Dues tasses de sopa

Els francesos són especialistes a proclamar grans idees, en escampar als quatre vents els grans principis universals però desprès són els primers a no complir-les", em va etzibar a Eus (Conflent) un català del nord queixant-se que ell cada dia havia de treballar més i més hores dins la funció pública per un mateix sou com a conseqüència de la reducció de la plantilla de funcionaris.

Potser sí que és veritat però a François Hollande li haurem de donar un marge de confiança perquè ens decebi. De moment no podem més que aplaudir el simbolisme i les paraules del seu primer discurs públic després d'haver estat anomenat president de la República francesa. Acabat de prendre possessió del càrrec, ha anat a retre homenatge a Jules Ferry, com a ministre que va fer aprovar el 1891 i 1892 les lleis d'educació que la van convertir en pública, universal, gratuïta i laica (ep! però també lingüísticament uniformista). I les paraules que ha pronunciat m'han deixat gust de vi i mel: ha fet un homenatge als professors com a peces principals i imprescindibles de l'educació i ha col·locat aquesta i la ciència al centre de la seva acció política. En concret, ha anunciat un augment de la plantilla de professors, una especial dedicació pressupostària als barris més empobrits de les grans ciutats i a les zones rurals i un compromís amb els valors republicans de l'educació com a lloc d'igualtat, d'integració, d'emancipació i de laïcisme.

A casa nostra també es parla d'educació però és per anunciar que augmentaran els alumnes per classe, que no substituiran els professors malalts, que augmentarà la càrrega d'hores lectives dels professors, que es continuarà amb escoles de barracons sine die, que es duplicarà el preu de les matrícules universitàries, que es redueix a mínims el pressupost en ciència i que emigren més catalans que no pas arriben immigrants amb la diferència que els que se'n van ja no són treballadors sense qualificació com en els anys seixanta sinó universitaris i especialistes formats amb els diners de tots nosaltres però aprofitats per països amb altres polítiques econòmiques. Espanya i Catalunya estan molt per sota dels percentatges que es dediquen a ensenyament i ciència a l'OCDE, a l'Europa del 15 o l'Europa dels 27. Estem segurs que és aquesta la política que ens convé? Estem segurs que aquesta és l'única política possible?

La vida sol ser irònica. Mentre escrivia aquestes línies protestant pel maltractament a l'ensenyament català, el president Artur Mas explicava l'abast d'una nova retallada que farà apujar taxes, farà pagar per estudiar formació professional i que afectarà, una vegada més, el salari dels funcionaris rebaixant-los un altre 5%. No volia sopa? Doncs dues tasses!

Publicat a Diari de Girona el 23 de maig de 2012

El mussol filòsof

Últimament em persegueixen els mussols. Si encara estiguéssim en època romana hauria d'anar a un àugur perquè esbrinés què vol dir tanta coincidència. Un va volar per sobre del meu cap abans-d'ahir, al capvespre, quan creuava una urbanització propera a Blanes. Al dia següent, també al crepuscle vespertí, mentre descansava al mig de la llera seca del riu Tordera, l'ombra silenciosa, senyorívola, de formes arrodonides d'un gamarús es va passejar per davant dels meus ulls primer cap a la dreta i més tard cap a l'esquerra fins que es va posar entre les canyes i la foscor el van fer desaparèixer.

El mussol més estrany que em trobo últimament té costums diürnes. Almenys són a aquestes hores quan el veig. Es manté extraordinàriament immòbil i observa tot l'espai circumdant fixament. Intimida. Fa anys que ens observa des de la seva talaia, sempre la mateixa, des que algun professor de filosofia el va col·locar d'alt d'un prestatge, presidint el despatx on historiadors, geògrafs, psicòlegs i altres "espècies" -a més dels especialistes de la primera de les ciències- compartim espai, vivències i confidències.

