El mirador d'en Franco

Quan Francisco Franco visitava Catalunya l’alta burgesia catalana se’l rifava per aconseguir estatjar-lo a casa seva. Li estaven agraïdíssims ja que en cas que el dictador no hagués guanyat la Guerra Civil espanyola ells haguessin perdut les seves propietats que havien estat col·lectivitzades -és a dir, confiscades- pels republicans a l’inici de la confrontació. I quan Franco visitava Blanes o rodalies, almenys en una ocasió va recórrer la finca Pinya de Rosa que llavors era propietat de Fernando Rivière de Caralt el qual devia la seva fortuna a l’èxit de les empreses familiars metal·lúrgiques. 

No tinc cap certesa de la veracitat d’aquesta història però entre els amics de la meva generació al mirador que es troba sobre s’Esllapisada, dins de Pinya de Rosa, li dèiem el banc d’en Franco. Les vistes sobre el cel, el mar, els penya-segats i la costa fins el turó de la Morisca, a Lloret de Mar, i fins el delta de la Tordera, a Blanes, són espectaculars. A aquest senzill mirador on únicament trobareu un sinuós banc de pedra, s’arribava per una pista de terra que envoltava tota la finca. La casa on estiuejava la família Rivière, anomenada la masia del Sol, també era senzilla i imitava una tradicional casa de pagès. També hi havia fonts, piscina decorativa amb escultures d’estil clàssic i barraques de vinya rehabilitades i pintades de color ferruginós, però l’essència de la finca i principal afició del seu propietari era el jardí tropical que encara avui es pot visitar. A la cala s’Agulla havien fet construir una caseta d’esbarjo amb menjador, cuina, banys amb dutxes i zona de barbacoa a l’exterior. A l’estiu col·locaven una escala metàl·lica en mig de les roques per accedir directament al mar ja que a la cala no hi ha ni un bri de sorra. Tot el conjunt és una bona mostra d’urbanisme integrat perfectament en el paisatge, tanmateix la costa de s’Agulla era un altre exemple d’espai públic privatitzat per a gaudi d’una sola família benestant. Amb la mort del creador de Pinya de Rosa i del seu jardí tropical la finca entrà en una lenta decadència. L'intent d'urbanitzar la zona va provocar una reacció popular que va aconseguir que el Parlament de Catalunya la declarés com espai natural d'interés nacional el 2003 però això tampoc va frenar el seu deteriorament. I la seva compra per part d’un magnat rus que ha vist frustrats tots els intents d’augmentar la superfície urbanitzada de la casa no ha fet res més que accelerar la deixadesa.

La caminada entre Blanes i s’Agulla la faig regularment en totes les èpoques de l’any. El tram final del camí fins a la cala ressegueix artificialment els límits enreixats de les finques s’Agulla i Pinya de Rosa, però almenys permet el seu accés. El premi que s’obté es fruir de les impressionants vistes del conjunt d’illots anomenats s’Agulla que estan envoltats de farallons i de la cala de grans còdols, poc propícia per al bany i molt més per a la contemplació. L’última ocasió que he visitat l’indret ha estat un diumenge d’hivern. En aquesta ocasió, després de moltíssims anys de no fer-ho i animat per la nombrosa gent que accedia a la cala travessant la finca, ens vam animar a tornar a Blanes per aquest camí privat paral·lel a la costa. La primera sorpresa que vam tenir fou justament l’alta freqüentació d’aquesta drecera. En poca estona vam poder comptar unes quinze persones passejant per allà sense comptar-nos a nosaltres mateixos. La segona i més negativa impressió fou l’estat d’abandonament de la hisenda. L’edifici de la zona de bany està totalment arruïnat amb el sostre caigut i l’interior vandalitzat. Els hivernacles que vam veure de lluny també semblaven en mal estat i la masia no està en millors condicions. Les antigues pistes de terra que recorrien el predi, fins i tot la que arriba a la cala, han desaparegut o estan en procés de fer-ho engolides per una ufanosa vegetació. Tanmateix el banc d’en Franco conserva la seva dignitat preservat per la seva senzillesa de pedra i ceràmica basta. Curiosament el que està en millors condicions de tota la possessió són les noves portes metàl·liques i els filferros amb punxes que tanquen els diferents accessos, però fan una feina inútil perquè la gent ha decidit, amb tota la raó, apropiar-se del dret de pas d’aquest espai. De fet, abans el camí de ronda travessava la zona enllaçant cala Bona, o de Sant Francesc, amb s’Agulla i d’aquí a Treumal i Lloret de Mar.

