Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Cap Roig. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Cap Roig. Mostrar tots els missatges

30 de març 2024

Els Woevodsky i Cap Roig

El matrimoni Woevodsky em genera sentiments contradictoris. D’una banda, d’admiració per la seva obra fonamental, és a dir, la finca Cap Roig, a Calella de Palafrugell, però també de rebuig perquè representen tot allò que molts de nosaltres repudiem: classisme, elitisme i conservadorisme.

Nicolai Woevosdky (1888-1974) va pertànyer a una nissaga militar i aristocràtica i el seu pare va arribar a ser ministre de Marina del tsar Nicolai II. Tant ell com els seus quatre germans varen estudiar en l’acadèmia militar i lluitaren a la Gran Guerra contra els alemanys i també a la guerra civil Russa contra els bolxevics, excepte Nicolai que es va quedar residint a Londres. No obstant això, ell mai no va renunciar a la seva filiació monàrquica i aristocràtica. De fet, va conservar l’espasa donada directament pel tsar “per la seva valentia” com la més preuada de les seves possessions. Es va casar amb la filla d’una família d’origen noble i van tenir dos fills. Sigui per protegir-lo de la guerra o per millor servir a la pàtria, durant la I Guerra Mundial va ser destinat a Londres, la qual cosa canviarà el seu destí, com veurem més endavant.

Dorothy Webster (1888-1980) va ser una senyoreta amb possibles, ben educada i malcriada, perfectament adaptada a la bona vida i gens disposada a patir escassetat de diners. Mai li va mancar la iniciativa ni l’esperit aventurer. De jove va viatjar pel Carib, Egipte i Europa. Va ser membre de la “jet society” londinenca on es movia com a peix a l’aigua. Es va casar als vint-i-un anys amb Ian Dennnistoun, oficial de la Guàrdia de Granaders, amic dels diners, el bon viure i les faldilles alienes a més de les pròpies. Ella tampoc va fer fàstics a altres pantalons, a més dels del seu marit, i era perfectament capaç de col·leccionar-los a parells. Coneixem força bé una part important de la seva biografia sentimental mercè a la demanda judicial contra el seu ja exmarit. Gràcies al que allà va sortir a la llum pública, sabem que el principal objectiu de la parella era prosperar pels mitjans que fossin necessaris que en el cas de tots dos fou els serveis de llit, més en el sentit de desfer-los que en el d’abillar-los. Gràcies a aquesta pesada càrrega, ella va aconseguir del seu principal amant, el general Sir John Cowans, promocions militars per al seu marit i còmodes serveis a Sa Graciosa Majestat en despatxos ben allunyats dels fronts de guerra.

Per què desfer tan beneficiosa societat?, devien pensar, però al seu marit la vida l’oferiria meravelloses sorpreses en forma de feixos de bitllets gràcies a l’amor d’una rica i famosa vídua, la comtessa Carnarvon, dels quals diners el cavaller va caure profundament enamorat. La gelosia per aquest cop de fortuna del seu exmarit que, a més, provenia de la que havia estat la seva millor amiga i mecenes particular, va acabar en un molt publicitat judici. La demandant exigia al seu exmarit gratar-se la bossa com a compensació als serveis prestats i el demandat va respondre contractant el millor advocat de Londres, l’estratègia del qual va consistir a demostrar la immoralitat de la senyora Webster que no li va quedar una altra sortida que ratificar els fets. Malgrat tot, el judici no li va anar malament i va aconseguir una bona picossada. Per contra, la sentència social va ser implacable: culpable de lesa culpabilitat. Entre l’aristocràcia britànica no estava mal vist tenir vicis, però ventar-los públicament era intolerable. Així, doncs, el veredicte va consistir a fer el buit a la senyora Webster i al seu nou i flamant marit, Nicolai Woevodsky, que també havia passat per un procés de divorci més discret, però que l’havia allunyat del cercle de russos blancs exiliats. Com que el seu ecosistema social es negava a continuar finançant-los, van haver de fer bullir l’olla en altres indrets. La compensació econòmica pel seu divorci podia semblar que els havien fet rics en un país pobre, però podien acabar ràpidament pobres en un país ric.

