La sirena Alfonsina

En el passat, quan un pintor rebia un encàrrec eròtic o bé volia fer una venda segura i cara, podia pintar una Diana sortint del bany. El tema, com és de suposar, és el d’una dona jove fent postures que a ulls d’un espectador masculí, heterosexual i ric eren provocadores. Pur voyeurisme en una època on no existia Internet ni Viagra. Avui en dia el valor del cos cotitza a la baixa. Que una dona ensenyi els turmells o els genolls o que un home mostri els seus pectorals ni escandalitza ni- la seva imprescindible contra moneda- excita. L’exhibició del cos humà s’ha normalitzat i les televisions, per exemple, competeixen per mostrar models semi-nues mostrant vestits de bany impossibles o presentadores en ple hivern traient-se capes de roba amb l’excusa de les campanades de Cap d’Any.

Sirena a cala Canyet (Santa Cristina d'Aro)

A principis de la tardor, en una solitària platja perduda de la mà de Déu, a Sant Feliu de Guíxols, vaig descobrir no una deessa però sí una bella sirena. Igual que a qualsevol quadre de Diana sortint del bany, la meva nua sirena -que no sé per què però segur que es deia Alfonsina- lluitava per sortir del mar caminant sobre unes pedres inestables i fent malabarismes per protegir els seus peus de les punxades de dolor provocades pels còdols. Quan de cop i volta va descobrir al caminant -un servidor-, barret d’ala ampla, ulleres fosques, samarreta acolorida, pantalons i sabatilles de senderisme i bastons, el seu ensurt va ser descomunal i va començar a cridar amb els braços oberts, movent les mans de dalt a baix ensenyant els palmells i amb els dits totalment oberts. La situació més que dramàtica era còmica i així va acabar interpretant-la la sirena Alfonsina quan després d’unes breus disculpes mútues cadascú va seguir el seu camí. La Costa Brava està plena de sirenes i sirenos, amants dels banys de mar i de sol lliures d’elements tèxtils, és a dir, a pèl. Tanmateix, els pèls precisament no abunden en les platges naturistes -tampoc en Alfonsina- la qual cosa no deixa de ser una fragant contradicció ja que la natura ens ha regalat pèl, i també borrissol, sovint en abundància.

Cala Urgell, Sant Feliu de Guíxols

El nudisme avui és una activitat relativament popular però als seus orígens, ja fa més d’un segle, fou una pràctica elitista. La gent normal més aviat ni prenia els sol ni molt menys es banyava al mar, ni a pèl ni vestida. La conquesta de les platges fou una activitat lenta que començà pels rics i acabà popularitzant-se. El nudisme era un reducte de snobs que tenien el temps i les ganes de lliurar el seu cos a les sensacions provocades per l’aigua i l’aire lliure, com Dorothy Woedwosky que ho feia a la banyera de la russa, petit espai rocallós sota els penya-segats de cap Roig, o Elena Ivánovna Diàkonova, és a dir, Gala, quan nedava per les platges del cap de Creus. Els altres mortals que tenien temps per aquest tipus d’oci ho feien adequadament separats en platges per a homes i platges per a dones com el Recó de les Dones a Sant Antoni o la Banyera de ses Dones a Tossa de Mar. Fins i tot hi havia un tercer gènere, el dels capellans, que tenien els seus propis espais reservats com les cales dels Capellans de Port de la Selva, de Sant Antoni o de Blanes.

Cala Bramant, Llançà

Avui les platges nudistes, de iure o de facto, abunden: Sa Boadella a Lloret de Mar, Vallpresona i la del Sr. Ramón a Santa Cristina d’Aro, la de l’illa Roja a Begur, la part central de la platja de Pals o les cales al voltant del cap Ras a Llançà i Colera, són alguns exemples. Tanmateix tinc la impressió que igual que la separació de platges segons el gènere va desaparèixer, també la segregació segons l’ús de més o menys roba s’està diluint a poc a poc fins que, potser en el futur, cadascú elegirà lliurement la forma de banyar-se o de prendre el sol en qualsevol indret. Al cap i a la fi no està de més recordar que l’escàndol està en l’ull de l’escandalitzat.

[Moltes gràcies per haver arribat fins aquí. Si aquesta entrada ha estat del seu interès, l'autor agrairia la col·laboració en la seva difusió compartint-la en xarxes socials o donat-la a conèixer entre els amics]

La guerra d'Ucraïna és una guerra mundial

La guerra d’Ucraïna és, de fet, una guerra mundial que actualment només es desenvolupa en aquell país, però que té, i en el futur continuarà tenint, profundes i permanents conseqüències mundials. En aquest escrit intentaré descriure algunes de les múltiples capes del conflicte sense ampliar-ho amb dades perquè no seria propi d’uns breus apunts com és aquest el cas.

Ucraïna

Un país sobirà amb fronteres reconegudes internacionalment com és Ucraïna ha estat agredida i envaïda per un exèrcit estranger que s’ha apropiat de més del 20% del seu territori declarant-los, a més, part integrant de la Federació Russa i sense intenció de retornar-lo en el futur dins del context d’una negociació de pau. Tot el contrari, la Federació Russa aspira a completar la invasió de tot el Donbass, com a mínim.

Ara bé, les raons estratègiques, és a dir, la preocupació russa per la seva pròpia seguretat davant l’avenç de les bases de l’OTAN cap al seu territori, la declarada voluntat nord-americana d’incorporar Ucraïna a l’OTAN, l’efectiva participació dels exèrcits dels EUA i del Regne Unit en territori ucraïnès, d’una banda, i les polítiques hipernacionalistes i antirussòfones en un estat plurinacional i plurilingüístic com és Ucraïna, l’incompliment dels acords de Minsk que donaven autonomia a les regions russòfones i russòfiles del Donbass i la manca de garanties futures respecte a la neutralitat militar, d’altra banda, justifiquen a bastament la resposta militar russa per a la seva opinió pública. Des del punt de vista del realisme polític, per molt menys els EUA han respost molt més sanguinàriament.

