13 de febrer 2010

Els ametllers ja han florit!

Els ametllers ja han florit. Les mimoses també. I els pruners estan a punt de fer-ho. La primavera ja s’albira i les flors més primerenques ja estan esclatant en tota la seva plenitud quan al bosc encara no s’han marcit les últimes flors d’hivern. Totes les plantes dels nostres camps ja s’estan preparant per la gran rebrotada en un espectacle que mereix tornar a disfrutar de les excursions en família, amb els amics o en solitari. Poc a poc el sol i la llum van guanyant graus i minuts i es fa més agradable fruir de l’aire lliure. Camps, excursions, natura, arbres i plantes en flor configuren un petit univers desitjat però llunyà.

Llunyà? Quants quilòmetres hem de fer per veure els blancs ametllers florits o les grogues mimoses en flor o els delicats pomells rosats dels foscos pruners? Fins on hem d’anar per recollir un brot de romaní, espígol o marialluïsa? En quins distants camps podem gaudir veient crèixer pomers, cirerers, noguers o perers? Segur que el lector coneix llocs meravellosos en apartats indrets... però si no vol o no pot anar-hi li proposo que disfruti de tot això als parcs i jardins públics de Blanes. Els de tota la vida, com els esplèndids jardins del passeig de Mar o els més discrets del passeig s’Abanell, o els més nous com els de la Mina Cristal·lina al Control-Horta de la Perla, el de Xon Martí a Ca la Guidó-Mas Carolet o el de Xon Ferrer a Quatre Vents. També pot disfrutar dels ametllers en flor del passeig de Catalunya, de les mimoses del Recó d’en Portes-Senda del Molí i dels pruners en flor de la plaça Núria. O gaudir de nous recons enjardinats com el de l’exterior del Cementiri –monument d’Homenatge a les Víctimes del Franquisme- o el remodelat carrer Ausiàs March.

Diuen que la jardinería pública és la democratització d’un luxe. Ara que estem travessant una profunda crisi econòmica, hom hauria de ser conscient de l'esforç que significa mantenir i ampliar els jardins i les zones verdes. A Blanes, en el passat, s'han fet esforços per democratitzar aquest luxe millorant-lo i fent-lo arribar cada vegada a més gent. El fet que l'actual equip de govern prefereixi gastar-se els diners en concerts gratuïts multimilionaris i multitudinaris en lloc de serveis públics per a tothom i per tot l'any no treu que no haguem de ser conscients i agraïts amb tot allò que hem heretat de generacions de blanencs.

La primavera ja ha arribat. Gaudim-la.

04 de febrer 2010

La canción más triste serà mi himno



Sens dubte és jove. Jo també feia pintades quan era jove però eren menys poètiques. Eren antitaurines i devien tenir molt d'impacte perquè cap de les places de braus que van ser objecte dels nostres atacs nocturns han sobreviscut al temps. Bé, o va ser responsabilitat nostra o de l'especulació urbanística...

Aquest jove blanenc té necessitat d'expressar públicament la seva tristor però ho fa des de l'anonimat i, probablement, des de la nocturnitat. Tots hem tingut etapes de melangia, especialment quan hem estat joves. El problema de deixar rastres d'aquest estat és quan no els pots fer desaparèixer. Aquesta pintada perdurarà. Algú emblanquinarà la paret mitgera però el temps farà desaparèixer la pintura i "la canción más triste..." tornarà a sortir a la llum, impúdicament, com una altra que no està gaire lluny d'aquesta que diu "Carrillo libertad". Quantes vegades es va maleir el seu autor quan Santiago Carrillo va trencar el PCE o quan va "tornar" al PSOE? Però la pintada seguia allà, segueix allà.

També el jove pintor blanenc, noctàmbul, aprenent de poeta i fumador ocasional de marihuana, sentirà ràbia per la tossuda rebequeria de la seva pròpia obra a no desaparèixer, com si l'obra d'un mateix pogués tenir vida pròpia! Com si l'autor pogués no ja ignorar-la sinó destruir-la!

Altres obres més volàtils han sobreviscut molts més anys dels previstos pel seus autors. Per sort jo vaig poder matar una de pròpia quan se'm va presentar a deshora, abruptament. Va ser en una visita a la meva antiga facultat de la Universitat de Girona. S'havien fet reformes a l'antic Seminari, s'havia pintat el "hall" on tan bones estones vam passar però el cartell de paper on havíem dibuixat una fada alada d'estil modernista i un poema que començava dient "En defensa del cardo y de la ortiga, en defensa del burro y su rebuzno y de su condición intrascendente", continuava allà. Què havia fet jo per merèixer això? Aquella etapa ja havia mort, ja no sabia ni on era la dibuixant-companya-novieta i em va envair un profund pudor d'ensenyar l'antiga innocència que traspuava el cartell. No vaig tenir més remei que agafar una cadira, pujar-me en ella, despenjar el cartell, trencar-lo a trossos i llençar-los a la paperera. A l'antic "hall", ara bar, es va fer el silenci, tothom em mirava entre estorats, sorpresos i indignats per la meva acció però ningú va dir res. Quan vaig acabar, vaig tornar a deixar la cadira al seu lloc i vaig marxar tranquil·lament per on havia vingut. Havia deixat de ser ingenu. Havia deixat enrere la meva etapa d'estudiant. Ja no tenia enyorança per aquells anys, no perquè no els recordi com els millors de la meva vida, sinó perquè aquella etapa l'havia superada.

El nostre jove graffiter, fumador de marihuana, aprenent de poeta, músic noctàmbul, amant fracassat, aprenent de bohemi i una mica despistat -fins i tot abans que comencés a fumar- també creixerà. Deixarà d'estar trist per sentir-se, potser, fracassat -que sens dubte és un estadi superior i més fàcil de suportar, a la fi és el de la majoria- però quan passi pel camí de Santa Bàrbara haurà de suportar el record inesborrable de la seva joventut: "La canción más triste serà mi himno".


* * *


Manifiesto


En defensa del cardo y de la ortiga,
en defensa del burro y su rebuzno
y de su condición intrascendente;

a favor de los bosques y su antiguo
modo de ser, a favor de la piedra
que el misterio cubrió de oscuro musgo;

para que vivan peces en las aguas,
pájaros en el aire, rododendros
en los jardines, luces en la noche,

y los hombres se olviden de la prisa
con que van a la nada y no se enteran,
víctimas de un progreso establecido;

para que todo cobre otro sentido,
una vez asumido el sinsentido
de esto, y concentrados en su paso

veamos sin dolor pasar el tiempo
y vivamos minutos, horas, días,
bocanadas de ser, riqueza única;

para que todo vuelva a ser sí mismo,
lo que pasó, lo que es, lo que perdura,
lo que no deja huella de su paso;

para que no de miedo tener hijos
ni dejar de tenerlos, y el amor
vuelva a ser verdadero, a ser inmenso;

para poder tomar el sol y el aire
y sentarse en la hierba con la gente
y ponerse a charlar largo y tendido;


a favor del cansancio y del descanso,
a favor de los ciclos naturales
y de la rebeldía ante los ciclos;

por los colores y por los sonidos,
por los gustos, los tactos, los olores,
por el juego y el sueño, y los amigos

en defensa de lo que se ha perdido,
de la paz duradera, del sosiego,
de la palabra limpia... y del silencio.

Jesús Martínez, 21