Van provar fortuna a la Rivière francesa, però el sistema postal, el telègraf, el telèfon, el tren, els vaixells  ràpids i la premsa feia temps que s’havien inventat i relacionar-se amb els proscrits no donava prestigi, més aviat tot el contrari. Així que, com Ulisses vorejant la Mediterrània castigat per Posidó per fer el burro provocant-lo gratuïtament, els Woevodsky voltaren per tot el Mare Nostrum a la recerca d’un espai bo, bonic i barat on aposentar els seus reials. Si Ulisses va navegar amb un simple veler, la nostra parella ho feia en un espectacular cotxe esportiu descapotable vermell, un Torpedo Voisin. Quan la fortuna somriu és bo compartir-lo amb la gent, devien pensar, confonent el verb compartir amb el d’exhibir que tot i que sona semblant no són exactament el mateix. Els desconcertats nàufrags escodrinyaren per les costes franceses, italianes, croates i fins i tot s’atreviren a creuar les columnes d’Hèrcules i, Gibraltar enllà, cercaren la seva Ítaca en terres portugueses, però fou en va. Desesperats i capcots, arribaren a Barcelona on al discret hotel Ritz els parlaren d’un nou indret que s’estava posant de moda: la Costa Brava. La seva perseverança i la sort els van conduir a Calella de Palafrugell i fou un amor a primera vista. Per fi havien trobat la nova Ítaca i, com Ulisses, van arribar per quedar-se per sempre més, o quasi. Aquí comença una nova i llarguíssima etapa on els esforços del matrimoni derivaren cap a la terra en forma d’una finca de disset hectàrees que ho podia ser tot, però que, d’entrada, no era una altra cosa que terres improductives i difícils de treballar.

Cal recordar que Ulisses va tornar a casa seva força atrotinat i el primer que el va reconèixer va ser el seu vell gos el qual ho devia endevinar per la ferum del viatger. Una vegada allà, encara li van quedar forces per a matar tots i cadascú dels pretendents de Penèlope i del tron del reietó llargament absent. El matrimoni Woevodsky, en canvi, va arribar a terres empordaneses a la seva trentena llarga i tenien tot un futur per endavant. Els “russos”, com aviat serien anomenats, podien semblar rics i, de fet, ho eren per als estàndards catalans de l’època, però no es podien escapolir de la maledicció divina de treballar amb la suor del seu front i de parir amb dolor. D’aquesta última penalitat, la senyora Woevodsky es va lliurar, però de la primera, no. Així que no els va tocar altra que guanyar-se les garrofes i no els faltaren ni la intel·ligència ni les habilitats ni la necessitat de fer-ho. Ell era un bon dissenyador de coses: d’avions, per exemple, i de cases, tot i que no tenia títols que l’avalessin. I ella era una excel·lent decoradora i dissenyadora de jardins. I això es dedicaren. A això i a intentar crear una urbanització de luxe a la seva nova propietat de Cap Roig. No aconseguiren fer de promotors, però sí que obtingueren alguns encàrrecs de gent amb un alt poder adquisitiu que volien fer-se segones residències a la Costa Brava. La seva petjada arquitectònica ha quedat en la nostra geografia física i literària a les cases de Can Sanià (Palamós), el castell Madeleine (Calonge) o la casa Audouard (Calella de Palafrugell) gràcies a la qual avui tenim voltes a banda i banda de Port Bo i no només les de les Voltes Velles. Tan sols per això últim, l’aportació dels “russos” ha valgut la pena. Tanmateix, la seva principal contribució, l’obra de la seva vida, el fet que mereix el seu reconeixement públic és la finca de Cap Roig.

Allà estaven perfectament definides les feines de la parella: ell va dissenyar la part arquitectònica i ella el jardí. El castell-residència era la part central del conjunt. Havia de ser l’habitatge dels senyors Woevodsky, però no van viure mai allà perquè no tingueren prou recursos fins el final de la seva existència quan ja no era convenient fer-ho. Estilísticament pertany al moviment eclèctic que és una forma asèptica de dir que va agafar d’ací i d’allà per ajuntar-los amb més o menys gràcia. I quan parlo d’agafar no ho faig exclusivament referint-me a les idees, que també, sinó físicament en forma d’elements arquitectònics d’època medieval o moderna de dubtós i desconegut origen. Quan el castell va començar a construir-se, a Catalunya aquell estil ja havia estat superat pel modernisme, primer, i pel noucentisme, després. Encara era més extemporani quan es va finalitzar als anys setanta gràcies a un acord amb la Caixa de Girona que els van salvar de la pobresa o de la necessitat de vendre Cap Roig a alguna immobiliària per a major glòria de l’universalment conegut model turístic espanyol que és capaç de treure més metres quadrats construïts que enlloc més.

El jardí és el cor de Cap Roig. El jardí i el paisatge amb qui està íntimament relacionat. Aquest fou el regne de Dorothy Webster. Sota la seva direcció i amb la seva inesgotable energia es va dissenyar i construir un jardí d’estil anglès on les plantes es mesclen amb l’escenografia natural de forma superba. Les espècies seleccionades foren, sobre tot, les de clima mediterrani provinents de tot el món: Califòrnia, Xile, Austràlia i Sudàfrica a més a més de les pròpies de la nostra pròpia regió climàtica. El resultat és un jardí en un paisatge natural domesticat amb camins, miradors i terrasses on les més de vuit-centes espècies es potencien mútuament i fan lluir el bosc, els cingles i el mar.  

Cal dir que si bé ells són els principals responsables de l’èxit, s’han d’afegir dues institucions més: la Caixa de Girona i la Caixa d’Estalvis i de Pensions de Barcelona, “la Caixa”. La primera fou la que salvà al Woevodsky de la ruïna i permeté la finalització dels edificis mitjançant l’acord de 1969 pel qual cedien Cap Roig a canvi d’una generosa pensió i altres compromisos. A l’altra institució Cap Roig li va arribar de rebot a conseqüència de la crisi financera de 2010 quan “la Caixa” absorbí la Caixa de Girona. Cal dir que ha estat una sort perquè aquesta empresa ha redoblat l’aposta invertint en millores i potenciant el festival de Cap Roig, que és una mena de pagament que ha de fer el jardí per a poder mantenir-se i millorar. Els concerts s’adiuen molt bé a l’esperit dels Woevodsky, que estan enterrats allà mateix, ja que no deixa de ser un punt de trobada de la burgesia catalana amb l’excusa de la música, però que s’ho passen tant o millor menjant, bevent i xerrant entre ells abans i després de les actuacions. Veient a aquest públic, segur que els “russos” no poden deixar de comparar el mediocre vestuari d’estiu de la “nostra” elit amb les elegants pameles i vestits que es llueixen a les carreres de cavalls d’Ascot. La ganyota de supèrbia i menyspreu està garantida.

Text:              Argemir González

Fotografies: José Jesús Almuedo, @almussen a Instagram

28 d’agost 2021

Estiuejants rics, estiuejants pobres

Era una tarda de primavera d’un dia laborable i aquell barri de segones residències semblava un tanatori tancat. El silenci només era trencat pel rítmics sorolls dels meus bastons de caminar. Amb l’esguard cercava a esquerra i a dreta però no veia ningú i tanmateix no podia treure’m la incòmoda sensació de ser observat. Fantasiejo que hi ha càmeres enfocant-me i que algú des d’una sala de control remot m’està controlant. Fins i tot imagino que un vigilant mou les càmeres lentament seguint les meves passes intentant desemmascarar al subjecte disfressat de senderista. De cop, i sense previ avís, es desencadenaren forts xiscles: era una parella de gavians argentats que s’enlairaren i començaren a volar amenaçadorament sobre meu. Gràcies, però, a una curta corredissa vaig aconseguir refugiar-me al porxo de l’església de l’Esperança on vaig fer balanç de danys: només un havia aconseguit empastifar-me amb una dejecció. Definitivament S’Agaró no serà mai el meu barri.

Casa d'estiueig a Aigua Xelida (Palafrugell)

La Costa Brava està plena de mansions des que la burgesia catalana va descobrir el mar com a nou balneari i a poc a poc les aigües termals de l’interior van ser substituïdes per l’aigua salada i el sol dels pobles de costa com a font de salut i benestar. És una història d’amor que des de finals del segle XIX encara perdura. Els nostres pobles costaners, mig agrícoles mig mariners, mostraven cases tan pobres com el seus habitants. Van ser els enriquits “cubans” i després la burgesia capitalina els que van valoritzar les platges construint cases amb dues façanes, la principal a l’interior i la d’estiu de cara a mar. A aquesta burgesia els hi devem molt per entendre l’actual configuració dels nostres pobles costaners al voltant dels passejos marítims. També els hi devem les grans cases d’estiueig que s’han salvat de l’especulació urbanística. Quan hom pensa que el Casino dels Nois, de Sant Feliu de Guíxols, es va salvar “in extremis” de l’enderroc per ser substituït per un vulgar bloc de pisos, a tothom se li haurien de posar els cabells de punta però són innumerables els edificis dignes de protecció que han desaparegut definitivament del nostre paisatge urbà.

