Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Santa Clotilde. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Santa Clotilde. Mostrar tots els missatges

31 d’octubre 2023

Diada de Morts a la Costa Brava

A punta d'alba ja estava obrint la porta del carrer. Al contrari del que podrien pensar els que no matinen, als carrers ja hi havia activitat a aquestes hores. Són els que ens fan la vida una mica més còmoda: el flequer, l’escombriaire motoritzat o el cambrer que es dirigeix al seu lloc de treball fumant el seu primer o potser el segon cigarret. També es pot veure alguns gossos passejant als seus propietaris -o a l’inrevés, no estic segur del tot - o el jubilat insomni assegut estoicament en un banc de la plaça deixant passar el temps.


Era la diada de Morts i vaig decidir celebrar la festivitat fent una passejada per la costa entre Blanes i Lloret de Mar. Primera etapa, el passeig de Mar de Blanes. Estava clarejant i les primeres flamerades de llum daurada es barrejaven amb els núvols, blanquinosos uns, blavosos d’altres. El mar estava mogut i es veien avançar onades coronades per crestes blanques que anaven a morir amb força a la platja.


Vaig pujar per l'estreta carretera que condueix al Convent on em vaig aturar a contemplar el paisatge marítim. En primer terme, el port amb les embarcacions perfectament ordenades. Sobre la sorra de la platja els caiacs i les petites barques de pesca. A la làmina d’aigua, primer es veien les modestes barques d'esbarjo i tot seguit les que no ho són tant del port esportiu. Les barques de pesca professional se situaven al mig, davant de la llotja, i en una punta els creuers turístics i els grans velers que es dediquen a fer xàrters. Darrere de l’últim dic, avançaven cap al mar, valentes, les roques de sa Palomereta, sa Palomera i es Freu. I al fons, la llarga platja de sorra daurada i gruixuda de s’Abanell finalitzava en la punta de la Tordera que, com si fos una illa, es veia envoltada de mar per quasi tots els cantons.


Després de badocar uns minuts, vaig decidir seguir el meu camí. Una mica més enllà de l'entrada del Jardí Botànic Marimurtra, vaig veure avançar amb pas segur un senyor ben afaitat, calçat amb sabates de mudar i abillat amb un vestit gris acompanyat d’un elegant llaç. Vaig trobar estrany tanta dedicació a l'aspecte físic a aquestes hores del matí, però tothom és ben lliure de caminar com li vingui de gust. Tot i l'edat avançada, les seves passes eren fermes i diria que fins i tot lleugeres. L’ermita de sant Francesc, sobre cala Bona, és un magnífic mirador de tota la costa de Blanes i Lloret de Mar i tant l’estrany caminant com jo mateix vam decidir fer una breu parada que vam aprofitar per saludar-nos. Més tard, coincidint de nou en el corriol que puja a l’ermita de Santa Bàrbara, vam començar a enraonar. Parlava un català amb accent estranger i es va presentar com Carl. L’home estava molt ofès per les noves construccions de la urbanització que ens envoltava: “és que no respecten res! No sé a on anirem a parar!”. Aviat, però, la conversa va derivar cap a la botànica. Semblava un gran aficionat a les plantes i, sense parar de caminar, gaudia explicant-me les característiques d’alguns dels exemplars que trobàvem.


Xerrant cada vegada més animadament, arribàrem al gran bosc de pins blancs de Pinya de Rosa. Des de l’entrada de la finca es podia observar el jardí de plantes crasses que atresora. Alguns exemplars són realment espectaculars, com els 'Leucostele rivierei' que recorden velles pel·lícules de l’Oest ambientades al desert o els còmics de Lucky Luke. Allà estava esperant un home que ens va saludar i es va incorporar al grup. Vestia roba més informal i es notava que tot i també ser vell era d’una altra generació, una mica més moderna que la d’en Carl. De camí a l’ermita de Santa Cristina, la conversa va derivar cap a les aficions de l’acabat d’incorporar. Ferran, que així es deia, va resultar ser un gran col·leccionista d’obres d’art, de dones boniques i de plantes. “Va, va... deixa’t d’històries de faldilles! La vida no es pot perdre amb bagatel·les. Hem de pensar en la ciència i en la natura”, va dir en Carl que era un solter empedreït, derivant d’aquesta manera la xerrada en com estava canviant el clima i com afectava aquest nou fenomen a les plantes.