Cop d'estat de l'Euromaidan

La democràcia russa no arriba als estàndards de l’Europa accidental, però la ucraïnesa quedava molt pel darrere, especialment després del cop d’estat de l’Euromaidan de 2014. El mateix i augmentat podem dir sobre la corrupció. Amb la guerra els estàndards democràtics d’Ucraïna han caigut a zero incrementant-se la prohibició de partits, sindicats i mitjans de comunicació crítics amb el poder. Ucraïna és en aquests moments un règim autoritari on el paper del neonazisme s’està incrementant. El feixisme s’ha incrustat en l’imaginari nacionalista ucraïnès, en el simbolisme públic (imagineu a Alemanya batejant carrers amb el nom d’Adolf Hitler i aixecant-li monuments) i, més perillós encara, en l’exèrcit.

En un moment crític de l’inici de la guerra, al març d’enguany, Ucraïna va poder elegir entre un acord de pau amb l’acceptació de la pèrdua definitiva de la península de Crimea, l’autonomia del Donbass dins de l’Estat ucraïnès i la neutralitat militar internacional o la continuïtat de la guerra. A instàncies dels EUA, del Regne Unit i de la Unió Europea va elegir el conflicte armat (la guerra haurà de decidir-se al camp de batalla, Josep Borrell dixit).

Josep Borrell, comissari europeu d'Assumptes Internacionals

El resultat de les hostilitats encara és incert, però ja hi ha algunes realitats inqüestionables i molt negatives per a Ucraïna: destrucció física de les seves infraestructures (ponts, habitatges, centrals elèctriques ...), desaparició de l’Estat com a prestador de serveis, acumulació d’un deute públic impossible de retornar, però que serà una llosa durant dècades i l’excusa per a l’espoliació de les riqueses del país, ruïna econòmica de les empreses, emigració massiva una part de la qual no retornarà mai si no és per visitar la família, i pèrdua d’un gran nombre d’homes joves en edat reproductiva que pel capbaix supera ja els 100.000 morts i que afectarà la natalitat futura del país de manera significativa. Un altre vector no quantificable, però igual de dramàtic és el patiment de milions de persones, ara encara més amb la destrucció del sistema elèctric i les seves afectacions en les xarxes d’aigua potable i calefacció.

Cerimònia fúnebre d'un soldat ucrainès

Rússia

Les guerres són extraordinàriament cares i Rússia està pagant un elevat preu. A més, l’estratègia d’Occident ha estat la d’arruïnar-la per diverses vies, però totes elles han fracassat fins ara. La marxa d’empreses occidentals de Rússia l’ha afectat poc, els russos ja han après a fer hamburgueses com les de McDonald i poden prescindir de comprar la roba de Zara i fins i tot poden comprar la mateixa però ara directament made in Bangladesh. El boicot a la venda dels seus productes no només no l’ha perjudicat sinó que ha afavorit l’alça internacional de preus del gas, del petroli i de les primeres matèries russes en general. Sí que ha provocat a Rússia problemes econòmics amb una disminució del seu PIB, però no és l’afectació que esperava Occident i és una situació perfectament reversible. Tampoc Occident ha aconseguit fer disminuir la popularitat de Vladímir Putin al seu país, més aviat el contrari, ni arruïnar l’Estat rus ni fragmentar la Federació Russa que, no ho oblidem, és l’objectiu últim dels EUA per apropiar-se dels seus enormes recursos de matèries primeres.

Plaça Roja del Kremlin, Moscou

Els Estats Units d’Amèrica

Tot i que la guerra ha provocat un augment de la inflació, no l’està afectant especialment. El dòlar, aparentment, ha guanyat la guerra monetària a curt termini pagant elevades taxes d’interès per tal de fer fluir els capitals cap als EUA, però són uns interessos que no són sostenibles a llarg termini. A més, l’alça dels preus energètics a Europa i els baixos preus energètics nord-americans estan provocant el desplaçament d’indústries d’alt consum energètic en direcció a aquest últim país i l’inici de la desindustrialització europea.

Tot i això, els EUA estan gastant quantitats inaudites de diners en el manteniment militar i financer de l’Estat ucraïnès i això no és assumible pressupostàriament a llarg termini i, a més, està tensant la política interna. Als EUA mantenir l’hegemonia mundial cada vegada li està costant més car i no està gens clar que pugui mantenir aquesta carrera de fons. Pitjor encara si considerem que està jugant amb un enemic menor, Rússia, no comparable amb qui realment li està qüestionant l’hegemonia mundial, és a dir, la Xina.

Força aèria naval dels EUA

Si el bloc EUA/Regne Unit/Unió Europea, és a dir, l’OTAN més els aliats de l’angloesfera com Australià i Nova Zelanda, volien aïllar a Rússia mundialment, de facto és aquest bloc el que s’ha aïllat de la resta del món. Cada vegada més països fugen de l’esfera d’influència nord-americana sense que aquest pugui fer res. L’exemple paradigmàtic és l’Aràbia Saudita i un altre cas és Turquia. També és molt important que cada vegada hi ha menys transaccions internacionals efectuades en dòlars i cal recordar que la moneda nord-americana i el poder militar són el nucli del seu predomini mundial.

Xina

Estem assistint a la transició d’un món unipolar sorgit de la caiguda del bloc soviètic el 1989/1991 a la configuració d’un món multipolar amb un segon hegemon com ja ho és la Xina.

La Xina no vol la guerra a Ucraïna perquè el seu model és el de guanyar conflictes comercials no militars. Tampoc li convé que el món es fraccioni en blocs comercials que li faria perdre mercats, però no pot deixar caure Rússia perquè si això passés la següent guerra seria a Taiwan (que és reconeguda legalment i internacionalment com a part integrant de la Xina) i provocada pels EUA. Aquest últim, recordem-ho de nou, ara mateix només té un aspecte on és clarament superior a qualsevol altre Estat o fins i tot a una possible aliança d’estats: manté inalterada la seva supremacia militar al món. I en última instància, molt probablement els EUA la faran servir per mantenir l’hegemonia mundial.

Panoràmica de la ciutat de Shangai

Europa

La meva mare diu que beneit és el que fa beneiteries, deia Forrest Gamp  a la pel·lícula homònima. Si ens fixem només en els fets, Europa no podria ser més estúpida. És incomprensible que la Unió Europea actuï amb tant d’afany a favor de la seva pròpia destrucció. Primer de tot, deixant que l’OTAN creixés innecessàriament i provocativament cap a l’Est en direcció a la Federació Russa. Després deixant enquistar el conflicte intern d’Ucraïna (incompliment ucraïnès dels acords de Minsk). I ara actuant en contra dels seus propis interessos boicotejant l’economia russa i de retruc la seva pròpia i alimentant militarment una guerra d’un país que ni és membre de la Unió Europea ni de l’OTAN en nom d’alts valors polítics i ètics que no s’apliquen a Ucraïna (recordeu que Occident justificava la invasió d’Afganistan per alliberar les dones del jou masclista musulmà?).

