la parsimònia del que es vol protegir de la xafogor, vaig creuar el poble i vaig grimpar fins a l’estació on vaig compartir tren amb locals i turistes tenint la certesa d’on anava i qui m’esperava i gaudint en silenci d’una agradable sensació de companyia. 

Memorial Passatges a Walter Benjamin

[Moltes gràcies per haver arribat fins aquí. Si aquesta entrada ha estat del seu interès, l'autor agrairia la col·laboració en la seva difusió compartint-la en xarxes socials o donat-la a conèixer entre els amics]