Els viatges s'inicien molt abans de posar la primera cama en direcció al destí elegit perquè tota singladura comença amb la il·lusió de conèixer una nova destinació, un nou país, una nova gent. Quan hom ja ha decidit a on anar s'engega una segona part com és quan i com fer-ho. Finalment, s’ha de considerar un tema que no és menor: on hostatjar-se, i cada vegada hi ha un ventall més gran de possibilitats d’on fer-ho. Hotels, hostals i pensions són els més coneguts, però també són molt habituals els càmpings tant si tens la teva pròpia tenda o caravana com si uses un bungalou. Es podria dir que l’autocaravana és un fill molt autònom del càmping que ha generat un munt de derivats cap més grans com els autobusos-habitatge i cap a més petits com les càmpers. Darrerament, són molt populars els habitatges vacacionals com els que ofereixen plataformes com Airbnb fins al punt que pot morir d’èxit. Per exemple, a ciutats com Nova York ja han estat pràcticament eliminats després d’haver estat acusats i “sentenciats” com a culpables de l’alça dels preus de lloguer a les grans ciutats i als pobles turístics.
Nosaltres hem fet servir totes i cada una de les formes descrites de fer turisme. Tanmateix, sempre hi ha de noves o, per ser més exactes, de velles formes de viatjar ara renovades i més fàcils de concretar amb les noves tecnologies. En resum, que en aquesta ocasió ens hem decidit a intercanviar casa nostra amb una parella anglesa per tot un mes. L’acord el vam prendre quasi un any abans de traslladar-nos, per la qual cosa i seguint la teoria abans esmentada, fa gairebé un any que estem viatjant a Anglaterra.
Des de la meva finestra
Mentre les borrasques i una DANA provocaven inundacions a les costes del Mediterrani occidental provocant els terribles successos de València, el temps al sud de la Gran Bretanya durant les dues primeres setmanes de novembre era més aviat estable i les temperatures agradables. Habitualment una capa de núvols cobria el cel, però de tant en tant el sol aconseguia trencar aquesta barrera de grisor i uns rajos de llum il·luminaven parcialment el mar. Altres estones qui guanyava la partida era la pluja, però queia intermitent i desganada i el plugim de cap manera trencava els quefers quotidians.
Era agradable veure el paisatge des de la taula de la cuina. El finestral donava directament al mar i no tenia ni persianes ni cortines convidant permanentment a gaudir de les vistes. Assegut en una cadira, moltes matinades podia veure sortir el sol del fons del mar o d’entre els núvols, segons els dies, ja que la casa estava orientada a l’est.
El poble de Looe, a Cornualla, està en mig d’una ampla i oberta badia entre els caps de Prowle i el de Lizard a on hi ha una interminable successió de ports que aprofiten les més ínfimes condicions naturals per resguardar vaixells. Des de la finestra també podia veure la península de Rame, als peus de la qual desemboquen els rius Tamar i Lunher creant un estuari amb nombroses badies internes que són ideals per a l’atracament de tota mena de vaixells. Just aquest punt és la frontera entre els comtats de Devon i Cornualla i aquí es troba la principal ciutat d’aquest tram de costa del sud-oest de la Gran Bretanya: Plymouth.
Passejant pels entorns de Looe, el nostre nou amic Simon ens va explicar per què les cases més antigues estan tan allunyades de la costa i la raó no és altre que la pirateria. En resposta, nosaltres expliquem que les costes catalanes i de la resta de la Mediterrània occidental també van ser assolades per la pirateria barbaresca als segles XVI i XVII. Dos espais aparentment tan allunyats entre si i tan diferents acaben compartint històries gràcies al mar.
De fet, el Mare Nostrum i Cornualla porten enllaçats fa mil·lennis, des que els fenicis navegaven per les costes mediterrànies i atlàntiques a la recerca de productes per comprar i mercats on vendre. A Cornualla venien a adquirir estany el qual fonien amb el coure de Tartessos per produir bronze amb el que fabricaven resistents eines, armes o escultures.
