Ava Gardner, obra de Ció Abellí
Passejant per Tossa de Mar vaig recordar una anècdota que
expliquen sobre els indis d’Amèrica quan van contemplar per primera vegada els
vaixells de vela de Cristòfol Colom: els era impossible adonar-se’n de les
embarcacions perquè no sabien què eren i per tant no les veien. Amb tota
seguretat aquesta anècdota és apòcrifa però serveix per il·lustrar de com la
humanitat és incapaç de percebre el que no coneix. Per contra, gent d’ofici, competents
i amb experiència, amb molt poca informació és capaç d’interpretar la realitat.
És el cas dels sanitaris que amb un cop d’ull saben amb força exactitud el nostre
estat de salut. O el dels bons historiadors que són capaços d’interpretar els
fets socials millor que ningú perquè poden descobrir capes de realitat ocultes
als demés. O la dels polítics que creuant dues paraules amb un ciutadà
identifiquen ideològicament el seu interlocutor i per tant poden valorar si val
la pena perdre el temps amb ell o si el declaren com a cas impossible de
convèncer. En fi, que no veiem el que no imaginem que existeix.
Vila Vella des de la platja
Per una raó o per altra feia temps que no visitava Tossa de
Mar. Està magnífica, com sempre o fins i tot millor. Han afavorit la circulació
de vianants per aquí, hi ha una nova escultura per allà o estan reformant
alguns monuments importants més enllà però el seu principal valor és que, en essència,
no ha canviat gens i esperem que duri així molt de temps. Em va sorprendre
agradablement que sent un dia laborable de mitjans de setembre el poble
estigués tan animat i fins i tot alguns carrers eren plens de gent. A més, es fruïa
d’una agradable temperatura de tardor gràcies a la pluja de la nit anterior. El
cel era una atractiva barreja de blaus, grisos i blancs i al mar, fidel reflex de
l’atmosfera, predominaven els blaus apagats i glaucs.
Torre de les Hores
Malgrat això, vaig lamentar una vegada més que sent Tossa de
Mar una de “les tres magnífiques” de la Costa Brava, el poc profit que el
visitant treu d’aquesta vila. La major part dels turistes fa exactament el
mateix trajecte cercant el camí més curt cap a la Vila Vella. En canvi, a la
torre dels Moros, des d’on es gaudeix d’unes privilegiades panoràmiques de la
badia i a on es pot pujar fàcilment per un carrer asfaltat, no hi havia ningú.
A l’antic barri de pescadors de la Roqueta només vaig trobar un grup de paletes
treballant i una clienta de la Casa Granados. Al camí de ronda en direcció als
miradors des Cars tampoc vaig veure cap persona. Al Museu de Tossa, que és una
petita joia on podem trobar el magnífic mosaic romà de la vil·la dels Ametllers
o “El violinista celeste” del pintor Marc Chagall, no vaig entrar
però no hi havia cues i només un jubilat centreeuropeu va creuar la porta però
després de fer una ràpida ullada a la recepció va recular i va marxar sense visitar-lo.
I el mateix podria dir del Centre d’Interpretació dels Fars de la Mediterrània,
una altra petita delícia al nostre abast.
Es Cars des de Vila Vella
Sembla que la gent tingui aversió envers la cultura però no
la tenim per passejar pels carrerons, torres o muralles medievals o per
fotografiar-nos amb l’escultura d’Ava Gardner malgrat que la majoria de la
població no hagi vist la pel·lícula “Pandora y el holandés errante”, protagonitzada
per l’actriu i rodada a Tossa de Mar i altres indrets de Girona i la Costa
Brava. Potser és que per allò que tenim animadversió és per pagar per la
cultura, ni que siguin tres euros l’entrada, però encara que fos gratis tinc
els meus dubtes que gaire més gent accedís al Museu Municipal amb
l’inconvenient afegit que el missatge que es dóna quan una cosa no costa diners
és que no té valor.
Paisatge des del far de Tossa
És clar que tothom està capacitat per valorar la bellesa de
la costa i del patrimoni d’un poble com Tossa de Mar però per apreciar-lo en la
seva totalitat hom hauria d’estar més ben assabentat i desgraciadament no és
suficient amb panells informatius, webs o fulls en paper. Desconec la solució a
aquest problema. Segurament els senyals haurien d’indicar millor els punts
d’interès menys coneguts o tal vegada les autoritats municipals haurien de
potenciar les visites guiades per professionals que eixamplessin els limitats
horitzons dels tòpics. Això i d’altres iniciatives segur que millorarien el
coneixement i la experiència viscuda als nostres municipis turístics però no soc
gaire optimista. Nosaltres, com els indis davant els vaixells de Colom, mai
podrem veure el que no sospitem ni de la seva existència i, a més, per voler
veure “El violinista celeste” no és suficient saber que es conserva al
Museu de Tossa de Mar sinó que has de conèixer a Marc Chagall i saber què és el
surrealisme i que això et motivi prou per visitar-lo. Qui sap si la solució és
tan simple com esperar que altres generacions millor formades que les nostres
gaudeixin amb d’altres formes de cultura no tan populars. I mentrestant no oblidem
d’agrair a les institucions l’enorme esforç que representa estudiar, conservar
i mostrar la nostra cultura local, pròpia i irrepetible, aquella que ens fa
únics al món.
Dona de pescador, obra de Bonaventura Ansón Pérez
Publicat a Diari de Girona el 3 d'octubre de 2021
[Moltes gràcies per haver arribat fins aquí. Si aquesta entrada ha estat del seu interès, l'autor agrairia la col·laboració en la seva difusió compartint-la en xarxes socials o donat-la a conèixer entre els amics]
