Tòpics

Saben aquell que diu que Déu va fer un món perfecte? Doncs diuen que Déu va fer el món perfecte i quan va crear els humans va fer als anglesos perquè s'encarreguessin de l'acollida de la gent, va posar als francesos a càrrec dels fogons, als alemanys els va designar perquè ho organitzessin tot i als espanyols i als italians com a encarregats de les festes. Era un món idíl·lic però, és clar, el Diable tenia enveja de tanta perfecció així que gràcies als seus paranys va aconseguir que els francesos s'encarreguessin de l'acollida, els anglesos de la cuina, els espanyols i italians de la organització i els alemanys de la festa. Aquest acudit me l'ha explicat aquests dies de festa un amic francès i com es pot endevinar parlàvem de les característiques dels pobles.

Sobre els tòpics nacionals sovint no sé que pensar. És cert que en general hi ha un pòsit de veritat però aquesta emmascara la realitat que és més complexa i sovint la contradiu. Si hem de fer cas al tòpics, per exemple, els que ens designa un programa de televisió suec anomenat “La mirada sueca” i que es pot trobar al YouTube, els espanyols ens anem a dormir a partir de les dues de la matinada quan acaba un programa de televisió de molt d'èxit que sempre comença impuntual, ens aixequem a partir d'un quart de nou (“l'hora d'aixecar-se d'un espanyol”), comencem a treballar a quarts d'onze, fem un dinar de dues hores amb menjars super-calòrics com el “cocido madrileño” després de la qual cosa només podem fer una cosa: dormir la siesta. Quan aconseguim aixecar-nos i anar de nou a la feina aprofitem per llegim el diari, dedicar dues hores diàries al Facebook i lligar. Amb tanta activitat extra-laboral resulta que ens hem de quedar tard a la feina, fins les vuit o les nou del vespre per justificar que treballem molt i optar per un possible ascens. Després de la feina quedem per prendre unes copes, sopar i veure la tele fins a ben tard. I així un dia darrera l'altre. El problema d'aquests tòpics és la conseqüència que se'n deriva: la crisi econòmica és més forta aquí perquè ens ho mereixem i per tant no cal que el nord d'Europa protestant faci res pel sud mediterrani catòlic perquè no servirà de res ajudar a aquesta colla de ganduls. D'una o una altra manera és el que sento que ens està dient Angela Merkel i el seu escolanet Nicolas Sarkozy. Acceptant els errors que com a país hem comés, que són molts, convindria no oblidar que la política monetària de la Unió Europea l'hem cedit, a la pràctica, als alemanys. Quan a ells els va convenir diner barat per afavorir les seves exportacions això va alimentar la nostra famosa bombolla immobiliària que els diferents governs i el Banc d'Espanya no només no van frenar sinó que van estimular. Ara que a nosaltres ens convé diner barat per estimular el crèdit i el consum, Alemanya imposa uns tipus alts per forçar les reformes neoliberals als països del sud amb una reducció brutal dels seus nivells de benestar.

Estic d'acord que hem d'aprofitar la crisi per fer reformes però no ens confonguem, la primera i més important és fer complir les lleis, les fiscals en primer lloc. No és tolerable que el 70% del frau s'acumuli en les grans corporacions empresarials i els grans patrimonis, tampoc ho és que l'economia submergida es situï entre el 23% i el 25% del PIB ni que algú que guanyi 100.000 euros d'interessos pagui un tipus màxim del 21% i un assalariat amb el mateix nivell de renda pagui fins al 48% ni que un bolquer tributi un IVA del 18% i un Ferrari també. Tots aquests exemples els he manllevats de Miguel Ángel Mayo, coordinador del sindicat de Tècnics d'Hisenda, el qual calcula que cada any la hisenda pública espanyola deixa d'ingressar 90.000 milions d'euros dels quals 16.000 corresponen a Catalunya. Això sí que és un robatori i no els que denuncia “el govern dels millors”. Per què en lloc de tancar serveis sanitaris, reduir les plantilles de mestres, rebaixar els salaris dels funcionaris i deixar d'ingressar-los la paga extraordinària amb l'excusa que hem estirat més el braç que la màniga no comencem per perseguir als que no compleixen amb les seves obligacions tributàries? I després podem parlar del que sigui, per exemple, de la promoció de la feina ben feta, de l'augment de la productivitat o de l'europeïtzació dels nostres horaris laboral, escolar i comercial.

Publicat al Diari de Girona el 9 de gener de 2012

Nounats

Aquestes festes són la dels nounats, no en va el tema central del Nadal és el naixement de Jesús de Natzaret -o de Mitra, abans, o de qualsevol de les deïtats solars ancestrals. El cas és que celebrem la fi d'un cicle i el naixement d'un altre, per exemple, d'un any nou. Sigui com sigui els nounats són el centre de la festa i en el calendari de celebracions “tradicionals” del cicle de Nadal hi ha els tres clàssics de l'Any Nou: el Torneig del Quatre Trampolins, el concert d'Any Nou de la Filharmònica de Viena i la competició per ser el primer nadó de l'any. Enguany, una vegada més, la població immigrada ha guanyat per golejada a la població “autòctona” -tots som immigrants, personalment o familiarment parlant. A Girona el nounat és diu Alí i és fill de senegalesos, a Barcelona Diana i és filla d'equatorians, a Lleida Mekhamedamin és d'origen marroquí i només a Tarragona el primer fill de la província, en Pol, és fill de nacionals.

Els catalans fa anys que estem en vaga demogràfica i en això sí que som capdavanters mundials. Cada vegada els joves busquen parella estable més tard, els costa més anar a viure junts i trobar el moment adequat per tenir fills i, sovint, quan finalment decideixen tenir-ne cada vegada els és més difícil tenir-los amb mètodes naturals. La dolça venjança de la natura és que entre les parelles que han de sotmetre's a la fertilització artificial abunden les bessonades equilibrant així, en certa manera, la seva tardança. Els demògrafs i els economistes no paren d'avisar-nos que no és bona una taxa de fertilitat tan i tan baixa per al país, que si continuem així la població catalana disminuirà, que està en perill el pagament de les pensions del futur i un reguitzell més de desgràcies futures. Jo, que com a historiador em dedico al passat la qual cosa té la gran avantatge que el marge d'error és més petit, veig que fins ara Catalunya no només no ha disminuït la seva població sinó que l'ha incrementada com a conseqüència de successives onades migratòries. En un futur pròxim, i no crec equivocar-me, continuarà havent al món centenars de milers de persones joves disposades a migrar a Catalunya per cobrir les necessitats de mà d'obra. Així que la qüestió demogràfica a la que s'al·ludeix no és exactament que no hi hagi voluntaris a fer de pares a Catalunya sinó quins pares volem. És en aquest context que hem d'interpretar les antigues crides de Jordi Pujol per a que els catalans tinguéssim més fills. Ara, el conseller de les retallades sanitàries, en Boi Ruiz, ha reprès el vell discurs nacionalista i ha aprofitat l'Any Nou per recordar-nos que els catalans hauríem de tenir més “catalanets”. És una idea magnífica però llàstima que les seves polítiques no siguin gaire coherents amb els seus destitjos. Vol que els catalans tinguin més fills? Doncs crei més llars d'infants, augmenti els ajuts públics als nadons, millori la sanitat pública i no recomani que ens fem d'una (cara) mútua, garanteixi un ensenyament públic de qualitat i gratuït i unes matrícules universitàries barates, faci polítiques actives d'emancipació juvenil, abaixi el cost de l'habitatge habitual, no obligui a la gent a fer-se un pla de pensions per por a no cobrar prou amb la jubilació pública, aconsegueixi feina per a tothom i apugi els salaris per sobre de la inflació. Això o calli.

Publicat al Diari de Girona el 4 de desembre de 2012

Taxes

Els empresaris turístics estan enfadats. No és cap novetat ja que si per alguna cosa es caracteritzen és pel seu permanent estat d'insatisfacció: totes les temporades van malament excepte aquelles en les que no ha anat prou bé. Deu ser per això que el sector és un dels que més malament paga als seus treballadors i pitjors condicions laborals els ofereix. Escoltant als seus representants dóna la impressió que treballin exclusiv
ament pel bé del país i per donar feina a les famílies que en depenen però no conec a cap pare que recomani als seus fills que siguin treballadors en el món turístic. Doncs a sobre, ara, amb nocturnitat i traïdoria, CiU vol posar una taxa turística que “arruïnarà” el sector.

S'ha de ser molt cínic per a intentar convèncer a algú que una taxa turística d'un euro al dia per persona pot provocar una fugida massiva de turistes. Jo d'ells, en canvi, em preocuparia per saber el destí exacte de la taxa no sigui que acabi evaporant-se en el magma dels pressupostos de la Generalitat enlloc de retornar directament als municipis d'on ha sortit. El turista és cada vegada més exigent i la Costa Brava ni pot ni ha de competir amb preus baixos sinó en qualitat. En qualitat ambiental de les nostres aigües marines i de l'aigua de consum de boca; en qualitat urbanística que requereix una constant posada al dia dels nostres carrers que ara amb la crisi econòmica serà més difícil de fer; en qualitat de les instal·lacions turístiques i de l'oferta complementària; en la divulgació del nostre rerepaís tan potent però encara tan poc explotat; en imatge de marca per construir en la ment de cada turista un país de somni abans de posar un sol peu a la nostra terra; i en deconstrucció de les principals pífies edificatòries de les que cada poble “gaudeix” gràcies a parts iguals al mal gust, a la desídia i a la corrupció.

Encara ara, després de dècades d'experiències exitoses en la transformació urbanística dels carrers comercials dels nostres pobles i ciutats, sovint s'ha d'imposar el tancament a la circulació de vehicles motoritzats per afavorir el comerç perquè els principals beneficiaris s'hi oposen. Així que si Artur Mas o Andreu Mas-Colell demanessin la meva opinió els hi diria que no cedeixin a la pressió dels empresaris turístics, que facin oïdes sordes pel recordatori dels favors prestats i segueixin endavant amb la taxa turística pel bé del sector, dels municipis afectats i de Catalunya. És clar que es preferible governar d'acord amb els interessats però una part dels interessats, els empresaris, no poden segrestar l'opinió de les altres parts que som majoria: els ciutadans dels municipis turístics encapçalats pels seus ajuntaments.

Publicat a Diari de Girona el 28 de desembre de 2011

Caritat

La caritat està ben vista. Les bones persones la fan amb els seus veïns, amb els seus conciutadans, amb desconeguts del seu país o amb persones necessitades de qualsevol part del món, bé directament o a través d'entitats de tota mena que ara anomenem ONGs perquè és més modern que dir, per exemple, Societat Benefactora del Sagrat Cor del Crist del Gran Poder. Agafades una a una és difícil resistir-se a ajudar-les perquè pràcticament totes defensen causes justes. Un altra qüestió és analitzar la seva utilitat. Fins a quin punt bona part de les anomenades ONG no són ja una part del sistema útils com a últim i barat recurs per ajudar (i ajudar a contenir!) els sectors més desfavorits de la nostra societat? No haurem creat un sector sociolaboral que necessita justificar-se per continuar sobrevivint? I dono per suposada l'honradesa de tots els seus membres cosa que desgraciadament no sempre és certa. “La Marató”, per exemple, s'ha convertit en un acte més de la celebració popular del Nadal com ho és la Grossa o ho són els àpats d'empresa. I funciona. Cada any són més les persones que col·laboren amb ella i s'aconsegueixen recaptacions milionàries que després s'utilitzen magníficament en la investigació de malalties però també és milionària l'audiència que aconsegueix TV3 -a la que dediquem un pressupost de 300 milions d'euros, és a dir, 40 € per català- cosa que fa pujar la seva quota de pantalla a costa d'estimular la caritat ciutadana. Ara ja no cal sortir al carrer a postular amb una guardiola, només cal que fer una trucada. Únicament en això consisteix la modernitat en aquest tema.

Però la crida a la caritat amaga un valor superior com és la justícia. Hi ha entitats que treballen els dos components: la cerca de solucions a problemes concrets i la denúncia ideològica dels mecanismes socials que els provoquen. Aquestes mereixen tot el meu respecte però sense el component crític estem fem el joc als que provoquen les desigualtats. Partint de la dada objectiva que el PIB català per habitant d'enguany és de 26871 €, la qual cosa dona per tenir recursos suficients per a quasi qualsevol causa, per què parlem tant de caritat, d'ONGs i tan poc de justícia social o d'impostos a les rendes del capital? Com és possible, em pregunto sovint, que l'acumulació i l'exhibició de la riquesa en un país amb unes taxes de pobresa creixents no generi rebuig social sinó tot el contrari? Com és que hi ha persones que poden compatibilitzar l'especulació financera o el frau fiscal amb la generositat envers els més variats temes sense aparent contradicció? Com és que no genera rebuig social que famosos esportistes o artistes tributin en paradisos fiscals com ho és Andorra? Concretant, per millorar el finançament de les causes justes amb necessitats econòmiques proposo dues mesures: augmentar la plantilla i la eficàcia del cos d'inspectors d'Hisenda i aprovar penes de presó per als grans defraudadors fiscals. Ens apuntem a aquesta marató?

Publicat a Diari de Girona del 24 de desembre de 2011

Elogi dels antics museus

Com trobo a faltar els museus antics! Aquells museus grans, mal il·luminats i amb una clara tendència a acumular un dit de pols a les motllures dels quadres o sobre el cap i les espatlles de les escultures. ¿On són les sèries de retrats a l'oli amb una pàtina de foscor que només poden donar els segles i les espelmes de cera? ¿I què dir de les col·leccions d'ossos petrificats de dinosaures del Museu Paleontològic de Sabadell dels anys 80 amb totes les dents de la mateixa espècie una al costat de l'altre -semblants, sí, però cap d'igual- i més enllà tots els maxil·lars i així fins a l'infinit i que només entrar en les seves sales buides de públic et transportava a l'èxtasi intel·lectual que et feia recitar els versos de Teresa de Ávila “Vivo sin vivir en mi/y tan alta vida espero/que muero porque no muero”?
Avui en canvi hem caigut en la temptació de voler fer museus populars, museus que s'entenen, que expliquen el context de l'obra exposada. Quina vulgaritat! Aquests dies de festa he aprofitat per visitar alguns museus d'Aragó i tot ha estat llum, dibuixos, cartells, vídeos i efectes especials. En lloc de quedar admirat i estabornit per l'acumulació de peces sense explicació d'un museu arqueològic “clàssic” he sortit de la visita als Museus del Foro i del Port Fluvial de Saragossa coneixent millor el funcionament dels fòrums romans i el paper del riu Ebre i del port fluvial de la ciutat durant la Hispània romana. També aquí han caigut en la trampa de fer audiovisuals entenedors amb un personatge -el riu Ebre- que t'ajuda a interpretar les restes arqueològiques. Però si fins i tot fan parlar de forma realista a un bust masculí sense cap -i sense genitals- amb la trampa d'un holograma -del cap que no dels genitals! És clar, així qualsevol! No m'estranya que els grups d'alumnes sortissin amb cares rialleres i satisfets amb tan d'artificis moderns!

I que dir del Monestir de Rueda? De què serveix reconstruir una sínia de 16 metres d'alçada -la més gran d'Europa en funcionament, diu la publicitat- amb ferro i fustes tropicals si no és l'autèntica? Per entendre com funcionaven? Si us plau, què per això ja tenim els llibres o, si molt m'apures, Internet! Però el súmmum l'he trobat al Museu d'Història de Mequinensa. Allà no han dubtat de fer una falsa mina de més d'un quilòmetre per ensenyar-nos com s'ha explotat al llarg del temps el carbó de la zona amb maniquins i maquinària de tot tipus. I per fer-ho encara més realista no han dubtat de simular el so d'una explosió de dinamita. I és que qualsevol dia d'aquests sortirem d'un d'aquests museus malats de silicosi per entendre millor el dur treball dels miners!

Sort que vam decidir acabar la nostra ruta pel baix Ebre saragossà amb una visita a Belchite, el poble destruït durant le Guerra Civil. Allò sí que és una acumulació de peces històriques: aquí una església en runes, allà el pany d'una paret que es manté miraculosament dempeus, amunt dels nostres caps una balustrada que per fortuna no va caure sobre nostre i sota els peus les restes d'una casa sense soterrani com vam poder comprovar. I tot sense un cartell explicatiu, sense audioguies ni altres mandangues!

Publicat a Diari de Girona del 17 de desembre de 2011

Sant Comènius

“França ha perdut el seu renom militar durant la guerra de 1870. Per recuper d'Alemanya el que ens ha pres, és necessari que siguem bons ciutadans i bons soldats. Per això els vostres mestres us fan aprendre la història de França...A vosaltres, nens alumnes de les nostres escoles, és a qui correspon venjar els vostres pares vençuts a Sedan i Metz; és el vostre deure, el gran deure de la vostra vida, hi heu de pensar sempre” llegeixo d'Ernest Lavisse, citat per Joan Pagès, mentre corregeixo un comentari de text en el que vull que els meus alumnes reflexionin sobre l'objectivitat/subjectivitat de la història i sobre funcions positives i negatives, com acabem de llegir, d'aquesta ciència social. I mentre vaig corregint, valorant i, finalment, puntuant els treballs, en van venint imatges de la recent trobada de professors europeus al meu centre. Flamencs, anglesos, irlandesos, polonesos, sicilians i catalans ens citem regularment per explicar-nos experiències docents exitoses, per planificar activitats futures amb alumnes i amb professors, per intercanviar opinions i contrastar maneres de ser i d'actuar amb el patrocini -és a dir, amb els diners- de la Unió Europea. És lícit, ens podríem preguntar, gastar diners portant professors i alumnes amunt i avall d'Europa amb la que està caient? No hauríem d'estalviar aquests diners per fer coses aparentment més útils? La meva resposta és en forma de pregunta: creiem o no que l'educació dels nostres joves pot canviar les nostres societats? Si la resposta és afirmativa, benvinguts siguin aquests fons perquè el coneixement mutu ens farà més tolerants, més comprensius i més europeus. I per mostra un botó: els professors d'un institut amb el que fem intercanvis escolars ens explicaven que el primer any van tenir problemes per a trobar famílies que volguessin participar perquè la imatge que tenien dels nostres joves era molt negativa. Ara, en canvi, hi ha llista d'espera perquè han vist que els nostres alumnes, si fa no fa, pensen i actuen com els seus.

“Treballar a l'escola en aquest doble sentit, el de la creació d'una ciutadania europea i d'una ciutadania mundial, democràtiques totes dues, és un dels reptes i una de les finalitats de l'escola del segle XXI”, afirma Joan Pagès. Què lluny que sembla aquest objectiu però per aconseguir-ho s'ha de voler avançar en aquesta direcció. Quan fa uns mesos acompanyava a un grup d'alumnes alemanys i catalans pels carrers de Barcelona i veia com es barrejaven entre ells explicant-se i indagant-se mútuament en anglès, en alemany i en castellà els veia avançar en el camí de la superació de tòpics, del coneixement mutu, de l'europeisme i de la pau. Quan en un sopar amb els companys de l'associació escolar escolto converses entre professors de diferents països en italià, en castellà, en francès i, com no, en anglès sóc conscient que estem fent un modest pas en la direcció de crear una Europa unida no només pel comerç sinó pels sentiments i aquests són, finalment, els que fan moure les societats en una o una altra direcció.

Podem encorar-nos en el nacionalisme permanentment agreujat que educa per venjar els vençuts, com llegíem al principi, o podem educar per crear una ciutadania europea i mundial sense perdre les identitats individuals i col·lectives vinculades a la cultura, família o territori. Aquesta és l'opció que poc a poc es va aconseguint amb programes com l'europeu Comenius, o com m'agrada anomenar-lo, Sant Comenius.

Article publicat al Diari de Girona el 5 de desembre de 2011

Catalans del nord

Aquests últims anys he viatjat sovint per Catalunya Nord, atret, sobre tot, per la bellesa de les seves muntanyes - el Carlit i les Bulloses, el Canigó- i pel paisatge de la Costa Vermella -Cotlliure, Port Vendres, Banyuls de la Marenda, Cervera. Una altra bona raó és que, com autocaravanista, a l'Estat francès no només no em sento perseguit sinó que sé que sóc ben rebut amb nombrosos llocs on aparcar i pernoctar, gratuïtament o pagant, i

en ubicacions sovint espectaculars com l'àrea de Toès Entrevalls, a l'entrada de les gorgues de Carançà, tot el contrari que en aquesta banda de la frontera on et pots trobar sent despertat per un policia municipal a les 8 del matí i expulsat de l'aparcament completament buit de Port Lligat al mes de gener. I només és un exemple de com incomprensiblement moltes autoritats municipals foragiten un turisme que també gasta els seus diners encara que no en habitacions d'hotels.

Sigui com sigui el cas és que m'he retrobat amb la Catalunya Nord que vaig descobrir quan amb divuit anys vaig creuar la frontera per anar a la Universitat Catalana d'Estiu de Prada i que després l'he visitada de tant en tant. D'aquells primers viatges recordo una interessant conversa en català amb una parella d'avis mentre la nostra filla s'entretenia jugant amb els animals domèstics d'un petit parc. De seguida ens van preguntar amb quin pagès treballàvem i a l'aclarir-los que estàvem de vacances en un càmping de Sallagusa van tornar a preguntar que, llavors, en quin camp pensàvem treballar. Sempre m'ha costat molt trobar catalanoparlants en les comarques del nord i sovint -que no sempre- he trobat animadversió quan m'he dirigit en català al personal de les oficines de turisme cosa que no succeeix quan ho fas en castellà. Però alguna cosa s'està movent entre els nostres germans del nord.

La primera cosa que sorprèn als catalans del sud és la constant manifestació de catalanitat que fan al nord: banderes catalanes a dojo, enganxines 'ètniques' als cotxes, nom d'empreses a les quals s'afegeix el terme 'català',... Hi ha una veritable recuperació de l'orgull de ser català però amb una predominància aclaparadora del francès en les seves manifestacions. No obstant això el català ha anat conquerint presència pública en elements tan simbòlics com els senyals amb el nom dels pobles a l'entrada dels municipis que ara són bilingües, la retolació dels carrers on sovint també ho són o, fins i tot, te'ls pots trobar només en català, la informació turística on el català acompanya al francès i a l'anglès o als cartells d'entitats on de vegades fan servir el català parcialment.

Vist des de la Catalunya sud pot semblar poca cosa però l'evolució és positiva i és un pas previ i necessari per fer un més en la direcció de la recuperació del que és la nostra principal especificitat nacional: la llengua. També en aquest camp s'estan donant passes endavant i sovint em trobo respostes espontànies en català quan el meu interlocutor endevina el nostre origen. Segons un estudi encarregat pel Consell General de Languedoc-Roussilon -i que extrec del llibre d'Alà Baylac-Ferrer, 'Catalunya Nord. Societat i identitat'- el 55% dels nord-catalans entenen el català, el 34% el sap parlar, el 39% el sap llegir i l'11% el sap escriure. En una societat en la qual més de la meitat dels seus 400.000 habitants han nascut fora són unes xifres considerables. El problema és que el seu ús és molt limitat fonamentalment perquè la transmissió de la llengua entre pares i fills s'ha trencat i perquè el català ha deixat de ser una llengua pública reservant-se a usos familiars,

especialment de comunicació entre o amb avis.

La qüestió clau és que el 34% de nord-catalans que manifesten saber parlar millor o pitjor el català passin de la potencialitat a la realitat de practicar-lo. I aquí és on nosaltres juguem un paper important i no sempre fàcil donat que més de la meitat de la seva població és nouvinguda en un dels estats més orgullosament centralistes i uniformitzadors del planeta. Tanmateix Alà Baylac-Ferrer -i jo amb ell-ens anima a visitar-los ja que 'un visitant del sud que actuï de català es podrà trobar en situacions més còmodes, despertar més simpaties que no trobaria fent simplement d'espanyol a França. I sabent que, des del punt de vista de la incidència de la seua visita al nord, la seua sola presència com a catalanoparlant afavoreix, encoratja, normalitza l'ús del català, genera el represtigiar, el retrobar, el tornar a emprar la llengua catalana entre la societat nord-catalana'.

Publicat al Diari de Girona el 29 d'agost de 2011