Casino dels Nois (Sant Feliu de Guíxols)

A Últimas tardes con Teresa, Juan Marsé feia viatjar en motos robades a Manolo “Pijoaparte” des del barri del Carmel de Barcelona fins la “imponente villa” que la família de Teresa tenia a Blanes. Per la descripció del lloc  podria tractar-se de la finca Pinya de Rosa tot i que per la singularitat de l'habitatge semblaria més aviat Santa Clotilde, a Lloret de Mar. Cases amb grans jardins com les ja citades, així com Marimurtra, també a Blanes, i Cap Roig, a Calella de Palafrugell o masies reformades com el mas Juny del pintor Josep Maria Sert, a la platja de Castell, i Sanià, també a Palamós, són extraordinaris exemples de cases d’estiueig en ubicacions privilegiades i sovint sense estridències arquitectòniques innecessàries perquè el veritable luxe d’elles és la vegetació que l’envolta, els penya-segats i el mar.

Cala Senià (Palamós)

Dissortadament aquell urbanisme de segones residències disseminades va ser substituït per urbanitzacions en la que l’elitista S’Agaró és una excepció i no la norma. Ara la costa està farcida d’urbanitzacions de qualitats diverses però totes són una intromissió agressiva i innecessària en el nostre paisatge. Un dels últims a fer-se casa d’estiueig en una urbanització de luxe, a Sant Feliu de Guíxols, i exhibir-se’n en ella i en la seva piscina infinita -aquelles que òpticament semblen diluir-se en el mar- és en Josep Maria Mainat. Ai , quantes hores de diversió va fer passar La Trinca a la meva generació! Ai, quantes hores d’entreteniment ens està donat ara amb la seva vida privada, dissortadament per ell!

Gronxador improvitzat al camí de ronda (Tossa de Mar)

Fa un parell d’anys, potser tres, la seva casa de Sant Feliu de Guíxols encara estava en obres. També estaven fent una llarga i costeruda escala des d'aquesta residència fins a la cala dels Músics -quina casualitat!- que jo freqüentava cercant un poc recomanable camí de ronda entre la urbanització, la cala dels Músics i cala Urgell. Desconec si l’escala té permisos o no però a mi em facilitava molt les pujades i les baixades. Bé, fins el dia que em vaig trobar l’accés tancat moment a partir del qual vaig deixar tranquils als músics de la cala i al músic de la casa.

Casa de Dalí i l'illa de Portlligat (Cadaqués)

Altres, en canvi, decideixen viure més discretament gaudint de la Costa Brava. A Tossa, entre cala Llevadó i la punta des Cards, en un indret paisatgísticament inigualable, en mig del bosc i sense rastre d’edificacions al seu voltant, s’aixeca una modestíssima casa de fusta on només de tant en tant es veu senyals de vida i que està protegida dels lladres per un cartell que diu “Propietat privada” i per la seva pròpia senzillesa. D’altres han optat per instal·lar-se com a nous ermitans. Josep Pla, a Cinc històries del mar, ens descriu l’Hermós, un home que abandonà un Palafrugell fabril per establir-se “a les remotes llunyanies d’Aigua-xellida”, prop de Tamariu. Més modernament hem tingut notícies d’altres nàufrags de la vida vivint a l’illa de Portlligat, a Cadaqués, o a la platja de la Vallpresona, a Santa Cristina d’Aro.

Roda de moli fent funcions de taula (Tossa de Mar)

La Costa Brava porta més d’un segle acollint a tota mena de visitants: tant a escriptors i artistes il·lustres com a simples aficionats a la pintura o a la fotografia i ara també a bloggers, instagramers i influencers; a grans industrials i financers barcelonins com a ocupes d’illes solitàries o cales recòndites; a nous rics que es fan construir enormes residències, com a modestes famílies que amb molt d’esforç aconsegueixen pagar el seu apartament de la costa i a excursionistes de platja amb nevera, altaveus i pilota de futbol. Benvinguts tots però siguem conscients que les nostres accions tenen conseqüències, que residents i visitants hem de conviure en harmonia i que el bé més valuós que tenim és comú i gratuït i és diu paisatge.

Publicat a Diari de Girona el 18 d'octubre de 2020