Espais de la batalla de l'Ebre (2ª part)

El comentari dels alumnes

Els alumnes de 2n de batxillerat del curs 2009-2010 de l'IES Ramon Turró i Darder, acompanyats pels professors Dora Farnós, Carles Tagua i jo mateix, hem fet un viatge d'estudi els dies 25 i 26 de gener a les Terres de l'Ebre, en concret a les comarques de la Ribera d'Ebre i la Terra Alta, per tal d'aprofundir en el coneixement de la Batalla de l'Ebre (juliol-novembre de 1938). Aquests són alguns dels comentaris dels alumnes.

Els comentaris més entusiastes

En general puc considerar que la sortida a la Batalla de l'Ebre va ser genial. Si m'haig de quedar amb algun moment de tot el viatge, sense cap mena de dubte em quedaria amb la pujada a la Cota 705. El paisatge que ens envoltava era captivador i, sobretot, quan estàvem a punt d'arribar a dalt, que va començar a nevar, em va semblar màgic.

El poble de Miravet també em va semblar molt maco i potser amb la història que tenia al darrere feia que aquells carrers antics i solitaris junt amb el clima humit i plujós que hi feia li donava un toc especial.

Deixant de banda l'aspecte cultural de la sortida, em va agradar molt que tots els companys érem com un petit grup, tots érem amics de tots, i els professors van acabar de perfeccionar-nos el viatge amb els seus acudits i anècdotes al llarg de tot el viatge i ens van deixar marge per fer les coses que volguéssim dins el temps que teníem.

Potser com a punt fluix de la sortida destacaria que va ser poc temps, si més no, un dia més hauria estat ideal per visitar amb tranquil·litat tots els indrets interessants de la zona i així acabar d'adobar un viatge que per a mi va ser perfecte.

* * *

Sempre s'agraeixen dos dies de festa però sobretot s'agraeixen si en aquests es passen bons moments en grup. La sortida a l'Ebre ha sigut una de les poques excursions en la meva vida que he disfrutat aprenent: dos dies en autèntics camps de batalla en els quals en el seu temps s'hi va vessar sang. Em va semblar de destacable interès la Cota 705, un lloc que contenia història en el seu terra. Les condicions que es van donar quan pujàvem la muntanya, caldria mencionar-les, perquè expressaven perfectament la duresa de la guerra: una ventisca que dificultava tant el camp de visió com les condicions físiques.

També es va apreciar com n'era de difícil la vida en els pobles. Sobretot en Corbera d'Ebre, un poble devastat per acció de la crueltat de les batalles que van mantenir els republicans.

Va ésser una bonica experiència que valdria la pena repetir.

Els comentaris més crítics

A mi m'ha agradat la sortida però l'organització de com i quan es feien les activitats no, ja que el primer dia podríem haver anat a visitar els pobles (el del refugi i el destruït) i el segon dia haver anat a la muntanya. Tot i això, crec que la pujada a la muntanya va ser el més exagerat.

Jo no m'havia assabentat que havíem de caminar i pujar tant, per això m'emportava sempre la bossa i no la deixava a l'autobús.

Les guies haurien d'haver estat més mogudes, és a dir, que haurien d'haver cridat més l'atenció perquè moltes vegades no ens adonàvem que estaven explicant.

Tot i això ha estat una excursió molt informativa i entretinguda.

* * *

L'excursió ha estat bastant bé. No és que hi hagi après gran cosa ja que moltes de les coses que s'explicaven sobre la Guerra Civil, en termes generals, ja les sabíem, les intuíem o ens les havien explicat, però m'han agradat força les explicacions sobre el terreny en que es van lliurar les batalles (que es del que menys es parla als llibres).

El clima estava molt bé, el menjar també estava bé a l'igual que l'allotjament. El que menys m'ha agradat, a part de la gran pujada a la Cota 705 (que encara els meus bessons estan ressentits) ha estat la curta durada de l'excursió i el que més m'ha agradat ha estat el clima i el paisatge, juntament amb el castell de Móra d'Ebre.

Els comentaris més empàtics

Personalment, em vaig posar en el lloc dels combatents, imaginat-me la guerra. Després de tot el que vaig veure, el sentiment envers la guerra ha augmentat, és a dir, sembla molt difícil de creure tot el que han viscut i viscut en aquell temps.

Mai hauria imaginat que estaria en un refugi, i el més sorprenent són els anys que aquest refugi va estar "mort". Les persones que van sortir en el vídeo van estar molts anys sense "recordar" que allà, en aquell refugi van haver de "viure" durant molts dies, degut al dolor que se'ls presenta quan tornen al passat. Ara mateix em poso veritablement en la seva pell i em sap molt greu tot el que va passar.

