Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Blanes. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Blanes. Mostrar tots els missatges

20 d’octubre 2024

Sobre bicicletes i miracles olímpics

L'ús de la bicicleta a Blanes com a mitjà de transport urbà sempre ha estat envoltat de polèmica, ara una vegada més per la no continuitat del carril bici en la tercera fase de remodelació de l'avinguda de Madrid. Potser la meva experiència al París post-olímpic en un recent viatge pot ser motiu de reflexió.

Passejant per aquesta ciutat he quedat gratament sorprès per la potent aposta que ha fet amb l’ús de la bicicleta com a transport urbà. Per tota la ciutat hi ha amplis carrils bici que, en general, permeten l’avançament dels ciclistes més lents. A on no n’hi ha, està clarament dibuixat al terra l’espai prioritari pels ciclistes. A més, molt sovint es permet el pas de ciclistes en contra direcció per la calçada dels carrers més estrets per evitar-los enutjoses circumval·lacions. I més important encara, s’ha creat una cultura de respecte envers els ciclistes que et fa sentir segur compartint l’espai amb els vehicles motoritzats. La resposta dels parisencs ha estat la de fer un ús massiu de la bicicleta pels seus trasllats quotidians dins la ciutat tant amb les pròpies com amb les de lloguer municipal. Parlant d’aquestes últimes, n’hi ha de mecàniques i d’elèctriques, són robustes, no embruten i tenen tots els complements necessaris com cistella, cadenat per lligar-les i bosseta transparent per posar el mòbil. I un altre element a considerar és que les pot fer servir qualsevol persona llogant-les a través d’una aplicació, és a dir, que també les poden usar els turistes tot i que, sincerament, no en vaig detectar gaires d’aquests circulant per la ciutat a més de nosaltres dos. Moltes parelles joves amb fills fan servir pràctiques bicicletes habilitades per portar la mainada còmodament asseguda a la part del darrera. I, per últim, hi ha molts espais al carrer on lligar les bicicletes per passar la nit. Per contra, podríem dir que la meteorologia no és la més propícia pel ciclistes doncs el que a casa nostra anomenem “mal temps” allà és força habitual. De fet, en una estança d’una setmana d’octubre ens va ploure els set dies, però només un i mig amb intensitat mediterrània. La resposta dels usuaris ha estat simplement habilitar complements per fer compatible l’ús de la bici amb pluja feble o moderada com a protectors transparents de plàstic per als nens.

Cal dir que cada ciutat té les seves especificitats. París té moltes avingudes amples i és bàsicament plana, però també en té d’estretes i alguns turons com el conegut de Montmartre. En resum, considero que l’experiència parisenca és traslladable al conjunt del nostre país i no només a Barcelona on la xarxa de carrils bici ha quedat obsoleta. Fent un paral·lelisme amb un altre tema sensible com és la recollida selectiva d’escombraries, tinc gravat a foc les paraules del regidor blanenc responsable de medi ambient que en va precedir en el càrrec, dient-me que la gent no estava madura per fer la recollida porta a porta de la fracció orgànica quan vam iniciar aquest sistema en alguns barris de la meva ciutat. El mateix va passar quan vam implantar els primers quilòmetres de carrils bici i les crítiques semblaven representar l’opinió majoritària, sent necessària una constància i una resistència a prova de bomba per mantenir-los i ampliar-los. Segurament a Anne Hidalgo, l’alcaldessa de París, li devien dir una cosa similar, però els exitosos resultats estan a la vista per a tots els qui els vulguin veure. Quan es vol superar una realitat per a millorar-la obrint nous camins, és imprescindible un fort impuls polític que requereix de persones valentes amb les idees clares i capacitat per superar les crítiques. Desgraciadament, a casa nostra no abunden.

Canviant de tema, però seguint parlant de la ciutat del Sena, els parisencs s’han transformat en persones amables en el tracte amb el turista i no només per un interès comercial als bars, restaurants o botigues: en diverses ocasions, vianants i ciclistes es van parar a ajudar-nos sense haver-ho demanat quan ens veien dubitatius en la direcció a prendre en un carril bici o en una línia de metro. I el mateix podem dir dels treballadors dels ferrocarrils que sovint anaven més enllà de la simple informació quan ens veien en alguna situació apurada. Comentant-ho amb una amiga molt francòfila, em va explicar que l’ajuntament de París havia repartit milers de llibrets entre els parisencs animant-los a ser amables amb els turistes. Qui diu que els miracles, olímpics o no, no existeixen?

06 d’agost 2024

El concert secret

El cel era ple d’estels i d'altres llumetes mòbils, com la dels avions curulls de viatgers anant o tornant de destins exòtics. Tanmateix, nosaltres estàvem a la sorra de cala Bona gaudint del concert de l'últim dia de la Festa Major, com una propina que ens donem els blanencs a nosaltres mateixos. Aquí, a l’aplec de l'Amor, ningú espera veure turistes, si de cas visitants, quasi amics, que volen compartir el millor moment de l'estiu en la intimitat d'una bonica cala de la Costa Brava.



Aquesta trobada ja té més d'un segle i la van inventar els de la colònia, ansiosos d'allargar una jornada més la xerinola de la Festa Major. Com gent de possibles que eren, van decidir pagar una cobla que toqués sardanes l’endemà de finalitzada aquella oficialment. Avui l’aplec de l’Amor s'ha estructurat en una audició de sardanes que alguns aprofiten per ballar-les sobre la sorra quan els banyistes encara assaboreixen les últimes hores de sol, missa a l’ermita de Sant Francesc i concert. Mentre a poc a poc els amants del sol i la calor anaven abandonant la cala carregats de para-sols, barrets i neveres, arribaven altres neveres, hules, llumetes i cadires. Els primers cercaven posar-se morens i l'aigua de mar, els segons la fresqueta de la nit, l'àpat entre amics i el concert íntim estirats sobre la sorra.

Aquí pots trobar-te els veïns, els amics de sempre o potser aquells companys d'institut als que havies perdut la pista durant anys. Després dels multitudinaris actes del concurs de focs artificials, de la follia de la fira o de les multituds dels castells humans, hom agraeix retornar a la intimitat del nos amb nos, de la protecció de la massa autòctona contra l'al·lòctona, cada vegada més imponent i més imposant.

Els últims acords dels músics anaven sonant mentre la humitat del mar penetrava els nostres cossos. Havíem complert amb el ritu i ens havíem reconciliat amb nosaltres mateixos. Per un dia, o millor dit, per una nit l’excés de turisme no ens havia afectat perquè aquest és un concert especial, és íntim, és secret.

Gaudírem del final de l'actuació entonant cançons de sempre i ens acomiadàrem fins a l'any vinent de la rauxa de la fira, dels focs i dels actes massius, però també del seny de l’aplec de l’Amor a cala Bona.

La Festa Major s’havia acabat.

23 de febrer 2024

Criatures!

L’àrea de gronxadors estava buida a aquella hora del matí i la meva neta jugava tota sola anant d’una joguina a una altra, però aviat va arribar un nen una mica més petit i, en tot cas, més primet i es va apropiar del tobogan no deixant-la pujar més. No passa res, devia pensar ella, perquè sense dir res va canviar a una gran flor de fusta amb el centre buit on es fiquen els nens i somien que són flors o ves a saber què. Tanmateix, va arribar un segon nen, es va ficar dintre i, ostensiblement, li va fer entendre que allà només hi cabia un i que ella era la que sobrava. Criatures!, vaig pensar.

Pocs dies després estava gronxant a la neta en un altre parc on també jugaven a futbol uns nens d’uns onze o dotze anys. De cop i volta dos van començar a barallar-se donant-se cops de puny. Els adults del voltant ens vam posar alerta per si feia falta actuar com a àrbitres, però no va caldre: el més fort va perdonar el més dèbil una última i ignominiosa bufetada i va continuar jugant a pilota. Vaig observar el perdedor i vaig entendre que aquell esguard d’odi l’estaria perseguint durant molt de temps. Bé, són criatures. Ja li passarà.

En un carrer estret dues parelles caminen en sentit contrari. Hi ha un cotxe mal aparcat i és necessari que una d’elles deixi passar a l’altre, però ells són joves i forts i no veuen la necessitat de ser ben educats així que tots quatre passen a l’hora xocant-se lleument. Els dos mascles es giren indignats i es miren desafiantment durant uns eterns segons fins que les femelles-àrbitres els estiren la màniga i continuen caminant i tal dia farà tants anys. No sigueu criatures, els devien dir.

En un ple de l’ajuntament del meu municipi -o de qualsevol, tant es val- la sessió està sent verbalment violenta. En acabar un dels regidors de l’equip de govern s’aproxima al president del partit opositor i insulta al seu representant a la institució. Aviat l’agreujat i presumptament també amenaçat se n’assabenta i el tema acaba als jutjats on un jutge haurà de determinar la veracitat i la gravetat dels fets. És probable que el càstig sigui posar-los de cara a la paret durant el següent ple a tots dos o només a un dels dos, això està per veure. I és que són com criatures!

L’àrea de gronxadors estava buida a aquella hora del matí i la meva neta jugava tota sola anant d’una joguina a una altra, però aviat va arribar un nen una mica més petit i, en tot cas, més primet i es va apropiar del tobogan no deixant-la pujar més. No passa res, devia pensar ella, perquè sense dir res va canviar a una gran flor de fusta amb el centre buit on es fiquen els nens i somien que són flors o ves a saber què. Tanmateix, va arribar un segon nen, es va ficar dintre i, ostensiblement, li va fer entendre que allà només hi cabia un i que ella era la que sobrava. Criatures!, vaig pensar.

Pocs dies després estava gronxant a la neta en un altre parc on també jugaven a futbol uns nens d’uns onze o dotze anys...

29 de gener 2024

Diuen que Blanes estima les bicis

L’ajuntament de Blanes ha aprovat una moció on es compromet a afavorir l’ús de la bicicleta. Dels vint-i-un regidors, dinou han votat favorablement i els dos restants han buscat excuses però sense atrevir-se a fer-ho en contra. Aplaudeixo la iniciativa i la quasi unanimitat. Les propostes són molt concretes i no només una lloança genèrica i buida de contingut a les bondats d’aquest tipus de transport sostenible. Si es fa realitat el que allà es diu, hi haurà una millora de la senyalització horitzontal i vertical, un augment de les zones d’aparcament i l’ús de vies contra direcció. Benvingudes siguin totes aquestes idees, però trobo a faltar els més difícils: el disseny i la implementació de nous carrils bici o polítiques de pacificació de trànsit on l’ús de la bici sigui segur.

En general, les polítiques de millora ambiental, com aquesta, avui en dia tenen molt bona premsa. No era així fa uns lustres quan es van començar a implantar els primers carrils bici a Blanes. De fet, aquells primers quilòmetres no només van tenir l’oposició tancada i primitiva de tota l’oposició conservadora sinó també la d’un dels membres de l’equip de govern progressista, justament del mateix partit que ara enarbora la bandera de la promoció de l’ús de la bicicleta a Blanes. Finalment, va ser el llavors alcalde Josep Marigó que va salvar aquells primers quilòmetres de vies malgrat la moció en contra de tota l’oposició i l’esmentat partit de govern. Tot i haver guanyat el plantejament que demanava el seu desmantellament, l’alcalde es va negar a fer-ho i va reptar als partits que havien votat la proposta a presentar una moció de censura en contra seva.


Els arguments desfavorables als carrils bici ja han quedat obsolets: que si trauran places d’aparcament, que si són perillosos, que si ningú els farà servir... Després d’aquell primer impuls, no es van fer ni un quilòmetre més durant dècades i les polítiques de la promoció del seu ús van anar llanguint-se fins a gairebé desaparèixer. També d’aquella època és l’afirmació d’un regidor de l’oposició conservadora que ell estava a favor de les polítiques ambientalistes, però que la gent encara no estava preparada per acceptar-les. I és que es necessita molt de convenciment i molta insistència per transformar la realitat ni que sigui per millorar-la, ni que sigui amb tothom a favor. A fer política s’ha d’anar a defensar el teu model de societat i a canviar la realitat si la teva proposta ho exigeix i t’han votat per fer-ho. I això ha de ser així malgrat que la gent no estigui preparada, malgrat que molta gent et critiqui.

Desitjo la millor de les fortunes als encarregats de fer realitat la moció i voldria recordar-los -tot i que estic segur que ja ho saben- que la promoció de l’ús de la bicicleta s’ha d’emmarcar en un context més general de mobilitat sostenible, per la qual cosa ha d’anar acompanyada de la millora del transport urbà (responsabilitat municipal) i interurbà, de la transformació de carrers en ús prioritari de vianants i en la pacificació del trànsit rodat. 

 

11 de gener 2024

El futur de les esglésies

Al Pirineu d’Osca hi ha un petit poble anomenat Morillo de Tou que pertany al municipi d’Aínsa. Allà vaig estiuejar durant uns anys mentre les meves filles eren petites. Un fet curiós era que l’indret més concorregut a la nit era l’església. Exactament el pub “La Iglesia”. El poble havia estat abandonat durant molts anys a conseqüència de la construcció d’un pantà i el recinte religiós havia estat degudament dessacralitzat. Quan el poble va ser rehabilitat, l’antic edifici religiós va passar a tenir usos més prosaics com el descrit.

