Caritat

La caritat està ben vista. Les bones persones la fan amb els seus veïns, amb els seus conciutadans, amb desconeguts del seu país o amb persones necessitades de qualsevol part del món, bé directament o a través d'entitats de tota mena que ara anomenem ONGs perquè és més modern que dir, per exemple, Societat Benefactora del Sagrat Cor del Crist del Gran Poder. Agafades una a una és difícil resistir-se a ajudar-les perquè pràcticament totes defensen causes justes. Un altra qüestió és analitzar la seva utilitat. Fins a quin punt bona part de les anomenades ONG no són ja una part del sistema útils com a últim i barat recurs per ajudar (i ajudar a contenir!) els sectors més desfavorits de la nostra societat? No haurem creat un sector sociolaboral que necessita justificar-se per continuar sobrevivint? I dono per suposada l'honradesa de tots els seus membres cosa que desgraciadament no sempre és certa. “La Marató”, per exemple, s'ha convertit en un acte més de la celebració popular del Nadal com ho és la Grossa o ho són els àpats d'empresa. I funciona. Cada any són més les persones que col·laboren amb ella i s'aconsegueixen recaptacions milionàries que després s'utilitzen magníficament en la investigació de malalties però també és milionària l'audiència que aconsegueix TV3 -a la que dediquem un pressupost de 300 milions d'euros, és a dir, 40 € per català- cosa que fa pujar la seva quota de pantalla a costa d'estimular la caritat ciutadana. Ara ja no cal sortir al carrer a postular amb una guardiola, només cal que fer una trucada. Únicament en això consisteix la modernitat en aquest tema.

Però la crida a la caritat amaga un valor superior com és la justícia. Hi ha entitats que treballen els dos components: la cerca de solucions a problemes concrets i la denúncia ideològica dels mecanismes socials que els provoquen. Aquestes mereixen tot el meu respecte però sense el component crític estem fem el joc als que provoquen les desigualtats. Partint de la dada objectiva que el PIB català per habitant d'enguany és de 26871 €, la qual cosa dona per tenir recursos suficients per a quasi qualsevol causa, per què parlem tant de caritat, d'ONGs i tan poc de justícia social o d'impostos a les rendes del capital? Com és possible, em pregunto sovint, que l'acumulació i l'exhibició de la riquesa en un país amb unes taxes de pobresa creixents no generi rebuig social sinó tot el contrari? Com és que hi ha persones que poden compatibilitzar l'especulació financera o el frau fiscal amb la generositat envers els més variats temes sense aparent contradicció? Com és que no genera rebuig social que famosos esportistes o artistes tributin en paradisos fiscals com ho és Andorra? Concretant, per millorar el finançament de les causes justes amb necessitats econòmiques proposo dues mesures: augmentar la plantilla i la eficàcia del cos d'inspectors d'Hisenda i aprovar penes de presó per als grans defraudadors fiscals. Ens apuntem a aquesta marató?

Publicat a Diari de Girona del 24 de desembre de 2011