El resultat de tot plegat ha estat una elevada inflació, l’augment del dèficit públic, la contracció del PIB i l’entrada en la recessió econòmica i a mitjà termini, com hem comentat anteriorment, la seva progressiva desindustrialització. El panorama encara pot ser pitjor si la població europea veu baixar significativament el seu nivell de vida cosa que, de fet, ja està succeint, la qual cosa està provocant l’enfortiment de l’extrema dreta europea.

Edifici de la Comissió Europea

Per acabar, però no menys important, la llibertat d’expressió ha disminuït a la liberal Europa prohibint mitjans de comunicació estrangers, com Sputnik o Rússia Today, amb el boicot per part de les grans xarxes socials nord-americanes de comptes personals o de mitjans informatius crítics, imposant una única versió dels fets a través dels grans mitjans de comunicació i marginant qualsevol veu alternativa a les polítiques del conglomerat EUA/Regne Unit/EU/OTAN. El nivell de manipulació i ridiculesa ha arribat a extrems difícilment superables com amb les informacions relacionades amb la central nuclear de Zaporiyia, ocupada des de fa molts de mesos per les tropes russes i que els mitjans de comunicació occidentals pretenen fer creure que els russos s’estan bombardejant a si mateixos. No nego que les mentides repetides quotidianament, a tothora i amb aparent unanimitat no funcionin. Sí que ho fan, és clar, però l’opinió pública és molt voluble i, d’altra banda, no veig cap entusiasme popular a participar en aquesta guerra o d’assumir encara més les conseqüències d’ella.

Algunes conclusions

Rússia està guanyant la guerra econòmica contra Occident. Militarment parlant, ha perdut alguns territoris ocupats prèviament (Jerson és l’últim cas) perquè ha prioritzat la integritat del seu escàs exèrcit desplegat a Ucraïna per sobre de la defensa numantina de territoris. Tanmateix, la guerra està canviant de format amb la incorporació de més de 300.000 nous reservistes russos (actualment estan combatent uns 150.000 soldats russos) i la destrucció del sistema elèctric i d’altres infraestructures ucraïneses. És altament probable que al final la Federació Russa aconsegueixi tots els seus objectius sempre que Occident no s’impliqui directament en la guerra. Si això últim succeís, llavors passaríem d’una guerra local a una veritable i destructiva III Guerra Mundial amb un possible final nuclear.

[Moltes gràcies per haver arribat fins aquí. Si aquesta entrada ha estat del seu interès, l'autor agrairia la col·laboració en la seva difusió compartint-la en xarxes socials o donat-la a conèixer entre els amics]

Fes i Meknès (Marroc)

 Fes i Meknès dintre dels nostres ulls

Necessitava respirar l’aire humit del meu mar, retrobar-me amb les olors, els sons i, sobretot, amb el paisatge del Mediterrani. El cel estava enteranyinat pels núvols filtrant una llum apagada però igual d’agradable que la tardoral temperatura. A la badia de Blanes, entre sa Palomera i el port, navegaven dos velers amb joves alumnes de l’institut vigilats des d’una llanxa pneumàtica pels seus monitors. També surfegaven dos windsurfistes i al fons es veien altres barques i fins i tot un gran vaixell de càrrega en direcció a Barcelona.

Barri dels calderers

Aquest és el meu territori vital, també el del passeig de Mar, el port i la punta de Santa Anna, però als meus sentits encara tenia fermament enganxat el paisatge visual, sonor i olfactiu de Fes. Impossible desfer-se fàcilment de la sensació d’aclaparament dels carrers de la medina curulls de gent, de la plena consciència d’estar perduts en un laberint de carrerons, no m’era possible buidar el nas de les olors de carn, de peix, de cuiro o d’espècies quan totes les botigues estaven en ple funcionament durant el dia, però tampoc de la fortor de brutícia quan tornàvem al nostre riad avançada ja la nit. Tampoc podia oblidar l’escarreig de la gallina i el seu sobtat silenci quan el carnisser li passà l’afilat ganivet pel coll ni el té a la menta pres amb calma mirant la caòtica circulació de cotxes, autobusos, taxis, carros, burros i vianants barrejats amb el soroll de les obres d’un nou aparcament per a cotxes i una plaça enjardinada.

Adoberies tradicionals

El Marroc és una mescla de modernitat i de tradició, un record de qui vam ser no fa tants anys i la constatació de l’herència cultural compartida de romans, àrabs i berbers, perquè els marroquins són quasi tot el que nosaltres hem estat i nosaltres som gairebé tot el que ells aspiren a ser. Tan a prop, tan semblants i tan diferents.                             

El galimaties de les llengües

L’ús de les llengües és un petit galimaties. Al Marroc majoritàriament es parla l’àrab, però quin àrab? Els marroquins parlen un dialecte de l’àrab anomenat dàrija i segons el nostre guia per la medina de Fes ells entenen els altres dialectes de l’àrab, però curiosament al revés no passa el mateix. És una situació similar als diferents idiomes romànics que poden ser més o menys comprensibles entre si. El dàrija és una evolució local de l’àrab clàssic que van portar al nord d’Àfrica els conqueridors de la Península aràbiga. L’àrab clàssic s’ensenya a les madrasses de les mesquites perquè és l’àrab de l’Alcorà i, per tant, sagrat. A més a més, existeix l’àrab modern o literari que és una simplificació del clàssic, diferent del que habitualment es parla al carrer i que és la llengua escrita comuna de tots els països àrabs.

Marroquineria

D’altra banda, el Marroc no és ben bé un país àrab sinó arabitzat. El poble originari era  i ho continua sent el berber que va patir un procés de substitució lingüística cap a la llengua dominant, és a dir, l’àrab. L’amazic, la llengua dels berbers, és parlada encara pel 20 o 25% dels marroquins, és llengua oficial des del 2011 i té un alfabet propi anomenat tifinag -o neotifinag- realment curiós. Per complicar-ho una mica més, l’amazic al Marroc està dividit en tres grans dialectes fortament diferenciats. Les autoritats han implantat una gramàtica única per a tots ells, però la seva difusió troba la resistència dels parlants perquè la viuen com a artificial.

Carreró de la medina de Fes

Pel que fa a l’estatus del francès, la llengua dels colonitzadors francesos del segle XX, és molt present tant en la retolació dels edificis oficials com en els comerços i el parla molta gent, especialment les persones de més edat, i l’entén encara més gent però no tothom. Els joves, per exemple, ja no el parlen perquè ara estudien l’anglès com a primera llengua estrangera escolar i el francès ha de competir amb l’espanyol com a segona llengua estrangera. Al nord, a l’antic protectorat espanyol, el castellà té una forta implantació i no només per raons històriques sinó per la televisió i el futbol. Als marroquins els encanta el futbol i segueixen amb especial interès la Lliga espanyola. Com en aquella part del país arriben lliurement els senyals de les televisions peninsulars doncs veuen molts canals espanyols.

Rajola esmaltada i treballada en petits fragments

El resultat pràctic que vam viure a Fes és que tothom o gairebé parla àrab local, el dàrija, una part de la població madura domina el francès i a vegades també el parlen entre ells, els joves acadèmicament formats parlen l’anglès i entenen una mica de francès i els venedors de la medina aparentment parlen qualsevol idioma que utilitzi un turista.

Fils d'atzavares tenyits de vius colors

Si la diversitat lingüística és gran encara ho és més la racial. El prototip més comú és el de persones de pell morena i ulls i cabells foscos, és a dir, el que associem com a típicament magribí i que és tan comú a les illes Canàries i en menor grau a la península Ibèrica. Dit això, hom veu des de marroquins negres, és a dir, subsaharians arrelats de generacions al Marroc, fins a persones amb trets típicament europees amb pell molt blanca, ulls clars i fins i tot amb cabells rossos o pèl-rojos.

Habitatge tradicional a Fes

El paisatge

El paisatge del Marroc és molt divers i oscil·la des del d’alta muntanya de clima subàrtic de l’Atles, amb el Toubkal com el pic més alt amb 4.167 metres, 452 metres més que el Teide i 688 metres més que el Mulhacén, fins als climes desèrtics càlids del sud del país. Tanmateix, el paisatge dominant en el qual s’acumula la major part de la població és el de clima mediterrani. És a dir, el mateix clima que podem trobar a bona part del centre, sud i est de la península Ibèrica. Per tant, és lògic trobar a la regió de Fes i Meknès els mateixos conreus que enllà. A l’època en que vam viatjar, és a dir, a la tardor, no vam poder observar cultius herbacis però si molts camps d’oliveres, de vinyes, alguns d’ametllers i nombrosos petits ramats d’ovelles.

Calessa passejant pel Palau Reial de Meknès

Segons el conductor de la calessa que ens va passejar pels voltants del Palau Reial, el vi de Meknès és el millor del món. Després de fer-li veure que el món era molt gran va acceptar rebaixar la qualitat al millor vi del Marroc cosa que és perfectament possible perquè aquí es produeix el 60% del vi marroquí i hi ha bodegues modernes, però el cert és que la relació dels marroquins amb l’alcohol és de molta prevenció i difícilment es pot trobar supermercats o restaurants amb oferta de vins o de cerveses. No dic que no hi hagi, només afirmo que nosaltres no ho vam trobar si bé és cert que tampoc ho vam buscar.

La cuina marroquina

No hi ha gaires productes exòtics en la cuina marroquina. Les hortalisses, les carns, el peix i el marisc són els mateixos que a casa nostra. El més diferent que es pot trobar a les cartes d’alguns restaurants i carnisseries és la carn de dromedari que diuen que és especialment saludable. Òbviament no hi ha carn de porc prohibida per qüestions religioses. Por contra, abunda l’oferta de xai. El cargol és molt popular i el consumeixen en forma de sopa que és un dels plats típics oferts quan cau la nit en algunes places que es transformen en una mena d’animada fira i on tampoc poden faltar els pinxos de carn amb hortalisses. Com a curiositat cal afegir que a la medina hi ha molts venedors ambulants oferint cireres de pastor enforquillades i figues de moro ja pelades per a consumir al moment.

Tajin de xai

El menjar és molt especiat i a taula solen oferir sal i comí per condimentar al gust dels comensals. Això no vol dir que no facin servir el pebre i d’altres espècies durant la cocció dels aliments. El resultat són uns plats amb una barreja de gust salat amb tocs àcids normalment aconseguits amb trossets de llimona adobada i, el més curiós, amb elements dolços. Per exemple, la típica harira o sopa de verdures i llegums acompanyada d’uns dolços que em recordaven els típics pestiños andalusos que elaborava la meva mare per Nadal i Setmana Santa, o la pastilla, un farcit de carn de pollastre picada i envoltada per fines capes de massa endolcida exteriorment amb sucre glacé. 

El matrimoni

Segons un guia local, al Marroc moriren l’any passat 300.000 persones i només es casaren 75.000 parelles en un país on no existeixen les unions de fet. És a dir, hi va haver el doble de defuncions que de nuvis. Això té una explicació molt simple: casar-se al Marroc és molt car. Vist des de la perspectiva d’un venedor (real!) de catifes de Fes, les marroquines només estan interessades en els diners del nuvi, en canvi les occidentals es casen per amor. Potser era aquesta la raó per la qual ell afirmava tenir una núvia cordovesa.

Botiga de caftans a la medina de Fes

Només el casori costa una fortuna. La celebració pot durar entre els tres dies i els set en les regions més tradicionals. El nuvi només s’ha de preocupar de tenir dos vestits, però la núvia ha de portar sis o set caftans i cada un d’ells costa a partir de 250 € en un país on el salari mitjà després d’impostos és de 370 €. El resultat pràctic és que les marroquines tenen un índex de fecunditat de només 2,35 fills (2020) per la qual cosa la piràmide demogràfica és la d’un lleuger increment de població amb tendència a l’estancament. És clar que si el comparem amb l’índex de fecunditat de les espanyoles que és d’1,19 (2019) fills per dona encara ens podria semblar que és molt alt.

El rei

El rei són els nostres ulls, ens va dir seriosament el conductor de la calessa de Meknès que poc abans ens havia intentat estafar 60 dírhams (més o menys 6 euros al canvi). Després de tres viatges al Marroc, l’amor dels marroquins per la monarquia continua sent un misteri insondable per a nosaltres. És un respecte que travessa classes socials i que es manifesta per tot arreu i gratuïtament amb forma de fotografies del rei actual, de l’anterior, de tota la família reial o fins i tot de cartells amb tota la dinastia alauita.

Palau Reial de Fes

Només intuïm alguna explicació: el Marroc és un país molt muntanyós i molt divers des del punt de vista geogràfic, lingüístic i cultural, amb una forta propensió històrica a la dispersió política tribal. Per tant, necessiten un fort referent polític que centralitzi el poder donant com a resultat una monarquia constitucional no democràtica on el poble elegeix un parlament, però és el rei -amb el Parlament- qui elegeix el president del Govern, nomena els ministres i presideix el Consell de Ministres.

Comiat

Des del terrat de la cafeteria La Terrasse, sobre la porta Boujloud, dominàvem visualment una bona part de la ciutat antiga. La medina, o Fes El Bali, anava caient suaument fins al riuet Boukhareb on es troben les adoberies. Al nostre davant veiem les imponents muralles de la ciutadella o kasbha i al darrere d’elles un enorme cementiri que un dia separava higiènicament el món dels vius del món dels morts, però que avui ha quedat engolit per la ciutat. Més enllà s’estenien barris moderns i populars i finalment, envoltant la ciutat, podíem observar pàl·lides muntanyes amb bosquets i algunes petites plantacions d’arbres.

Bab Boujloud

Fes és de color groc desllavassat que baixant de les vessants de les muntanyes, salta les muralles i taca els exteriors de totes les cases. Inevitablement, comparem Fes i Meknès amb Oslo i Bergen, ciutats on vam estar a l’estiu. El contrast no pot ser més gran: Noruega és un país ric, finalitzat, amb poca població i poc patrimoni històric si el comparem amb el Marroc que és un país encara pobre, en construcció, però viu, amb una llarga i rica història, molt de patrimoni, una gran part d’ell en restauració, i amb molt de futur.

Minaret de la mesquita de R'cif

Des d'aquell elevat indret recordàrem el sopar de la primera nit a la ciutat en un altre terrat, gaudint embadalits de la màgia del capvespre fessí, veient els minarets, les fumarades de les guinguetes dels rostits i les sopes que s’elevaven per sobre de la plaça Bab R’cif i el cel il·luminat per una lluna decreixent acompanyada per prims i esparsos núvols. En silenci esperàvem el caòtic inici de la crida a l’oració que els muetzins de totes les mesquites feien, en viu però fent servir altaveus, al mateix temps:

Déu és el més gran (...)

Veniu a la pregària

Veniu a la salvació

L’oració és millor que la són

Déu és el més gran (...)

I dos escèptics es commogueren escoltant un cant que no entenien... o potser només fou la fresca de la nit.

Cementiri dels Merindes

[Moltes gràcies per haver arribat fins aquí. Si aquesta entrada ha estat del seu interès, l'autor agrairia la col·laboració en la seva difusió compartint-la en xarxes socials o donat-la a conèixer entre els amics]

Portbou i el filòsof

El porxo triangular de ferro no tenia porta com convidant als desconeguts a entrar. Al fer-ho vaig veure una llarga escala que baixava fins el mar a través d’un passadís estret i fosc del mateix material ferruginós de l’entrada. Des de dalt de l’escalinata es veia perfectament que no hi havia sortida doncs ho impedia un vidre transparent que evitava caure a l’aigua, el qual projectà la meva imatge abans de deixar veure en tota la seva plenitud les canviants formes i els infinits blaus de la Mediterrània. Vaig dubtar si baixar a les profunditats perquè a qui li agrada arriscar l’equilibri emocional aconseguit després de tants anys fins que hom arriba al que anomenen, no sé ben bé per què, la plenitud de la vida, però Walter Benjamin em convidava a interrogar-lo, Dani Karavan m’animava a despullar-me i mostrar-me tal i com soc i no com aparento i la meva pròpia ombra projectada en les profunditats m’interpel·lava. Finalment vaig fer cas al filòsof, a l’artista i a mi mateix i vaig descendir lentament fins a recolzar-me sobre el vidre i observar el mar... però no va passar res. Després d’uns minuts em vaig girar per enfilar les escales quan una potent llum al final del corredor m’enlluernà i em va semblar sentir una veu que deia “Vine... Puja... Surt...”. Vaig fer cas al consell i, en sortir, em vaig trobar a les portes d’un cementiri. No, no és la descripció d’un somni, només és la crònica del que vaig veure i sentir visitant l’enigmàtica obra que l’artista Dani Karavan ha creat a les portes del cementiri de Portbou en homenatge al filòsof alemany Walter Benjamin. 

⁶

Memorial Passatges a Walter Benjamin

Walter Benjamin fou un filòsof, crític literari i traductor alemany d’origen jueu. Va ser un teòric marxista heterodox que barrejà el materialisme històric amb el misticisme jueu, combinació, d’entrada, difícilment compatible. Segurament la seva contribució més perdurable ha estat en la teoria de la història, en la de l’estètica i en la de la traducció. La seva vida no va ser gaire afortunada i malgrat néixer en una família benestant, va patir la pobresa i la solitud. Amb la pujada al poder del nazisme es va exiliar a França i amb l’ocupació alemanya d’aquest país fugí a Espanya. El seu infortuni el va perseguir fins a Portbou on va ser retingut per la policia espanyola i amenaçat de deportació per no tenir els permisos de sortida de les autoritats franceses. Davant l’amenaça de deportació i amb només quaranta-vuit anys no va trobar cap altra sortida que el suïcidi mitjançant una sobredosi d’opiacis amb els que sempre viatjava en els seus últims temps. En la seva carta de comiat diu En una situació sense sortida, no tinc cap altra elecció que posar-hi terme. La meva vida finirà en un petit poble dels Pirineus on no em coneix ningú, però s’equivocà perquè les restriccions a les vises sense visat de sortida, com la seva, foren aixecades per les autoritats espanyoles pocs dies després i, per tant, hagués pogut creuar la Península ibèrica fins a Lisboa i exiliar-se als Estats Units com era el seu desig. Les seves restes passaren primer a un nínxol del cementiri de Portbou i després a un ossari. Avui en dia li reten homenatge un petit monòlit i una placa de marbre amb una frase gravada en alemany i en català que resa No hi ha cap document de la cultura que no ho sigui també de la barbàrie. Per sobre del monòlit, de la placa de marbre i pel terra hi ha una acumulació de pedretes ben alineades i algunes d’elles porten escrites frases en alemany. També hi ha un senzill marc de foto amb una sentència del filòsof que diu Que les choses continuent ainsi, voilà la catastrophe redundant en el pessimisme de la pitjor època que ha viscut Europa en els darrers segles. 

Monòlit a Walter Benjamin

Aquí es podria acabar la història de Walter Benjamin i la seva relació amb Portbou, però hi ha una segona part que no pot sinó meravellar-me cada vegada més. Es tracta que, per alguna raó per a mi incomprensible, Portbou ha decidit adoptar-lo, fer-lo seu, amarrar-lo fermament i definitivament. No es tracta només del senzill espai funerari dedicat al filòsof i el pilar de ferro rovellat amb les últimes paraules escrites pel pensador que es troben a l’interior del cementiri. Tampoc de l’espectacular Memorial Passatges a Walter Benjamin de l’artista israelià Dani Karavan a les portes del cementiri municipal. El que de veritat és especial és la ferma voluntat d’un petit poble de frontera, literalment als peus d’una gegantina estació ferroviària que explica el seu origen, la seva expansió i la seva decadència, de vincular-se a un intel·lectual que, per casualitat, morí allà. I sospito que això no és pels mèrits filosòfics de Walter Benjamin sinó pel mite de l’intel·lectual perseguit. Més concretament, pel mite de l’intel·lectual de la primera meitat del segle XX, d’origen alemany, d’estirp jueva, creador de teories discrepants, incomprès pels seus i perseguit pel nazisme que es veu finalment abocat al suïcidi perquè s’ha quedat sol i aïllat de tothom. 

Cementiri de Portbou

El cementiri de Portbou és el millor cementiri mariner de la Costa Brava. S'estén pel vessant d’una muntanya orientada a la badia. Els seus estrets carrers semblen ocupar antigues terrasses de vinyes o d’oliveres i una escala puja fins a la capella que culmina i ordena l’espai. No sé si els difunts aquí enterrats estan satisfets amb el seu últim descans però segur que els familiars i els curiosos que el visitem ens portem una profunda impressió observant les fosques muntanyes pelades de l’entorn i, sobre tot, el profund mar que es pot albirar per sobre dels nínxols. En aquest mateix cementiri l’Ajuntament va instal·lar el 1998 una llosa amb la següent inscripció: La cultura es mesura sobre tot per les tombes, i la profunditat de la cultura pels nostres cementiris. El dret a un enterrament digne després de la mort és també un dels nostres drets humans. Que així sigui en nom de totes les víctimes enterrades en fosses comunes.

El sol impenitent d’una tarda de finals d’agost era cada vegada més insuportable però se m’estava fent tard. Vaig obrir amb cura la pesada porta de ferro forjat del cementiri i amb la mateixa delicadesa la vaig tancar doncs no volia destorbar el somni etern dels allà pensionats. Amb la parsimònia del que es vol protegir de la xafogor, vaig creuar el poble i vaig grimpar fins a l’estació on vaig compartir tren amb locals i turistes tenint la certesa d’on anava i qui m’esperava i gaudint en silenci d’una agradable sensació de companyia. 

Memorial Passatges a Walter Benjamin

[Moltes gràcies per haver arribat fins aquí. Si aquesta entrada ha estat del seu interès, l'autor agrairia la col·laboració en la seva difusió compartint-la en xarxes socials o donat-la a conèixer entre els amics]

Superilles i superpobles

Fa unes setmanes vaig visitar Barcelona per veure les superilles de l'Ada Colau. Si ja abans tenia curiositat, que l'ONU les hagi posat com a exemple a seguir per a totes les ciutats del món va acabar de convèncer-me. En resum, les superilles són una ximpleria...o una genialitat...o les dues coses alhora. Intentaré explicar-me: són una bajanada perquè només es tracta de posar en alguns carrers molt de mobiliari urbà, molta pintura i poca cosa més. Tot plegat la fa una actuació urbanística barata, ràpida i reversible. Però, alhora, són d’un gran enginy conceptual perquè el que s'aconsegueix es recuperar el carrer per a la ciutadania transformant l'agressivitat dels carrers plens de cotxes que expulsen a la gent a l'interior de les cases, en un espai de trobada, de gaudi i de joc pels infants. I això s’assoleix amb un cost ridícul. És, doncs, una inspirada solució urbanística. A més, hauríem de destacar la valentia política de l’alcaldessa Ada Colau que se la va jugar -i ho continua fent- amb aquesta transformació que ara vol ampliar a tot Barcelona. És destacable el fet que ja no hi ha pancartes als balcons dels veïns en contra de les superilles com sí les hi havia al començament, senyal que la idea ja ha guanyat l'hegemonia social. Aquesta serà, en opinió meva, la gran herència que deixarà l’alcaldessa per al futur de Barcelona només a l'alçada del llegat de Pasqual Maragall (qui recorda el bagatge deixat per Clos, Hereu o Tries?).

Del meu passeig en bicicleta per Barcelona voldria afegir algunes notes colaterals: els ciclistes i altres usuaris de dues rodes com els patinadors són tan o més incívics que els conductors de vehicles motoritzats. Dona la impressió que com més petit és el vehicle més sensació d'impunitat té el seu usuari, fins i tot posant en risc la seva seguretat. I la segona observació és que sobre dues rodes i sense motor és pot ser igual de mal educat i agressiu que amb motor i quatre rodes. I qui ho vulgui comprovar només ha d'anar a voltar per Barcelona en dia laborable. Barcelona sempre ha exercit una forta atracció en un amplíssim entorn. De fet, es pot dir que des de fa més de mil anys Catalunya ha estat Barcelona i el seu rerepaís, com una espècie de Venècia o de Gènova en els seus millors temps. De l’època democràtica, la que correspon a la meva pròpia memòria històrica, Barcelona sempre ha estat pionera o, quan no ho ha estat, el seu  exemple ha estat l’inspirador per a totes les altres ciutats i pobles catalans. I ara, què podem aprendre a les comarques gironines de l’experiència urbanística, social i política de les superilles? Crec que algunes coses interessants. La primera és que qui no arrisca, no pisca. El consens, en qualsevol camp, no només no existeix sinó que és una trampa. És impossible que tothom estigui d'acord amb una mesura política si aquesta afecta a la vida quotidiana. Si a sobre és innovadora encara ho és més, capgirant la demanda d’unanimitat en un carreró sense sortida que l'únic que aconsegueix és eternitzar o impedir les necessàries transformacions.

La segona conclusió és que anem molt pel darrere dels necessaris canvis urbanístics d'acord amb els nous paradigmes de sostenibilitat ambiental i social que es dirigeixen cap a la promoció dels nous mitjans de transport individuals i col·lectius sostenibles i la recuperació de l'espai comú per al vianant expulsant a l’automòbil cap a la perifèria. Encara ara els nostres pobles i ciutats estan dissenyats per a benefici dels vehicles motoritzats d'ús individual malversant la major part de l'espai comú i considerant altres mitjans de transport ecològicament sostenibles com a complementaris o simplement decoratius. S’ha de valorar en la seva justa mida tot el que els ajuntaments democràtics han fet durant les darreres dècades que, bàsicament, ha estat la millora de l’espai públic, fent-lo més accessible i agradable per a la ciutadania, i la major o menor conversió dels cascs antics en zona de vianants. Tanmateix, si agafem Barcelona com a referent de futur, la propera transformació serà pacificar grans àrees dels eixamples dels nostres municipis. Igual és simple ignorància meva però no conec cap municipi gironí d'una certa entitat que hagi apostat cap a la conversió de tot o bona part del casc urbà en zona de vianants. A Barcelona ja tenen superilles, quan tindrem nosaltres superpobles?

[Moltes gràcies per haver arribat fins aquí. Si aquesta entrada ha estat del seu interès, l'autor agrairia la col·laboració en la seva difusió compartint-la en xarxes socials o donat-la a conèixer entre els amics]

Vida eterna al cementiri Mariner

“-Pss, pss!”, vaig escoltar clarament però al meu voltant no vaig veure ningú. A més, estava segur que allà em trobava tot sol. El Cementiri Mariner de l’Escala està clausurat des de 1970 però només cal anar a la propera comissaria de la Policia Local per aconseguir que et donin la clau a canvi d’ensenyar el teu D.N.I.

-“Eh, tu! Sí, tu!”, vaig sentir de nou descobrint que la veu provenia de la làpida que estava trepitjant i que, aprofitant que ja l’estava observant, començà a recitar amb veu rogallosa: “Tú que ahora me pisas/párate a considerar/que al fin vendrás a parar/lo mismo que yo, en ceniza”. Francisca Alonso Mornau, que va morir el 1954 a l’edat de 82 anys, va tenir l’ocurrència de col·locar la seva estela funerària al mig del carrer principal, just a l’entrada del cementiri, per a que tothom pugui sentir el seu consell però jo no estava per converses amb cadàvers desconeguts així que, ignorant-la, vaig continuar fins el meu objectiu.

Cementiri Vell o Mariner de l'Escala

-“Caterina...”, vaig dir tímidament.

-“L’estava esperant”, va respondre amb un deix autoritari.

-“L’altra nit volia dir-li que...”

-“Sí”, em tallà, “ho vaig notar”.

-“Jo, volia dir-li que, de vegades, una única acció, una sola obra, justifica tota una vida”.

-“Miri, jove” -pels difunts tots ho som- “si ha vingut fins aquí per dir coses que només a vostè li semblen profundes, ja vaig tenir prou amb Fages de Climent quan em va dedicar aquells versos: ‘Si la mort del vell no és trista/amunt el veire més alt/i vessem el vi ametista:/quan el vell és un artista/no és pas vell sinó immortal”.

Caterina Albert, la nostra Víctor Català, no em posava fàcil la conversa. Això tenen els morts famosos, que ho veuen tot des d’un altre nivell però jo només volia agrair-li la lectura de “Solitud”, una lectura juvenil i obligada que em va copsar i que ara, acostant-me a l’altra banda del cicle de la vida, he tingut l’oportunitat de rellegir i tornar-la a gaudir.

Làpida de Caterina Albert al cementiri Mariner

El Cementiri Mariner de l’Escala té màgia. Algun dia, allà pel 1837, fou un lloc allunyat del poble però ara ha estat engolit per l’eixample amb hotels, càmpings i apartaments. És una llàstima que tenint a tocar el mar només es vegi des de la part superior i amb prou feines. Tant se val perquè els seus carrers estrets plens de tombes blanquíssimes, uniformes, anònimes, de nínxols coronats amb timpans triangulars mereixen una visita pausada i solitària durant el dia o il·luminats per les llums de les candeles si és una de les visites que al capvespre organitza l’ajuntament. Pot semblar una necròpoli pobre doncs només hi ha un panteó, uns pocs hipogeus i una sola escultura funerària. Fins i tot els nínxols amb làpides, com el de la Caterina Albert, són minoria i d’època avançada. Tanmateix el cementiri Mariner s’ha de visitar recordant les sàvies paraules de la làpida: tots som iguals davant l’única veritat absoluta de la vida.

Passejar per l’Escala és un constant trobar-se amb la memòria de Caterina Albert. A uns centenars de metres del cementiri, al passeig del Mar, es troba el jardí “Clos del Pastor” en referència a un dels personatges de la novel·la “Solitud”. És un jardí petit, mig observable des de l’exterior, ombrívol i carregat d’elements escultòrics i ornamentals, creat en honor a l’autora escalenca per Antònia Bartomeu i Baró que a la seva mort li hi cedí.

El Clos del Pastor

L’Escala, primitiu port de Sant Martí d’Empúries, viu de cara al mar. Abans perquè vivia de la pesca i de les salaons i ara perquè pesca diners amb el turisme de sol i platja. Hom ha tingut el bon gust d’embellir el passeig del Mar amb tamarius, alguns vells i retorçats, d’altres de nous que trigaran molts anys en complir la tasca d’ombrejar-nos però a canvi suportaran estoicament els embats de les onades del mar. 

Resseguint la costa s’ha de passar pel port d’en Perris i per la Punta abans d’arribar a la Platja, dit així, sense adjectiu que l’acompanyi de tan clar que tenen a l’Escala que de platja-platja només hi ha una. Al darrere de la casa modernista de la Punxa es localitza l’Alfolí de la Sal, vell edifici de finals del segle XVII que exercí de magatzem del monopoli de la sal i més tard també de duana. Rescatat de la ruïna, ara és un espai cultural polivalent amb sales d’exposicions temporals, museu d’història local, arxiu històric i també acull l’Espai Víctor Català. Al museu hi ha una petita però interessant col·lecció d’objectes grecs, ibers i romans que, en bona part, són part del llegat Víctor Català, ara en mans municipals.

Col·lecció grecoromanes del museu d'Història Local

Carrer amunt s’aixeca l’església parroquial que està dedicada a Sant Pere i, com tantes d’altres, els seus constructors pecaren d’optimisme al dissenyar les seves proporcions. Ara el temple continua esperant acabar la segona torre de la façana barroca. Sembla que la fe, avui en dia, no dona per tanta pedra.

Ja més concentrat en el viatge de tornada que en descobrir nous racons de l’Escala, em vaig portar una última sorpresa quan en una casa del segle XIX, d’aspecte benestant però no rica, em vaig trobar una placa de pedra amb la següent llegenda: “Aquesta és la casa on nasqué i morí la il·lustre escriptora Caterina Albert i Paradís (Víctor Català), 1869-1966, glòria de les lletres catalanes i orgull de la nostra vila”. Reconciliat amb l’escriptora, vaig poder gaudir dels colors del crepuscle que allà pel Montseny esquitxava sense ordre ni concert blaus, liles, grocs i vermells.

Placa a la casa natal de Caterina Albert

Publicat a Diari de Girona el 18 de setembre de 2022

[Moltes gràcies per haver arribat fins aquí. Si aquesta entrada ha estat del seu interès, l'autor agrairia la col·laboració en la seva difusió compartint-la en xarxes socials o donat-la a conèixer entre els amics]

Dues extraterrestres a la Costa Brava

Les vaig trobar en la parada de l’autobús de Sant Pere Pescador, un diumenge de juny, esperant tranquil·lament per anar a l’Escala, com jo. Anaven vestides amb pantalons curts còmodes i samarreta de màniga curta tècnica, com jo, però a diferència de mi elles portaven grans motxilles per passar dies caminant mentre la meva era una de petita on tot just porto l’aigua, alguna cosa de menjar, el moneder, la cartera i poca cosa més. De seguit vam començar a parlar, primer en anglès però aviat vam descobrir que ens era més còmode fer-ho en francès, elles perquè era el seu idioma ja que venien del Jura (França), i jo perquè soc d’una generació, probablement l’última, que vam tenir el francès com idioma estranger acadèmic i la francofília com a bandera.

Camp de blat a Sant Pere Pescador

Es tractava d’una mare i la seva filla a les portes de l’adolescència i estaven fent el camí de gran recorregut 92, conegut com a GR-92, que travessa Catalunya més o menys per la costa. Venien caminant de Portbou i parlaven meravelles de aquella zona i la del cap de Creus. La plana del golf de Roses els va semblar una mica ensopida, Castelló d’Empúries un poble amb molta pedra històrica però poca vida, en canvi el Parc Natural dels Aiguamolls de l’Empordà els havia agradat. Avançada la conversa em van fer una petita confessió: fer la Costa Brava caminant estava resultant una gran experiència però els hi semblava com si fossin dues extraterrestres. Jo també he tingut aquesta sensació. Tot i que hi ha molta gent caminant pels senders litorals de la Costa Brava, en realitat hi ha molt poca gent que faci ruta entre pobles i és ben fàcil fer trams pràcticament en solitud fins i tot en caps de setmana d’estiu. Ras i curt, el caminant que fa llargs trajectes pel plaer de conèixer nous paisatges és una “rara avis” a la Costa Brava.

En una comissaria dels Mossos d’Esquadra d’un poble de l’Alt Empordà, també en el passat mes de juny, estava esperant el meu torn per gestionar un tema absolutament intranscendent quan una mossa s’aproximà a mi i em va deixar anar “¿Qué quieres?”. No m’imagino haver rebut aquest tuteig d’entrada si hagués anat vestit formalment i amb sabates però anava amb pantalons curts, acolorida samarreta de màniga curta i barret d’ala ampla i calçava sabatilles d’estiu de muntanya, tot un compendi que no mereixia un “Què vol vostè?” o un “Dígame” si així ho preferia la mossa perquè m’havia confós amb un estranger, segons em va explicar després.

Bifurcació de camins entre l'Escala i Sant Pere Pescador

Molta gent ha fet el camí de Sant Jaume i tothom sap que s’ha convertit en un prodigi sociològic i turístic que va molt més enllà de l’espiritualitat cristiana. Els 240 kilòmetres de camins litorals de la Costa Brava ho tenen tot per arribar a ser un fenomen similar. Té un paisatge encantador i únic, una extensa infraestructura hotelera i campista, un gran patrimoni monumental i arqueològic, una basta cultura popular, els seus pobles són acollidors, nets i endreçats, el mar és omnipresent i les seves grans platges o petites cales conviden al descans reparador i als banys de mar i de sol.

A la Costa Brava només li falta una cosa per atreure milers de caminants durant tot l’any: que hom cregui en el turisme a peu, que es desterri la percepció que és un turisme humil, què també ho pot ser perquè tothom hi té dret a gaudir de la natura, que vegi en el turisme senderista un turisme de qualitat i desestacionalitzat, respectuós amb el medi ambient i interessat en indagar en el nostre patrimoni material i immaterial. El GR-92 ha jugat un paper important i ho continuarà fent en el futur però no és exactament el que la Costa Brava necessita per fer el salt de convertir el camí de ronda en un atractiu qualitativament i quantitativament important. Falta que les institucions públiques, és a dir, ajuntaments, consells comarcals i Diputació, donin l’impuls definitiu, especialment delimitant i senyalitzant un sender litoral que tingui continuïtat entre Blanes i Portbou cosa que, encara que sembli mentida, encara no existeix. Llavors passarem de rebre extraterrestres ocasionals a  fidels practicants de senderisme.

Pont sobre el Riuet, l'Escala

Publicat a Diari de Girona el 18 de juliol de 2022

[Moltes gràcies per haver arribat fins aquí. Si aquesta entrada ha estat del seu interès, l'autor agrairia la col·laboració en la seva difusió compartint-la en xarxes socials o donat-la a conèixer entre els amics]