Basílica de Santa Maria (Castelló d'Empúries)

M’agraden les esglésies. De fet, cada vegada que visito un nou poble o torno a un de ja recorregut, una de les meves primeres activitats és anar a veure les que hi hagi. Analitzar l’exterior i l’interior dels nostres temples és com obrir una gran enciclopèdia que ens parla de la fe dels pobles, de l’arquitectura i de les arts plàstiques, però també de la història, de l’economia i de la societat. Tot està allà, ordenat per capes, unes vegades caòtiques i d’altres simples, perquè les llegim. Per fer-ho necessitarem coneixements previs, és clar. Igual que per gaudir d’un espectacle esportiu necessitem conèixer les regles de joc, per gaudir del nostre patrimoni religiós necessitem cultivar la nostra cultura. Tanmateix, sobre el que voldria reflexionar avui té tant a veure amb les persones com amb les pedres.

Retaule barroc de l'església de Santa Maria (Cadaqués)

El que més admiro de les esglésies, en especial les parroquials, és la seva política de portes obertes. Algú podria pensar que és un fet natural, però d’espontani no té res. Que em perdonin els catòlics si vaig errat, però sospito que l’obertura física de les portes és també un missatge apostòlic. L’Església catòlica, a diferència d’altres religions com la jueva o algunes de protestants que no necessiten fer proselitisme perquè es consideren el poble elegit i, en tot cas, ja s’ho farà Déu si vol convertir a algú, té un missatge universalista sent el poble elegit la humanitat sobre la qual té l’obligació d’intentar acollir-la al seu si.

Església de Santa Maria (Palamós)

Una vegada dins del temple, el personatge principal és el capellà titular de la parròquia que sovint m’acull amb una amable salutació o una mirada de benvinguda. Volen saber si he anat cercant consell o el perdó dels meus pecats, cosa que els ho agraeixo, però no, ja m’agradaria a mi tenir certituds sobre la vida eterna, el més enllà o la salvació de l’ànima. En canvi, les meves creences són molt més profanes i materialistes relacionades amb la terra -així, en minúscula, a on anirem a parar tots- i decorada amb idees universalistes i benintencionades que no aconsegueixen anar gaire lluny.

Crist sense creu (església parroquial de Sant Feliu de Guíxols)

Les esglésies solen estar netes, endreçades i, en general, ben conservades. Al darrere d’això hi ha persones que se’n preocupen. Homes i sobretot dones que obren i tanquen les portes, que acullen als fidels, que t’informen si preguntes, que fan possible una recollida oració o una breu visita turística. Pràcticament totes les nostres parròquies acumulen un riquíssim patrimoni artístic i cultural. Alguns exemples de la costa gironina serien la basílica gòtica de Santa Maria de Castelló d’Empúries o l’homònima de Cadaqués que atresora el magnífic retaule barroc. O, anant a les més recents creacions, els murals de Pilarín a l’ermita de Sant Joan Baptista de Blanes i el de Ramon Pujolboira i Catherine Bergsrud a l’església parroquial de Santa Anna de l’Estartit.

"Bateig de Jesús", obra de R. Pujolboira i C. Bergsrud a l'església de Santa Anna (L'Estartit)

Pel que fa als feligresos, és una evidència que es pot corroborar cada diumenge que es tracta d’una població envellida. Les generacions a partir dels anys seixanta i setanta, progressivament s’han anat secularitzant i, per tant, allunyant-se d’aquests edificis. Fins i tot una part molt important de catòlics són poc practicants, distanciant-se físicament d’ells. Què passarà d’aquí a pocs anys amb tot aquest patrimoni històric i artístic? Doncs no hi ha una resposta clara. Una possibilitat seria que una societat creixentment laica financi el seu manteniment a través de l’Estat. Imagino que el procés d’immatriculacions que l’Església catòlica espanyola ha fet durant els últims anys va en aquesta direcció. No els hi falten els arguments: aquests immobles han estat construïts per catòlics i, per tant, consideren que els hi pertanyen. S'hi afegeix el sentiment de greuge històric de les desamortitzacions del segle XIX que van ser una massiva apropiació de béns eclesiàstics (per cert, organitzat per catòlics i els seus béns comprats també per catòlics).

Capella modernista del Santíssim, església de Sant Romà (Lloret de Mar)

Tanmateix, hi ha una altra manera de veure-ho. La construcció de la majoria dels recintes per celebrar els oficis religiosos va ser producte d’un esforç econòmic de tota la societat a través de càrregues fiscals d’obligat compliment com el delme o producte dels ingressos pel monopoli de l’organització social de l’existència humana: naixement-bateig, entrada en l’edat adulta-primera comunió i confirmació, emparellament-matrimoni eclesiàstic i defunció-extremunció i enterrament en llocs sagrats. La conseqüència lògica d’aquest últim raonament és que els edificis en si mateix són un patrimoni col·lectiu i no només d’una part de la societat. Per tant, a la pregunta sobre qui s’ha de fer càrrec del gegantí i costós patrimoni artístic religiós, especialment l’arquitectònic, la resposta hauria de ser que el responsable és la societat en conjunt.

Església parroquial de Sant Pere (L'Escala)

Ara bé, hi ha múltiples possibilitats de com fer-ho realitat: des de la subvenció pública a fons perdut a canvi de la preservació i exposició dels béns patrimonials, com ja succeeix ara, fins a la secularització d’alguns dels espais religiosos adaptant-se a les necessitats reals dels feligresos i fent-se amb el màxim respecte envers els fidels i amb el seu acord explícit. De la mateixa manera que els temples pagans i les mesquites andalusís es van reconvertir en esglésies cristianes, potser en un futur no tan llunyà trobarem ben normal anar a la biblioteca municipal “Sant Elm”, al museu comarcal “Sant Pere” o a la ludoteca “Nostra Senyora de Montserrat” allà on abans hi havia centres religiosos.

 

31 d’octubre 2023

Diada de Morts a la Costa Brava

A punta d'alba ja estava obrint la porta del carrer. Al contrari del que podrien pensar els que no matinen, als carrers ja hi havia activitat a aquestes hores. Són els que ens fan la vida una mica més còmoda: el flequer, l’escombriaire motoritzat o el cambrer que es dirigeix al seu lloc de treball fumant el seu primer o potser el segon cigarret. També es pot veure alguns gossos passejant als seus propietaris -o a l’inrevés, no estic segur del tot - o el jubilat insomni assegut estoicament en un banc de la plaça deixant passar el temps.


Era la diada de Morts i vaig decidir celebrar la festivitat fent una passejada per la costa entre Blanes i Lloret de Mar. Primera etapa, el passeig de Mar de Blanes. Estava clarejant i les primeres flamerades de llum daurada es barrejaven amb els núvols, blanquinosos uns, blavosos d’altres. El mar estava mogut i es veien avançar onades coronades per crestes blanques que anaven a morir amb força a la platja.