Les relacions entre territoris es veu molt diferent si ho mirem des de la perspectiva de la terra o des del mar. El mar escurça les distàncies entre els ports, però també crea barreres mentals insalvables. Per exemple, els britànics se senten més pròxims als Estats Units d’Amèrica que d’Europa, fins i tot físicament. Fa un temps uns investigadors van fer un experiment que consistia en fer dibuixar a un grup de ciutadans d'aquest país les illes britàniques en un mapa on només estaven perfilats els continents americà i europeu. El resultat va ser que la major part col·locaven l’arxipèlag més a prop dels EUA que d’Europa.
The Jolly Sailor Inn
Un dijous a la nit, els nostres amics Marian i Simon ens van convidar a anar al The Jolly Sailor Inn, és a dir, la posada de l’alegre mariner, que es publicita com el més antic pub de Looe. Efectivament, es tractava dels baixos d’una vella edificació amb bigues ennegrides i tan baixes que les podia tocar amb el cap només de posar-me recte. Tanmateix, allà no havíem anat a visitar monuments antics ni a gaudir de la gastronomia sinó a beure cervesa i escoltar en viu la música tradicional del grup Minor Quay.
La sala estava quasi plena quan vam arribar així que ens vam veure obligats a seure al costat dels músics. A l’estiu Looe és una popular destinació turística entre els anglesos i de tant en tant arriben alguns viatgers francesos, però en aquells moments, en plena temporada baixa, els únics turistes del poble érem nosaltres dos. Així que asseguts al costat dels músics, mirant de cara al públic i bevent cervesa sense alcohol era impossible passar desapercebuts.
-"Què punyetes se’ls deu haver perdut aquí a aquests dos en plena tardor?", devien pensar els parroquians.
Doncs, per exemple, gaudir de les cançons tradicionals còrniques la lletra de les quals parlen d’històries de pescadors, mariners, camperols, miners o prostitutes. Cançons que eren acompanyades pels parroquians corejant les tornades gràcies a les llibretes que havien repartit per les taules i que la majoria no necessitava. El públic cantava amb sentiment i sovint amb els ulls tancats. Les samarretes negres i les banderes negres amb creu blanca còrniques acompanyaven els músics i si observaves atentament amb l’ànima, que veu més profundament que els ulls, també les veies onejant a les ments dels parroquians conscients que Cornualla havia conegut millors temps quan el treball abundava als vaixells de pesca i a les mines d’estany i els diners corrien alegres pels mercats locals i les barres dels pubs. Tanmateix, ara tota la regió viu quasi exclusivament del turisme i molts joves han d’emigrar a la gran ciutat de Londres perquè les bodegues dels vaixells tornen mig buides i perquè les mines ja fa temps que van anar tancant una darrera de l’altre fins no quedar ni una.
Dia de la Remembrança
Les llàgrimes queien per la seva galta lentament i no era l’única que plorava amb contenció. De fet, ja ens havia avisat que sempre que hi anava, li passava. És per això que si no hagués estat per nosaltres que havíem insistit a assistir a la cerimònia la nostra amiga Marian s’hi hauria quedat només uns minuts, just els necessaris per a recordar sense entristir-se en excés i hagués continuat caminant.
La lletania semblava inacabable, però el clergue no tenia gens de pressa llegint els noms de tots i cada un dels soldats de Looe morts per la pàtria durant la Primera i la Segona Guerra Mundial i de l’únic caigut a l’Afganistan. L’esplanada era plena de gent i fins i tot el pont que travessa el riu i que s’eleva lleugerament també era ple de gom a gom. Tothom dempeus, en silenci, vestits amb les seves millors gales i amb el màxim respecte. Vaig demanar als nostres amics si podia fer fotos i vaig elevar la càmera per sobre dels caps de la gent. Ningú va aparentar immutar-se i, tanmateix, vaig sentir com centenars d’esguards m’interroguaven per la meva impertinència de turista i travessaven el meu cos amb les fletxes del seu dolor. El càstig era merescut i vaig parar de prendre imatges per a deixar-me portar per les onades d’emocions semblants a les de les marees del proper mar del canal de la Mànega.
