Camins solitaris

A trenc d'alba, a l’hivern, tots els camins són solitaris. O quasi perquè darrere meu, a l’alçada de l’Infern d’en Caixa, una profunda esquerda que no mereix el nom de cala, va aparèixer una jove, quasi adolescent, caminant decididament cap al mirador de Ses Illetes on la vaig tornar a trobar observant l’esplèndida sortida de sol que ens regalava una Tossa de Mar hivernal, freda i desèrtica.

Més enllà hi ha la pujada que porta a la carretera de Sant Feliu de Guíxols molt freqüentada per motoristes i ciclistes. Abans s’havia de fer un petit tram per aquesta perillosa via asfaltada, però ara l’ajuntament ha fet construir una passera per donar seguretat als vianants. M’encanta Tossa de Mar per molts motius i no és el menys important el fet que és dels pocs municipis de la costa on, com a senderista, em sento malacostumat.

Badia de Tossa de Mar

El camí de ronda que em proposo fer avui, de la Mar Menuda a l’Agulla de Pola, està perfectament indicat amb cartells i senyals i compta amb escales de fusta i de formigó, aquestes últimes discretament pintades de color terrós, ponts de fusta, cordes de seguretat que prevenen d’alguns perillosos penya-segats, respectuosos murets de pedra per consolidar el camí i un llarg etcètera de detalls. Així i tot, encara que no hi fossin tots aquests elements, igualment visitaria regularment aquesta zona que és una de les meves excursions favorites del sender litoral de la Costa Brava.

Més enllà de la citada passera de fusta s’ha d’agafar de nou el camí de terra que ens conduirà primer a l’illot d’es Palomar, envoltat d’altres roques i de formidables espadats, i després a cala Bona amb el seu minúscul sorral i la guingueta ara desmuntada, però amb restes de fonaments i altre material de construcció que fora de temporada dona a aquest l’espai un aspecte descuidat que l’indret no es mereix.

Camí de ronda a l'alçada de l'Infern d'en Caixa

A mig camí en direcció a cala Pola un pit-roig surt a pidolar-me menjar, però jo avui no porto res de menjar perquè l’excursió serà curta així que finalment marxa decebut i afamat. Ja a la platja m’esvero veient les obres que estan fent al càmping Pola, abans perfectament integrat entre els arbres i ara amb edificis a mig construir que tot i ser baixos ocupen una gran superfície. Intento superar el tràngol pujant el costerut camí fins al complex turístic “Giverola Resort” i d’aquí a l’agulla de Pola on m’espera una torre mig enrunada i magnífiques vistes fins al far de Tossa, mirant cap al sud, i fins a l’ermita de sant Elm, si ho faig en direcció a Sant Feliu de Guíxols. Tots tres punts estaven fortificats amb torres i durant l’Edat Moderna eren part del sistema d’avís i defensa davant els atacs de naus de guerra enemigues o, més sovint, de vaixells pirates. La desaparició d’aquests assalts van permetre la recuperació de l’activitat econòmica i de la població costanera al segle XVIII, però van arruïnar les fortificacions que es van reconvertir en ermites, fars o simplement es van abandonar.

Una vegada descansat i assaciat de paisatge, inicio el camí de tornada. Ara sí que començo a trobar més i més caminants, tots ells en parelles, tots saludant educadament, tots amb els ulls curulls de llum i de tota la gamma possible de verds, blaus i marrons. Fent un càlcul aproximat em surten més de vint persones en poc més d’una hora. No està malament.

Cala Bona

Encara que ara ens sembli inversemblant, el primer turisme mediterrani era hivernal. Les classes benestants europees fugien del fred, de la humitat i de la foscor pròpia dels països nòrdics per instal·lar-se durant llargs mesos a les ciutats de la costa mediterrània francesa i italiana. Quan jutjaven que aquí feia una excessiva calor tornaven a les ciutats i regions septentrionals  per continuar gaudint de temperatures moderades. La moda dels banys de sol i l’actual i excessiva heliofília va fer canviar els usos turístics de les costes de sud d’Europa, però això no impedeix que durant l’hivern la Costa Brava pugui ser igual o més admirable que a l’estiu. És més, pel que fa al senderisme pels camins de ronda considero que el moment menys adequat és en plena canícula, però tot és una qüestió de gustos...