Deixàrem enrere l’ermita i prenguérem una pista lateral al bosc de l’hotel Santa Marta, que s’intuïa allà al fons, banyant-se als peus de la platja de Santa Cristina. Després agafàrem un corriol que conduïa als cingles de la cala de sa Boadella. Malgrat l’avançat de l’època, la platja estava força animada. La guingueta estava oberta al públic i els clients prenien cafès o altres begudes, algunes famílies del nord d’Europa es banyaven alegrament malgrat el temps inestable, la mar agitada i l’aigua fresca i en un lateral de la cala, protegits de mirades incòmodes, gent del país prenia el sol nus. En Ferran va quedar una mica endarrerit observant el paisatge humà, però aviat es reincorporà al grup.


La parella d’acompanyants semblaven estar molt familiaritzats amb l’indret perquè sortint de sa Boadella, es dirigiren decididament cap a una porta lateral dels jardins de Santa Clotilde que traspassàrem sense dificultat. Sota uns pins ben ufanosos hi havia una estesa de bancs dirigits cap al mar i la cala que acabaven d’abandonar. Alguns visitants gaudien en silenci de l’espectacle del mar esvalotat i la simfonia de núvols esprimatxats. Altres, com nosaltres mateixos, caminaven admirant-se de les panoràmiques de paisatge marí, de les fonts, dels camins entre xiprers perfectament retallats i de les escultures de marbre i bronze que anàvem descobrint entre la ufanosa vegetació. 


El jardí de Santa Clotilde està presidit per una casa senyorial al voltant d’una gran torre quadrada, tal com si fos una gran talaia sobre el mar a la recerca dels perills de naus sospitoses o dels beneficis de bucs mercants o de modestes barques de pesca. “En Raül ja ens està esperant”, vaig sentir dir a en Ferran assenyalant amb el cap un balcó on hi havia un senyor vestit amb un batí de seda. 


Havia arribat l’hora de seguir cadascú el seu camí, però la parella de jubilats, embolicats en temes de jardineria, ja havia perdut l’interès per mi i van continuar caminant ignorant les meves paraules de comiat. Abans de sortir del recinte vaig voler fer un últim cop d’ull als curiosos personatges que, per a sorpresa meva, travessaren sense dificultat les parets del casalot a la recerca del seu amic. “Bah, coses d’ànimes en pena!”, em vaig dir, “i deuen tenir moltes coses a explicar-se”.

                                     In memoriam de Carl Faust, Fernando Rivière i Raul Roviralta, creadors dels jardins Marimurtra, Pinya de Rosa i Santa Clotilde, de Blanes i Lloret de Mar

Text:             Argemir González

Fotografies: José Jesús Almuedo, @almussen a Instagram


[Moltes gràcies per haver arribat fins aquí. Si aquesta entrada ha estat del seu interès, els autors agrairien la col·laboració en la seva difusió compartint-la en xarxes socials o donat-la a conèixer entre els amics]

28 d’agost 2021

Estiuejants rics, estiuejants pobres

Era una tarda de primavera d’un dia laborable i aquell barri de segones residències semblava un tanatori tancat. El silenci només era trencat pel rítmics sorolls dels meus bastons de caminar. Amb l’esguard cercava a esquerra i a dreta però no veia ningú i tanmateix no podia treure’m la incòmoda sensació de ser observat. Fantasiejo que hi ha càmeres enfocant-me i que algú des d’una sala de control remot m’està controlant. Fins i tot imagino que un vigilant mou les càmeres lentament seguint les meves passes intentant desemmascarar al subjecte disfressat de senderista. De cop, i sense previ avís, es desencadenaren forts xiscles: era una parella de gavians argentats que s’enlairaren i començaren a volar amenaçadorament sobre meu. Gràcies, però, a una curta corredissa vaig aconseguir refugiar-me al porxo de l’església de l’Esperança on vaig fer balanç de danys: només un havia aconseguit empastifar-me amb una dejecció. Definitivament S’Agaró no serà mai el meu barri.

Casa d'estiueig a Aigua Xelida (Palafrugell)

La Costa Brava està plena de mansions des que la burgesia catalana va descobrir el mar com a nou balneari i a poc a poc les aigües termals de l’interior van ser substituïdes per l’aigua salada i el sol dels pobles de costa com a font de salut i benestar. És una història d’amor que des de finals del segle XIX encara perdura. Els nostres pobles costaners, mig agrícoles mig mariners, mostraven cases tan pobres com el seus habitants. Van ser els enriquits “cubans” i després la burgesia capitalina els que van valoritzar les platges construint cases amb dues façanes, la principal a l’interior i la d’estiu de cara a mar. A aquesta burgesia els hi devem molt per entendre l’actual configuració dels nostres pobles costaners al voltant dels passejos marítims. També els hi devem les grans cases d’estiueig que s’han salvat de l’especulació urbanística. Quan hom pensa que el Casino dels Nois, de Sant Feliu de Guíxols, es va salvar “in extremis” de l’enderroc per ser substituït per un vulgar bloc de pisos, a tothom se li haurien de posar els cabells de punta però són innumerables els edificis dignes de protecció que han desaparegut definitivament del nostre paisatge urbà.

Casino dels Nois (Sant Feliu de Guíxols)

A Últimas tardes con Teresa, Juan Marsé feia viatjar en motos robades a Manolo “Pijoaparte” des del barri del Carmel de Barcelona fins la “imponente villa” que la família de Teresa tenia a Blanes. Per la descripció del lloc  podria tractar-se de la finca Pinya de Rosa tot i que per la singularitat de l'habitatge semblaria més aviat Santa Clotilde, a Lloret de Mar. Cases amb grans jardins com les ja citades, així com Marimurtra, també a Blanes, i Cap Roig, a Calella de Palafrugell o masies reformades com el mas Juny del pintor Josep Maria Sert, a la platja de Castell, i Sanià, també a Palamós, són extraordinaris exemples de cases d’estiueig en ubicacions privilegiades i sovint sense estridències arquitectòniques innecessàries perquè el veritable luxe d’elles és la vegetació que l’envolta, els penya-segats i el mar.

Cala Senià (Palamós)

Dissortadament aquell urbanisme de segones residències disseminades va ser substituït per urbanitzacions en la que l’elitista S’Agaró és una excepció i no la norma. Ara la costa està farcida d’urbanitzacions de qualitats diverses però totes són una intromissió agressiva i innecessària en el nostre paisatge. Un dels últims a fer-se casa d’estiueig en una urbanització de luxe, a Sant Feliu de Guíxols, i exhibir-se’n en ella i en la seva piscina infinita -aquelles que òpticament semblen diluir-se en el mar- és en Josep Maria Mainat. Ai , quantes hores de diversió va fer passar La Trinca a la meva generació! Ai, quantes hores d’entreteniment ens està donat ara amb la seva vida privada, dissortadament per ell!

Gronxador improvitzat al camí de ronda (Tossa de Mar)

Fa un parell d’anys, potser tres, la seva casa de Sant Feliu de Guíxols encara estava en obres. També estaven fent una llarga i costeruda escala des d'aquesta residència fins a la cala dels Músics -quina casualitat!- que jo freqüentava cercant un poc recomanable camí de ronda entre la urbanització, la cala dels Músics i cala Urgell. Desconec si l’escala té permisos o no però a mi em facilitava molt les pujades i les baixades. Bé, fins el dia que em vaig trobar l’accés tancat moment a partir del qual vaig deixar tranquils als músics de la cala i al músic de la casa.

