És com Andalucia, vaig escoltar mentre conduia la furgoneta Fiat Ducato i gaudia del paisatge d’olivers i camps verds en el que despuntaven els primers brots de les properes collites. Ha estat una tardor plujosa a Sicília que ha provocat ensorraments de cases i ha trencat carreteres però l’abundància d’aigua ha fet el miracle de convertir aquesta seca illa mediterrània en un gran camp on l’herba creix ufanosa, com a Andalusia i Extremadura en primavera quan els camps han estat regats per les pluges.
Sicília és el Mediterrani fet essència pel seu paisatge, per la seva història i per la seva gent. En el poc contacte que hem pogut tenir en aquests dies amb els sicilians m’han semblat amables i fins i tot generosos. Ser espanyols genera simpatia, venir de Barcelona admiració i tenir idiomes que permeten comunicar-se sense renunciar ningú a la seva llengua crea bona predisposició.
La cultura siciliana és molt rica. Per ella han passat fenicis, grecs, cartaginesos, romans, bizantins, àrabs, normands, catalans, espanyols i italians i tots han deixat la seva petjada en forma de monuments, alguns d’ells realment espectaculars com els magnífics temples grecs de Selinunte o Agrigento.
Igual que Andalusia!, vaig sentir de nou. I com Catalunya i com tota la Mediterrània que ha estat una acumulació d’invasions, de cultures, de races, de llengües que finalment han creat pobles diversos però amb un clima comú i una similar forma de veure i viure el món.