El nostre mussol savi ha vist passar molts professors i tot i que és observador no crec que recordi el nom de tots. N'han passat tants que l'entenc: jo tampoc els recordo. També ha escoltat els dubtes dels professionals cada vegada que hi ha hagut canvis en el sistema educatiu i n'hi ha hagut un munt: primer va ser el BUP i el COU -massa difícil per als nous temps que venien; després l'ESO -de l'esperança a la decepció- i el batxillerat; ara és un nou calendari amb vacances d'hivern -i una setmana més d'estiu amb una xafogor gairebé insuportable- i, per fi, la solució definitiva, l'etapa final de la ciència pedagògica, el súmmum de la postmodernitat, l'enveja de les altres comunitats autònomes i de tot l'estranger que -segons el conseller Maragall- fan cua per estudiar-nos i copiar-nos. A Catalunya ja tenim implantat el llibre digital! Els alumnes només han de prémer un botonet i tenen al seu abast un univers de coneixement amb poc més d'un quilo de pes!

El mussol filòsof ha perdut un ull aquest estiu però continua observant el seu entorn amb perspicàcia. Llàstima que el seu perllongat silenci ens deixi sense els seus coneixements. Si parlés crec que ens diria que és escèptic amb aquesta última innovació tecnològica, que s'està confonent el mitjà amb la finalitat, que podem formar xicots i xicotes molt hàbils informàticament però molt ignorants en coneixements i en procediments intel·lectuals i que amb tants d'exercicis interactius els alumnes poden arribar a pensar que el coneixement és un joc que no requereix esforç ni sacrifici. Però això potser ho diria si parlés perquè ell, murri com és, es manté en silenci.

Article publicat a Diari de Girona el 15/09/2010

Nens de sucre

Quan els nens del meu barri jugàvem tots junts a fet i amagar,
els més petits no paraven mai: eren de sucre.

És l'hora de pati. Estic a la sala de professors a punt de fer-me un tallat a la màquina de cafè quan apareix una tutora acompanyada d'una mare que vol parlar amb mi. Està preocupada perquè els seu nen no menja. Exactament va ser el dia anterior que no va dinar gens o gairebé gens. El motiu és que tenia un disgust molt gran amb mi perquè a classe el vaig cridar l'atenció demanant-li que callés i atengués les meves explicacions. La seva resposta va ser que no tenia un bon dia -dit malcaradament- i així va quedar la cosa. Bé, així ben bé no, que quan va tornar a casa no va dinar gens -o gairebé gens, que no vaig acabar d'esbrinar-ho. A l'endemà li vaig preguntar, al nen, si tindria un bon dia a la qual cosa em va contestar, sec, que no! i que a l'endemà tampoc! I així ho vam deixar fins que aquell mateix dia va venir la seva mare preocupada perquè el seu nen no li menja. Explicats els fets fil per randa la mare va semblar mig conforme i jo més alleujat: el nen ahir no va dinar del disgust però va berenar, i molt! El tema del sopar no va sortir a la conversa i sobre aquest punt no puc informar: mea culpa. El nen que un dia no va dinar té 17 anys i fa 2on de batxillerat.

A la cua del metge, un avi m’explicava aquesta setmana que va començar a treballar als 9 anys menant a pasturar 150 ovelles. Alguns dels meus amics venien gelats amb 12 o 13 anys i gairebé tots els de la meva generació fèiem la temporada d’estiu des dels 14 o 15. Ara no es pot treballar abans del 16 anys. És el progrés! -diuen els nostres legisladors- i jo estic d’acord amb la finalitat però no amb els mitjans que s’estan utilitzant. Entre tots estem criant una generació de nens que ho són més enllà del raonable, que tenen poques responsabilitats i massa privilegis i que són incapaços de tolerar la frustració. La conseqüència és que estem infantilitzant l'adolescència.

No trobo normal que una mare em discuteixi el suspens de la seva filla de 17 anys després d'explicar-li els criteris de correcció i llegir conjuntament l'examen. No és normal que els alumnes majors de 16 anys que no treballen a classe, que van a divertir-se i molestar als companys que volen estudiar, que han superat l'edat d'escolarització obligatòria i que són insolents amb els professors, els centres tinguin veritables dificultats per evitar haver-los de suportar. No és normal que un llibre sobre l'adolescència defineixi la post-adolescència com aquells joves de 29 a 35 anys. No és normal que els mitjans de comunicació anomenin nens als joves i joves als adults de 30 o més anys.

Si no volem una societat de no-responsables -d'irresponsables, per tant- han de canviar moltes coses en l'educació dels nens i joves a la família, a l'escola, a l’institut i a la societat. Ens hi va el futur.

Article publicat a Diari de Girona el 16 de juny de 2011