Casa de Dalí i l'illa de Portlligat (Cadaqués)

Altres, en canvi, decideixen viure més discretament gaudint de la Costa Brava. A Tossa, entre cala Llevadó i la punta des Cards, en un indret paisatgísticament inigualable, en mig del bosc i sense rastre d’edificacions al seu voltant, s’aixeca una modestíssima casa de fusta on només de tant en tant es veu senyals de vida i que està protegida dels lladres per un cartell que diu “Propietat privada” i per la seva pròpia senzillesa. D’altres han optat per instal·lar-se com a nous ermitans. Josep Pla, a Cinc històries del mar, ens descriu l’Hermós, un home que abandonà un Palafrugell fabril per establir-se “a les remotes llunyanies d’Aigua-xellida”, prop de Tamariu. Més modernament hem tingut notícies d’altres nàufrags de la vida vivint a l’illa de Portlligat, a Cadaqués, o a la platja de la Vallpresona, a Santa Cristina d’Aro.

Roda de moli fent funcions de taula (Tossa de Mar)

La Costa Brava porta més d’un segle acollint a tota mena de visitants: tant a escriptors i artistes il·lustres com a simples aficionats a la pintura o a la fotografia i ara també a bloggers, instagramers i influencers; a grans industrials i financers barcelonins com a ocupes d’illes solitàries o cales recòndites; a nous rics que es fan construir enormes residències, com a modestes famílies que amb molt d’esforç aconsegueixen pagar el seu apartament de la costa i a excursionistes de platja amb nevera, altaveus i pilota de futbol. Benvinguts tots però siguem conscients que les nostres accions tenen conseqüències, que residents i visitants hem de conviure en harmonia i que el bé més valuós que tenim és comú i gratuït i és diu paisatge.

Publicat a Diari de Girona el 18 d'octubre de 2020

18 de juliol 2014

Jardins de la Costa Brava (II). Santa Clotilde, un jardí senyor

Els jardins de Santa Clotilde, a Lloret de Mar, sempre han estat uns jardins 'senyors' en el més estricte sentit de la paraula. És a dir, que van néixer per a gaudi de la família de Raül Roviralta, marquès de Roviralta de Santa Clotilde gràcies al títol que li va concedir el papa Pius XII l'any 1952.

La jardineria sempre ha estat un luxe de rics, tot i que en època contemporània s'ha anat democratitzant com també ho ha fet l'art o l'esport. He viscut diverses vegades la reacció d'alguna gent senzilla davant un nou jardí o rotonda enjardinada en zones on no hi havia: les flors i fins i tot les plantes desapareixien en un acte reflex de qui pensa que és millor emportar-se-les ja perquè el que és bo no pot durar gaire temps en un barri humil.

Això no passava als jardins de Santa Clotilde, que eren la nineta dels ulls de Raül Roviralta el qual, estigués al lloc del món on estigués, es feia reportar setmanalment l'estat dels treballs de manteniment i millora del seu jardí i responia immediatament donant les ordres pertinents. Perquè cal dir que aquesta petita meravella de l'equilibri, de l'harmonia i de la perspectiva és una creació deguda a la seva iniciativa, al seu bon gust i al fet que era un home de món en una època en la qual per a ser-ho s'havia de ser molt i molt ric. Bé, per a ser més exactes, és l'obra de dues grans personalitats: la de Raül Roviralta i la de l'arquitecte Nicolau Rubió i Tudurí.

Si el primer va encarregar un jardí 'a la italiana', el segon se les va enginyar per a dissenyar un jardí obert, no tancat com és tradició en aquells, sense ni un sol mur de contenció, que s'adaptava a l'orografia i al paisatge, és a dir, 'a l'anglesa'. De la síntesi de tots dos, ha sortit aquest jardí únic, paradigmàtic del moviment artístic noucentista que d'una manera o altra s'ha anat repetint als jardins d'estil mediterrani de la Costa Brava, entre altres motius perquè han estat obra del mateix Rubió i Tudurí o de paisatgistes de la seva escola.