En nombroses ocasions, com en aquests escrits, en cartes dirigides a alguns responsables polítics o bé personalment, he insistit en la necessitat de recuperar l’accés de tots els camins per recrear el sender litoral de la Costa Brava. Fer-ho no només seria un acte de justícia social i de millora d’un nou espai d’esbarjo sinó que també tindria positives conseqüències econòmiques al llarg de tot l’any, combinant d’aquesta manera oci i negoci. Alguns municipis com Lloret de Mar estan avançant moltíssim amb el condicionament i l’obertura de nous trams del sender litoral com el nou camí entre la platja de Fenals i cala Banys. Esperem que continuïn fent-lo ara entre sa Boadella i la platja de Santa Cristina, que és relativament fàcil de realitzar, i entre la platja de Canyelles i la cala Morisca, camí que fou tancat pels propietaris de can Joncadella i que encara ara es troba en procés judicial per tal d’aconseguir la seva reobertura. Blanes, en canvi, va bastant més endarrerit i tot passaria per reobrir el camí de Pinya de Rosa que hem descrit.

Tant de bo que totes les forces polítiques dels municipis de la Costa Brava que es pressentin a les eleccions locals tinguin propostes de millora dels seus camins de ronda com acció prioritària de govern. La ciutadania segur que ho agrairia i els empresaris turístics també, però si aquesta crida no té èxit tampoc hem de perdre l’esperança ja que serà la ciutadania que obrirà els camins “votant” amb les seves botes de muntanya com ho ha fet ja amb Pinya de Rosa.

[Moltes gràcies per haver arribat fins aquí. Si aquesta entrada ha estat del seu interès, l'autor agrairia la col·laboració en la seva difusió compartint-la en xarxes socials o donat-la a conèixer entre els amics]

Adéu, estiu, adéu

En realitat l'estiu no és ben bé l'estiu, com l'hivern tampoc és ben bé l'hivern. Hi ha estius curts i estius llargs, fins i tot hi ha anys en els que algú es queda sense estiu. Amb això vull dir que l'estiu el portem a dins i un dia, pel motiu que sigui, decidim que ja ha començat encara que faltin setmanes o fins i tot mesos pel seu inici oficial. Perquè des de quan hem esperat la data astronòmica per a dir "ja és estiu!" si al maig fa una calor insuportable? Aquí, nosaltres hem decidit que l'estiu ve amb la calor i marxa quan aquesta ens abandona.

Jo, per exemple, el diumenge passat em vaig acomiadar de l'estiu dues setmanes i mitja després de la seva mort oficial. El dia es va aixecar, contra pronòstic, mig ennuvolat, grisós, però vam fer com que no ho vèiem i vam agafar les armilles salvavides, el vestits curts de neoprè, els rems i, au!, cap al port de Blanes que ens espera el caiac, que ell també vol fer una última volta pel mar abans de deixar-lo en quarantena fins l'any que ve. Sortint del port vam donar una llarga volta per enfilar els primers trams de la Costa Brava. Sempre que el vent ens ho permet fem la mateixa ruta perquè entre elegir el sud sorrenc vers la desembocadura del riu Tordera o enfilar en direcció als penya-segats, no hi ha color.
 

Una vegada superat el nou espigó ens vam trobar la punta de Santa Anna que és una illeta, un penyal al mig del mar acompanyat d'altres de més petits entre els que passàrem fent una maniobra atrevida perquè hi havia un mar de fons traïdor que feia que les onades xoquessin, potents, contra les roques, però, què seria de la vida sense prendre decisions que no són les més sensates? Aviat ens vam trobar amb sa Forcanera, la petita cala amagada, tan desconeguda malgrat ser tan propera a Blanes, només apta per accedir en barca o a peu per a uns poquíssims privilegiats que, a canvi, han de baixar i pujar una llarguíssima escala però teníem clar que de tornada no ens pararíem aquí com fem habitualment perquè volíem anar més lluny i desembarcar en alguna de les grans cales on a ple estiu no podem anar doncs sempre estan plenes de gent. A dalt dels nostres caps vèiem els camins, els miradors i el templet de Linneo del Jardí Botànic Marimurtra, sempre tan encisador, sempre regalant encant tant pels que veuen el mar des d'ell com dels que el contemplem estant dins el mar.

Abans d'arribar a cala Bona vam tenir de nou l'oportunitat de ser persones de seny i donar una petita volta evitant un pas estret entre les roques però no, la rauxa s'imposà i ens ficàrem en una petita muntanya russa d'aigua marina. No obstant vam decidir que amb dues oportunitats ja hi havia prou i a partir de llavors férem bondat. Vam continuar navegant per sota de Sa Llapissada, zona de roques inestables, sempre desfent-se i caient a trossos en el que en el futur seran nous illots però ara per ara són part de terra ferma, del bosc ran de mar de Pinya de Rosa que miraculosament encara està allà, un bosc mediterrani a primera línia amb unes vistes privilegiades i que ara són part d'un Paratge Natural d'Interès Nacional i, per tant, està salvat de l'especulació fins que un Arias Cañete qualsevol decideixi el contrari. La culminació d'aquest tram està en la punta de s'Agulla després de la qual ja s'enfila cap a Lloret, però deixeu-me dir que contemplar-la de prop i dins del mar és un espectacle esplèndid. Aquesta espigada roca, està construïda com si fos un trencaclosques, una pedra suportant el pes de l'altra, fins aixecar un pilar de gamma extra que no anirà mai a concurs i que trigarà molts anys a fer pinya però quan la faci, us asseguro que mai més tornarà a aixecar-se. Mentrestant nosaltres remem a poc a poc, gaudint dels seus colors diferents de la resta de la costa, de les línies diagonals que trenquen la continuïtat de la roca i del blanc de l'escuma esclatant contra ella.

Més enllà encara estem a Blanes però a les seves acaballes perquè cala Treumal i l'arenal de Santa Cristina ja són el cor espiritual de Lloret. La seva ermita ens passa desaperçebuda, una mica amagada del mar, però la sabem allà i gaudim només de pensar en properes passejades visitant el Pi Gros i gaudint de l'espectacle del verd dels boscos, del groc de la sorra i de l'infinita gamma de blaus que ens ofereix el seu mirador. El diumenge, però, la traspassàrem enfilant cap a cala Boadella. Allà, a diferència de totes les altres, la cala estava plena de banyistes i malgrat que encara el sol no lluïa plenament, devien tenir molta calor perquè ningú no portava cap peça de roba. Perdó, rectifico, alguns portaven barret. Ben a la vora està el nostre objectiu del dia: donar un tomb entre les aigües, habitualment tranquil·les, de l'Illa des Bot. Avui però també aquí el mar està mogut sense perdre, però, gens de la seva transparència.

Ja de tornada paràrem a cala Santa Cristina, a recer de la punta des Canó, on ens banyàrem, prenguérem el sol que per fi havia guanyat definitivament la partida als núvols, i ens acomiadàrem de l'estiu amb un últim bany. Després de mandrejar una bona estona, van començar a tornar cap al port, palada a palada, lliscant suaument per sobre de l'aigua, gaudint de la infinita bellesa que el paisatge ens oferia.

Altres costes que he visitat també m'han meravellat: la potent costa cantàbrica, la dolça costa dàlmata amb les seves infinites illes, la Costa Blava, la Costa Basca francesa, el "cabo" de Gata, i tantes d'altres dignes d'admiració però finalment sempre acabo pensant que la nostra, la Costa Brava, la que tenim a casa, no té res a envejar a qualsevol altra. Aquest és el nostre millor patrimoni, aquesta és la nostra millor inversió: cuidar i potenciar el nostre paisatge, el natural i l'humà. I deixem que d'altres s'inventin macroprojectes urbanístics!