Boli, ratlla, carmanyola

Boli

El silenci començava a avorrir-me. Mai m'ha agradat vigilar als alumnes mentre fan un examen com sí que ho fan d'altres col·legues que després poden lluir de 'xuletes' agafades in fraganti. No recordo haver-ne enganxat mai ningú amb una a la mà o entre les cuixes o ves a saber on les amaguen. El que si que em molesta és que parlin en mig de l'examen: si han de copiar, com a mínim que s'ho treballin a casa. Així que el que faig és llegir algun llibre, corregir exàmens o treballs, ordenar papers, ... i de tant en tant aixeco el cap per vigilar que tot estigui en ordre. Però aquell dia en qüestió no tot estava en el seu lloc. Alguna cosa havia canviat però era incapaç d'esbrinar què passava. Els alumnes estaven en silenci, aparentment ningú copiava ni parlaven entre ells, hi havia prou llum i tot estava tranquil...però a l'ambient hi havia quelcom de nou, d'estrany.

Va ser cap al final de l'hora que vaig descobrir que estava passant: el boli Bic havia tornat. El Bic "punta normal" de tota la vida, pràctic, d'escriptura còmoda, aquell que difícilment arriba al final de la seva vida útil conservant totes les peces - o perds el tap o el caputxó-, el del tub transparent que es va escardant pels cops o per les mossegades, el que conforme vas escrivint es va formant un petit borrall mescla de tinta i de fibres de paper, el que pateix una mort sobtada si cau perpendicular al terra. Un boli clàssic que va a estar a punt d'aparèixer en les llistes d'espècies en perill d'extinció per la competència dels bolígrafs japonesos de disseny més avançat que eren molt més cars i que s'esgotaven abans però que semblaven més adients per un país que prosperava, que creixia a un ritme vertiginós, els ciutadans del qual ja no volien treballar al camp i molts d'altres tampoc ho volien fer amb les mans que per això hi havia milions d'immigrant al món disposats a creuar un oceà o saltar l'estret encara que sigui en patera.

Vaig començar a comptar els que utilitzaven aquest pràctic i barat sistema d'escriptura. Amb mi, érem majoria. 

*            *            *

Ratlla

Hi ha ratlles verticals, d'altres són horitzontals, també les hi ha en diagonal. De fet hi ha ratlles que van en totes les direccions possibles. Si a la vida hi ha tanta varietat el més lògic és que jo veiés ratlles de totes les formes, de totes les mides, de tots els colors i en totes les direccions...però no, les ratlles que veig sempre tenen la forma horitzontal, van juntes en paquets de, posem-ne, trenta o quaranta línies, tendeixen a tenir un color blanquinós sobre un fons de color viu justament apaivagats per aquesta pàtina afegida.

Al principi pensava que aquest estil de grafisme era propi de països pobres -en vies de desenvolupament em van ensenyar a dir molt educadament quan era estudiant fins que l'evidència estadística va fer veure que sí, que devien anar sobre una via però per on només es viatjava marxa enrere-, als conductors d'automòbils dels quals els agradava tunejar-los d'aquesta forma tan estranya i personalitzada perquè el més curiós és que malgrat l'aparent similitud que hi ha entre un feix de línies horitzontals i un altre, no n'hi ha dos d'iguals.

La sorpresa va ser quan aquesta moda va traspassar fronteres i continents, i en una espècie de venjança en la recerca de justícia el Sud va començar a influenciar al Nord en la moda de les línies paral·leles als cotxes i ara cada vegada en veig més. De fet s'han convertit en una veritable plaga tan o més desagradable que la de tatuatges.

El més trist del cas és que jo també he caigut en la vulgaritat. Ho reconec: he ratllat el meu cotxe i tot i que no em sento orgullós he de dir que no el penso fer pintar en una bona temporada.

*                 *                 *

Carmanyola

De totes mides, de tots els colors. Pot ser una simple bossa de plàstic de les que abans regalaven als supermercats i que ara te la fan pagar o te la donen com si fos un regal especial de la casa per als seus millors clients. Pot ser una bossa de plàstic també però més sofisticada, per exemple, d'aquell tipus que fa un soroll acartronat que indica que el seu comprador ha fet alguna adquisició d'un import no menyspreable, de roba, posem pel cas, i no una simple gasosa de la botiga de queviures de tota la vida.

