Dues vegades l'any, professors de 9 instituts de 6
països diferents que participen en una de les associacions escolars
del programa Comenius -finançat per la Unió Europea- ens reunim en
un dels països per planificar les activitats comunes que faran els
alumnes dels nostres instituts. Belgues, britànics, italians,
alemanys, polonesos i catalans planifiquem i executem activitats al
voltant d'una temàtica comuna que comporta, per exemple, la
realització de xats, presentació de treballs o l'enviament de
presents. Tot i que no és una obligació d'aquest programa europeu,
la nostra associació escolar funciona com a una plataforma que
facilita l'intercanvi d'alumnes que visiten els seus respectius
centres i s'allotgen en cases particulars. Els “meetings” també
serveixen per saber què fan i com ho fan els nostres col·legues
europeus i per conèixer una mica el país i els seus ciutadans. En
aquesta ocasió ha estat la Zespól Szkól nr. 5 de Lublin (Polònia)
l'encarregada d'organitzar la trobada que va tenir lloc a finals del
mes de maig.
Un
profund malentès
L'Eurocopa de Futbol que estan organitzant Polònia i
Ucraïna segur que haurà servit per millorar el coneixement
d'aquests dos països. A la fi, els grans esdeveniments esportius que
tan cars costen als estats són una manera molt eficaç de dir al món
com són de moderns i quan han progressat. Aquesta va ser la intenció
del Mundial de Fútbol de 1982 organitzat per Espanya i aquesta fou
la finalitat -del tot reeixida- de les Olimpíades de Barcelona de
1992. La imatge d'Espanya ja no va tornar a ser la mateixa gràcies a
l'èxit organitzatiu i esportiu dels Jocs Olímpics del 92 i
Barcelona es va posicionar definitivament al mapa mental de bona part
de la humanitat. Una Eurocopa compartida no té la mateixa
transcendència però sens dubte que els haurà ajudat.
D'entrada hi ha un important malentès entre els
polonesos i la resta del món: mentre que per a nosaltres es tracta
d'un país de l'Europa oriental, ells s'autodefineixen com a un país
centreeuropeu. Ja se sap que una cosa és la geografia física, fàcil
de descriure i d'entendre, una altra la geografia política i encara
una altra la política en la geografia que a vegades ens fa combregar
amb rodes de molí com, per exemple, que les Canàries és un
arxipèlag europeu o que Europa és un continent i no una península
d'Àsia.
Un tòpic que faríem bé de desterrar el més
ràpidament possible és que Polònia és un país pobre i poc
desenvolupat, perquè més enllà del que diuen les estadístiques
-manca de crisi econòmica, creixement de l'1,7%, 20ª economia
mundial, 50è país en renda per capita- la impressió que dóna
és de modernitzat i de
tenir uns habitants seriosos, treballadors i cultes. El present de
Polònia ja és bo però el seu futur segur que serà millor.
Primeres
impressions
Finalitzada la
reunió, els nostres col·legues polonesos ens van convidar a visitar
les instal·lacions de l'institut que són, senzillament,
impressionants: a més de les aules de classe, d'informàtica i
laboratoris, en tenen d'específiques per l'ensenyament d'hostaleria,
cuines, menjador, teatre, poliesportius per fer gimnàstica, per
jugar a futbol sala o a voleibol, sales de musculació, de dansa i de
ping pong, camps de futbol, de bàsquet i de tennis. Però les
instal·lacions no va ser el que més ens va impactar sinó el
silenci, la pau, la netedat i l'ordre que es respira. Encara no ho
sabíem però aquest serà el tarannà que trobàrem a tot el país
durant els dies que restàrem a Polònia.
Al teatre del centre un grup de alumnes ens van fer una
petita representació amb cançons -totes elles anglosaxones-, balls
-salsa i hip hop- i mim. Ni una peça polonesa. I a les ràdios que
escoltàvem a taxis i autobusos el mateix. Polònia està colonitzada
per la cultura nord-americana molt més que altres països europeus:
pel·lícules, sèries de TV, música, anuncis i cadenes de menjar
ràpid li donen un aire molt americanitzat. En canvi econòmicament
Polònia és un monopoli de les grans empreses europees que estan
plenament introduïdes en el seu mercat. Preguntem com és que sent
tan verd el país hi ha tan poques vaques i ens contesten que la Unió
Europea els va posar com a condició per entrar-hi el desmantellament
de la ramaderia vacuna. Ara els polonesos han d'importar la llet i
també el sucre, l'altre gran sacrificat, i naturalment, ho paguen
més car.
Un
magnífic dia de primavera
Els
rajos de sol travessaven el cel blau trencant els núvols blancs.
L'herba, alta i grassa, envoltava tot el paisatge. L'aire era fresc i
corria una agradable brisa. Era un magnífic dia de primavera. Al
costat dels barracots, guardant una prudent distància amb nosaltres,
un faisà salvatge descansava sense treure'ns l'ull de sobre. Al
costat del camí havien tallat l'herba i la seva característica olor
envaïa els nostres narius.