Vaig pujar per l'estreta carretera que condueix al Convent on em vaig aturar a contemplar el paisatge marítim. En primer terme, el port amb les embarcacions perfectament ordenades. Sobre la sorra de la platja els caiacs i les petites barques de pesca. A la làmina d’aigua, primer es veien les modestes barques d'esbarjo i tot seguit les que no ho són tant del port esportiu. Les barques de pesca professional se situaven al mig, davant de la llotja, i en una punta els creuers turístics i els grans velers que es dediquen a fer xàrters. Darrere de l’últim dic, avançaven cap al mar, valentes, les roques de sa Palomereta, sa Palomera i es Freu. I al fons, la llarga platja de sorra daurada i gruixuda de s’Abanell finalitzava en la punta de la Tordera que, com si fos una illa, es veia envoltada de mar per quasi tots els cantons.


Després de badocar uns minuts, vaig decidir seguir el meu camí. Una mica més enllà de l'entrada del Jardí Botànic Marimurtra, vaig veure avançar amb pas segur un senyor ben afaitat, calçat amb sabates de mudar i abillat amb un vestit gris acompanyat d’un elegant llaç. Vaig trobar estrany tanta dedicació a l'aspecte físic a aquestes hores del matí, però tothom és ben lliure de caminar com li vingui de gust. Tot i l'edat avançada, les seves passes eren fermes i diria que fins i tot lleugeres. L’ermita de sant Francesc, sobre cala Bona, és un magnífic mirador de tota la costa de Blanes i Lloret de Mar i tant l’estrany caminant com jo mateix vam decidir fer una breu parada que vam aprofitar per saludar-nos. Més tard, coincidint de nou en el corriol que puja a l’ermita de Santa Bàrbara, vam començar a enraonar. Parlava un català amb accent estranger i es va presentar com Carl. L’home estava molt ofès per les noves construccions de la urbanització que ens envoltava: “és que no respecten res! No sé a on anirem a parar!”. Aviat, però, la conversa va derivar cap a la botànica. Semblava un gran aficionat a les plantes i, sense parar de caminar, gaudia explicant-me les característiques d’alguns dels exemplars que trobàvem.


Xerrant cada vegada més animadament, arribàrem al gran bosc de pins blancs de Pinya de Rosa. Des de l’entrada de la finca es podia observar el jardí de plantes crasses que atresora. Alguns exemplars són realment espectaculars, com els 'Leucostele rivierei' que recorden velles pel·lícules de l’Oest ambientades al desert o els còmics de Lucky Luke. Allà estava esperant un home que ens va saludar i es va incorporar al grup. Vestia roba més informal i es notava que tot i també ser vell era d’una altra generació, una mica més moderna que la d’en Carl. De camí a l’ermita de Santa Cristina, la conversa va derivar cap a les aficions de l’acabat d’incorporar. Ferran, que així es deia, va resultar ser un gran col·leccionista d’obres d’art, de dones boniques i de plantes. “Va, va... deixa’t d’històries de faldilles! La vida no es pot perdre amb bagatel·les. Hem de pensar en la ciència i en la natura”, va dir en Carl que era un solter empedreït, derivant d’aquesta manera la xerrada en com estava canviant el clima i com afectava aquest nou fenomen a les plantes.


Deixàrem enrere l’ermita i prenguérem una pista lateral al bosc de l’hotel Santa Marta, que s’intuïa allà al fons, banyant-se als peus de la platja de Santa Cristina. Després agafàrem un corriol que conduïa als cingles de la cala de sa Boadella. Malgrat l’avançat de l’època, la platja estava força animada. La guingueta estava oberta al públic i els clients prenien cafès o altres begudes, algunes famílies del nord d’Europa es banyaven alegrament malgrat el temps inestable, la mar agitada i l’aigua fresca i en un lateral de la cala, protegits de mirades incòmodes, gent del país prenia el sol nus. En Ferran va quedar una mica endarrerit observant el paisatge humà, però aviat es reincorporà al grup.


La parella d’acompanyants semblaven estar molt familiaritzats amb l’indret perquè sortint de sa Boadella, es dirigiren decididament cap a una porta lateral dels jardins de Santa Clotilde que traspassàrem sense dificultat. Sota uns pins ben ufanosos hi havia una estesa de bancs dirigits cap al mar i la cala que acabaven d’abandonar. Alguns visitants gaudien en silenci de l’espectacle del mar esvalotat i la simfonia de núvols esprimatxats. Altres, com nosaltres mateixos, caminaven admirant-se de les panoràmiques de paisatge marí, de les fonts, dels camins entre xiprers perfectament retallats i de les escultures de marbre i bronze que anàvem descobrint entre la ufanosa vegetació. 


El jardí de Santa Clotilde està presidit per una casa senyorial al voltant d’una gran torre quadrada, tal com si fos una gran talaia sobre el mar a la recerca dels perills de naus sospitoses o dels beneficis de bucs mercants o de modestes barques de pesca. “En Raül ja ens està esperant”, vaig sentir dir a en Ferran assenyalant amb el cap un balcó on hi havia un senyor vestit amb un batí de seda. 


Havia arribat l’hora de seguir cadascú el seu camí, però la parella de jubilats, embolicats en temes de jardineria, ja havia perdut l’interès per mi i van continuar caminant ignorant les meves paraules de comiat. Abans de sortir del recinte vaig voler fer un últim cop d’ull als curiosos personatges que, per a sorpresa meva, travessaren sense dificultat les parets del casalot a la recerca del seu amic. “Bah, coses d’ànimes en pena!”, em vaig dir, “i deuen tenir moltes coses a explicar-se”.

                                     In memoriam de Carl Faust, Fernando Rivière i Raul Roviralta, creadors dels jardins Marimurtra, Pinya de Rosa i Santa Clotilde, de Blanes i Lloret de Mar

Text:             Argemir González

Fotografies: José Jesús Almuedo, @almussen a Instagram


[Moltes gràcies per haver arribat fins aquí. Si aquesta entrada ha estat del seu interès, els autors agrairien la col·laboració en la seva difusió compartint-la en xarxes socials o donat-la a conèixer entre els amics]

14 d’octubre 2023

S’Agulla tardoral

Assegut en una penya i amb la cama esquerra sobre la dreta, veia acabar els reflexes solars del mar just a la punta de les meves sabatilles de muntanya. El Sol estava situat damunt el faralló de s’Agulla i regnava al cel i als oceans. 

Malgrat l’hora primerenca, aquest paratge blanenc era ple de petjades humanes. En primer terme, hi havia una jove parella banyant-se a la cala de grans còdols arrodonits. Una mica més enllà, un nedador era perseguit eternament per la seva boia de seguretat vermella i dos paddlesurfistes descansaven, xerrant, sobre les seves taules. Al fons, travessaven la superfície líquida tota mena d’embarcacions com caiacs, barques de pesca, llanxes motores i creuers a la cerca de turistes. I a l’horitzó, el blau marí i el blau cel lluitaven per predominar en la panoràmica. 


De cop i volta va aparèixer una dona jove, estilitzada i de cabells rossos, amb un curt barnús decorat amb grans figures de Mickey Mouse que va deixar caure sobre una roca. Vestia un banyador negre i, estirant els braços al cel, es va capbussar mecànicament en la Mediterrània. Es notava que aquest bany era part de la seva rutina diària o, si més no, ho sovintejava.

L’escenografia humana es complementava amb un parell d’excursionistes que havíem deixat pocs metres més amunt, al banc d’en Franco, i que havien passat la nit penjats en unes hamaques sobre el precipici de s’Esllapissada. 

La model de la meva pintura mental va fer unes poques braçades, va sortir elegantment del mar, es va eixugar lleugerament els cabells amb les mans, es va col·locar de nou el barnús i calçar els esclops i va marxar amb el mateix silenci amb el què va arribar. El paisatge per uns moments va derivar al blanc i negre, però aviat les onades, els cingles i esculls, la vegetació i el daurat del Sol tornaren a recuperar el color i el perdut protagonisme. 


Text:            Argemir González

Fotografies: José Jesús Almuedo, @almussen a Instagram


[Moltes gràcies per haver arribat fins aquí. Si aquesta entrada ha estat del seu interès, els autors agrairien la col·laboració en la seva difusió compartint-la en xarxes socials o donat-la a conèixer entre els amics]

02 d’octubre 2023

De trens i d'aixafaguitarres

A veure, no voldria ser aixafaguitarres amb els amics de les associacions promotores de les línies ferroviàries que tant abunden últimament a les nostres comarques. Jo també soc usuari del tren, especialment quan vaig de Blanes a Barcelona o a ciutats del Maresme. En canvi, anar a Girona en tren, no diré que sigui missió impossible, però no és una opció pràctica si un disposa de vehicle particular. Ho dic perquè en el context de la Setmana de la Mobilitat Sostenible aquelles associacions han presentat tota una sèrie de plantejaments de millora i creació de noves línies fèrries. Des de la meva més profunda ignorància tècnica, però des del màxim interès sobre el tema des de fa molts anys, voldria donar la meva opinió. 

Pont ferroviari de Colera

Podem desglossar les propostes en dos grans grups: millora dels serveis de les línies existents, que veig molt raonables i, per tant, no entraré en els detalls, i els suggeriments d’allargaments de línies o de creació de noves on sí que voldria dir la meva. L’ampliació del tram de la línia ferroviària R1 de Blanes a Lloret de Mar és de sentit comú, però caldria tenir en compte que quan ja fa uns anys la Generalitat ho va proposar els grups polítics municipals de Lloret de Mar s’hi oposaren amb la passivitat culpable del conjunt de la població que no va dir ni ase ni bèstia. La raó real era el classisme, així, a seques. El sector turístic empresarial lloretenc temia que el poble s’omplís d’“indesitjables pobres metropolitans” viatjant en tren i trenqués la gallina dels ous d’or del turisme internacional. Una part de raó no els hi faltava veient com cada cap de setmana les discoteques de la veïna Blanes s’omplen d’adolescents maresmencs amb pocs recursos que utilitzen el tren per arribar a la tarda i tornar a casa amb els primers serveis de la matinada generant tota mena de problemes, a més a més de la consideració que una part substancial d’ells es neguen a pagar el bitllet. Els polítics lloretencs estan ara disposats a donar servei ferroviari a la seva població? Seria interessant que algun grup ho proposés al plenari municipal per copsar quina és l’opinió pública actual. D’altra banda, en cas que les administracions locals i la Generalitat de Catalunya estiguessin a favor s’haurien de fer els estudis de viabilitat, els projectes tècnics, les expropiacions, la construcció i, finalment, la seva posada en funcionament. Desenganyem-nos: estem parlant d’una dècada si tot anés sobre rodes i mai millor dit. 

Estació ferroviària de Pineda de Mar

Els altres tres grans projectes ferroviaris gironins encara són a més llarg termini doncs no es refereixen a un allargament de les vies sinó a proposicions totalment noves. Es tracta, resumint, de reviure els carrilets entre Girona i Olot, Sant Feliu de Guíxols i Palamós. És encomiable el creixent interès públic pel transport col·lectiu i sostenible. Comparteixo la preocupació pel canvi climàtic i la necessitat de crear alternatives sostenibles i pràctiques al vehicle particular. Ara bé, abans de continuar exigint la construcció de noves infraestructures crec que ens hauríem de fer algunes preguntes. Què és més sostenible ecològicament parlant, un tren buit o un cotxe ple? I, hi ha alternatives de més ràpida execució i igualment eficients? Ho dic perquè omplir trens depèn objectivament de la massa de població que viu al territori i a l’existència o no d’altres mitjans de transports i aquestes dues qüestions prèvies no són especialment favorables a l’alternativa del tren en els casos de les tres noves línies: ni el Baix Empordà, el Pla de l’Estany i la Garrotxa tenen una gran població ni tampoc falten les alternatives viàries en una de les demarcacions més motoritzades de tot Espanya. Per contra, sí que em semblaria lògic, raonable i econòmicament sostenible la construcció de línies de tramvies en les dues úniques conurbacions d’entitat existents a les nostres comarques: la de Girona (150.000 habitants) i la de Blanes-Lloret de Mar (80.000 habitants censats però amb una població real a l’estiu de 230.000). 

Estació internacional de Portbou

S’ha de reconèixer que els trens i els tramvies estan de moda. Tothom sembla ambicionar-los, però una cosa és voler-los veure passar i una altra de molt diferent és realment utilitzar-los. Aquests sistemes són molt cars i no hauríem d’oblidar que generen permanents dèficits econòmics pel seu ús i això sense entrar en considerar la seva amortització. Estem parlant dels nostres diners -que no arriben per generació espontània sinó que es paguen en forma d’impostos- i de com volem gastar-los de la forma més racional i efectiva. 

Pas de tren des del coll de Sant Antoni (Colera)


I és clar que hi ha una alternativa: es diu xarxa d’autobusos interurbans de Catalunya, l’aneguet lleig del transport públic en els debats públics, però el que cobreix les necessitats dels usuaris reals. Un sistema que és barat en comparació a altres mitjans, de ràpida implementació i d’extraordinària flexibilitat, ja que va a cercar l’usuari allà on es troba i no a l’inrevés. Un sistema que fa servir o pot utilitzar la densa xarxa viària de qualitat creada a casa nostra durant les últimes dècades i que, per tant, col·labora en amortitzar-les i, a més, estalvia la creació de noves cicatrius en el territori amb el seu corresponent impacte ecològic. 

Estació ferroviària de Llançà


Si realment estem preocupats pel medi ambient, pel canvi climàtic, per la preservació del nostre territori, per un transport públic, sostenible, barat i popular i que es pugui desenvolupar ràpidament, la millor alternativa és apostar per l’autobús. Tota la resta, amb perdó i sense ànim d’ofendre a ningú, és somiar truites. 

PS: Se'm va acudir la idea de penjar en un parell de grups de Facebook de Lloret de Mar la següent pregunta: cal allargar la línia de trens R1 de Blanes fins a Lloret de Mar? En només dotze hores la resposta no podia ser més contundent: 114 respostes amb un 26,3% a favor i un 73,7% en contra. Aquesta petita enquesta informal no té valor estadístic, però crec que és prou significativa de l'opinió pública lloretenca.

[Moltes gràcies per haver arribat fins aquí. Si aquesta entrada ha estat del seu interès, l'autor agrairia la col·laboració en la seva difusió compartint-la en xarxes socials o donat-la a conèixer entre els amics]


01 de juliol 2023

Pals i Cristòfor Colom

En una rotonda a l’entrada de Pals hi ha un grup escultòric que representa la proa d’un gran vaixell trencant les onades del mar. Pals no té port tal i com ho entenem avui, però té una gran platja on abans els vaixells podien ancorar i carregar i descarregar mercaderies, ja que els molls i els dics de protecció eren obres escasses i precàries. Tanmateix, el “port” de Pals va començar a ser conegut més recentment gràcies a les tesis d’un col·lectiu anomenat Institut Nova Història. Són un grup d’historiadors aficionats -o historietistes, segons els defineix sarcàsticament el politòleg Josep Maria Colomer- que s’inventen històries com que Miguel de Cervantes era en realitat el valencià Joan Miquel Servet i la mateixa persona que William Shakespeare, que les naus que descobriren Amèrica salparen de la platja de Pals i no de Palos de Moguer (Huelva), que Cristòfol Colom era català igual que Leonardo da Vinci, Teresa de Jesús, Garcilaso de la Vega o els autors anònims de “La Celestina” o “El lazarillo de Tormes” o que el flamenc és d’origen català.

Platja de Pals

Tot i les moltes bajanades sense fonament científic que publicaven i, pitjor encara, que publiquen, cap historiador seriós els va voler confrontar i les seves afirmacions van començar a córrer per les pàgines de diaris i revistes, per les emissores de ràdios i fins i tot per alguns programes de la televisió catalana a l’empara d’un nacionalisme exacerbat i de poques llums aconseguint el suport de polítics com Jordi Pujol, Josep Lluís Carod-Rovira i Josep Rull o escriptores com Isabel-Clara Simó. Tot això va finalitzar, des del punt de vista acadèmic, quan un grup d’historiadors catalans encapçalats per Vicent Baydal i Cristian Palomo, publicaren el llibre “Pseudohistòria contra Catalunya. De l’espanyolisme a la Nova Història” on desmentien tant les tesis de l’Institut Nova Història com les d’altres pseudohistoriadors nacionalistes espanyols. 

La història és una ciència complexa que cerca saber la veritat del passat. Sovint la primera dificultat a superar és l’escassetat dels documents, escrits o no. Després ve encertar les preguntes sobre què és el realment significatiu de les restes descobertes i en acabat va una tercera que no és altra que la qüestió de com hem d’interpretar allò que hem trobat. Si amb la desaparició de les restes físiques del passat, fer les preguntes adequades i les dificultats per a interpretar el descobert no n’hi hagués prou, hem d’afegir la inevitable subjectivitat de l’historiador. O, com el cas que estem descrivint, i llavors ja no és història, l’ànim de mentir. Per què s’afirma que Cristòfol Colom va salpar de Pals en l’expedició que va descobrir Amèrica? Doncs no per les evidències empíriques trobades sinó per la necessitat d’uns ximples per engrandir la història de Catalunya i dels Països Catalans -més pròpiament hauríem de dir de la història de la Corona d’Aragó- amb falsedats. Això podria semblar una extravagància, però desgraciadament l’ús polític de la història neix amb la mateixa disciplina.

Sant Bonós i sant Maximià

Al carrer Ample de Blanes, el que havia estat el principal d’aquesta població, hi ha una fornícula sobre un dels arcs dels desapareguts porxos on hi ha les figures de dos màrtirs i els noms de “Sant Bonós i Sant Maximià”. Són els copatrons de Blanes i cada 21 d’agost se’ls hi dedica la festa major petita amb missa, ofrena floral, xocolatada i una caminada nocturna molt popular, entre altres actes, i poca broma amb la seva importància. Segons l’historiador i Cronista Reial de la Corona d’Aragó del segle XVII Joan Gaspar Roig i Jalpí, van néixer a Blanes on van ser martiritzats a causa de la seva fe cristiana l’any 156. Si tenim en compte que el primer martiri documentat a la península Ibèrica fou el de sant Vicenç d’Osca, executat a València el 304, els blanencs es van avançar en 148 anys. Per situar-nos en context, els màrtirs han estat fonamentals per a la fe cristiana i tenir-ne de propis era tan important com dir que Afrodita va néixer a Xipre pels xipriotes o Hèracles a Tebes pels tebans. Com a mínim els municipis de Blanes, Pineda de Mar i Palafolls li han dedicat el nom d’un carrer a Roig i Jalpí i els de Girona, Sabadell i Blanes a mossèn Bernat Boades que era la presumpta font original de les afirmacions recollides per aquell.

Segons va descobrir un altre historiador, en aquest cas en Florián de Ocampo, un cabdill laietà blanenc, en Theolongo Bacchio, en el context de la segona Guerra Púnica, es va enfrontar heroicament i inútilment a Anníbal, els dels elefants travessant els Alps. Una altra mostra de la grandesa d’esperit i de sacrifici dels blanencs en particular i dels catalans i espanyols en general. A Barcelona se li ha dedicat el nom d’una plaça i un senzill monument a l’avinguda Prim i a Blanes el d’una plaça i un carrer.

Totes aquestes heroïcitats religioses i militars podrien estar molt bé sempre i quan fossin certes. Els documents originals referenciats per Roig i Jalpí no es van trobar mai i tampoc hauria tingut gaire credibilitat que una sola persona referenciés uns suposats fets esdevinguts 1300 anys abans. Aquest tema fou estudiat i rebatut el 1948 pel professor i polític Miquel Coll i Alentorn. En el cas de Theolongo Bacchio, Anníbal mai va passar per la costa mediterrània ibèrica sinó pels Pirineus pujant per la vall del Segre.

Podríem continuar parlant de presumptes restes òssies de santes comprades milers d’anys després del seu traspàs, com les de santa Cristina a Lloret de Mar, de llençols que van servir per a baixar a Jesús de la Creu, com el Sant Drap de Tossa de Mar o d’imatges de verges i santes que decidiren el lloc on volen ser venerades com el cas de santa Reparada, a Begur. Tot això configura un enorme patrimoni folklòric, digne de ser estudiat, i de tradició religiosa que transcendeix la raó per entrar en la més complexa matèria de la fe, però que està ben allunyat de la Història.

[Moltes gràcies per haver arribat fins aquí. Si aquesta entrada ha estat del seu interès, l'autor agrairia la col·laboració en la seva difusió compartint-la en xarxes socials o donat-la a conèixer entre els amics]

28 de gener 2023

El mirador d'en Franco

Quan Francisco Franco visitava Catalunya l’alta burgesia catalana se’l rifava per aconseguir estatjar-lo a casa seva. Li estaven agraïdíssims ja que en cas que el dictador no hagués guanyat la Guerra Civil espanyola ells haguessin perdut les seves propietats que havien estat col·lectivitzades -és a dir, confiscades- pels republicans a l’inici de la confrontació. I quan Franco visitava Blanes o rodalies, almenys en una ocasió va recórrer la finca Pinya de Rosa que llavors era propietat de Fernando Rivière de Caralt el qual devia la seva fortuna a l’èxit de les empreses familiars metal·lúrgiques. 

No tinc cap certesa de la veracitat d’aquesta història però entre els amics de la meva generació al mirador que es troba sobre s’Esllapisada, dins de Pinya de Rosa, li dèiem el banc d’en Franco. Les vistes sobre el cel, el mar, els penya-segats i la costa fins el turó de la Morisca, a Lloret de Mar, i fins el delta de la Tordera, a Blanes, són espectaculars. A aquest senzill mirador on únicament trobareu un sinuós banc de pedra, s’arribava per una pista de terra que envoltava tota la finca. La casa on estiuejava la família Rivière, anomenada la masia del Sol, també era senzilla i imitava una tradicional casa de pagès. També hi havia fonts, piscina decorativa amb escultures d’estil clàssic i barraques de vinya rehabilitades i pintades de color ferruginós, però l’essència de la finca i principal afició del seu propietari era el jardí tropical que encara avui es pot visitar. A la cala s’Agulla havien fet construir una caseta d’esbarjo amb menjador, cuina, banys amb dutxes i zona de barbacoa a l’exterior. A l’estiu col·locaven una escala metàl·lica en mig de les roques per accedir directament al mar ja que a la cala no hi ha ni un bri de sorra. Tot el conjunt és una bona mostra d’urbanisme integrat perfectament en el paisatge, tanmateix la costa de s’Agulla era un altre exemple d’espai públic privatitzat per a gaudi d’una sola família benestant. Amb la mort del creador de Pinya de Rosa i del seu jardí tropical la finca entrà en una lenta decadència. L'intent d'urbanitzar la zona va provocar una reacció popular que va aconseguir que el Parlament de Catalunya la declarés com espai natural d'interés nacional el 2003 però això tampoc va frenar el seu deteriorament. I la seva compra per part d’un magnat rus que ha vist frustrats tots els intents d’augmentar la superfície urbanitzada de la casa no ha fet res més que accelerar la deixadesa.


La caminada entre Blanes i s’Agulla la faig regularment en totes les èpoques de l’any. El tram final del camí fins a la cala ressegueix artificialment els límits enreixats de les finques s’Agulla i Pinya de Rosa, però almenys permet el seu accés. El premi que s’obté es fruir de les impressionants vistes del conjunt d’illots anomenats s’Agulla que estan envoltats de farallons i de la cala de grans còdols, poc propícia per al bany i molt més per a la contemplació. L’última ocasió que he visitat l’indret ha estat un diumenge d’hivern. En aquesta ocasió, després de moltíssims anys de no fer-ho i animat per la nombrosa gent que accedia a la cala travessant la finca, ens vam animar a tornar a Blanes per aquest camí privat paral·lel a la costa. La primera sorpresa que vam tenir fou justament l’alta freqüentació d’aquesta drecera. En poca estona vam poder comptar unes quinze persones passejant per allà sense comptar-nos a nosaltres mateixos. La segona i més negativa impressió fou l’estat d’abandonament de la hisenda. L’edifici de la zona de bany està totalment arruïnat amb el sostre caigut i l’interior vandalitzat. Els hivernacles que vam veure de lluny també semblaven en mal estat i la masia no està en millors condicions. Les antigues pistes de terra que recorrien el predi, fins i tot la que arriba a la cala, han desaparegut o estan en procés de fer-ho engolides per una ufanosa vegetació. Tanmateix el banc d’en Franco conserva la seva dignitat preservat per la seva senzillesa de pedra i ceràmica basta. Curiosament el que està en millors condicions de tota la possessió són les noves portes metàl·liques i els filferros amb punxes que tanquen els diferents accessos, però fan una feina inútil perquè la gent ha decidit, amb tota la raó, apropiar-se del dret de pas d’aquest espai. De fet, abans el camí de ronda travessava la zona enllaçant cala Bona, o de Sant Francesc, amb s’Agulla i d’aquí a Treumal i Lloret de Mar.


En nombroses ocasions, com en aquests escrits, en cartes dirigides a alguns responsables polítics o bé personalment, he insistit en la necessitat de recuperar l’accés de tots els camins per recrear el sender litoral de la Costa Brava. Fer-ho no només seria un acte de justícia social i de millora d’un nou espai d’esbarjo sinó que també tindria positives conseqüències econòmiques al llarg de tot l’any, combinant d’aquesta manera oci i negoci. Alguns municipis com Lloret de Mar estan avançant moltíssim amb el condicionament i l’obertura de nous trams del sender litoral com el nou camí entre la platja de Fenals i cala Banys. Esperem que continuïn fent-lo ara entre sa Boadella i la platja de Santa Cristina, que és relativament fàcil de realitzar, i entre la platja de Canyelles i la cala Morisca, camí que fou tancat pels propietaris de can Joncadella i que encara ara es troba en procés judicial per tal d’aconseguir la seva reobertura. Blanes, en canvi, va bastant més endarrerit i tot passaria per reobrir el camí de Pinya de Rosa que hem descrit.


Tant de bo que totes les forces polítiques dels municipis de la Costa Brava que es pressentin a les eleccions locals tinguin propostes de millora dels seus camins de ronda com acció prioritària de govern. La ciutadania segur que ho agrairia i els empresaris turístics també, però si aquesta crida no té èxit tampoc hem de perdre l’esperança ja que serà la ciutadania que obrirà els camins “votant” amb les seves botes de muntanya com ho ha fet ja amb Pinya de Rosa.

[Moltes gràcies per haver arribat fins aquí. Si aquesta entrada ha estat del seu interès, l'autor agrairia la col·laboració en la seva difusió compartint-la en xarxes socials o donat-la a conèixer entre els amics]

28 d’agost 2021

Estiuejants rics, estiuejants pobres

Era una tarda de primavera d’un dia laborable i aquell barri de segones residències semblava un tanatori tancat. El silenci només era trencat pel rítmics sorolls dels meus bastons de caminar. Amb l’esguard cercava a esquerra i a dreta però no veia ningú i tanmateix no podia treure’m la incòmoda sensació de ser observat. Fantasiejo que hi ha càmeres enfocant-me i que algú des d’una sala de control remot m’està controlant. Fins i tot imagino que un vigilant mou les càmeres lentament seguint les meves passes intentant desemmascarar al subjecte disfressat de senderista. De cop, i sense previ avís, es desencadenaren forts xiscles: era una parella de gavians argentats que s’enlairaren i començaren a volar amenaçadorament sobre meu. Gràcies, però, a una curta corredissa vaig aconseguir refugiar-me al porxo de l’església de l’Esperança on vaig fer balanç de danys: només un havia aconseguit empastifar-me amb una dejecció. Definitivament S’Agaró no serà mai el meu barri.

Casa d'estiueig a Aigua Xelida (Palafrugell)

La Costa Brava està plena de mansions des que la burgesia catalana va descobrir el mar com a nou balneari i a poc a poc les aigües termals de l’interior van ser substituïdes per l’aigua salada i el sol dels pobles de costa com a font de salut i benestar. És una història d’amor que des de finals del segle XIX encara perdura. Els nostres pobles costaners, mig agrícoles mig mariners, mostraven cases tan pobres com el seus habitants. Van ser els enriquits “cubans” i després la burgesia capitalina els que van valoritzar les platges construint cases amb dues façanes, la principal a l’interior i la d’estiu de cara a mar. A aquesta burgesia els hi devem molt per entendre l’actual configuració dels nostres pobles costaners al voltant dels passejos marítims. També els hi devem les grans cases d’estiueig que s’han salvat de l’especulació urbanística. Quan hom pensa que el Casino dels Nois, de Sant Feliu de Guíxols, es va salvar “in extremis” de l’enderroc per ser substituït per un vulgar bloc de pisos, a tothom se li haurien de posar els cabells de punta però són innumerables els edificis dignes de protecció que han desaparegut definitivament del nostre paisatge urbà.

Casino dels Nois (Sant Feliu de Guíxols)

A Últimas tardes con Teresa, Juan Marsé feia viatjar en motos robades a Manolo “Pijoaparte” des del barri del Carmel de Barcelona fins la “imponente villa” que la família de Teresa tenia a Blanes. Per la descripció del lloc  podria tractar-se de la finca Pinya de Rosa tot i que per la singularitat de l'habitatge semblaria més aviat Santa Clotilde, a Lloret de Mar. Cases amb grans jardins com les ja citades, així com Marimurtra, també a Blanes, i Cap Roig, a Calella de Palafrugell o masies reformades com el mas Juny del pintor Josep Maria Sert, a la platja de Castell, i Sanià, també a Palamós, són extraordinaris exemples de cases d’estiueig en ubicacions privilegiades i sovint sense estridències arquitectòniques innecessàries perquè el veritable luxe d’elles és la vegetació que l’envolta, els penya-segats i el mar.

Cala Senià (Palamós)

Dissortadament aquell urbanisme de segones residències disseminades va ser substituït per urbanitzacions en la que l’elitista S’Agaró és una excepció i no la norma. Ara la costa està farcida d’urbanitzacions de qualitats diverses però totes són una intromissió agressiva i innecessària en el nostre paisatge. Un dels últims a fer-se casa d’estiueig en una urbanització de luxe, a Sant Feliu de Guíxols, i exhibir-se’n en ella i en la seva piscina infinita -aquelles que òpticament semblen diluir-se en el mar- és en Josep Maria Mainat. Ai , quantes hores de diversió va fer passar La Trinca a la meva generació! Ai, quantes hores d’entreteniment ens està donat ara amb la seva vida privada, dissortadament per ell!

Gronxador improvitzat al camí de ronda (Tossa de Mar)

Fa un parell d’anys, potser tres, la seva casa de Sant Feliu de Guíxols encara estava en obres. També estaven fent una llarga i costeruda escala des d'aquesta residència fins a la cala dels Músics -quina casualitat!- que jo freqüentava cercant un poc recomanable camí de ronda entre la urbanització, la cala dels Músics i cala Urgell. Desconec si l’escala té permisos o no però a mi em facilitava molt les pujades i les baixades. Bé, fins el dia que em vaig trobar l’accés tancat moment a partir del qual vaig deixar tranquils als músics de la cala i al músic de la casa.

Casa de Dalí i l'illa de Portlligat (Cadaqués)

Altres, en canvi, decideixen viure més discretament gaudint de la Costa Brava. A Tossa, entre cala Llevadó i la punta des Cards, en un indret paisatgísticament inigualable, en mig del bosc i sense rastre d’edificacions al seu voltant, s’aixeca una modestíssima casa de fusta on només de tant en tant es veu senyals de vida i que està protegida dels lladres per un cartell que diu “Propietat privada” i per la seva pròpia senzillesa. D’altres han optat per instal·lar-se com a nous ermitans. Josep Pla, a Cinc històries del mar, ens descriu l’Hermós, un home que abandonà un Palafrugell fabril per establir-se “a les remotes llunyanies d’Aigua-xellida”, prop de Tamariu. Més modernament hem tingut notícies d’altres nàufrags de la vida vivint a l’illa de Portlligat, a Cadaqués, o a la platja de la Vallpresona, a Santa Cristina d’Aro.

Roda de moli fent funcions de taula (Tossa de Mar)

La Costa Brava porta més d’un segle acollint a tota mena de visitants: tant a escriptors i artistes il·lustres com a simples aficionats a la pintura o a la fotografia i ara també a bloggers, instagramers i influencers; a grans industrials i financers barcelonins com a ocupes d’illes solitàries o cales recòndites; a nous rics que es fan construir enormes residències, com a modestes famílies que amb molt d’esforç aconsegueixen pagar el seu apartament de la costa i a excursionistes de platja amb nevera, altaveus i pilota de futbol. Benvinguts tots però siguem conscients que les nostres accions tenen conseqüències, que residents i visitants hem de conviure en harmonia i que el bé més valuós que tenim és comú i gratuït i és diu paisatge.

Publicat a Diari de Girona el 18 d'octubre de 2020