Hi ha que prefereixen portar carmanyola. La companya de cabellera rossa natural, la del cabell perfectament ondulat, tan mona ella, tan ben posada, tan elegant, tan polida, gasta una supercarmanyola. És de color blau, talment com si fos un necesser de viatge que tan de moda estaven fa uns quants anys. Quan l'obre hi ha ple de compartiments: per l'amanida, per un primer plat, per un segon, per la fruita, pels coberts i encara hauré de posar un etcètera de raconets que encara he de descobrir. Contradictòriament, però, gairebé sempre la porta mig buida, només amb una amanideta i una macedònia.

D'altres som més golafres, de vida, i hem de menjar com cal a migdia que d'això de la moda anglosaxona de dinar qualsevol cosa a la feina només hem agafat la segona part, la de menjar a la feina. I mentre engolim en silenci cadascú de la seva carmanyola o succedani -jo porto una bossa petita de nanses d'Intimissimi, per dissimular-, recordo amb enyor la paella dels dijous a Ca la Maria o l'escudella de qualsevol dia d'hivern a Casa Manolo. Però això era abans, quan les hipoteques eren assequibles, quan la parella treballava, quan els sous encara no ens l'havien rebaixat.

Publicat a Diari de Girona el 25 de juny de 2011

Els búnquers de Blanes: és hora de recuperar la nostra història recent

Setenta-dos anys després d’haver començat la Guerra Civil espanyola la nostra societat manté una relació complexa amb aquest període històric. D’una banda s’ha volgut superar aquest cruel tràngol a base d’oblidar. La Transició va imposar un pacte polític i social no signat però molt efectiu basat en el convenciment que el millor per iniciar una nova etapa era l’oblit. En conseqüència totes les restes arquitectòniques derivades d’aquell conflicte també van caure en l’oblit: les parets van mantenir tapiats refugis antiaeris, els búnquers van quedar enterrats sota la vegetació i el terra i els nous edificis van destruir antigues edificacions militars. Molt pitjor encara: una part important de la nostra història va anar morint sense que ningú els donés la paraula. Per exemple, que sabem de tots aquells que van haver de marxar exiliats de Blanes? Fins ara la nostra història local la hem fet en base a una part dels seus protagonistes però no amb la totalitat d’aquests.

Ara vivim un nou període en la que les noves generacions ja no es veuen en la necessitat d’oblidar sino tot el contrari: volen recuperar la nostra història fins i tot la dels períodes més cruels i més foscos. És per això que tenen tant d’èxit sèries televisives com “Cuéntame como pasó”. És aquesta també la raó de l’empenta d’aquest nou moviment de recuperació històrica que es manifesta en l’obertura de fosses de repressaliats republicans o en l’exigència de la dignificació de la memoria dels republicans i del republicanisme. A Blanes ja s’han fet passes en aquesta direcció: en l’anterior mandat municipal es va fer un homenatge a tots els repressaliats pel franquisme i es va aixecar un monument en la seva memoria. Ara toca fer nous avenços.

Durant la Guerra Civil espanyola (1936-1939) es van aixecar al llarg de la costa catalana tota una sèrie de construccions militars defensives com nius de metralladores, trinxeres, bateries antiaèries i de defensa de la població civil com els refugis antiaeris. Catalunya va patir bombardejos de l’aviació feixista amb base a Mallorca matant indiscriminadament a la població civil en cruels incursions aèries. A més existia la possibilitat d’un desembarcament militar feixista en algun punt de la costa catalana. La reacció del govern republicà va ser la construcció de refugis antiaeris o l’habilitació d’edificis preexistents com a tals i la construccions de casamates i altres elements arquitectònics al llarg de la costa catalana. Posteriorment aquestes edificacions, en particular les casamates, han tingut diversos usos: destacaments militars durant la Segona Guerra Mundial, punts d’observació de la Guàrdia Civil i fins i tot han servit d’allotjament de famílies immigrades durant els anys 50 i 60.

Després van patir un llarg període d’oblit i d’abandonament. Alguns nius de metralladora arran de mar han desaparegut com a conseqüència de l’erosió marina; altres han estat enderrocats per fer passejos o blocs de pisos; molts d’altres han estat tapiats per evitar un mal ús o per ser perillosos; i alguns d’altres han “desaparegut” engolits per la vegetació o enterrats pel terra. No és fins època molt recent que un nou interés pel nostre passat més immediat –des de la República i la Guerra Civil fins a la Transició- ha fet que les autoritats públiques i en especial les municipals, han començat una tímida recuperació d’aquests elements arquitectònics restaurant-los i valoritzant-los. En el nostre entorn més immediat és el que han fet municipis com Premià de Mar o Santa Susana restaurant els búnquers del front marítim, difonent el seu sentit històric i transformant-los en un nou atractiu turístic.

Blanes era durant la Guerra Civil un important nucli industrial, demogràfic i polític i això el va convertir en objectiu militar per la qual cosa va patir bombardejos i també va ser objecte de la construcció o habilitació de refugis antiaeris, nius de metralladotes i bateries antiaèries. D’algunes d’aquestes construccions només queda la toponimia, com el Fortí. Tanmateix d’altres encara es mantenen dretes en molt bones condicions tot i que algunes estan ocultes per la vegetació o el terra. D’altres tenen tapiat el seu accés o han tornat al seu ús original. En qualsevol cas estem davant un patrimoni històric i arquitectònic que és urgent recuperar i valoritzar.

El passat mes de desembre el grup municipal d’ICV-EUiA va presentat una proposta d’acord que va en aquest sentit. La moció proposava estudiar aquest patrimoni, preservar-lo dels perills derivats del creixement urbanístic i donar-lo a conèixer. Era especialment interessant la proposta de museitzar aquest patrimoni, és a dir, obrir-lo al públic i explicar el sentit d’aquestes construccions en el context de la Guerra Civil espanyola. El quatripartit (CiU, PDB, PP i ERC) que governa el nostre poble no ho va entendre així i va votar en contra amb arguments força peregrins. És una llàtima però que ningú cregui que s’aturarà el corrent de recuperació de la memòria històrica d’aquesta etapa que poc a poc es va obrint camí entre la nostra societat. També a Blanes.

Article publicat a Café amb Llet nº 199

Velocitats variables

El dia és fred, sec i assolellat. Les pluges dels últims dies han passat però ara hi ha un vent inconstant que només molesta a l'exterior perquè dintre del cotxe el dia només fa que donar alegries amb aquest sol de març i amb aquesta llum esplèndida que il·lumina tot el paisatge que poc a poc vaig travessant. Creuo el riu Tordera pel nou pont de la C-32 -l'autopista del Maresme, per entendre'ns- amb una limitació de velocitat de 100 km/hora perquè fa una llarga corba per tal d'evitar la muntanya del castell de Palafolls. De seguit deixo les cases, els magatzems i les urbanitzacions del poble de Tordera per endinsar-me en la zona que més m'agrada de la ruta: els boscos de Santa Susanna on hi ha moments que no es veu cap signe de vida humana malgrat estar en una autopista d'una comarca superpoblada.


La “soledat” dura poc perquè passat un túnel s'arriba a Sant Pere del Riu, tan ben restaurat, tan ben cuidat, tan net, tan orgullosament ensenyat per en Mateu, el seu cuidador. A tocar hi ha la pedrera de Montpalau que és una ferida inesborrable per al paisatge i per a la memòria dels milers de perjudicats per la piritosi que va provocar la composició de les seves roques. Conforme avanço vaig deixant enrere una successió de petites valls on esclata la vida en forma de masies, restaurants, vil·les o càmpings, i muntanyes on creixen els pins o s'aterrassen per fer cultius de maduixots, de flors o vés a saber quines verdures tot i que algunes explotacions estan abandonades i plàstics i ferros s'hi van descomponent.

Si miro a l'esquerra sé que veuré l'església de Sant Pol. Ho faig i no falla: la desproporcionada i plana façana enblanquinada llença reflexos de llum blanca emmarcada per les cases del poble, els boscos, el mar i el cel tacat de núvols blancs. Inspiro i expiro relaxadament i, sense voler, aixeco una mica l'accelerador. Faig bé perquè la visió del castell de Santa Florentina és fugissera des de l'autopista, un vist i no vist, però em serveix per evocar els concerts estiuencs de música clàssica on es barregen el gaudi del monument privat mig medieval, mig modernista, amb el de la música i tot això en mig d'un ambient d'elegància burgesa, d'elegància que vol imitar-la i d'elegància de missa de 12. Però de seguit he de deixar aquestes ensomniacions i concentrar-me en l'elecció entre pagar a les taquilles centrals de l'autopista o sortir pel lateral per de seguit tornar a entrar i així aconseguir estalviar uns cèntims. Tant se val quina sigui l'elecció, igualment em sentiré estafat ja que no tinc elecció: si vull anar de Blanes a Barcelona en cotxe he d'anar per la C-32 o per la C-32 ja que la N-II al Maresme no és una carretera que mereixi el qualificatiu de “nacional”.