Uns quants metres més enllà, entre el filat, un petit estol de
negres corbs contrastava sobre el verd de la vegetació. Al fons,
allà on la ciutat perd el seu nom, un grup de grans blocs
d'habitatges sobre un petit turó donaven al paisatge una nota de
color: beig, blau elèctric, un altre vegada beig i un últim de
color teula; i encara més enllà es veia una alta xemeneia de
franges blanques i vermelles. Amablement el conductor del cotxet
elèctric va deixar que traspasséssim la porta d'entrada abans de
sortir ell mateix per canviar de zona de treball.
La ciutat de Lublin
ha acabat per envoltar el camp de concentració de Majdanek -fins i
tot ha devorat una part d'ell- construint agradables cases
unifamiliars amb vistes al verd del camp només tacat aquí i allà
pel marró dels taulons de fusta i el negre dels sostres dels
precaris edificis on un dia es van amuntegar els 150000 presoners que
van passar per ells. Ara, però, el Museu Nacional de Majdanek és
tota una garantia contra l'especulació urbanística mentre duri la
voluntat de mantenir en la
memòria col·lectiva el grau de degeneració i crueltat que la
nostra avançada civilització és capaç de desenvolupar. Aquí
80000 persones van ser exterminades, 60000 d'elles jueves, en un camp
de concentració que tenia fama de patir les condicions de vida més
dures dels construïts pels nazis durant la II Guerra Mundial.
Els nens jueus eren assassinats a les cambres de gas només arribar
al camp de concentració, a les demés persones se les feia córrer
empaitades pels gossos i als més dèbils i, per tant, no aptes per
al treball, se'ls matava allà mateix. La resta moria de tifus, de
fam, d'extenuació, afusellades o gasejades per les SS. Només en un
dia, el 3 de novembre de 1943, els alemanys van afusellar 18000
presoners jueus prèviament despullats de les seves misèrrimes
robes. Quan els soviètics van alliberar el camp només van trobar
500 esquelètiques persones vives.
La guia que ens
acompanyava descrivia tots aquests horrors amb un to neutre, ni
descuidat ni passional, amb ordre i correcció. Les dues cambres de
gas ens van sorprendre per com eren d'asèptiques i petites i només
van submergir el grup en el silenci i la reflexió, en canvi, els
crematoris sí que ens van enfonsar anímicament. Antonella,
l'optimista i sensible psicòloga d'un col·legi de Sicília, també
escultora, es tapava la boca i el nas amb un mocador intentant
evitar, inútilment, la insuportable i inexistent pudor de cadàvers
incinerats després de 68 anys de no fer-se servir. Peter, el
professor belga de tipografia, lents gruixudes i barba tancada,
mirava el terra compungit mentre escoltàvem les darreres
explicacions al costat de la xemeneia del crematori que ja no fumeja,
no com l'altra, la que es veu al fons, la moderna xemeneia de la
central tèrmica que evacua gasos negres. El silenci era absolut i
les llàgrimes vessaven cap a l'interior pel conducte lacrimal fins
el fons de la nostra ànima.
Passats uns minuts
del final de la visita les cares
es van anar distenent. Alguns vam aprofitar per anar al bany. Ja dins
l'autobús van arribar les primeres bromes i les primeres
rialles. Sense adonar-nos el curt matí centreeuropeu -comparat al
nostre que és llarg, etern, interminable- s'havia acabat i era hora
de dinar en un restaurant que els col·legues polonesos havien
reservat per al grup de professors multinacional i allà, barrejats,
vam parlar d'educació, de política i ens vam explicar acudits. A la
nit vam sopar a “La Mandràgora”, un local jueu on vam escoltar
música tradicional i moderna de les mans i la veu del grup
“Berberys” i ens van fer feliços. Vam arribar a l'hotel esgotats
i l'endemà va ser un altre dia.
La
parada militar
En arribar a la
ciutat de Zamosc ens vam trobar amb una parada militar. Allà hi
havia en filera les autoritats civils, militars i religioses. Els
reclutes, militars i policies ja estaven en formació. El ritme de la
cerimònia era lenta i sense sentit per a nosaltres i quan ja
començàvem a desistir de veure-ho, tot començà a bellugar-se. Una
civil va fer un discurs amb entonació ferma i, en acabar, els
uniformats es van moure marcialment cap a una cantonada de la plaça.
Es va fer un respectuós silenci. Alguna cosa estava a punt de
passar. Una espontània retirà precipitadament una petita ampolla de
plàstic del terra, l'única brossa que hi havia en tota la plaça,
per deixar-la més enrere en una maniobra incomprensible per a mi.
