Jardins de la Costa Brava (III). El Jardí Botànic Marimurtra, el somni d'una ambició

A vegades, només a vegades, els somnis més esbojarrats es fan realitat. Això és el que li va passar a Carl Faust, un jove alemany d'una petita ciutat prop de Frankfurt al qual no van deixar estudiar botànica perquè era el fill gran d'una família de classe mitjana i havia d'estudiar coses útils, com comerç.

Malgrat acceptar obedientment els designis familiars, Carl Faust mai no va deixar de ser aquell sensible admirador de Goethe que somiava amb els tarongers en flor a les ribes de la Mediterrània. Per això, quan amb 23 anys li van oferir anar a Barcelona a treballar en una empresa metal·lúrgica alemanya, no s'ho va pensar dues vegades. Ja aquí, la seva carrera professional va ser meteòrica, passant ràpidament a ser el gerent de l'empresa i després a fundar la seva pròpia amb un altre jove alemany ambiciós com ell. La fortuna els va somriure i l'empresa es va expandir. A les acaballes de la primera Guerra Mundial, durant la qual les empreses espanyoles es van beneficiar de la neutralitat del país, va començar a adquirir finques i el 1924, amb només 50 anys, abandona els negocis i es retira a viure a Blanes per a fer realitat el seu somni de joventut: crear 'una república epicúria dels biòlegs' on savis i estudiants es dediquessin a la creació de valors ideals en un jardí amb un clima ideal i en un paisatge hel·lènic.

Blanes era un lloc perfecte per als seus propòsits: amb un clima suau, especialment a la línia de la costa protegida dels vents freds del nord gràcies a les muntanyes litorals, terrenys barats d'antigues vinyes i un poble gran i ben comunicat amb Barcelona. D'aquesta manera va anar creant una finca de 14 ha. a la muntanya de Sant Joan, especialment al vessant marítim, en la qual el jardí botànic té només 4 ha. però ocupa la part més privilegiada: la façana litoral i els penya-segats que cauen abruptament cap al Mediterrani.

Ara sí que Carl Faust va poder començar a fer realitat del no-res un gran jardí botànic. Atenció, estem dient no que va fer un jardí qualsevol, sinó un jardí botànic, és a dir, un museu que conserva, documenta, investiga i dóna a conèixer una sèrie de peces no inertes sinó vives i delicades, que es reprodueixen però també que es moren, a vegades massivament com quan hi ha gelades excepcionals. I tot això gràcies a la seva única voluntat i amb el seu únic finançament. No només això sinó que va becar a joves promeses de la investigació com, per exemple, Ramon Margalef, amb una biografia inicial que s'assemblava a la seva pròpia: jove sense carrera acadèmica formal per manca de mitjans econòmics però brillant científicament. Gràcies al patrocini de Carl Faust el jove Margalef va poder començar una carrera que el va conduir a ser un dels pilars de l'ecologia del segle XX.

Però tot això és 'només' ciència i el projecte de Carl Faust també incloïa la poesia. Com si no explicar l'extraordinària bellesa de Marimurtra? Aquí, com en els altres grans jardins de la Costa Brava sud -el jardí Pinya de Rosa i els jardins de Santa Clotilde- també hi ha un programa urbanístic, paisatgístic i arquitectònic que transcendeix la pura necessitat de crear espais especialitzats per als diferents ecosistemes.

I en això resideix un dels seus grans mèrits perquè, com les grans obres d'art, literàries o cinematogràfiques, el Jardí Botànic Marimurtra té múltiples lectures. La més bàsica i popular és la del gaudi de la bellesa de les plantes i del paisatge del mar Mediterrani i de la Costa Brava que aquí justifica plenament el seu nom i que els blanencs reivindiquen la paternitat de l'afortunat article de Ferran Agulló que allà pel 1908 va publicar a 'La Veu de Catalunya' i va servir per donar nom a la costa gironina.

El projecte urbanístic i arquitectònic el va encarregar a l'arquitecte noucentista Josep Goday que va dissenyar camins a vegades adaptant-se a l'orografia i a vegades dominant-la amb grans escalinates que es projecten sobre el mar i que en l'últim moment, tot just abans d'estibar-se sobre ell, s'atura als daurats penya-segats. Què sublims que són les escales d'Epicur que desemboquen en el templet de Linné, enlairat sobre el mar, flotant en l'aire com un núvol per poder gaudir encara més de les vistes del convent dels caputxins i de la petita cala de còdols de sa Forcanera a la qual només es pot accedir per mar, excepte una petitíssima minoria de privilegiats. Un d'aquests ha estat Lionel Messi que la va poder fruir amb inusual tranquil·litat quan va venir al casament del seu amic i company Xavi Hernández que va tenir lloc al mig del Jardí Botànic Marimurtra.

Però l'essència del Marimurtra són les seves col·leccions botàniques dividides en tres jardins: el subtropical, el temperat i el mediterrani. En el primer s'agrupen col·leccions vegetals de les Illes Canàries, cactus del desert de Mèxic i d'altres zones d'Amèrica, plantes del Karoo sud-africà i, a la pèrgola subtropical, altres més amants de la humitat. Al jardí temperat trobem boscos de bambús, diverses palmeres i araucàries. I al jardí mediterrani hi ha una bona col·lecció de plantes del matollar mediterrani, especialment el de la Mediterrània occidental, i dels endemismes i les plantes en perill d'extinció de la nostra zona.

El Jardí Botànic Marimurtra és el paradigma de l'èxit d'un projecte més enllà de la vida del seu promotor. És clar que en aquest cas no hi ha les interferències d'una família cada vegada més gran i dispersa amb projectes divergents. La solteria de Carl Faust ha ajudat a mantenir el projecte al ser el jardí botànic l'objecte prioritari de la seva herència però sense la intel·ligència i previsió del seu fundador res d'això hauria estat possible. I també cal felicitar a tots aquells gestors del Marimurtra que des de l'anonimat del Patronat han continuat la tasca i han sabut enfocar adequadament el seu present i el futur immediat.

Adéu, estiu, adéu

En realitat l'estiu no és ben bé l'estiu, com l'hivern tampoc és ben bé l'hivern. Hi ha estius curts i estius llargs, fins i tot hi ha anys en els que algú es queda sense estiu. Amb això vull dir que l'estiu el portem a dins i un dia, pel motiu que sigui, decidim que ja ha començat encara que faltin setmanes o fins i tot mesos pel seu inici oficial. Perquè des de quan hem esperat la data astronòmica per a dir "ja és estiu!" si al maig fa una calor insuportable? Aquí, nosaltres hem decidit que l'estiu ve amb la calor i marxa quan aquesta ens abandona.

Jo, per exemple, el diumenge passat em vaig acomiadar de l'estiu dues setmanes i mitja després de la seva mort oficial. El dia es va aixecar, contra pronòstic, mig ennuvolat, grisós, però vam fer com que no ho vèiem i vam agafar les armilles salvavides, el vestits curts de neoprè, els rems i, au!, cap al port de Blanes que ens espera el caiac, que ell també vol fer una última volta pel mar abans de deixar-lo en quarantena fins l'any que ve. Sortint del port vam donar una llarga volta per enfilar els primers trams de la Costa Brava. Sempre que el vent ens ho permet fem la mateixa ruta perquè entre elegir el sud sorrenc vers la desembocadura del riu Tordera o enfilar en direcció als penya-segats, no hi ha color.
 

Una vegada superat el nou espigó ens vam trobar la punta de Santa Anna que és una illeta, un penyal al mig del mar acompanyat d'altres de més petits entre els que passàrem fent una maniobra atrevida perquè hi havia un mar de fons traïdor que feia que les onades xoquessin, potents, contra les roques, però, què seria de la vida sense prendre decisions que no són les més sensates? Aviat ens vam trobar amb sa Forcanera, la petita cala amagada, tan desconeguda malgrat ser tan propera a Blanes, només apta per accedir en barca o a peu per a uns poquíssims privilegiats que, a canvi, han de baixar i pujar una llarguíssima escala però teníem clar que de tornada no ens pararíem aquí com fem habitualment perquè volíem anar més lluny i desembarcar en alguna de les grans cales on a ple estiu no podem anar doncs sempre estan plenes de gent. A dalt dels nostres caps vèiem els camins, els miradors i el templet de Linneo del Jardí Botànic Marimurtra, sempre tan encisador, sempre regalant encant tant pels que veuen el mar des d'ell com dels que el contemplem estant dins el mar.

Abans d'arribar a cala Bona vam tenir de nou l'oportunitat de ser persones de seny i donar una petita volta evitant un pas estret entre les roques però no, la rauxa s'imposà i ens ficàrem en una petita muntanya russa d'aigua marina. No obstant vam decidir que amb dues oportunitats ja hi havia prou i a partir de llavors férem bondat. Vam continuar navegant per sota de Sa Llapissada, zona de roques inestables, sempre desfent-se i caient a trossos en el que en el futur seran nous illots però ara per ara són part de terra ferma, del bosc ran de mar de Pinya de Rosa que miraculosament encara està allà, un bosc mediterrani a primera línia amb unes vistes privilegiades i que ara són part d'un Paratge Natural d'Interès Nacional i, per tant, està salvat de l'especulació fins que un Arias Cañete qualsevol decideixi el contrari. La culminació d'aquest tram està en la punta de s'Agulla després de la qual ja s'enfila cap a Lloret, però deixeu-me dir que contemplar-la de prop i dins del mar és un espectacle esplèndid. Aquesta espigada roca, està construïda com si fos un trencaclosques, una pedra suportant el pes de l'altra, fins aixecar un pilar de gamma extra que no anirà mai a concurs i que trigarà molts anys a fer pinya però quan la faci, us asseguro que mai més tornarà a aixecar-se. Mentrestant nosaltres remem a poc a poc, gaudint dels seus colors diferents de la resta de la costa, de les línies diagonals que trenquen la continuïtat de la roca i del blanc de l'escuma esclatant contra ella.

Més enllà encara estem a Blanes però a les seves acaballes perquè cala Treumal i l'arenal de Santa Cristina ja són el cor espiritual de Lloret. La seva ermita ens passa desaperçebuda, una mica amagada del mar, però la sabem allà i gaudim només de pensar en properes passejades visitant el Pi Gros i gaudint de l'espectacle del verd dels boscos, del groc de la sorra i de l'infinita gamma de blaus que ens ofereix el seu mirador. El diumenge, però, la traspassàrem enfilant cap a cala Boadella. Allà, a diferència de totes les altres, la cala estava plena de banyistes i malgrat que encara el sol no lluïa plenament, devien tenir molta calor perquè ningú no portava cap peça de roba. Perdó, rectifico, alguns portaven barret. Ben a la vora està el nostre objectiu del dia: donar un tomb entre les aigües, habitualment tranquil·les, de l'Illa des Bot. Avui però també aquí el mar està mogut sense perdre, però, gens de la seva transparència.

Ja de tornada paràrem a cala Santa Cristina, a recer de la punta des Canó, on ens banyàrem, prenguérem el sol que per fi havia guanyat definitivament la partida als núvols, i ens acomiadàrem de l'estiu amb un últim bany. Després de mandrejar una bona estona, van començar a tornar cap al port, palada a palada, lliscant suaument per sobre de l'aigua, gaudint de la infinita bellesa que el paisatge ens oferia.

Altres costes que he visitat també m'han meravellat: la potent costa cantàbrica, la dolça costa dàlmata amb les seves infinites illes, la Costa Blava, la Costa Basca francesa, el "cabo" de Gata, i tantes d'altres dignes d'admiració però finalment sempre acabo pensant que la nostra, la Costa Brava, la que tenim a casa, no té res a envejar a qualsevol altra. Aquest és el nostre millor patrimoni, aquesta és la nostra millor inversió: cuidar i potenciar el nostre paisatge, el natural i l'humà. I deixem que d'altres s'inventin macroprojectes urbanístics!