Els darrers anys a casa nostra es parla molt de turisme esportiu. Les carreteres, l’orografia i el clima gironí són perfectes per fer ciclisme de carretera. El turisme de golf i la nàutica esportiva estan plenament consolidades. De bons camps de futbol i de grans pistes poliesportives la nostra província està plena. Fins i tot hi ha excel·lents piscines olímpiques. Aquests són només alguns exemples i tot aquest conjunt d’instal·lacions fan de les nostres comarques un pol d’atracció de tota mena de competicions, de practicants de totes les edats i en totes les èpoques de l’any.

Cap de Pola

El senderisme, però, sembla l’aneguet lleig de l’esport. Els que ho practiquen solen ser persones discretes, no abunden els grans grups ni molt menys uniformats amb colors llampants, no hi ha competicions per saber qui arribarà abans ni surten als diaris o les seccions esportives dels mitjans de comunicació i, tanmateix, existeixen i són milers els qui conreen el simple art de caminar. I sí, també requereixen instal·lacions, senzilles, però necessàries: cartells informatius, senyalització, camins ben conservats i poca cosa més. A més, és un dels esports més saludables, es pot practicar a qualsevol edat i és un turisme respectuós amb la natura. 

Així, doncs, pregunto a les institucions públiques i privades, per què es gasten tants diners en promocionar el turisme de temporada alta i tan poc en el de baixa temporada? Realment fa falta gastar-se tant diners públics en subvencionar festivals estivals quan el territori és ple de visitants? Quan començarem a apostar seriosament pel turisme de natura i d’aire lliure? Quan ens decidirem a construir un veritable sender litoral a la Costa Brava que ara només hi és en el bagul on es guarden les promeses ad kalendas graeques?

Publicat a Diari de Girona el 7 de març de 2022

[Moltes gràcies per haver arribat fins aquí. Si aquesta entrada ha estat del seu interès, l'autor agrairia la col·laboració en la seva difusió compartint-la en xarxes socials o donat-la a conèixer entre els amics]

Universals o ultralocals?

Si us plau, em podria dir on és la Col·lecció local?, vaig demanar al jove del taulell de la biblioteca.

Sí, és clar, i es va aixecar amablement per acompanyar-me a l’espai on totes les biblioteques municipals guarden el seu més preuat tresor: els llibres que parlen del seu poble o de la seva comarca i que potser no es poden trobar enlloc més.

Aquí la té, m’indicà, però tota aquesta informació la podrà trobar a Internet.

L’aprenent de bibliotecari no era conscient de la barbaritat que estava dient però la ignorància no l’eximia de no ser mereixedor del lloc de treball que ocupava: a les professions s’ha d’anar o bé ensenyat o bé amb humilitat.

Les nostres biblioteques estan plenes de grans tresors de la literatura, la ciència o la història  universal però a mi m’agrada destacar l’aportació que els autors locals i comarcals han fet per mantenir o recuperar el coneixement dels seus municipis. Estem parlant de microhistòria, d’endemismes locals, de racons especials, d’obres d’art que no trobarem enlloc més. Segurament no són els exemples més importants en les respectives branques de la ciència i la cultura però són la nostra història, el nostre art, la nostra natura i el nostre paisatge absolutament irrepetibles.

Escultura de Salvador Dalí a Cadaqués

Salvador Dalí deia que s’havia de ser ultra local per ser universal però ell era nòmada: cada tardor, amb Gala, es desplaçaven primer a París, després a Nova York i a altres ciutats dels EEUU per tornar a la primavera a París i d’allà a Cadaqués. Va ser a la seva casa i estudi de Portlligat on va realitzar la major part de la seva obra. El seu microcosmos del cap de Creus i per extensió l’Empordà eren la inspiració bàsica del seu art però sense els coneixements de Gala, una lectora compulsiva, les seves pròpies lectures, la profunda coneixença que tenia  de la història de l’art i l’intercanvi d’informació amb la moltíssima gent que freqüentava d’arreu del món tampoc hagués arribat gaire lluny. Així sí que es pot ser ultra local!