Aquell dia els protagonistes eren els veterans, militars entrats en anys carregats de condecoracions i vestits amb similars vestits foscos. També hi havia joves de tots dos sexes amb uniforme de campanya i boina calada lleugerament de costat. No vaig detectar autoritats i em va semblar bé perquè el merescut protagonisme havia passat a mans de la societat civil. Els voluntaris de les associacions patriòtiques feia un mes que venien roselles artificials que molta gent lluïa amb satisfacció pels carrers i celebraven tota mena d’activitats que culminen el diumenge anterior a l’11 de novembre, en el qual acte estàvem participant, i finalitza el dia 11 del mes 11 a les 11 hores del matí quan es proposa guardar un minut de silenci per commemorar el final de la Gran Guerra.
Tot plegat era una extraordinària representació que com tots els ritus tenen un significat i una funció social molt determinats: la de recordar tots els soldats caiguts en nom del Regne Unit i, sobretot, la de relligar un poble que ha guanyat la majoria de les guerres importants en les quals ha participat en els últims quatre-cents anys.
Acabada la commemoració, Simon i Marian em van preguntar si existia un dia similar a Espanya donant per suposat que donaria una resposta afirmativa. L’endemà, Susanna em va fer la mateixa pregunta i a tots ells els vaig haver d’explicar que a Espanya és impossible perquè les nostres guerres, la dels últims dos-cents anys, han estat civils i en elles ens hem dedicat a matar-nos entre nosaltres. Ni el 12 d’octubre, dia de la Hispanitat, ni l’11 de setembre, Diada nacional de Catalunya, ni el 8 de desembre, dia que celebrem l’actual Constitució serveixen per a unificar al conjunt d’espanyols ni al conjunt de catalans. Aquí a l’únic que podem aspirar és a la convivència perquè el que més ens agrada practicar és el crit de “ni oblit ni perdó”.
Oració de capvespre
Finalitzada la visita de la catedral neogòtica de Truro, un amable senyor ens va informar sobre l’”Evensong on weekdays” que tindria lloc a dos quarts de sis d’aquell dia en una capella del mateix temple. L’hora ens quadrava, però sobretot ens va atreure la combinació de “choir” i “free”. És a dir, la possibilitat d’assistir a un concert coral sense pagar ni una lliura.
Vint minuts abans de l’hora, nosaltres ja érem a la porta de la catedral on ens van donar un llibre de paper bíblia i tapes negres i un full amb el guió de l’esdeveniment i les lletres dels himnes del dia. D’aquesta manera vam descobrir que anàvem a participar en una habitual celebració religiosa anglicana. Havent debatut sobre la situació, vam concloure que ja era massa tard per fugir amb dignitat i que fins i tot podia ser interessant.
La capella en qüestió estava convenientment escalfada i ben il·luminada i el primer que vam trobar va ser un espai amb una tauleta rodona, cadiretes, joguines, papers i llapis de colors per als nens, tot i que aquell dia no n’hi havia cap. Cinc minuts abans de l’inici de l’acte un ajudant va començar a tocar una campana d'agut so per cridar al poble cristià a l’oració vespertina. Quan va acabar el repic, va començar l’”Evensong” i dotze cantaires vestits amb llargues sotanes vermelles i sobrepellissos blancs van entrar en una processó que era tancada per una senyora amb sotana i capa curta del mateix color que la dels músics. Era la clergue anglicana que havia de dirigir la cerimònia. Els cantaires eren del més divers. Hi havia deu homes i dues dones; alguns eren molt joves i entre ells destacava un en els seus vint-i-llargs amb el cap rapat enmig del qual creixia una immensa cresta que volava cap enrere fins a l’inici de l’esquena i llargues i abundants patilles que feia arribar fins al mentó sense entrellaçar-se.
L’origen d’aquest ritual religiós cantat és de 1549 quan l’arquebisbe de Canterbury es va inspirar en els antics oficis vespertins monàstics. La versió actual és de 1662 i conserva els modismes propis de l’anglès del segle XVII. A la catedral de Truro es continua cantant ininterrompudament des de la seva consagració el 1887.
El públic participant era escàs i coincidia amb el nombre de celebrants, la qual cosa feia recordar a Jesús i els dotze apòstols. La qualitat del cor era extraordinària i l’espai era perfecte musicalment parlant. Tot plegat va portar als congregats a un estat de beatitud i reflexió interna. Els creients donaven gràcies a Déu pels béns rebuts durant el dia i els estranys convidats simplement es van deixar portar pels fluxos d’energia positiva que per allà fluïen. Passats els quaranta minuts anunciats el culte va concloure amb la mateixa cerimoniosa processó, ara en sentit invers i els feligresos van marxar reconfortats i dos espectadors satisfets d’haver secundat un acte religiós de recollida espiritualitat.
Anant cap a la sortida de la catedral vam veure que al passadís central havien instal·lat un aparatós escenari presidit per nombrosos instruments de percussió i en un lateral de l’entrada hi havia una taula amb begudes. Ja a l’exterior vam observar una llarguíssima i ordenada cua de gent que s’esperava per al concert de la nit a la mateixa catedral. Tanmateix, nosaltres sabíem que el millor concert del dia ja havia finalitzat i que nosaltres hi havíem assistit.
L’endemà, després de la sessió de ioga i meditació, vam reflexionar sobre l’”Evensong on weekdays” i vam concloure que potser les religions no són necessàries, però que l’espiritualitat és una pulsió universal en la humanitat.
Funcionalitat o transcendència
Uns focus il·luminaven esbiaixadament l’escultura de la Mare de Déu i la d’un crucifix penjat sobre l’altar generant unes ombres força més grans que els objectes reflectits. Més enllà, uns enormes i acolorits finestrals filtraven llums de tots els colors apaivagant la seva intensitat. La solitud i el silenci de l’església de Santa Maria dels Turers a Banyoles provocava un sentiment de profunditat espiritual i això em va fer recordar les setmanes viscudes a Cornualla i a les seves esglésies, gairebé totes tancades quan nosaltres passejàvem pels seus pobles. Només vam poder visitar l’interior de dues: l’església metodista de Polperro i la catedral anglicana de Truro. La primera anunciava un mercat a l’interior i, efectivament, allà es venien productes alimentaris locals i d'artesania. Els metòdics estudiosos de la Bíblia, d’aquí el seu nom, no els importa compartir l’espai d’estudi i oració amb funcions socials ben prosaiques com és la venda al detall.
Si Polperro és un minúscul i atractiu port envoltat de quatre cases, Truro és la capital de la regió i com a tal li correspon ser seu de la catedral anglicana on a més de celebracions religioses també es fan concerts i es venen refrescos. La decoració austera i els usos comercials i artístics donen un cert aire profà que contrasta amb la majoria dels temples catòlics on el que predomina és la decoració escultòrica i pictòrica de les escenes més dramàtiques de la vida de Jesús de Natzaret, les llums indirectes, la penombra i un respectuós silenci.
De la banda protestant, tot és funcionalitat; de la banda catòlica, la recerca de la transcendència.
Caritat o impostos?
A cada poble, per petit que sigui, et pots ensopegar amb una botiga de coses de segona mà. O dos. O un munt, perquè no només és fàcil trobar negocis privats com llibreries de vell, botigues d’antiguitats o tendes de roba usada, sinó que un munt d’organitzacions caritatives de tota mena i color obren les seves pròpies botigues on es pot trobar una mica de tot i solen ser productes en bon estat i bé de preu. No hi ha res comparable al nostre país on aquesta tendència a la reutilització tot just comença a implantar-se. Els britànics s’estimen les coses amb solera, bé siguin objectes mobles i immobles o bé intangibles.
A casa nostra exigim a l’estat que faci polítiques socials que aviat passen a considerar-se drets adquirits. A Anglaterra és la iniciativa privada que s’organitza per finançar multitud de problemàtiques socials. Fins i tot la cadena televisiva pública BBC promou campanyes per finançar petits projectes, gairebé individuals, per a persones amb necessitats especials. En certa manera podríem dir que la caritat substitueix els drets socials.
Totes dues maneres d’actuar tenen punts a favor i en contra. La iniciativa privada mai podrà suplir les polítiques socials quan aquestes van dirigides a la totalitat de la població, però potser és més eficient en l’ús dels recursos i, sobretot, mobilitza voluntats i crea consciència. D’aquesta manera la gent pot participar directament en les solucions i no esperar que l’administració pública arribi, potser un dia, a cobrir-les.
Llavors, què cal fer: vendre rampoines o cobrar impostos? Doncs, per què no totes dues coses?
Abriga’t què fa fred!
La nevada no havia aconseguit quallar als carrers, però havia fet descendir les temperatures considerablement. Tanmateix, que al matí hagués estat nevant a la costa còrnica no tenia per què impedir fer surf a la tarda, devien pensar tres adolescents gaudint d’unes moderades onades i uns “agradables” 3 °C de temperatura ambient. Aquell dia tampoc eren els únics dins el mar i darrere d’ells es dibuixava un nedador i un grup d’estàtiques banyistes protegides amb gorres de llana. Aquella mateixa tarda pels carrers de Looe vam continuar veient homes amb pantalons curts, nenes amb faldilles i les cames a l’aire i nens amb camisa i jersei com a tota protecció. Aquí els pares protectors exposen als fills a les baixes temperatures, a l’aigua freda i al vent gèlid.
També a Catalunya hi ha gent que es banya tot l’any, però la nostra impressió és que allí ho fan moltes més persones. I a casa nostra, on el fred és més moderat, els bons pares abriguen els fills amb múltiples capes per protegir-los dels refredats.
-"Nen, abriga’t què fa fred!"
Pets
Trobar mantetes especials per a gossos a l’entrada d’una cafeteria, que un pub ofereixi menús especials per als millors amics de l’home o veure a les mascotes còmodament assegudes en les cadires i sofàs de negocis oberts al públic no sorprèn cap britànic. Al contrari, els cans sempre són benvinguts.
Quan les barbes del teu veí vegis passar, posa les teves a remullar, diu el refrany. Així que tampoc nosaltres trigarem gaire a haver de compartir cada vegada més espais amb “persones no humanes” o com li vulguin dir en el futur, de grat o a la força.
Normes i normalitats a la carretera
És un tòpic ben conegut que els britànics són estranys. Tanmateix, ells pensen que ho fan molt normal i els que ho fem tot al revés som els continentals.
“Boira al canal. El continent està aïllat”, anunciava un tabloide londinenc de principis del segle passat quan els núvols baixos impedien la navegació a través del canal de la Mànega. Des de la seva perspectiva d'illencs que la seva normalitat consisteixi a conduir per l’esquerra, comptar en peus, iardes i milles i assenyalar que falten ¾ de milla per arribar a un determinat lloc, és d’una obvietat aclaparadora. I no els hi falta la raó perquè una vegada que t’acostumes tot funciona. Els britànics condueixen la mar de bé, són moderats amb la velocitat, esperen amb paciència quan veuen un conductor dubitatiu i gairebé mai fan servir el clàxon.
Els vells pobles de la costa còrnica tenen carrers molt estrets i són molt turístics. La solució al problema ha estat prohibir l’accés al centre i crear aparcaments als afores de les poblacions el preu dels quals oscil·la entre cars o molt cars, i mantenen la norma fins i tot en baixa temporada quan et pots trobar sent l’únic cotxe a l’aparcament.
Una altra característica de les carreteres de la regió és que no solen tenir voravia. Si a la manca d’aquests espais de seguretat on es refugien els més dèbils de la carretera com vianants i ciclistes s’afegeix l’estretor de les vies secundàries, llavors tenim un còctel en aparença explosiu. Tanmateix, els britànics ho porten amb extraordinària tranquil·litat i si s’han de parar o retrocedir per deixar pas al contrari, doncs es fa i punt.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada