Camins i pelegrins

Històries del Camí de Santiago

Peregrinació

Fa quatre anys, sense jo saber- ho ni desitjar-ho, vaig començar un pelegrinatge.

Una peregrinació amb un destí incert, desconegut que em portaria a recórrer centenars de pensaments, que em va obligar a pujar desenes de dubtes des d’on albirava clarament d'altres de més difícil escalar, que em va fer aprofundir en avencs dels que sortia en plena nit sense lluna que m’il·luminés.

Durant anys vaig negar el pelegrinatge donant voltes i voltes allà mateix fins que vaig iniciar la peregrinació real, física i mental, en direcció a Santiago. Han estat molts mesos caminant espiritualment i només dues setmanes caminant a través d’un dels camins que porten al ‘camp de la estrella’. El Camí primitiu d’Oviedo a Santiago ha estat una experiència inoblidable pels paisatges que hem travessat, per les dificultats que hem superat, pels paisans amb els que hem conversat, pels pelegrins amb els que hem compartit camí, alberg, experiències i pensaments i, sobre tot, pels companys amb els que ens hem fos en un grup que es mantindrà indeleble en la nostra memòria però que serà impossible de repetir.

Tots els companys vam arribar a Santiago però jo vaig anar una mica més enllà. Vaig veure la ‘fi de la terra’, vaig observar com s’estenia davant meu un oceà immens, vaig intuir com allà al fons, lluny, molt lluny, s’aixecava una boirina que indicava la precipitació de les ingents masses d’aigua en el no-res. Aquí realment va culminar el meu pelegrinatge i he tornat, lliure, amb la persona amb la que vull compartir un destí, amb la que vull construir un futur fins que un dels dos tanqui definitivament les parpelles de l’altre.

La dama de negre

Uns llocs davant nostre, a la fila del registre policial de l’aeroport, hi ha una dona que aparenta la trentena d’anys. No és especialment bella però sí atractiva. De cabell negre i pell molt blanca, va vestida amb camisa i pantalons negres, calçada amb sabates negres, amb ulleres rodones de pasta negra a les que ha afegit vidres negres per protegir-se del Sol i que no es traurà en tot el viatge. El cinturó i les joies també ho són, de negres. La despullo amb la imaginació i veig que les calcetes i els sostenidors també són negres.

Es discuteix sense alçar la veu amb els policies del registre; a l’entrada de l’avió té una breu conversa de protesta amb el personal auxiliar i, ja asseguda, queda pensarosa i sorruda durant tot el viatge.

Aterrem a Oviedo i tothom s’aixeca per agafar ràpidament les maletes i marxar de l’avió com si la nostra presència fos imprescindible en una importantíssima reunió on serem els últims en arribar.

Ja a la terminal, lluny, veig caminar amb pas ràpid i segur una dona encara jove i atractiva, pàl·lida i misteriosa i tota ella vestida de negre.

Al grup no ens posem d’acord. Per a uns és la 'vídua negra', per a altres 'la dama de negre', uns altres creuen que mereix el títol d’‘Amantis religiosa’.

L’esportista fumador

Oriol té 32 anys. És esportista i miop. Viatja des d’Irun pel Camí del nord amb una motxilla de tan sols 4 quilos i no és per casualitat: en el seu viatge és molt important portar l’estrictament necessari. El trobem al voltant de Lugo, doblant etapes, i finalment a la catedral de Santiago. Vol arribar fins a Finisterre.

Ens inventem la seva història amb les quatre dades que ens ha donat de sí mateix.

Oriol és un gran aficionat a l’atletisme on participava en carreres de 5.000 i 10.000 m. La seva vida era la competició. Era bo però no era el millor. Els anys passaven i les sis hores diàries d’entrenament abans i després del treball, no eren suficients per guanyar carreres. S’obsessionà amb les marques fins avorrir la seva parella que, finalment, l’abandonà. És llavors quan se n’adona que mai serà un esportista d’elit i que ja no pot recuperar la dona que s’estima. Fumar es converteix en un auto-càstig.

Quan comença a preparar la motxilla només vol portar l’essencial i fins i tot una mica menys: cada vegada que ens trobàvem em demanava foc. A mi, que no fumo.

El vell pelegrí i la xana

Pel Camí primitiu corre una història inversemblant que s’explica com a real, com a vista i viscuda pels seus narradors.

A les últimes etapes d'Astúries, el Camí ressegueix el riu Arganza fins remuntar el port del Palo. És aquest l’escenari on una xana -o dona d'aigua- es va apropiar de l’ànima d’un pobre pelegrí.

Les bellíssimes xanes viuen en els rius límpids i frescs d’on surten a les nits per rentar-se, pentinar-se, empolainar-se i cantar dolces melodies que atrauen caminants perduts per seduir-los i apropiar-se de les seves ànimes que són el seu aliment.

***

El seu aspecte i el seu posat cridaven l’atenció. Mentre la majoria de caminants anaven equipats com a muntanyencs –bota o sabatilla ‘goretex’, pantalons curts de trekking, samarreta esportiva, motxilla ergonòmica, bastons periscòpics i gorra amb visera- ell portava unes velles botes de caminar, pantalons d’estiu llargs, camisa amb les mànigues arremangades, bastó de fusta i una cridanera boina negra calada poc elegantment fins les orelles. El jubilat alemany era prim i anava mal afaitat. Es comportava discretament i era reservat però no menyspreava ni una conversa ni un got de vi. Quan caminava mirava al terra però tothom entenia que, en realitat, el seu esguard es dirigia al seu interior.

Ella, en canvi, era extravertida, alegre i vital com només es pot ser als 25 anys. Envoltada de joves amb ganes de xerrar, de riure, de divertir-se, de conèixer món i conèixer d’altres i també de ‘conèixer-se’ en el sentit bíblic de la paraula, ningú va entendre per què la italiana l’havia elegit a ell.

Durant dos dies el va estar seduint, el va envoltar de l’imperceptible perfum de dona, els seus llargs cabells fregaven ocasionalment –involuntàriament- la seva cara, els seus cossos xocaven suaument mentre caminaven junts per l’estret senderi. La nit de la tercera jornada van desaparèixer de l’alberg durant molta estona.

A l’endemà, ningú els va trobar a faltar durant tot el dia però es van estranyar de veure entrar a l'alberg, a la tarda, només al vell pelegrí sense la jove de la que ningú mai més va saber res.

***

Queden pocs centenars de metres per arribar a la plaça de l’Obradoiro i caminem en filera índia per les estretes voreres del vell Santiago quan una companya em fa senyes: allà està el jubilat alemany, amb botes velles, pantalons llargs d’estiu, camisa amb les mànigues arremangades, una vella motxilla mig buida, sense afaitar i la boina calada fins les celles. Està fent el camí de tornada, va amb el cap cot, amb la mirada buida, com si hagués perdut l’ànima.

Fantasmes

La nit era fresca i ventosa. Malgrat tot havia triat un racó protegit del vent per passar la nit al ras. I allà estava, rebent l’aire a la cara i fent esforços per no dormir mentre comptava estrelles. A prop, en un tendal, algú havia penjat roba: mitjons, calçotets, una tovallola de bany i una bossa de plàstic.

Quan el soroll d’unes passes sobre fulles seques em va despertar, vaig veure clarament com un fantasma se m’aproximava envoltat per una espesa boira només travessada per una tènue llum groguenca per, en l’últim instant abans de tocar-me, dir-me: “No, encara no” i transformar les fulles en bossa de plàstic i la imatge en tovallola.

A cada visita frustrada del fantasma, la nit es feia més freda i més humida i la boira avançava, amenaçadorament, fins que la vaig poder tocar i, traient la mà del sac, vaig jugar amb el cotó fluix fent figuretes a l’aire.

Vaig esperar una mica més, mig adormit, el meu fantasma fins que a trenc d’alba em va visitar per últim cop: “No, encara no. Avui no”.

El pelegrí ideal

Ens reagrupem al Monte do Gozo on segellem l’última credencial, bevem i descansem abans d’em- prendre els darrers quilòmetres fins a Santiago.

Apareix un equip de televisió d’Antena 3 cercant ves a saber quin personatge mediàtic o notícia escabrosa com la mort d’un pelegrí a les portes de Santiago. Però no, estan buscant al pelegrí ideal: ben calçat, amb els mitjons adequats, amb pantalons curts però amb cremallera pels camals per si fa fred, samarreta sintètica hidròfoba, barret amb visera a tot el voltant per protegir ulls, orelles i clatell i, sobre tot, amb una motxilla lleugera, transportable, petita però on càpiga tot l’imprescindible.

Busquen a un pelegrí que no vagi rancanejant, que aparenti no tenir butllofes, que camini com si no li fes mal res i que tingui l’esperit sencer per culminar la peregrinació sense problemes. Quan el trobin li preguntaran com s’ha preparat físicament, per què porta sabatilla de muntanya i no bota, com distribueix el pes a l’interior de la motxilla i mil coses més. Per sorpresa meva tot això m’ho pregunten a mi.

A la nit, tot el meu grup espera nerviós el nostre minut de glòria a les notícies de vespre d’Antena 3 però el minut es queda reduït en uns quants segons. Malgrat tot ha estat divertit.

¡No vale, no vale!

“¡No vale, no vale!”, em cridava l’hortolà quan agafava unes figues que donaven al camí.

“¡No vale, no vale!”, dèiem riallerament els companys del Camí primitiu quan veiem pelegrins del Camí francès sense motxilla i disfressats amb tota mena de productes de ‘merchandising’ Xacobeo 2010 que feien l’etapa sabent que al final els vindrien a recollir l’autobús per portar-los a l’hotel.

“¡No vale, no vale!”, sorgia del meu interior veient la mercantilització de Santiago, culminació d’un viatge físic però també espiritual.

“¡No vale, no vale!”, protestava el meu estómac suportant l’insuportable fariseisme del capellà que oficiava la missa a la catedral.

“¡No vale, no vale!”, em deia a mi mateix envoltat de ‘Familias Invencibles’ que segurament eren les que havien pagat l’espectacle del ‘botafumeiro’.

“¡No vale, no vale!”, sentia des de la meva consciència quan mentia dient que el motiu del meu pelegrinatge era ‘religioso y otros motivos’ per tal de recollir un tros de paper que em perdona pecats que no reconec com a tals i d’altres que no vull que se’m perdonin.

Esclava

Dues esclaves li decoraven el turmell sobre uns peus nus calçats amb unes lleugeres sandàlies i
sota unes cames llargues, llarguíssimes que lluïen centímetres i centímetres de pell fins a les vores d’uns curts pantalons.

De tant en tant consultava el mòbil protegit per una elegant funda de cuir que obria amb un segur i contundent moviment per després escriure unes quantes lletres i esperar el següent missatge.

Quan les seves tasques amb el mòbil la deixaven lliure, llegia ‘Cuore’ amb expressiva fruïció: gran somriure i riure avortat.

Era una jove viatgera vestida elegantment per l’ocasió, segura de si mateixa, que es deixava observar, que estimava i se sentia estimada, que sabia d’on venia i a on anava. I qui l’esperava.

Subtadament, amb un cop sec, va tancar la revista, es va aixecar, va baixar la seva maleta de cap de setmana i fent-la rodar va abandonar precipitadament el tren.

Publicat al Diari de Girona el 24 de juliol de 2011