Un altre geni, en aquest cas de la prosa, com va ser Josep Pla també feia proselitisme del seu microcosmos: l’Empordanet, és a dir, tot el que es pot veure des del mirador del Pedró de Pals. Si ara ressuscités es trobaria amb la sorpresa que des d’allà ja no es pot veure gairebé res perquè els arbres han crescut de tal manera que impedeixen veure el paisatge. Per Pla aquest era el paisatge perfecte i observant-lo a ell semblaria que el seu univers és redueix al seu mas i el seu entorn més immediat. Amb la seva boina, el seu tabac d’embolicar i la roba de pana vella, si hom no el conegués podria confondre’l amb un pallús però Josep Pla era un senyoret de casa bona vingut a menys, un viatger cosmopolita, un corresponsal de premsa a París, Madrid, Portugal, Roma, Berlín o Moscou, un polític, un conspirador i un espia. Si els barcelonins donen la volta al Món per tornar al Born, Josep Pla va retornar a l’Empordà a passar els seus llargs últims anys de vida.

Fotomontatge de Josep Pla a la Fundació homònima de Palafrugell

Així, doncs, no hi ha contradicció entre l’universalisme i el localisme ja que són dues cares de la mateixa moneda. Per conèixer a fons el teu entorn, per analitzar en profunditat el teu veïnatge, per interpretar minuciosament el teu paisatge el millor és haver llegit molt, haver viscut en llocs diversos i haver conegut a molta gent interessant com van fer Dalí i Pla. La resta de mortals que no som ni genis ni rics ni valents ens hem de conformar amb molt menys però el que tenim a l’abast no és menyspreable. Em refereixo, és clar, a la saviesa acumulada en les nostres llibreries i biblioteques i, en el cas d’aquestes últimes, en les seves Col·leccions locals.

La Diputació de Girona porta dècades publicant monografies locals de pràcticament tots els municipis de la província i interessants guies com La ceràmica, Els maquis, El contraban i molts d’altres. També hi ha interessants iniciatives privades tan ben editades com la col·lecció Entorn i Patrimoni de les comarques de Girona, de l’editorial gironina Competium, que amb suport institucional publica títols com L’entorn marí de Tossa de Mar, Lloret de Mar i Blanes o La muntanya al mar. Cadiretes-l’Ardenya, de diversos autors. Un altre exemple d’iniciativa privada, i aconseguit en la biblioteca del meu municipi, és una interessant biografia de Ferran Agulló, d’E. Corral i Coll del Ram, publicada el 1984 per Edicions Rondas. Més habitual és que siguin el mateixos municipis que publiquin llibres de temàtica local, alguns d’ells magníficament editats com la Col·lecció Es Frares, de l’Ajuntament de Lloret, amb títols com El cementiri de Lloret de Mar, de Núria Alcoy, o Els jardins de Santa Clotilde i que serveixen per posar en valor el magnífic i poc conegut patrimoni arquitectònic i natural d’aquest municipi.

Rajola de ceràmica amb publicitat de la  ruta Josep Pla

Però si he d’elegir un llibre de temàtica local i rar a les nostres biblioteques és el de Rafael Espinós: Solo el mar lo sabe. Naufragios y sus vestigios, recuerdos y tesoros en los mares de Cataluña, de la sitgetana Edicions Plankton, publicada el 1991, i que vaig descobrir gràcies a la recomanació del meu dentista. A la província de Girona, segons el catàleg general de les biblioteques municipals, només es pot trobar a la Carles Rahola, a Girona, i a les Municipals de Palamós i Roses. Recordo amb especial plaer les històries, tràgiques la majoria, quasi còmiques unes poques, dels molts naufragis a les nostres costes.

La digitalització dels llibres no és una qüestió de futur, és ja un present en forma de novetats editorials però també de facsímils d’antics títols que algunes empreses i institucions ofereixen gratuïtament. Evidentment això és un avenç que aproxima la cultura al lector com mai abans havia passat. Estem lluny, encara, de la digitalització de totes les obres i suposo que les de menor audiència, que per definició són les d’àmbit local, seran les últimes o quedaran fora. En l’era d’Internet, de xarxes socials, de plataformes digitals, d’ordinadors, tabletes i telèfons intel·ligents, si volem ser universals, si volem saber de la condició humana, si ens preocupa el medi ambient i el futur del món i de la humanitat, ves a la llibreria del teu barri o poble o a la biblioteca municipal i gaudeix de llibres de temàtica local que mai haguessis imaginat trobar (i que no aconseguiràs enlloc més).

Publicat a Diari de Girona el 6 de desembre de 2021

[Moltes gràcies per haver arribat fins aquí. Si aquesta entrada ha estat del seu interès, l'autor agrairia la col·laboració en la seva difusió compartint-la en xarxes socials o donat-la a conèixer entre els amics]