Qüestió de sort

Estava caminant pel parc natural del Cap de Creus quan a punta Falconera, a Roses, Zeus em llançà als peus un solitari llamp com a preludi de la pluja que estava per venir. No pateixin per mi, com poden comprovar només va ser un avís del cap del panteó de l’Olimp. Els déus envien missatges però el veritable problema és com interpretar-los així que, una cosa porta a l’altra, em vaig enrecordar de les reflexions d’Aristòtil sobre la felicitat que, segons ell, hauria de ser la màxima aspiració de l’ésser humà. La qüestió irresoluble és que per aconseguir-la, a més a més de seguir tota una sèrie de consells, el filòsof afirma que s’ha de tenir sort a la vida. Potser aquest era el missatge de Zeus per a mi: no temptis als déus perquè en qualsevol moment pots trepitjar la línia equivocada.

Punta Falconera

Els senders litorals com el que va de Roses a Cadaqués cada vegada estan més sovintejats. Hi ha trams molt ben habilitats com els camins d’aquest parc natural però la hiperfreqüentació dona una falsa sensació de seguretat. Entre cala Montjoi i cap de Norfeu hi ha estretes dreceres sobre espadats d’una alçada respecte al mar suficient com per transformar una caiguda fortuïta en fatal. Cada any hi ha accidents, fins i tot mortals, a la Costa Brava. Recordo dos de força absurds que han tingut lloc a Blanes, la meva ciutat. El primer ja fa uns anys que va passar. Un home va caure del mirador de sa Palomera, inici oficial de la Costa Brava, quan va traspassar unes baranes per fer una foto de família. I aquest últim estiu al camí de ronda un home de vint-i-vuit anys (em nego a definir de jove a un senyor fet i dret) va saltar una ferma porta tancada de més de dos metres d’alçada i es va estimbar per una zona de penya-segats de pedra solta. Els déus et poden llançar llamps als peus o fer-te la traveta però si ets prudent les probabilitats de fer-te mal disminueixen.

Cala Montjoi

La pluja m’obligà a refugiar-me d’un ruixim suportable, de núvol prim de primavera, impropi dels xàfecs que hom espera a la tardor. Finalment el carro solar d’Apol·lo, netejà el cel de núvols i escalfà coses, vegetals, animals i humans. Des de la cala de Canyelles Petites em vaig anar creuant amb una senderista que feia la mateixa ruta que jo. Agafàvem diferents corriols però sempre acabàvem coincidint. Les primeres salutacions foren educades i fredes però conforme les trobades sovintejaren i la gent disminuïa cada vegada foren més amicals. Es tractava d’una ciutadana belga jubilada, experta senderista, amb una motxilla plena però de mida continguda, que feia sovintejades parades per descansar, menjar quelcom i hidratar-se. Segur que a ella la sort (i el seu saber estar) l’acompanyarà durant molt de temps.

Cap Norfeu

A la collada de sa Cruïlla, ja al terme municipal de Cadaqués, ens van avançar com un llamp dues parelles de francesos que rondaven la quarantena. En un hotel rosinc els havien dit, probablement algú que no ho ha fet mai, que el camí fins a Cadaqués era fàcil i que es feia en unes tres hores així que gastaven molt bon humor però només portaven una mica d’aigua i gens de menjar. A partir de sa Cruïlla ja gairebé tot és baixada. Després d’uns kilòmetres allunyats del mar i sense vestigis de vida humana la davallada va ser superba amb un paisatge de cases blanques que s’esfilagarsava per tota la badia de Cadaqués fins els Caials i, al fons de tot, destacava el cap de Creus coronat pel far. La llegenda afirma que Heracles, és a dir, el que els romans coneixien com a Hèrcules, va ser el creador de la serralada dels Pirineus quan va construir un gegantí túmul per enterrar la seva estimada princesa Pyrene i que el cap de Creus només són els rocs sobrers d’aquesta gegantina obra. Els grecs i més endavant els romans veneraven aquí o a la vora un temple en honor a Afrodita que no s’ha trobat mai. Potser és cert o potser no però jo més aviat soc escèptic perquè m’he passejat força entre Portbou i el golf de Roses i Afrodita mai m’ha castigat amb la seva bellesa, sensualitat i amor tot i que també hi cap la possibilitat que l’aristotèlica sort no m’hagi beneficiat...encara.

Badia de Cadaqués

[Moltes gràcies per haver arribat fins aquí. Si aquesta entrada ha estat del seu interès, l'autor agrairia la col·laboració en la seva difusió compartint-la en xarxes socials o donat-la a conèixer entre els amics]

Els càdecs són tristos

 Els càdecs són tristos, definitivament. Són uns arbustos que creixen abundants al cap de Creus, amb branques de color verd pàl·lid que cauen lànguidament per les puntes i gairebé mai arriben a tenir un volum suficient com per poder-los definir com a arbres. A canvi d’aquesta aparent fragilitat estan perfectament adaptats als sòls pobres, a la sequera i al fort vent que periòdicament bufa sense pietat a l’Alt Empordà. A la font de cala Jugadora -què algú la restauri, si us plau!-, a prop del far, una cara petrificada amb la gola oberta, ensenyant unes poques dents, amb les cavitats dels ulls buides i el cap tot descabellat em confirmà que aquella és una terra dura, feréstega i, fins i tot, indòmita.

Càdecs al cap de Creus (Cadaqués)

Hi ha qui afirma que els bosquets de càdecs del cap de Creus són l’origen del nom de Cadaqués però també és cert que altres filòlegs fan derivar, tant el nom del poble com el del cap, de la paraula quers, és a dir, pedres. I, de fet, de pedres no en falten en aquesta terra, tantes que sovint el camí entre Portlligat i el cap de Creus està limitat amb sòlids murets de pedra seca, tantes com per haver terrassat amb elles bona part del territori per plantar vinyes, que la fil·loxera arrasà el 1880, o oliveres, que les gelades de 1956 feren malbé. Així, doncs, avui en dia el paisatge està dominat per plantes arbustives com els esmentats càdecs, uns pocs exemplars d’oliveres i alguns bosquets de pi blancs però el conjunt tendeix a presentar-se desolat, la qual cosa no sempre ha estat així perquè el paratge havia estat ple d’ufanosos boscos de suredes i d’alzinars fins que la cobdícia humana, en aquest cas la dels monjos de Sant Pere de Rodes, deixà les muntanyes pelades.

Far de cap de Creus (Cadaqués)

L’entorn del far del cap de Creus estava envaït per senderistes, un divendres al matí de mitjans de setembre. Suposo que això és degut a la prohibició de pas als cotxes durant la major part del dia. Beneïda restricció que retorna una mica de dignitat a la zona! A canvi hi ha un eficient servei d’autobusos entre Cadaqués, Portlligat i el cap de Creus. Aquell matí hi havia parelles i petits grups d’amics, predominantment jubilats com correspon a un dia laborable, que feien curtes passejades per cala Culip, el pla de Tudela, la cova de l’Infern o la citada cala Jugadora. Jo vaig preferir continuar per rutes literalment fantàstiques, per no dir horripilants, i seguint la gran ruta 11, que comença al far i acaba a Irun travessant tots els Pirineus, aviat vaig observar el Camell, un conjunt de roques on molta gent veu un d’aquests animals ajupit i descansant. Després de l’ensurt del rostre fantasmagòric de la font, el repòs del camèlid em tranquil·litzà i m’animà a continuar la meva ruta. Aviat, però, la geologia i la meva imaginació em deparà nous sobresalts quan descobrí dos gegants. Sort que estaven adormits. Es tractava d’una parella, ella descansant de costat amb el braç com a coixí i ell dormint panxa enlaire. Com és lògic, vaig fer tot el possible per no despertar-los: amb la gent important o imponent és millor guardar una prudent distància.

El Camell (Cadaqués)

Arribats al mas Rabassers, el domini dels ciclops s’esvaí. El paisatge es suavitzà, els camins s’eixamplaren i els arbres poc a poc es feren més nombrosos sense poder parlar encara de boscos. No obstant es continuen trobant esquelets pels camins però els més nombrosos són els de les masies abandonades. El que un dia fou una terra rica i amb nombrosa població arreplegada en cases de camp, avui llueix una atractiva soledat. A prop del mas de la Birba, els esquelets allà presents no tenen res de metafòrics. Algú amb aspiracions artístiques ha decorat un pal senyalitzador amb la calavera d’un bòvid, altres restes òssies, dues bicicletes rovellades i tota una sèrie d’informacions més aviat inútils. Gràcies a aquestes indicacions vaig poder assabentar-me que la distància des d’aquest punt a Roma és de 1257 kilòmetres, fins a Santiago de Compostela és de 1240, fins a París és de 974 i fins a Alaska és de 7260. Comparat amb aquestes magnituds, saber que el Port de la Selva estava a només vuit kilòmetres em reconfortà però disminuí el mèrit de la caminada que estava fent entre Cadaqués i el Port de la Selva passant pel cap de Creus.

Indicador a prop del mas de la Riba (Port de la Selva)

El camí segueix per una zona de cabanes de pedra seca, aparentment en bon estat, arriba al mas Vell, de nou la carcanada d’una antiga casa de pagès, i continua fins a trobar l’ermita de Sant Baldiri, el patró de la qual deu haver fet el miracle de ressuscitar els immobles de la degradació i ruïna definitiva i ara és un digne conjunt d’edificis antics i una torre consolidada però oberta com una carcassa de pollastre. Poc després de Sant Baldiri hom accedeix a una pista i ja només queda rodolar fins a cala Tamariua i, una mica més enllà, fins a la zona portuària. El contrast entre la solitud i l’aspresa del camí amb la serenor, la vivacitat i l’harmonia de la badia del Port de la Selva no podia haver estat més gran i dins meu esclatà una alegria continguda per haver vençut fantasmes, gegants, ànimes en pena i uns quants kilòmetres.

Barques de pesca a la platja Gran (Port de la Selva)

Argemir González, 25 de setembre de 2022

[Moltes gràcies per haver arribat fins aquí. Si aquesta entrada ha estat del seu interès, l'autor agrairia la col·laboració en la seva difusió compartint-la en xarxes socials o donat-la a conèixer entre els amics]

Bonyigues esferificades i altres bruixeries

Elvira Roca Barea diu que la Inquisició espanyola no creia en bruixes, que mentre a tot Europa, en especial als països protestants, es va desencadenar una paranoica persecució de bruixes amb conseqüències letals per a unes 50000 dones, a Espanya només es van ajusticiar 27 i per delictes de sang associats que estan perfectament documentats perquè els procediments judicials d’aquesta santa institució eren molts reglats i es basaven en la desconfiança de la Inquisició envers aquesta mena d’acusadors i no sobre les acusades. Jo no sé fins a quin punt creure’m la tradicional Llegenda Negra o la revisionista Llegenda Rosa, el que sí sé és que no hi crec en les bruixes...però haver-les, les hi ha.

Salt d'aigua a la Riera de Gualba (Gualba)

Les nostres comarques han estat plenes de bruixes i de bruixots. A Blanes, Malgrat, Palafolls i Tordera sabem que quan una tempesta ve del Cau de les Bruixes, a la serra de Miralles, a Sant Genís de Palafolls, és que hi ha trobada de bruixes i que farà molt de mal. Tan mala fama tenien aquestes dones a la contrada que hi ha documentat del segle XVIII el cas de Magdalena Parès, veïna de Santa Susanna, apallissada i abandonada en un olivar per quatre homes que volien saber on amagava els ungüents. Més al nord, a Arbúcies, hi ha al salt de la Dona d’Aigua que si bé és cert que no és una bruixa en sentit estricte encara és més perversa. I a l’altra banda del Montseny, a Gualba, també n’hi ha al gorg Negre. Es diu així per estar en una zona molt enclotada i fosca i, en realitat, són un seguit de gorgs i salts d’aigua que travessen un estret congost i que conformen un espai bell i fantàstic. Justament per ser fantàstic el cristianisme ha aixecat un parell de creus sobre aquest espai per tal de lliurar-lo de les dones d’aigua o goges, com prefereixin. Aquests éssers malèfics s’alimenten de les ànimes dels caminants als quals sedueixen amb males arts, és a dir, presentant-se amb un cos nu bellíssim, banyant-se en les transparents aigües de les gorges i cantant dolces melodies als desprevinguts. De normal els hi funciona, com no, però amb mi no van poder. En una època determinada estava obsessionat per trobar el camí que porta fins el primer dels gorgs de la riera de Gualba qüestió que em va costar diversos intents. Suposo que això les va posar sobre avís. El cas és que quan per fi vaig trobar el camí correcte, un dia de primavera i a una hora ja tardana, em vaig trobar al camí una jove i atractiva dona per finalment, de tornada, trobar-me-la descansant ajaguda sobre una gran  pedra d’un dels gorgs. És cert que no anava despullada ni cantava amb veu afinada ni em mirava amb ulls seductors i, a més, anava acompanyada per un pastor alemany amb cara de males puces però de totes maneres jo, documentat com anava, no em vaig deixar enganyar i vaig sortir disparat cames ajudeu-me. Aquell dia vaig salvar la vida i, més important encara, també la meva ànima.

Cap de Norfeu (Roses)

Un altre lloc on són seduïts els homes, en especial els joves, que són més atrevits o van més necessitats d’amor, digueu-li com vulgueu, amb finalitats malèvoles com les abans descrites, és el cap Norfeu, a Roses. Arran de mar, es poden veure dues roques dretes com figures humanes: són els fadrins encantats. Una nit de Nadal anava un grup de veïns de Palau-saverdera, Roses i Castelló a escoltar la missa del Gall al monestir de Sant Pere de Rodes. A mig camí van sentir la tendre veu d’unes sirenes transfigurades en seductores dones de cos perfecte. Els més sensats d’entre ells, cal aclarir que jugaven amb avantatge doncs eren els de més edat, cridaren a la calma i a seguir el seu camí sense escoltar-les però dos joves fadrins no van superar la prova i van caure amb gust al parany amb el resultat ja referit.  

Cala Montjoi (Roses)

Ben a la vora, a la cala Montjoi, també hi havia un famós bruixot. Abans de narrar la seva història permeteu-me que expliqui que al cap de Creus hi ha, o bé hi havia fins fa poc, transhumància de vaques. És a dir, a l’estiu pasturen als prats del Ripollès o de la Cerdanya i a l’hivern al cap de Creus. Quan són a la costa, les vaques pasten en llibertat per les muntanyes, passegen pels camins o descansen a la platja. De fet a cala Montjoi , als mesos més freds, abunden les bonyigues de vaca sobre la sorra produint un espectacle curiós. Doncs bé, afirmen que fa anys un bruixot establert en un mas de la zona, a Can Bulli, era capaç d’esferificar les bonyigues i convertir-les en aromes de pasta al pesto sense que s’assemblés a cap dels seus ingredients originals. Va tenir tan d’èxit que la gent feia cua per a què els servís aquesta o altres menges i al final els hi cobrava el que no està escrit. Aquest bruixot es va fer famós a tot el món i sembla ser que es deia Ferran. Jo un dia vaig anar a comprovar si la màgia la feia el bruixot o bé si, com a la muntanya de Montserrat, era màgic el lloc. Així que em vaig plantar a l’aparcament de Can Bulli i vaig intentar desestructurar un entrepà de truita francesa o, com a mínim, liquidificar-lo però al final només vaig aconseguir menjar-me el pa a seques perquè la truita em va caure a terra. Com a mínim puc dir que soc dels privilegiats que ha menjat a Can Bulli sense necessitar de mentir.  

Publicat a Diari de Girona el 13 de desmbre de 2020