Llavors el director de la banda mogué la batuta i la música militar
començà a sonar i amb ella els diferents cossos armats feren les
maniobres que els permeteren
desfilar en perfecte ordre. Quan ja no quedaven militars, la banda de
música començà ella també a fer-ho amb la mateixa disciplina
prussiana dels anteriors, primer la cama dreta, ein!, després
l'esquerra, uh! i tots alhora: trompetistes, flautistes,
bombardins i clarinetistes, homes i dones. Ells amb pantalons i
americana blava, camisa blanca i corbata; elles el mateix però amb
una faldilla amb la vora per sobre del genoll -just al punt on una
dona catòlica es fa més atractiva sense perdre la decència- i unes
estilitzades sabates de taló que feien servir amb la mateixa
precisió que els seus instruments musicals -ein! uh!, ein! uh!- i la
banda va passar per davant dels meus ulls amb una alineació
mil·limètrica.
Aquesta perfecció
en va fer rememorar quan el director de la banda on jo tocava el saxo
va voler que marxéssim en formació militar. Un, dos!, un, dos!,
s'esforçava el “padre” Alqueza però va haver de desistir en
vista de la manca de resultats. Molts, molts anys després, a la
colla de grallers que acompanyàvem als geganters, Maria, la del
bombo, sempre es perdia o bé per davant, avançant ella sola com una
banda de gaiters escocesos entrant en combat, o bé es quedava
parlant amb qualsevol amic, conegut o saludat dels molts que trobava
a tots i cadascú dels pobles que visitàvem. I els demés fèiem el
mateix només que menys sovint. Quan acabà la parada militar
preguntàrem a quina important celebració havíem assistint ...i ens
contestaren que al vintè aniversari de la inauguració de la caserna
de bombers de la ciutat!. Sense voler, em va venir a la memòria la
lletra del tango “Volver”:
“Sentir, que es un soplo la vida, que veinte años no es nada”.
Una
col·lega italiana i jo vam comentar amb enveja la neteja, l'ordre i
el bon manteniment de les instal·lacions de l'institut amfitrió.
Admiràvem la sensació de progrés que es veu en les ciutats, en les
carreteres, en els edificis i als polonesos que són nets, polits,
educats i disciplinats i ho comparàvem amb les nostres
ciutats que sempre brutegen i que són desordenades, fidel reflex
dels seus habitants. Després d'un breu silenci m'apropo de nou a
ella i li dic: “Sí, però
nosaltres sabem que tot va sorgir a la Mediterrània, que nosaltres
som d'abans i millors” i va riure sorollosament
donant-me la raó. Més tard em dirà amb admiració:
“Tu ets sicilià!”, i em vaig sentir molt orgullós.
Vocació
cristiana: servir i reinar
El vol de
tornada el vaig fer assegut al costat de dues dones que parlaven un
perfecte castellà del barri de les Corts però que eren bilingües:
amb els nens també jugaven en anglès. Són dues esposes joves que
parlaven de les seves coses, de com era de difícil reservar plaça
en bones escoles privades per quan tornin a Barcelona, de la feina
dels marits, de les famílies i de les petites anècdotes de la vida.
Eren unes perfectes expatriades. En els moments de silenci la meva
companya de seient estudiava el capítol 'Vocación cristiana: servir
y reinar' del llibre “Redemptor Hominis” editat per la
Conferencia Episcopal Española. Al nostre país no és gaire
habitual veure llegir textos religiosos, és per això que penso que
han encertat el país on passar alguns dels seus millors anys.
Polònia és molt religiosa. No és només que hagin batejat places i
carrers, hospitals i col·legis de totes les ciutats del país amb el
nom del polonès Joan Pau II sinó que el catolicisme està fortament
arrelat entre els seus habitants. Allà, per exemple, la primera
comunió dura una setmana durant la qual -segons la nostra guia- els
nens van de blanc tot el dia i acaben la jornada amb una missa, i els
símbols cristians no són només conseqüència de l'acumulació
històrica sinó d'una renovada espiritualitat.
Afrodita
Després de dotze hores de viatge vaig arribar al capvespre a la meva
terra i el primer que vaig fer va ser anar a veure el mar. La
Mediterrània continuava allà i les seves suaus onades batien la
sorra de la platja i llepaven els peus de la imponent roca de sa
Palomera. Aquest espectacle em tranquil·litzà: per fi estava a
casa. Vaig caminar pel passeig de Mar on la primavera havia omplert
els arbres de verd tendre i les plantes de colors cridaners. Les
petites fonts de l'estany rajaven a borbollons i els nens jugaven
cridanerament al parc infantil. Més enllà es trobava el port amb
les barques dels pescadors aficionats varades a la platja i la dels
pescadors professionals i els vaixells turístics atracades a
l'aigua. Vaig seguir fins el final de l'espigó i vaig baixar arran
de mar on vaig tastar l'aigua i després em vaig submergir en ella
dirigint-me cap a cala Bona. Allà al fons, al peci grec enfonsat des
de fa dos mil tres-cents anys, m'estava esperant Afrodita -o la seva
cambrera: el cansament i la picó als ulls que em provocava l'aigua
salada no em deixaven discernir clarament. Ens vam abraçar
llargament i vaig notar com a poc a poc els nostres cors acabaren
bategant al mateix temps -tac-tac, tac-tac. Això em relaxà i
arraulit entre els seus braços, el cap entre els seus pits, per fi
vaig poder dormir.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada