Fes i Meknès (Marroc)

 Fes i Meknès dintre dels nostres ulls

Necessitava respirar l’aire humit del meu mar, retrobar-me amb les olors, els sons i, sobretot, amb el paisatge del Mediterrani. El cel estava enteranyinat pels núvols filtrant una llum apagada però igual d’agradable que la tardoral temperatura. A la badia de Blanes, entre sa Palomera i el port, navegaven dos velers amb joves alumnes de l’institut vigilats des d’una llanxa pneumàtica pels seus monitors. També surfegaven dos windsurfistes i al fons es veien altres barques i fins i tot un gran vaixell de càrrega en direcció a Barcelona.

Barri dels calderers

Aquest és el meu territori vital, també el del passeig de Mar, el port i la punta de Santa Anna, però als meus sentits encara tenia fermament enganxat el paisatge visual, sonor i olfactiu de Fes. Impossible desfer-se fàcilment de la sensació d’aclaparament dels carrers de la medina curulls de gent, de la plena consciència d’estar perduts en un laberint de carrerons, no m’era possible buidar el nas de les olors de carn, de peix, de cuiro o d’espècies quan totes les botigues estaven en ple funcionament durant el dia, però tampoc de la fortor de brutícia quan tornàvem al nostre riad avançada ja la nit. Tampoc podia oblidar l’escarreig de la gallina i el seu sobtat silenci quan el carnisser li passà l’afilat ganivet pel coll ni el té a la menta pres amb calma mirant la caòtica circulació de cotxes, autobusos, taxis, carros, burros i vianants barrejats amb el soroll de les obres d’un nou aparcament per a cotxes i una plaça enjardinada.

Adoberies tradicionals

El Marroc és una mescla de modernitat i de tradició, un record de qui vam ser no fa tants anys i la constatació de l’herència cultural compartida de romans, àrabs i berbers, perquè els marroquins són quasi tot el que nosaltres hem estat i nosaltres som gairebé tot el que ells aspiren a ser. Tan a prop, tan semblants i tan diferents.                             

El galimaties de les llengües

L’ús de les llengües és un petit galimaties. Al Marroc majoritàriament es parla l’àrab, però quin àrab? Els marroquins parlen un dialecte de l’àrab anomenat dàrija i segons el nostre guia per la medina de Fes ells entenen els altres dialectes de l’àrab, però curiosament al revés no passa el mateix. És una situació similar als diferents idiomes romànics que poden ser més o menys comprensibles entre si. El dàrija és una evolució local de l’àrab clàssic que van portar al nord d’Àfrica els conqueridors de la Península aràbiga. L’àrab clàssic s’ensenya a les madrasses de les mesquites perquè és l’àrab de l’Alcorà i, per tant, sagrat. A més a més, existeix l’àrab modern o literari que és una simplificació del clàssic, diferent del que habitualment es parla al carrer i que és la llengua escrita comuna de tots els països àrabs.

Marroquineria

D’altra banda, el Marroc no és ben bé un país àrab sinó arabitzat. El poble originari era  i ho continua sent el berber que va patir un procés de substitució lingüística cap a la llengua dominant, és a dir, l’àrab. L’amazic, la llengua dels berbers, és parlada encara pel 20 o 25% dels marroquins, és llengua oficial des del 2011 i té un alfabet propi anomenat tifinag -o neotifinag- realment curiós. Per complicar-ho una mica més, l’amazic al Marroc està dividit en tres grans dialectes fortament diferenciats. Les autoritats han implantat una gramàtica única per a tots ells, però la seva difusió troba la resistència dels parlants perquè la viuen com a artificial.

Carreró de la medina de Fes

Pel que fa a l’estatus del francès, la llengua dels colonitzadors francesos del segle XX, és molt present tant en la retolació dels edificis oficials com en els comerços i el parla molta gent, especialment les persones de més edat, i l’entén encara més gent però no tothom. Els joves, per exemple, ja no el parlen perquè ara estudien l’anglès com a primera llengua estrangera escolar i el francès ha de competir amb l’espanyol com a segona llengua estrangera. Al nord, a l’antic protectorat espanyol, el castellà té una forta implantació i no només per raons històriques sinó per la televisió i el futbol. Als marroquins els encanta el futbol i segueixen amb especial interès la Lliga espanyola. Com en aquella part del país arriben lliurement els senyals de les televisions peninsulars doncs veuen molts canals espanyols.

Rajola esmaltada i treballada en petits fragments

El resultat pràctic que vam viure a Fes és que tothom o gairebé parla àrab local, el dàrija, una part de la població madura domina el francès i a vegades també el parlen entre ells, els joves acadèmicament formats parlen l’anglès i entenen una mica de francès i els venedors de la medina aparentment parlen qualsevol idioma que utilitzi un turista.

Fils d'atzavares tenyits de vius colors

Si la diversitat lingüística és gran encara ho és més la racial. El prototip més comú és el de persones de pell morena i ulls i cabells foscos, és a dir, el que associem com a típicament magribí i que és tan comú a les illes Canàries i en menor grau a la península Ibèrica. Dit això, hom veu des de marroquins negres, és a dir, subsaharians arrelats de generacions al Marroc, fins a persones amb trets típicament europees amb pell molt blanca, ulls clars i fins i tot amb cabells rossos o pèl-rojos.

Habitatge tradicional a Fes

El paisatge

El paisatge del Marroc és molt divers i oscil·la des del d’alta muntanya de clima subàrtic de l’Atles, amb el Toubkal com el pic més alt amb 4.167 metres, 452 metres més que el Teide i 688 metres més que el Mulhacén, fins als climes desèrtics càlids del sud del país. Tanmateix, el paisatge dominant en el qual s’acumula la major part de la població és el de clima mediterrani. És a dir, el mateix clima que podem trobar a bona part del centre, sud i est de la península Ibèrica. Per tant, és lògic trobar a la regió de Fes i Meknès els mateixos conreus que enllà. A l’època en que vam viatjar, és a dir, a la tardor, no vam poder observar cultius herbacis però si molts camps d’oliveres, de vinyes, alguns d’ametllers i nombrosos petits ramats d’ovelles.

Calessa passejant pel Palau Reial de Meknès

Segons el conductor de la calessa que ens va passejar pels voltants del Palau Reial, el vi de Meknès és el millor del món. Després de fer-li veure que el món era molt gran va acceptar rebaixar la qualitat al millor vi del Marroc cosa que és perfectament possible perquè aquí es produeix el 60% del vi marroquí i hi ha bodegues modernes, però el cert és que la relació dels marroquins amb l’alcohol és de molta prevenció i difícilment es pot trobar supermercats o restaurants amb oferta de vins o de cerveses. No dic que no hi hagi, només afirmo que nosaltres no ho vam trobar si bé és cert que tampoc ho vam buscar.

La cuina marroquina

No hi ha gaires productes exòtics en la cuina marroquina. Les hortalisses, les carns, el peix i el marisc són els mateixos que a casa nostra. El més diferent que es pot trobar a les cartes d’alguns restaurants i carnisseries és la carn de dromedari que diuen que és especialment saludable. Òbviament no hi ha carn de porc prohibida per qüestions religioses. Por contra, abunda l’oferta de xai. El cargol és molt popular i el consumeixen en forma de sopa que és un dels plats típics oferts quan cau la nit en algunes places que es transformen en una mena d’animada fira i on tampoc poden faltar els pinxos de carn amb hortalisses. Com a curiositat cal afegir que a la medina hi ha molts venedors ambulants oferint cireres de pastor enforquillades i figues de moro ja pelades per a consumir al moment.

Tajin de xai

El menjar és molt especiat i a taula solen oferir sal i comí per condimentar al gust dels comensals. Això no vol dir que no facin servir el pebre i d’altres espècies durant la cocció dels aliments. El resultat són uns plats amb una barreja de gust salat amb tocs àcids normalment aconseguits amb trossets de llimona adobada i, el més curiós, amb elements dolços. Per exemple, la típica harira o sopa de verdures i llegums acompanyada d’uns dolços que em recordaven els típics pestiños andalusos que elaborava la meva mare per Nadal i Setmana Santa, o la pastilla, un farcit de carn de pollastre picada i envoltada per fines capes de massa endolcida exteriorment amb sucre glacé. 

El matrimoni

Segons un guia local, al Marroc moriren l’any passat 300.000 persones i només es casaren 75.000 parelles en un país on no existeixen les unions de fet. És a dir, hi va haver el doble de defuncions que de nuvis. Això té una explicació molt simple: casar-se al Marroc és molt car. Vist des de la perspectiva d’un venedor (real!) de catifes de Fes, les marroquines només estan interessades en els diners del nuvi, en canvi les occidentals es casen per amor. Potser era aquesta la raó per la qual ell afirmava tenir una núvia cordovesa.

Botiga de caftans a la medina de Fes

Només el casori costa una fortuna. La celebració pot durar entre els tres dies i els set en les regions més tradicionals. El nuvi només s’ha de preocupar de tenir dos vestits, però la núvia ha de portar sis o set caftans i cada un d’ells costa a partir de 250 € en un país on el salari mitjà després d’impostos és de 370 €. El resultat pràctic és que les marroquines tenen un índex de fecunditat de només 2,35 fills (2020) per la qual cosa la piràmide demogràfica és la d’un lleuger increment de població amb tendència a l’estancament. És clar que si el comparem amb l’índex de fecunditat de les espanyoles que és d’1,19 (2019) fills per dona encara ens podria semblar que és molt alt.

El rei

El rei són els nostres ulls, ens va dir seriosament el conductor de la calessa de Meknès que poc abans ens havia intentat estafar 60 dírhams (més o menys 6 euros al canvi). Després de tres viatges al Marroc, l’amor dels marroquins per la monarquia continua sent un misteri insondable per a nosaltres. És un respecte que travessa classes socials i que es manifesta per tot arreu i gratuïtament amb forma de fotografies del rei actual, de l’anterior, de tota la família reial o fins i tot de cartells amb tota la dinastia alauita.

Palau Reial de Fes

Només intuïm alguna explicació: el Marroc és un país molt muntanyós i molt divers des del punt de vista geogràfic, lingüístic i cultural, amb una forta propensió històrica a la dispersió política tribal. Per tant, necessiten un fort referent polític que centralitzi el poder donant com a resultat una monarquia constitucional no democràtica on el poble elegeix un parlament, però és el rei -amb el Parlament- qui elegeix el president del Govern, nomena els ministres i presideix el Consell de Ministres.

Comiat

Des del terrat de la cafeteria La Terrasse, sobre la porta Boujloud, dominàvem visualment una bona part de la ciutat antiga. La medina, o Fes El Bali, anava caient suaument fins al riuet Boukhareb on es troben les adoberies. Al nostre davant veiem les imponents muralles de la ciutadella o kasbha i al darrere d’elles un enorme cementiri que un dia separava higiènicament el món dels vius del món dels morts, però que avui ha quedat engolit per la ciutat. Més enllà s’estenien barris moderns i populars i finalment, envoltant la ciutat, podíem observar pàl·lides muntanyes amb bosquets i algunes petites plantacions d’arbres.

Bab Boujloud

Fes és de color groc desllavassat que baixant de les vessants de les muntanyes, salta les muralles i taca els exteriors de totes les cases. Inevitablement, comparem Fes i Meknès amb Oslo i Bergen, ciutats on vam estar a l’estiu. El contrast no pot ser més gran: Noruega és un país ric, finalitzat, amb poca població i poc patrimoni històric si el comparem amb el Marroc que és un país encara pobre, en construcció, però viu, amb una llarga i rica història, molt de patrimoni, una gran part d’ell en restauració, i amb molt de futur.

Minaret de la mesquita de R'cif

Des d'aquell elevat indret recordàrem el sopar de la primera nit a la ciutat en un altre terrat, gaudint embadalits de la màgia del capvespre fessí, veient els minarets, les fumarades de les guinguetes dels rostits i les sopes que s’elevaven per sobre de la plaça Bab R’cif i el cel il·luminat per una lluna decreixent acompanyada per prims i esparsos núvols. En silenci esperàvem el caòtic inici de la crida a l’oració que els muetzins de totes les mesquites feien, en viu però fent servir altaveus, al mateix temps:

Déu és el més gran (...)

Veniu a la pregària

Veniu a la salvació

L’oració és millor que la són

Déu és el més gran (...)

I dos escèptics es commogueren escoltant un cant que no entenien... o potser només fou la fresca de la nit.

Cementiri dels Merindes

[Moltes gràcies per haver arribat fins aquí. Si aquesta entrada ha estat del seu interès, l'autor agrairia la col·laboració en la seva difusió compartint-la en xarxes socials o donat-la a conèixer entre els amics]