L'autopista està plena de verdor. Sembla contradictori ja que una autopista és per definició una enorme cicatriu per al territori però a aquesta li han posat maquillatge. Als terraplens dels falsos túnels els ha crescut els pins -que ja són d'una mida considerable- i als laterals també, i no només pins sinó també algunes alzines i molts xiprers; i a la mitjanera han plantat baladres i molts d'altres arbustos dels quals desconec el nom seguint el projecte de jardineria sostenible de l'amic Joan Borrell i que estan magnífiques ensenyant en tota època una gran varietat de verds i de flors de molts colors com el rosa dels cirerers bords que ara comencen a florir. A la ronda de Mataró de nou ens obliguen a reduir la velocitat a 100 km./hora però sóc dels pocs que la respecta. De cop i volta apareixen plegats l'atapeïda capital comarcal coronada per la punxeguda muntanya i castell de Burriac. Quan travesso el túnel de “Mataró Park” m'admiro una vegada més de com una urbanització ben dissenyada es pot mimetitzar amb el paisatge perquè a partir d'ara cada vegada trobaré més fàbriques, magatzems, pobles i urbanitzacions en un “totum revolutum” només interromput per alguns edificis modernistes aquí o allà.

A Mongat una altra vegada ens fan baixar la velocitat primer a 100 km./hora i després a 90 -que de nou ningú sembla respectar- però per obra i gràcia del bipartit Convergència i Unió es transforma durant 2 km. i 300 m. en permís per prémer l'accelerador als 120 km./hora, això si és que havies arribat a rebaixar aquesta velocitat. A partir de Badalona la velocitat va baixant, baixant, baixant. Primer a 80, després a 60 i finalment a 50. Amb aquestes velocitats em dona temps de sobres de mirar i admirar la torres de la central tèrmica de Sant Adrià del Besós que són una veritable icona de la modernitat tant o més lloable que la torre Agbar quan no està il·luminada perquè quan ho està s'ha de reconèixer que es insuperable.

Arribo a l'Eixample amb temps de sobres. No he superat els 110 km./hora que el Govern central ha aprovat com a límit de velocitat i que molts conductors no respectaran ni CiU multarà i no m'he adormit com diu Fernando Alonso que ens pot passar. I això ho diu ell que ha viscut tants anys al Regne Unit, on fa dècades que aquest és el límit màxim de velocitat i on els dies són avorridament grisos o freds o plujosos; o grisos, freds i plujosos.

Publicat a Diari de Girona el 12 de març de 2011

Tu o vostè?

Quan allà pels anys 60 era un nen, em van ensenyar que cada vegada que ens trobàvem al senyor rector l'havia de besar a la mà, que quan en una vorera estreta ens creuàvem amb vells, dones embarassades o dones amb fills petits, havíem de baixar de la vorera i cedir gentilment el pas, i el mateix al tren o a l'autobús respecte a la cessió de les cadires. A les persones adultes se les havia de parlar no només de vostè sinó amb respecte. Els companys que tractaven als pares de vostè eren una minoria però tots, absolutament tots, ens guardàvem prou de parlar-los de manera que semblés irrespectuosa.

Tot plegat era exagerat i un dels meus primers actes de rebel•lia va ser deixar de besar la mà d'aquell capellà amb aspecte de bonhomia. Després d'aquest pas van venir altres de més profunds tant a títol individual i com també col•lectiu. Una de les coses que la meva generació ha imposat ha estat l'ús generalitzat del tuteig que es pot interpretar com una victòria de l'igualitarisme social: “tots ens tutegem per tant tots som iguals” però per que això es complís hauríem d'afegir “i tots guanyem el mateix” cosa que ni la meva generació ni l'anterior ni la posterior han acceptat com a paradigma social, més aviat tot el contrari: el model de triomfador és l’individu que ha sobresortit de la massa ni que sigui per haver comprat un número guanyador de loteria.

D'altra banda tampoc és cert que el tuteig sigui el resultat de l'igualitarisme en el respecte envers tothom: he experimentat moltes vegades com el tracte canvia radicalment si vas ben vestit i empolainat o amb texans vells i sense afaitar . En el primer cas et tracten de vostè i de senyor encara que no esperin de tu una recompensa econòmica. En el segon cas tothom pot imaginar el resultat.