Dels tres grans jardins de la Costa Brava sud -el Jardí Botànic Marimurtra i el Jardí Tropical Pinya de Rosa són els altres dos- és l'únic que no té pretensions botàniques i molt menys academicistes. En aquest jardí no es tracta d'atresorar una gran col·lecció de plantes ni la de mostrar totes les possibles varietats d'una família botànica. La seva única pretensió és el pur plaer estètic: el plaer de les plantes ordenades com si fossin parets amb un tractament que sovint és més arquitectònic que de jardineria; el plaer del contrast entre grans espais oberts de simples catifes de gespa i magnífics arbres autòctons com el xiprer, el pi pinyer o el pi blanc que aquí tenen ports solemnes gràcies al fet que algunes persones, allà pels anys 10 i 20 del segle passat, van fer confiança a uns arbres que considerem senzills i comuns perquè abunden en els nostres contorns però que vistos amb ulls forasters, amb esguard nòrdic, són extraordinaris i elegantíssims. ¿Com si no qualificar alguns d'aquests pins pinyers solitaris que creixen entre nosaltres com, per exemple, el pi pinyer de la propera ermita de Santa Cristina? El plaer del contrast de colors sense abusar del cromatisme de les flors que als Jardins de Santa Clotilde són volgudament escadusseres sinó utilitzant una paleta de colors escassos i aplicats en taques de grans dimensions: les diverses tonalitats de verds del jardí, de les seves plantes ornamentals i dels variats arbres des del verd glauc del cedre de l'Atles al verd fosc de les alzines passant pel verd fresc i jovial dels pins blancs. I sobre aquest verd vegetal, la infinita varietat de blaus del mar i del cel que, com un calidoscopi, van canviant dia a dia i hora a hora.

Santa Clotilde es va concebre per potenciar això, la visió de la natura, de la vegetació, de les platges, del mar i del cel però des del domini de l'ésser humà, des de la preeminència de qui és capaç de dominar el món, de subjugar-lo, de domesticar-lo per aprofitar-se d'ell tot i respectant-lo a la seva manera. Les combinacions que fan les elegants escales i el joc de perspectives són sempre des de la superioritat de la casa, de la 'domus' i del seu amo. És el triomf de l'home sobre la natura, de l'individu amb iniciativa que confia en el seu instint, els seus coneixements i la seva constància. És a dir, és el triomf d'aquella nova burgesia catalana de principis del segle XX rica, culta i cosmopolita. I se n'ha de tenir molta generositat, constància i visió de futur per a regalar-nos ingents esforços plantant arbres que només generacions futures podran gaudir plenament.

El tercer color que acompanya la trilogia cromàtica amb els verds i blaus és el marró dels camins, el dels totxos utilitzats en elegants espines de peix, el de la sorra de les platges i el dels penya-segats sobre una de les més belles cales de tota la Costa Brava, la de sa Boadella.

I encara hem de parlar d'un últim color, que no abunda però que destaca sobre els altres. Les estàtues de marbre neoclàssiques -o que les imiten- que decoren els camins o que les podem trobar amagades en elegants racons entre fonts i estanys, aporten el seu immaculat blanc al conjunt. I acompanyant aquestes escultures, sobresortint entre elles pel noble material utilitzat, el bronze, i per la temàtica, trobem les sirenes 'boticellianes' de l'escultora Maria Llimona, l'obra de la qual està al centre visual i estètic del jardí.

Com sovint passa amb les dèries cares dels nostres ancestres, els descendents no tenen perquè compartir-les ni costejar-les. Ara el 'jardí dels senyors' ja no ho és. Ara és un jardí públic, de l'Ajuntament de Lloret de Mar, que l'ha rehabilitat i democratitzat, que el manté i que el publicita com el que és: un patrimoni cultural de primera magnitud que està a l'abast de qualsevol persona que el vulgui visitar i que simbolitza el que vol ser el nou Lloret i que mai ha deixat de ser, encara que sovint ni s'expliqués ni es reconegués: un referent de patrimoni històric, cultural i natural enmig del brogit turístic de la Costa Brava més popular.

Publicat al Dominical, del Diari de Girona, el 13 de juliol de 2014