Pujar a la Cota 705 em va agradar però m'hauria agradat més si des del cim hagués pogut veure el paisatge.

El que més em va agradar va ser l'"Abecedari de la Llibertat". Penso que és una acció molt profunda i bonica haver construït aquell camí. Em costa creure tot el que ens van explicar, aquelles persones van patir molt, m'imaginava als combatents allà al castell lluitant, travessant el riu, matant sense pietat...és molt fort.

Penso que és una excursió molt rica, ja que cada vegada dono més importància a la història.

Em va agradar molt, profe, però va ser cansada.

* * *

Encara que els nois de la nostra generació pensem que és un fet molt llunyà, és una cosa que va passar fa relativament poc i són circumstàncies molt difícils les que van haver de viure aquelles persones.

Segurament tornaré a anar un altre cop amb la meva família, especialment amb el meu pare perquè li faria il·lusió veure els paisatges que familiars propers a ell van haver de patir.

* * *

Jo penso que si ens toqués allò a nosaltres, és a dir, a la nostra generació, no estaríem preparats per viure-ho.

Els més analistes de l'organització

En general l'excursió ha sigut molt divertida i molt ben organitzada. Encara que plogués el dia en que vam pujar la Cota 705, m'ha semblat que era bona decisió ja que la neu no cau aquí cada dia. (...) El segon dia crec que va estar sobrecarregat d'excursions ja que el lloc més interessant vam passar-hi volant. Em refereixo al Centre d'Interpretació 115 Dies. Després, el menjar va estar prou bé però el dinar en el restaurant va marcar un toc de privilegi comparat amb l'alberg.

En general tot va estar molt ben organitzat i sobretot la relació entre el preu i la qualitat mereix un 10. L'únic que va faltar era quedar-nos una nit més.

* * *

Em sembla que per un bon preu vam fer una bona visita

La gent i la comarca

Respecte al contingut de l'excursió no tinc gaire queixa, tots els llocs on vam anar eren macos i em va interessar molt el fet d'anar a pobles que no eren econòmicament com els nostres.

* * *

La sortida en general va estar bé. La visita al poble de Miravet va ser curiosa, sobretot em va sobtar que donaven les notícies del poble per altaveus i amb una sardana de fons. Va ser interessant notar la diferència entre el que estic acostumada i el que no em pensava ni que existís.

* * *

En especial, Una cosa que em va agradar molt de les terres que vam visitar va ser la gent que hi havia, ja que tant les guies com la gent dels pobles ens van acollir molt bé i, a més, l'accent del sud de Catalunya em va crear una sensació d'estar com a casa.

L'alberg i la nit

L'alberg va estar bé, el menjar era bo i les habitacions confortables.

* * *

L'estància a l'alberg va ser genial, la nit va ser perfecta.

* * *

Però sobretot m'ha agradat la nit que vam passar a les habitacions de l'alberg quasi sense dormir.

* * *

Potser el que no em va semblar bé va ser que a l'hora de dormir no se'ns deixés anar per les habitacions ja que l'alberg era tot per nosaltres i crec que som joves i que potser sí que estàvem fent una mica de soroll però crec que tampoc va ser adequat el tracte que vam rebre.

* * *

No em va agradar massa el menjar de l'alberg ni els lavabos perquè eren petits i l'aigua de les dutxes era molt freda.

El que menys va agradar

Pel que fa al que em va agradar menys, potser seria que vam caminar molt i vam acabar molt cansats però va valdre la pena.

* * *

El que menys em va agradar va ser el castell de Miravet on vam pujar una petita muntanya per veure'l però una vegada a dalt estaven en obres i no vam fer res, només mirar la vista de l'Ebre. Després vam baixar per dinar i prou, és a dir, no sé perquè vam pujar si no vam fer res.

* * *

Va ser molt cansada i hagués sigut millor fer-la dijous i divendres i així descansar el cap de setmana i aixecar-se més tard.

Els professors

Els professors que ens van acompanyar van estar bé, ja que ens deixaven una mica de llibertat. El viatge no se'ns va fer pesat i ens ho van fer passar molt bé.

* * *

També he de dir que a l'autobús hi havia un ambient molt descontrolat i amb moltes ganes de festa i estudi, ja que en Carles Tagua i la Dora no deixaven descansar el micròfon. Mentre que l'Argemir no va avançar la classe d'història d'avui.

* * *

Els professors es van enrollar bastant i això va fer també, vulguis o no, que la sortida fos més divertida.

Reflexions històriques i consells pràctics

Crec que aquest tipus de sortides són absolutament necessàries per apropar-nos a la història. Almenys jo sempre recordaré la Batalla de l'Ebre millor que no pas si ens haguéssim limitat a llegir-la al llibre.

* * *

I la veritat és que jo crec que quasi tothom tenim un passat allà, els nostres familiars més propers van anar-hi i nosaltres ni ho sabíem. (...) I crec que aquesta experiència de veure tot el recorregut de la batalla, crec que no se'ns oblidarà mai, o almenys a les persones que hem tingut un familiar lluitant a la Batalla.

* * *

(...) a part de que aquesta sortida ens va servir bastant per desconectar de tot l'esforç que estem fent durant el curs, va ser increïble tornar a un fet i una època de la qual es parla molt poc, com si fos tabú.

* * *

Si fos per mi, jo ho tornaria a repetir un altre cop perquè a part de ser una visita cultural va ser bastant lúdic.

* * *

En conclusió, aconsello que l'any que ve la repetiu per qui pugi a segon, però que sigui dijous i divendres que sinó no podem amb els exàmens dels següents dies.

Espais de la Batalla de l'Ebre

Els alumnes de 2n de batxillerat del curs 2009-2010 de l'IES Ramon Turró i Darder, acompanyats pels professors Dora Farnós, Carles Tagua i jo mateix, hem fet un viatge d'estudi els dies 25 i 26 de gener a les Terres de l'Ebre, en concret a les comarques de la Ribera d'Ebre i la Terra Alta, per tal d'aprofundir en el coneixement de la Batalla de l'Ebre (juliol-novembre de 1938). Cal dir que malgrat haver fet tot el programa previst, el temps no ha acompanyat gaire: al fret propi d'aquesta època de l'any es va afegir la pluja i la neu del primer dia, aquesta molt inusual a les baixes cotes on ho va fer.

Però anem a pams. Vam sortir el dilluns a quarts de nou del matí i cap a migdia ja estàvem visitant el poble i el castell de Miravet sota una pluja persistent que va acabar calant els anoracs. Aquests primer escenari de la batalla va ser un dels passos que els republicans van fer servir per travessar el riu Ebre i atacar les posicions franquistes que ocupaven tot el marge dret del riu. Des del mirador de l'església primer, i després des del mateix castell templer van veure el meandre que forma el riu i ens vam fer una idea de com de dificultós i perillós devia ser el seu pas amb els escassos mitjans amb els que comptaven els republicans. A la façana de l'església vam poder veure els impactes de bales fruit de la batalla.

Després d'un ràpid dinar a base d'entrepans, posem direcció al nostre següent objectiu: la Cota 705. Es tracta d'un turó que està enmig de la serra de Pàndols i és la seva màxima alçada. Aquí van tenir lloc les batalles més cruentes de la primera i fracassada ofensiva franquista que malgrat acabar conquerint la cota va haver de renunciar a continuar l'intent de trencar el front per aquest punt.

La dificultat actual per accedir a aquest punt està en el fet que no hi ha carretera i que s'ha de pujar caminant 4,4 km. Tot i la pluja i l'amenaça de neu segons les previsions metereològiques de l'Informatiu de Migdia de TV3, iniciem la pujada. Dues alumnes -acompanyades d'un company i una companya- ràpidament han de renunciar per lesions que ja arrossegaven però la resta de l'expedició, 52 alumnes i professors, iniciem la pujada per un ample camí molt ben indicat. Quan estàvem a uns 600 metres d'alçada les previsions de neu es fan realitat i comença a caure una preciosa nevada sobre un bosc mediterrani en el que encara quedaven en les zones més obagues clapes de neu de l'anterior temporal . Ningú es planteja tornar al refugi de l'autocar i, finalment, arribem tots al cim on hi ha el monument a la Pau, finançat per la 'lleva del biberó' i dedicat A tots els que varen combatre a la batalla de l'Ebre. Des dels seus miradors s'entén que la Cota 705 fos una posició molt disputada doncs domina un ampli espai visual i, per tant, militar. En aquest espai també hi ha nombroses plaques en memòria de diferents col·lectius o personatges: al general republicà Enrique Líster, al batalló de voluntaris britànics, a la 43 Divisió de l'Exèrcit Popular de la República i d'altres. Marxem de la Cota 705 sense més pèrdua de temps: no només continua nevant sino que són les cinc de la tarda i aviat es farà fosc.

Dies abans, a l'institut, un alumne em va preguntar si a l'alberg hi hauria llum, tal era la inquietud d'alguns pels quals aquesta seria la primera vegada que anirien a una instal·lació d'aquests tipus. Poder estar junts, dormir en habitacions col·lectives i fer gresca a la nit també era una part fonamental de la sortida. L'alberg Mas de la Coixa és ample, net, amb instal·lacions senzilles i funcionals i amb un personal amable i acollidor. El sopar va ser correcte i les racions més que suficients. L'únic però va ser que, per algun motiu que tampoc va entendre el personal de l'alberg, les dutxes treien aigua tèbia i no calenta com sí que va sortir a l'endemà al matí. Després de sopar els profes deixem que els alumnes s'esbargeixin però a quarts de tres ens quadrem i els fem dormir doncs a l'endemà tenim un dia molt intens.

Comencem el dimarts amb la trobada amb la guia. Bé, cal dir que si bé esperàvem a la guia contractada van aparèixer tres guies i dos càmares d'una productora que ens va anar gravant durant tot el dia, als quals es van afegir el gerent del Consorci Memorial dels Espais de la Batalla de l'Ebre i les guies dels diferents escenaris que vam anar visitant, més els policies o altre personal que ens anaven esperant perquè poguéssim aparcar l'autocar i baixar amb seguretat. Ens sentíem aclaparats per tantes atencions.

La primera parada és el refugi de Benissanet. Ens parem davant l'entrada del que sembla un petit refugi per la població civil d'aquest poble però quan entrem quedem sorpresos per la magnitud i qualitat de l'obra. A dins, en una sala, el Consorci ha montat una petita exposició i un vídeo on les dones que el van construir expliquen les circumstàncies de l'obra.

Després ens desplacem al castell de Móra d'Ebre. Des d'on se'ns documenta sobre el pas del riu i com va ser d'estratègic mantenir, uns, i destruir, els altres, els ponts i passeres sobre el riu.

La següent visita va ser al Centre d'Interpretació 115 dies de Corbera d'Ebre on vam veure un documental basat en els testimonis dels corberins que van viure aquest fet històric. Dinem en un restaurant al Coll del Moro on la guia ens va fer una ràpida visió d'aquesta estratègica posició, lloc de comandament de les tropes franquistes.

Finalitzem el nostre viatge al poble vell de Corbera d'Ebre totalment destruït per les bombes franquistes -una de les quals encara penja de l'interior del campanar- i el temps. Allà hi ha l'Abecedari de la Llibertat, una succeció d'escultures i poemes que reflexionen sobre la destrucció, la guerra, els drets, la pau, les llibertats...en mig d'un tràgicament estètic escenari. Els alumnes queden impactats: no és el mateix llegir un text o veure una fotografia o vídeo sobre les conseqüències d'un bombardeig que passejar-se per les runes d'un poble que l'ha patit.

És un bon tancament al viatge. Quan preparava la visita els explicava que un dels objectius pedagògics era que la Història els penetrés pels poros de la pell, que els hi provoqués sensacions i no només informació. Crec que ho hem aconseguit.

Camins de retirada

El moviment a favor de la recuperació històrica està adquirint cada any més i més força. Ja són molts els municipis catalans que han retut homenatge a les víctimes republicanes de la Guerra Civil i a les víctimes de la repressió franquista. Blanes és un exemple ja que a l´abril de 2005 es va fer un emotiu acte al Teatre i després es va inaugurar un conjunt de monòlits en la seva memòria.

Des de 2003 l´Associació FFREEE (Fils et Filles de Républicains Espagnols et Enfants de l´Exode) organitza durant un cap de setmana diferents actes per recordar l´èxode de republicans fins a la frontera francesa. A més es fa coincidir amb l´homenatge que cada any, des de fa un quart de segle, la Fundació Antonio Machado fa a aquest poeta. Aquest és un episodi que també va afectar uns quants centenars de blanencs i blanenques dels quals sabem molt poc o no sabem res. Blanes té un deute pendent amb ells.

Aquest any un petit grup ens vam animar a pujar a Argelers per afegir-nos als actes de commemoració de la Retirada, com li diuen els protagonistes i els fills i néts d´ells. A les 11 sortim caminant des de la vila fins al barri turístic en una marxa simbòlica reproduint la que van fer centenars de milers de civils i militars des de l´Aragó i Catalunya fins la frontera francesa. Érem uns quants centenars de persones caminant enmig de les banderes republicanes, de totes les edats, tot i que predominaven amb molt els cabells blancs. El més vell de la marxa era Vicente, 95 anys, alt i fort, el cap cobert amb una gorra de pell d´estil rus, semblant serè, tossut i mirant sempre al davant albirant un futur de justícia pel qual ha treballat tota la vida. A mig camí parem al Cementiri espanyol on es ret homenatge als morts al camp d´Argelers. Una placa recorda el nom dels enterrats: garcías, pachecos, rocas i puigs però també un munt d´eslaus, de jueus, d´anglosaxons i d´altres nacionalitats compartint eternament aquest petit cementiri espanyol. Després de fer un minut de silenci marxem cap a la platja on ja ens esperen els llaguts catalans que recorden que també hi va haver un èxode marítim des dels ports del nord de Girona fins als del sud de França.

Allà s´obre una bella platja de quilòmetres de llargada que a l´estiu s´omple de francesos dels suburbis de París, però aquesta mateixa platja va servir per tenir tancades 100.000 persones en un camp de concentració a ple mes de febrer, mal abrigats, mal alimentats i en condicions higièniques indescriptibles. En el passeig marítim hi ha un monòlit i una placa de pedra que recorda aquests fets. En aquest punt ens concentrem i els representants de la Generalitat, l´alcalde d´Argelers -també ell fill de republicà exiliat- i del FFREEE fan els discursos. És aquí on saludem Neus Català acompanyada per la seva biògrafa i amiga Elisenda Belenguer. Ella, la Catalana de l´Any 2007, amb els seus 91 preclars anys, és la veritable raó de la meva presència aquí.

Marxem a dinar de pic-nic al castell de Valmy, on es desenvolupen els actes de la tarda. Dinem a la taula de Neus Català i coneixem Benita Moreno, madrilenya de naixement però barcelonina de cor, refugiada primer a Horta amb els seus 11 germans i després al camp d´Argelers. Algunes de les seves vivències posen els pèls de punta -per exemple, va veure morir d´una pallissa un republicà espanyol a mans de dos gendarmes francesos- d´altres entendreixen però sempre arriben a l´ànima. Benita és poetessa autodidacta, admiradora de Miguel Hernández, García Lorca i Antonio Machado, extravertida, vitalista i en plena capacitat intel·lectual. Igual que Neus Català són dones incombustibles, disposades a treballar en qualsevol moment, fins i tot ara, amb tants anys i tantes batalles sobre les espatlles.

Després de dinar ens concentrem en una sala per assistir a l´espectacle Exils d´Espagne, escrit i narrat per Susana Azquinézer. És una obra en francès -que és la llengua de tots els actes-, un monòleg d´una actriu argentina d´origen jueu de l´Europa oriental i exiliada/emigrada a França que ens parla de l´exili dels republicans espanyols en un llenguatge poètic que capta l´essència del pelegrinatge vital no només dels desconeguts centenars de milers d´exiliats republicans sinó dels centenars de republicans, de fills i néts de republicans que estaven allí, escoltant les seves belles paraules acompanyada per l´acordió de Bernard Ariu. De tant en tant, de peu, recolzat en una paret de l´atapeïda sala, em girava i mirava al públic. Veia Vicente, tocat permanentment amb el seu barret rus, Neus Català i altres republicans acompanyats pels seus familiars. Palpava sentiments profunds però no sentimentalisme; ni una llàgrima, totes elles gastades en el llarg itinerari de la seva vida. Allà estaven recordant, commemorant, reivindicant de portes endins i de portes enfora la memòria de la II República, de la Retirada -ni fugida ni exili- i de la Resistència i, sobretot, de les persones que ho van fer possible. Allà, junts -mirada al front, altiva i serena- reivindicant la dignitat de la seva existència. Acaba la representació i el públic esclata, dempeus, en aplaudiments. Vicente finalment també s´aixeca i amb la mirada fixa avança sense llàgrimes ni tristor cap a l´actriu per felicitar-la.

Ens acomiadem de Neus Català i dels altres nous amics i abandonem le château de Valmy, deixem els republicans que continuïn amb les seves conferències, exposicions i venda de llibres sobre la Retirada i els camps de concentració. Els deixem amb la seva hispanofília francòfona, amb les seves banderes tricolors, amb la seva memòria recuperada però mai oblidada. Els deixem amb la seva nostàlgia d´Espanya, de l´Espanya republicana, que va ser, que va existir però que no la van deixar sobreviure. Els deixem en la seva Espanya recordada i idealitzada des de la França real que els va maltractar, que els va acollir, a la qual van defensar i per la qual molts van morir. La França que van aprendre a estimar, en la qual han viscut i han engendrat, la França que els va integrar i de la qual ja no volen marxar.

Partim d´Argelers passant per la retallada costa. A poc a poc fem el camí del retorn creuant la frontera per Portbou. La nostra retirada ha durat només unes hores, alguns porten esperant un impossible retorn seixanta-vuit anys.

Article publicat a Diari de Girona