Si el tuteig no és correspon a una situació d'igualitarisme social, si el tracte amb deferència als vells no existeix perquè la gent gran ja no és sàvia perquè l'experiència dels anys no ajuda a navegar per Internet ni a fer funcionar correctament el comandament del DVD, llavors, què és el tuteig? Doncs mala educació. Vull dir, exactament, que el tuteig entre persones desconegudes una de les quals no demana expressament aquest tractament és una descortesia. Més encara quan la frontera entre aquest tipus de tracte i una actitud altiva i de superioritat és tan difusa, especialment quan una de les persones està a l'altra banda de la finestreta i té el miserable poder de posar, o no, el segell de cautxú que tu necessites.

Ara que les administracions i les empreses privades estaran una llarga temporada sense fer inversions, ara que tots plegats ens haurem de reciclar per fer una economia més competitiva, no estaria malament que ens forméssim en bona educació. No tindríem més béns però seríem una mica més feliços que ja és important.

Publilcat a Diari de Girona el 15 de juliol de 2011

Puigcerdà: entre calces i monuments

M'agrada Puigcerdà. M'agrada malgrat totes les seves contradiccions.En mig d'una plana, està a dalt d'un turó. És còmode de passejar però cal salvar prèviament la molesta alçada entre els aparcaments i el centre. És un poble petit però també és una petita ciutat cosmopolita plena de botigues i serveis. És freda a l'hivern però gaudeix de moltes hores d'un sol que s'agraeix però que mai no acaba d'escalfar prou.

Durant el mercat del diumenge és quan millor es pot observar la seva diversitat. En el mateix moment que algú pot estar comprant un abric de pell en una botiga de luxe, dos carrers avall una altra persona pot estar regatejant per una modesta peça d'abric en una parada del mercat ambulant. De roba interior en pots trobar de totes les mides, de tots els colors, de totes les mides, en tota mena de comerços però deixeu-me dir que no hi ha res com una bona mostra de grans calces de colors pastels exposades en tota la seva plenitud. Millor encara si estan al costat d'unes de ben petites i de ben "inútils" si és que les hem de jutjar pels centímetres de pell coberta per elles o pels minuts que duraran posades.

A Puigcerdà es pot sentir multitud d'idiomes i d'accents: el català popular dels paradistes del centre de Catalunya, el precari de molts barcelonins o l'afrancesat dels cerdans del nord que baixen al mercat tant a comprar com a xerrar amb els amics d'una i l'altra banda de la frontera. Però també se sent parlar -i molt- el francès o el castellà de Pedralbes -que només està de visita de cap de setmana- o el més autèntic andalús.

El punt neuràlgic de Puigcerdà també és contradictori. A la plaça dels Herois s'aixeca un monòlit honorant la memòria dels vilatans que van morir defensant la vila els anys 1837, 1873 i 1874 sense explicar el perquè de les agressions ni molt menys el com. I és que en una comarca de carlins...Puigcerdà era liberal.

Hivern a la Costa Brava

L'argelaga ha florit a la Costa Brava, del cap de Creus a Blanes, avançant-se tot un mes respecte el que diuen les enciclopèdies botàniques. Aquest arbust senzill i sofert ja ofereix a qui vulgui gaudir-lo l'espectacle de les seves flors grogues justament en el moment de major fred de l'any.


La Costa Brava a l'hivern és per fruir-la caminant. A l'estiu fa massa calor per recòrrer els molts quilòmetres de senders que hi ha ran de la costa però a l'hivern, amb roba i calçat adequats, podem disfrutar d'aquest meravellós paisatge que tenim tan a tocar.

Durant el Nadal i les primeres setmanes de gener hem caminat pels dos extrems de la Costa Brava: per Blanes, Lloret de Mar i Tossa de Mar, i per Llançà, Port de la Selva, Cadaqués i Roses. Són dos paisatges molt diferents, el més meridional és més amable, més verd, més arbrat, molt més humanitzat amb nombroses urbanitzacions que malmeten el paisatge però també amb tres jardins de principis i mitjans del segle XX absolutament excepcionals: els blanencs Marimurtra i Pinya de Rosa i el lloretenc Santa Clotilde. El nord de la Costa Brava també és molt turístic i l'impacte sobre el territori també s'ha fet notar, especialment a Roses, però entre la platja de l'Almadrava i Cadaqués hi ha un gran espai quasi verge, presidit pel cap Norfeu, que és una meravella. Cala Montjoi, la Pelosa, cap de Norfeu, cala Jòncols són un bon escenari per gaudir de la natura.

A més, és realment curiós observar els ramats de vaques pasturant per aquests paratges ara tan tranquils. Fins i tot és possible trobar-les a la mateixa platja de Montjoi. Us podeu imaginar els delicats i rics comensals del Bulli començant la seva experiència gastronòmica trepitjant una bona tifa bovina?

Tants caps, tants barrets

Corren mals temps pel gremi de barretaires. Ara portar cobert el cap no és una qüestió de necessitat, de tenir el cap calent a l'hivern o fresc a l'estiu o de no embrutir-se el cabell. El xampú i l'aigua calenta han fet molt de mal a aquesta indústria. I treballar a l'oficina en lloc de al camp també. Avui en dia quan algú surt de casa seva amb el cap tapat es perquè ha pres una decisió conscient, precisa, amb ànim de transmetre al món algun tipus de missatge sovint (una mica) transgressor.

La temporada alta de la vestimenta de cap és l'estiu però l'acaparen gorres i viseres publicitàries d'una o una altre caixa, de les d'usar i llençar. Les gorres, em refereixo. Més interessants són els barrets que es llueixen a la tardor o a l'hivern. Hi ha el barret d'ala ampla, tipus "cowboy" però més lleuger i elegant, normalment de color negre. Qui ho porta dóna un aire de personalitat interessant, informal però arreglat, i sol ser un "urbanita" que està de cap de setmana. Sempre m'he preguntat com s'ho fan quan entren en un dels nostres supermercats de poble amb passadissos estrets o en un bar petit i atapeït.

Entre els més joves els que es cobreixen el cap ho fan amb gorres americanes. L'última moda és portar un model de visera plana i llarga i el casquet estret de tal manera que la porten elevada, com si fos quatre números més petita del compte i no hi hagués manera que entrés en el crani. Els que porten aquesta gorra als instituts no solen ser els més brillants, més aviat tot el contrari. Ves a saber que faran o que seran en el futur però jo apostaria que l'actitud nihilista de la que fan gala acabarà en "ninilisme", és a dir, que engrossiran el grup de joves que ni estudien ni treballen.

Hi ha altres joves, més refets, que porten barrets fets amb la mateixa tela invisible que el famós vestit del rei. Són alopècics prematurs, joves que es queden mig calbs i prenen la radical decisió de rapar-se al zero o a l'u. Segons el meu admirat Evo Morales això es deu a que a Occident mengem molt de pollastre engreixat amb hormones femenines. No sé si té raó però la seva afirmació em confirma que els polítics haurien de concentra-se en opinar sobre el que dominen i deixar les discussions acadèmiques per a altres especialistes, en aquest cas als metges.Una altra teoria sobre el per què els joves perden el cabell tan precipitadament que els obliga a portar aquest barret invisible és que potser no són tan joves aquests mossos de trenta o més anys. Probablement si consultéssim als seus pares ens dirien que ells a la seva edat també els passava el mateix però, és clar, llavors amb trenta anys no eren joves sinó adults amb responsabilitats i fills. Així la cosa canvia!

Però si busquem una peça realment útil pel cap hem de pensar en la boina. Qui la porta és perquè no vol passar fred o vol evitar mullar-se el cap. És tan tradicional que no cal justificar-se per portar-la i si et fa nosa simplement la plegues i la guardes.

A mi m'encanten els barrets. De fet en tinc uns quants. El primer que vaig comprar va ser una gorra de tipus "chulapo" madrileny però la vaig haver de jubilar precipitadament ja que a la perifèria ibèrica aquest model no s'entén. Després, un dia de pluja fina, em vaig comprar una gorra marinera a Jorba Preciados del Portal de l'Àngel. M'encantava passejar amb ella sota la pluja pel passeig de Mar de Blanes, tant que se'm va encongir però encara la conservo i la utilitzo esporàdicament. També tinc una barretina que va molt bé per quan fa molt de fred però tothom estarà d'acord que s'ha de tenir molta sang freda per lluir aquesta peça vermella per més que baixi el termòmetre. No obstant, el meu barret preferit és una txapela color carbassa que vaig comprar a Bagneres de Ligorri. És calenta, se li pot fer visera, no ocupa espai i, a més, és elegant. Què més se li pot demanar a un barret?