Sant Comènius

“França ha perdut el seu renom militar durant la guerra de 1870. Per recuper d'Alemanya el que ens ha pres, és necessari que siguem bons ciutadans i bons soldats. Per això els vostres mestres us fan aprendre la història de França...A vosaltres, nens alumnes de les nostres escoles, és a qui correspon venjar els vostres pares vençuts a Sedan i Metz; és el vostre deure, el gran deure de la vostra vida, hi heu de pensar sempre” llegeixo d'Ernest Lavisse, citat per Joan Pagès, mentre corregeixo un comentari de text en el que vull que els meus alumnes reflexionin sobre l'objectivitat/subjectivitat de la història i sobre funcions positives i negatives, com acabem de llegir, d'aquesta ciència social. I mentre vaig corregint, valorant i, finalment, puntuant els treballs, en van venint imatges de la recent trobada de professors europeus al meu centre. Flamencs, anglesos, irlandesos, polonesos, sicilians i catalans ens citem regularment per explicar-nos experiències docents exitoses, per planificar activitats futures amb alumnes i amb professors, per intercanviar opinions i contrastar maneres de ser i d'actuar amb el patrocini -és a dir, amb els diners- de la Unió Europea. És lícit, ens podríem preguntar, gastar diners portant professors i alumnes amunt i avall d'Europa amb la que està caient? No hauríem d'estalviar aquests diners per fer coses aparentment més útils? La meva resposta és en forma de pregunta: creiem o no que l'educació dels nostres joves pot canviar les nostres societats? Si la resposta és afirmativa, benvinguts siguin aquests fons perquè el coneixement mutu ens farà més tolerants, més comprensius i més europeus. I per mostra un botó: els professors d'un institut amb el que fem intercanvis escolars ens explicaven que el primer any van tenir problemes per a trobar famílies que volguessin participar perquè la imatge que tenien dels nostres joves era molt negativa. Ara, en canvi, hi ha llista d'espera perquè han vist que els nostres alumnes, si fa no fa, pensen i actuen com els seus.

“Treballar a l'escola en aquest doble sentit, el de la creació d'una ciutadania europea i d'una ciutadania mundial, democràtiques totes dues, és un dels reptes i una de les finalitats de l'escola del segle XXI”, afirma Joan Pagès. Què lluny que sembla aquest objectiu però per aconseguir-ho s'ha de voler avançar en aquesta direcció. Quan fa uns mesos acompanyava a un grup d'alumnes alemanys i catalans pels carrers de Barcelona i veia com es barrejaven entre ells explicant-se i indagant-se mútuament en anglès, en alemany i en castellà els veia avançar en el camí de la superació de tòpics, del coneixement mutu, de l'europeisme i de la pau. Quan en un sopar amb els companys de l'associació escolar escolto converses entre professors de diferents països en italià, en castellà, en francès i, com no, en anglès sóc conscient que estem fent un modest pas en la direcció de crear una Europa unida no només pel comerç sinó pels sentiments i aquests són, finalment, els que fan moure les societats en una o una altra direcció.

Podem encorar-nos en el nacionalisme permanentment agreujat que educa per venjar els vençuts, com llegíem al principi, o podem educar per crear una ciutadania europea i mundial sense perdre les identitats individuals i col·lectives vinculades a la cultura, família o territori. Aquesta és l'opció que poc a poc es va aconseguint amb programes com l'europeu Comenius, o com m'agrada anomenar-lo, Sant Comenius.

Article publicat al Diari de Girona el 5 de desembre de 2011

Nens de sucre

Quan els nens del meu barri jugàvem tots junts a fet i amagar,
els més petits no paraven mai: eren de sucre.

És l'hora de pati. Estic a la sala de professors a punt de fer-me un tallat a la màquina de cafè quan apareix una tutora acompanyada d'una mare que vol parlar amb mi. Està preocupada perquè els seu nen no menja. Exactament va ser el dia anterior que no va dinar gens o gairebé gens. El motiu és que tenia un disgust molt gran amb mi perquè a classe el vaig cridar l'atenció demanant-li que callés i atengués les meves explicacions. La seva resposta va ser que no tenia un bon dia -dit malcaradament- i així va quedar la cosa. Bé, així ben bé no, que quan va tornar a casa no va dinar gens -o gairebé gens, que no vaig acabar d'esbrinar-ho. A l'endemà li vaig preguntar, al nen, si tindria un bon dia a la qual cosa em va contestar, sec, que no! i que a l'endemà tampoc! I així ho vam deixar fins que aquell mateix dia va venir la seva mare preocupada perquè el seu nen no li menja. Explicats els fets fil per randa la mare va semblar mig conforme i jo més alleujat: el nen ahir no va dinar del disgust però va berenar, i molt! El tema del sopar no va sortir a la conversa i sobre aquest punt no puc informar: mea culpa. El nen que un dia no va dinar té 17 anys i fa 2on de batxillerat.

A la cua del metge, un avi m’explicava aquesta setmana que va començar a treballar als 9 anys menant a pasturar 150 ovelles. Alguns dels meus amics venien gelats amb 12 o 13 anys i gairebé tots els de la meva generació fèiem la temporada d’estiu des dels 14 o 15. Ara no es pot treballar abans del 16 anys. És el progrés! -diuen els nostres legisladors- i jo estic d’acord amb la finalitat però no amb els mitjans que s’estan utilitzant. Entre tots estem criant una generació de nens que ho són més enllà del raonable, que tenen poques responsabilitats i massa privilegis i que són incapaços de tolerar la frustració. La conseqüència és que estem infantilitzant l'adolescència.

No trobo normal que una mare em discuteixi el suspens de la seva filla de 17 anys després d'explicar-li els criteris de correcció i llegir conjuntament l'examen. No és normal que els alumnes majors de 16 anys que no treballen a classe, que van a divertir-se i molestar als companys que volen estudiar, que han superat l'edat d'escolarització obligatòria i que són insolents amb els professors, els centres tinguin veritables dificultats per evitar haver-los de suportar. No és normal que un llibre sobre l'adolescència defineixi la post-adolescència com aquells joves de 29 a 35 anys. No és normal que els mitjans de comunicació anomenin nens als joves i joves als adults de 30 o més anys.

Si no volem una societat de no-responsables -d'irresponsables, per tant- han de canviar moltes coses en l'educació dels nens i joves a la família, a l'escola, a l’institut i a la societat. Ens hi va el futur.

Article publicat a Diari de Girona el 16 de juny de 2011