Guerra d’Ucraïna: l’etapa final

Hi ha un consens entre els governs i la premsa occidental que la guerra d’Ucraïna està a l’etapa final. En el que hi ha discussió és en com acabarà i en benefici de qui. En la meva opinió, aquests dos temes no haurien de ser controvertits doncs la realitat és tossuda i molt favorable a Rússia, així que es podria respondre fàcilment que la guerra la guanyarà Rússia i que -amb el nom que se li vulgui donar: rendició, armistici, tractat de pau...- serà en exclusiu benefici d’aquella.

Tanmateix, això que és tan fàcil d’analitzar quan hom estudia objectivament l’escenari militar, econòmic, diplomàtic i de política domèstica de cada un dels estats implicats, quan escoltem i llegim els mitjans de comunicació occidentals, que són els configuradors de la nostra opinió pública, ja no ho és tant. En resum, aquests ara argumenten que el conflicte està estancat i que és impossible que guanyi cap dels dos contendents, per la qual cosa cal un armistici que congeli el conflicte facilitant que Rússia consolidi les actuals fronteres a canvi que accepti l’entrada d’Ucraïna a la Unió Europea... i a l’OTAN! Increïble afirmació que només puc interpretar com un intermedi entre l’antiga afirmació d’”arruïnarem Rússia i destruirem a Putin” a la futura “Putin i Rússia s’han sortit amb la seva i no podem fer res més”.

Anem, però, aspecte per aspecte tal i com ja he fet en anteriors ocasions en aquest mateix blog [veure “La guerra d’Ucraïna és una guerra mundial” i “La guerra d’Ucraïna i els seus impactes al món”].

El camp de batalla

Molts analistes militars i polítics independents i alternatius a les versions oficialistes, afirmaven des de bon començament que era impossible que Rússia perdés la guerra si en aquesta no hi havia la participació directa de l’OTAN, la qual cosa hagués provocat l’inici de la III Guerra Mundial. Afortunadament no ha estat el cas.

La imprudent i fracassada ofensiva ucraïnesa d’estiu ha provocat no només la derrota de les seves tropes sinó la destrucció de les reserves estratègiques, tant en combatents com en armament. Ucraïna cada vegada té més dificultats en renovar l’armament occidental, ja que els estats membres de l’OTAN simplement no en tenen més. De fet, han consumit de tal manera les seves pròpies reserves que a hores d’ara no podrien mantenir una guerra convencional d’alta intensitat ni tan sols unes setmanes. A més, l’opinió pública occidental està virant contra el suport il·limitat de recursos a Ucraïna en contra del seu propi benestar.

Respecte al recurs més important, l’humà, Ucraïna l’ha malbaratat increïblement amb operacions militars pensades més per als titulars dels mitjans de comunicació occidentals i per a Tik Tok que per a obtenir beneficis militars estratègics: defensa numantina de Bajmut, ofensives de Zaporiyia, caps de pont al riu Dniéper). Ara, simplement, el seu exèrcit no té ni prou soldats ni temps per formar de nous. Que estiguin reclutant homes cada vegada de més edat i dones i que la resistència de la població civil al reclutament forçós sigui cada vegada més violent són un clar símptoma d’aquest fet. L’exèrcit ucraïnès és cada vegada menor, més dèbil i amb menys moral de combat i això no té marxa enrere.

Per contra, l’exèrcit rus és cada vegada més gran i amb un reclutament basat en voluntaris, la producció armamentista ha crescut exponencialment i està pressionant en tot el front. Després dels fracassos de les primeres etapes, Rússia ha enfocat aquesta guerra amb prudència i agudesa estratègica perquè considerava que el perill per a la nació i per a l’Estat era existencial. Això es tradueix en el fet que mai ha utilitzat tots els recursos disponibles i que no ha malgastat inútilment la tropa. La guerra de desgast l’ha beneficiat  i ara, simplement, està pressionant una mica per tot arreu esperant que l’exèrcit ucraïnès col·lapsi per, llavors, aconseguir nous territoris i els objectius polítics desitjats. La victòria total és només una qüestió de temps i això tothom (governs, analistes militars i analistes polítics) ho sap.

Àmbit diplomàtic

Si la voluntat d’Occident era aïllar Rússia, ha obtingut exactament l’efecte contrari: mai Occident ha tingut menys influència al món des del segle XIX. Més encara quan el Sud global i, en especial, el món musulmà, ha pogut comprovar la dobla vara de mesurar: una per Rússia i una altra de ben diferent per a Israel. On és el món basat en regles que predicava el comissari d’Afers Exteriors de la Unió Europea, Josep Borrell, tan sols fa uns mesos aplicat ara a Israel?

Els BRICS (Xina, Rússia, Índia, Brasil i Sud-àfrica) han guanyat independència i s’han enfortit amb nous membres, Occident perd influència a Àfrica (vergonyosa expulsió de França del Sahel) i els països petroliers d’Orient Mitjà, encapçalats per Aràbia Saudí, s’han independitzat de la tutela nord-americana i girat cap a la Xina i Rússia.

Els EUA perden influència al món, però la Unió Europea ha entrat directament en un bucle d’insignificança estratègica. Europa, respecte al món, ni hi és si se l’espera. El motiu bàsic és la supeditació constant i irracional dels interessos europeus als nord-americans. L’exponent màxim d’aquest fet és l’OTAN, però va molt més enllà. És també una identificació ideològica amb els EUA i, sobretot, a què els interessos que defèn la Unió Europea ja no són els de les burgesies nacionals europees sinó la de la burgesia transnacional apàtrida. Un exemple potser ajudarà a entendre-ho millor: l’actual desindustrialització d’Alemanya, producte del desacoblament de la seva indústria de l’energia barata, de qualitat i confiable russa, s’ha viscut en aquell país sense gaires traumes. A la fi, qui ha perdut no és l’alta burgesia alemanya que controla els grans mitjans de comunicació i que simplement ha traslladat la producció als EUA sinó els treballadors i la classe mitjana.

I d’Ucraïna, què?

Ucraïna per Occident només ha estat el mitjà per intentar debilitar a Rússia. Com va dir Henry Kissinger, ser enemic dels EUA és molt perillós, però encara ho és més ser el seu aliat. Una vegada més (Vietnam, Iraq, Afganistan, Líbia), els nord-americans abandonaran els seus protegits quan ja no els siguin útils seguint el vell principi anglosaxó de no tenir amics sinó interessos. El resultat pràctic de la guerra per al país agredit pels russos serà el despoblament permanent [veure article “La guerra d’Ucraïna i els seus impactes al món”], la ruïna econòmica i la frustració de no veure’s mínimament recompensats entrant a la Unió Europea i a l’OTAN.

Ja hi ha líders polítics ucraïnesos com Oleksiy Arestovych, exassessor de Volodymyr Zelensky i exportaveu governamental i ara també candidat a la presidència del país, que consideren que en l’enfrontament entre Occident i Rússia, es van equivocar de bàndol. Altres líders ucraïnesos es penedeixen de no haver acceptat els acords de pau negociats el febrer de 2022 a Ankara i Minsk on “només” perdien Crimea a canvi de la neutralitat militar i el respecte a la població russòfona i a l’església ortodoxa d’autoritat moscovita.

La descomposició del règim polític és evident, les pèrdues territorials seran molt importants i, en tot cas, superiors a les actuals. Fins i tot, la seva pròpia existència com a estat independent no està clara del tot.

Rússia, la gran guanyadora

Rússia és la gran guanyadora militar, econòmica i política. De la qüestió militar ja he parlat en aquest mateix article i no vull insistir en obvietats. Econòmicament, no només no s’ha arruïnat sinó que està creixent significativament. Segons alguns indicadors, ja supera a l’economia alemanya i s’ha vist “obligada” a reindustrialitzar-se quan el pacte estratègic d’energia russa a canvi de productes tecnològics alemanys es va trencar físicament (sabotatge nord-americà als oleoductes de Nord Stream 1 i 2) i comercialment per decisió, recordeu-m’ho, unilateral occidental. I el més important i negatiu per a Europa: Rússia ha orientat la seva economia cap a Orient seguint les petjades de les economies emergent de la Xina, Índia, Indonèsia, Vietnam i d’altres. La proposta eurasiàtica del filòsof Alexander Duguin s’està fent realitat acceleradament.

Quant a Putin, no només no ha perdut el poder sinó que cada dia és més popular i guanyarà folgadament les eleccions vinents presidencials de març vinent.

En conclusió, la guerra d’Ucraïna encara no ha finalitzat. Poden quedar mesos o potser algun any més, però igual que Alemanya després de les batalles de Stalingrad i de Kursk, les tendències són ja irreversibles i els estrategs polítics governamentals ja estan treballant en com finalitzar-la i com maximitzar els guanys o com minimitzar els danys.

I pel mig està l’opinió pública occidental a la qual se la va convèncer amb un determinat argumentari d’acceptar el seu propi empobriment en nom dels grans principis de la democràcia i la llibertat (curiosos principis aplicats al règim ucraïnès nascut d’un cop d’estat) i que ara s’haurà de modificar per acceptar un final no desitjat en nom del realisme polític.

Seria una llàstima desaprofitar l’ocasió per a què l’opinió pública europea i els seus governs entenguin que la seguretat o és per a tothom, també per a Rússia, o no és per a ningú. Però això, és clar, seria demanar massa. 

[Moltes gràcies per haver arribat fins aquí. Si aquesta entrada ha estat del seu interès, l'autor agrairia la col·laboració en la seva difusió compartint-la en xarxes socials o donat-la a conèixer entre els amics]

Diada de Morts a la Costa Brava

A punta d'alba ja estava obrint la porta del carrer. Al contrari del que podrien pensar els que no matinen, als carrers ja hi havia activitat a aquestes hores. Són els que ens fan la vida una mica més còmoda: el flequer, l’escombriaire motoritzat o el cambrer que es dirigeix al seu lloc de treball fumant el seu primer o potser el segon cigarret. També es pot veure alguns gossos passejant als seus propietaris -o a l’inrevés, no estic segur del tot - o el jubilat insomni assegut estoicament en un banc de la plaça deixant passar el temps.

Era la diada de Morts i vaig decidir celebrar la festivitat fent una passejada per la costa entre Blanes i Lloret de Mar. Primera etapa, el passeig de Mar de Blanes. Estava clarejant i les primeres flamerades de llum daurada es barrejaven amb els núvols, blanquinosos uns, blavosos d’altres. El mar estava mogut i es veien avançar onades coronades per crestes blanques que anaven a morir amb força a la platja.

Vaig pujar per l'estreta carretera que condueix al Convent on em vaig aturar a contemplar el paisatge marítim. En primer terme, el port amb les embarcacions perfectament ordenades. Sobre la sorra de la platja els caiacs i les petites barques de pesca. A la làmina d’aigua, primer es veien les modestes barques d'esbarjo i tot seguit les que no ho són tant del port esportiu. Les barques de pesca professional se situaven al mig, davant de la llotja, i en una punta els creuers turístics i els grans velers que es dediquen a fer xàrters. Darrere de l’últim dic, avançaven cap al mar, valentes, les roques de sa Palomereta, sa Palomera i es Freu. I al fons, la llarga platja de sorra daurada i gruixuda de s’Abanell finalitzava en la punta de la Tordera que, com si fos una illa, es veia envoltada de mar per quasi tots els cantons.

Després de badocar uns minuts, vaig decidir seguir el meu camí. Una mica més enllà de l'entrada del Jardí Botànic Marimurtra, vaig veure avançar amb pas segur un senyor ben afaitat, calçat amb sabates de mudar i abillat amb un vestit gris acompanyat d’un elegant llaç. Vaig trobar estrany tanta dedicació a l'aspecte físic a aquestes hores del matí, però tothom és ben lliure de caminar com li vingui de gust. Tot i l'edat avançada, les seves passes eren fermes i diria que fins i tot lleugeres. L’ermita de sant Francesc, sobre cala Bona, és un magnífic mirador de tota la costa de Blanes i Lloret de Mar i tant l’estrany caminant com jo mateix vam decidir fer una breu parada que vam aprofitar per saludar-nos. Més tard, coincidint de nou en el corriol que puja a l’ermita de Santa Bàrbara, vam començar a enraonar. Parlava un català amb accent estranger i es va presentar com Carl. L’home estava molt ofès per les noves construccions de la urbanització que ens envoltava: “és que no respecten res! No sé a on anirem a parar!”. Aviat, però, la conversa va derivar cap a la botànica. Semblava un gran aficionat a les plantes i, sense parar de caminar, gaudia explicant-me les característiques d’alguns dels exemplars que trobàvem.

Xerrant cada vegada més animadament, arribàrem al gran bosc de pins blancs de Pinya de Rosa. Des de l’entrada de la finca es podia observar el jardí de plantes crasses que atresora. Alguns exemplars són realment espectaculars, com els 'Leucostele rivierei' que recorden velles pel·lícules de l’Oest ambientades al desert o els còmics de Lucky Luke. Allà estava esperant un home que ens va saludar i es va incorporar al grup. Vestia roba més informal i es notava que tot i també ser vell era d’una altra generació, una mica més moderna que la d’en Carl. De camí a l’ermita de Santa Cristina, la conversa va derivar cap a les aficions de l’acabat d’incorporar. Ferran, que així es deia, va resultar ser un gran col·leccionista d’obres d’art, de dones boniques i de plantes. “Va, va... deixa’t d’històries de faldilles! La vida no es pot perdre amb bagatel·les. Hem de pensar en la ciència i en la natura”, va dir en Carl que era un solter empedreït, derivant d’aquesta manera la xerrada en com estava canviant el clima i com afectava aquest nou fenomen a les plantes.

Deixàrem enrere l’ermita i prenguérem una pista lateral al bosc de l’hotel Santa Marta, que s’intuïa allà al fons, banyant-se als peus de la platja de Santa Cristina. Després agafàrem un corriol que conduïa als cingles de la cala de sa Boadella. Malgrat l’avançat de l’època, la platja estava força animada. La guingueta estava oberta al públic i els clients prenien cafès o altres begudes, algunes famílies del nord d’Europa es banyaven alegrament malgrat el temps inestable, la mar agitada i l’aigua fresca i en un lateral de la cala, protegits de mirades incòmodes, gent del país prenia el sol nus. En Ferran va quedar una mica endarrerit observant el paisatge humà, però aviat es reincorporà al grup.

La parella d’acompanyants semblaven estar molt familiaritzats amb l’indret perquè sortint de sa Boadella, es dirigiren decididament cap a una porta lateral dels jardins de Santa Clotilde que traspassàrem sense dificultat. Sota uns pins ben ufanosos hi havia una estesa de bancs dirigits cap al mar i la cala que acabaven d’abandonar. Alguns visitants gaudien en silenci de l’espectacle del mar esvalotat i la simfonia de núvols esprimatxats. Altres, com nosaltres mateixos, caminaven admirant-se de les panoràmiques de paisatge marí, de les fonts, dels camins entre xiprers perfectament retallats i de les escultures de marbre i bronze que anàvem descobrint entre la ufanosa vegetació. 

El jardí de Santa Clotilde està presidit per una casa senyorial al voltant d’una gran torre quadrada, tal com si fos una gran talaia sobre el mar a la recerca dels perills de naus sospitoses o dels beneficis de bucs mercants o de modestes barques de pesca. “En Raül ja ens està esperant”, vaig sentir dir a en Ferran assenyalant amb el cap un balcó on hi havia un senyor vestit amb un batí de seda. 

Havia arribat l’hora de seguir cadascú el seu camí, però la parella de jubilats, embolicats en temes de jardineria, ja havia perdut l’interès per mi i van continuar caminant ignorant les meves paraules de comiat. Abans de sortir del recinte vaig voler fer un últim cop d’ull als curiosos personatges que, per a sorpresa meva, travessaren sense dificultat les parets del casalot a la recerca del seu amic. “Bah, coses d’ànimes en pena!”, em vaig dir, “i deuen tenir moltes coses a explicar-se”.

                                     In memoriam de Carl Faust, Fernando Rivière i Raul Roviralta, creadors dels jardins Marimurtra, Pinya de Rosa i Santa Clotilde, de Blanes i Lloret de Mar

Text:             Argemir González

Fotografies: José Jesús Almuedo, @almussen a Instagram

[Moltes gràcies per haver arribat fins aquí. Si aquesta entrada ha estat del seu interès, els autors agrairien la col·laboració en la seva difusió compartint-la en xarxes socials o donat-la a conèixer entre els amics]

Postals de l'Escala

El sol de migdia es reflectia sobre les blanques tombes del cementiri Mariner fins al punt de fer-me mal als ulls. Les ulleres de sol no eren suficient protecció i la llum va traspassar les meves pupil·les entrant pel nervi òptic que tot seguit va enviar missatges al meu cervell. Jo no sabia què pensar ni a qui fer cas: si a les imatges que els ulls em mostraven o a les remembrances que anava desplegant la meva ment. Tanmateix, tothom sap que les emocions acaben filtrant la realitat acomodant-la als nostres sentiments i no a l’inrevés.

De record en record, vaig aparèixer molts anys enrere, fent fotos a la meva xicota, una d'elles conservada en un antic format anomenat paper fotogràfic. Va ser un dia feliç d'estiu en què vaig descobrir les restes arqueològiques d’Empúries i un poble anomenat l'Escala. El retrat és de mig cos amb la meva promesa recolzada en un tronc entre les roques i el mar. 

El somriure provocat per la recordança s'enganxà al rictus d’una altra no tan grata. És un fred dissabte de tardor i estem caminant pel passeig de Riells, cansats, molt cansats després de fer el camí de ronda des de l'Estartit, pujant i baixant per la Calella, el golfet del Falaguer, cala Pedrosa i cala Ferriol, sentint encara les punxades a les plantes dels peus de les pedres calcàries del Montgrí, arribant a la cala Montgó i continuant pel camí costaner fins al port de la Clota Grossa i el passeig de Mar per finalitzar refugiant-nos en un bar de la Platja.

De cop i volta una nova evocació em va fer esclatar el riure. Ens trobem a l’exterior de la porta meridional de la ciutat romana d’Empúries i el guia està explicant que el fal·lus representat en un dels seus laterals era un símbol de fertilitat i desig de bona sort quan una alumna adolescent i encara amb poca experiència de la vida pregunta: “però... aquest fal·lus no està del revés?”, estranyant-se de veure’l cap per munt i no cap per vall. 

Amb l’última riallota vaig veure volar una partícula de saliva i de seguit vaig sentir a la meva boca la textura de l’anxova pujada de sal barrejada amb el pa amb tomàquet ruixat amb unes gotes d’oli d’oliva. Vaig continuar mossegant fins a aconseguir una estructura on la solidesa dels elements s’anaven fonent en un esclat de textures, sabors i olors on predominava l’element marí del peix sobre els terrenals del blat i l’horta. Una glopada de cervesa m’ajudà a deglutir l’embolada alimentària en direcció a l’estómac i immediatament després els meus pulmons respiraren lliurement i pausadament l’aire salobre. 

Els tamarius són uns dels meus arbres favorits. Són resistents a la salinitat i a la sequera perllongada. Els de l’Escala són antics, retorçats i donen una lleugera ombra sota la qual vaig descobrir la imatge del meu propi cos que, assegut i serè, estava contemplant el paisatge. A la seva dreta, es veia el port i més enllà, enlairada, la torre de Montgó envoltada per cases engaltant-la amenaçadorament. A l’esquerra, la badia de Roses anava dibuixant una llarga línia corba fins a acabar en els alts espadats del cap Norfeu. I davant, una regata d’una quarantena de velers de totes les mides evolucionaven enfront dels seus ulls, ara anant, ara tornant, seguint la batuta del vent. 

Els nínxols del cementiri Mariner són senzills, de dos o tres pisos i coronats per frontons. La majoria no tenen làpida sent l’únic identificador un número, suficient perquè la família del finat sàpiga on reposen les seves despulles. Tot i que els carrers estan ordenats en un de principal longitudinal i d’altres de transversals, el meu cervell els anava transformant en diagonals, angles i triangles jugant amb les diferents perspectives de l’interior de la necròpoli. Les parets estan perfectament emblanquinades, la qual cosa col·labora en augmentar la seva lluminositat i coincidim en l’opinió que ha estat un encert haver elegit el migdia per prendre les imatges. “Som-hi, company, que jo ja he acabat”, em digué el meu amic i fotògraf. El reportatge gràfic al fossar arribava a la seva fi i ja era hora de tornar la clau. La porta de ferro rovellat va grinyolar lleugerament i mentre tancava el pany vaig escoltar els meus pensaments rememorant les primeres estrofes del poema “Visita”, de Víctor Català: “Me’n vaig al cementiri del meu poble/ bell en sa solitud, senzill i noble/tot ell parat de blanc, color de pau/ sota el sol esplendent i un gran cel blau”.

Text:             Argemir González

Fotografies: José Jesús Almuedo, @almussen a Instagram

[Moltes gràcies per haver arribat fins aquí. Si aquesta entrada ha estat del seu interès, els autors agrairien la col·laboració en la seva difusió compartint-la en xarxes socials o donat-la a conèixer entre els amics]

S’Agulla tardoral

Assegut en una penya i amb la cama esquerra sobre la dreta, veia acabar els reflexes solars del mar just a la punta de les meves sabatilles de muntanya. El Sol estava situat damunt el faralló de s’Agulla i regnava al cel i als oceans. 

Malgrat l’hora primerenca, aquest paratge blanenc era ple de petjades humanes. En primer terme, hi havia una jove parella banyant-se a la cala de grans còdols arrodonits. Una mica més enllà, un nedador era perseguit eternament per la seva boia de seguretat vermella i dos paddlesurfistes descansaven, xerrant, sobre les seves taules. Al fons, travessaven la superfície líquida tota mena d’embarcacions com caiacs, barques de pesca, llanxes motores i creuers a la cerca de turistes. I a l’horitzó, el blau marí i el blau cel lluitaven per predominar en la panoràmica. 

De cop i volta va aparèixer una dona jove, estilitzada i de cabells rossos, amb un curt barnús decorat amb grans figures de Mickey Mouse que va deixar caure sobre una roca. Vestia un banyador negre i, estirant els braços al cel, es va capbussar mecànicament en la Mediterrània. Es notava que aquest bany era part de la seva rutina diària o, si més no, ho sovintejava.

L’escenografia humana es complementava amb un parell d’excursionistes que havíem deixat pocs metres més amunt, al banc d’en Franco, i que havien passat la nit penjats en unes hamaques sobre el precipici de s’Esllapissada. 

La model de la meva pintura mental va fer unes poques braçades, va sortir elegantment del mar, es va eixugar lleugerament els cabells amb les mans, es va col·locar de nou el barnús i calçar els esclops i va marxar amb el mateix silenci amb el què va arribar. El paisatge per uns moments va derivar al blanc i negre, però aviat les onades, els cingles i esculls, la vegetació i el daurat del Sol tornaren a recuperar el color i el perdut protagonisme. 

Text:            Argemir González

Fotografies: José Jesús Almuedo, @almussen a Instagram

[Moltes gràcies per haver arribat fins aquí. Si aquesta entrada ha estat del seu interès, els autors agrairien la col·laboració en la seva difusió compartint-la en xarxes socials o donat-la a conèixer entre els amics]

De trens i d'aixafaguitarres

A veure, no voldria ser aixafaguitarres amb els amics de les associacions promotores de les línies ferroviàries que tant abunden últimament a les nostres comarques. Jo també soc usuari del tren, especialment quan vaig de Blanes a Barcelona o a ciutats del Maresme. En canvi, anar a Girona en tren, no diré que sigui missió impossible, però no és una opció pràctica si un disposa de vehicle particular. Ho dic perquè en el context de la Setmana de la Mobilitat Sostenible aquelles associacions han presentat tota una sèrie de plantejaments de millora i creació de noves línies fèrries. Des de la meva més profunda ignorància tècnica, però des del màxim interès sobre el tema des de fa molts anys, voldria donar la meva opinió. 

Pont ferroviari de Colera

Podem desglossar les propostes en dos grans grups: millora dels serveis de les línies existents, que veig molt raonables i, per tant, no entraré en els detalls, i els suggeriments d’allargaments de línies o de creació de noves on sí que voldria dir la meva. L’ampliació del tram de la línia ferroviària R1 de Blanes a Lloret de Mar és de sentit comú, però caldria tenir en compte que quan ja fa uns anys la Generalitat ho va proposar els grups polítics municipals de Lloret de Mar s’hi oposaren amb la passivitat culpable del conjunt de la població que no va dir ni ase ni bèstia. La raó real era el classisme, així, a seques. El sector turístic empresarial lloretenc temia que el poble s’omplís d’“indesitjables pobres metropolitans” viatjant en tren i trenqués la gallina dels ous d’or del turisme internacional. Una part de raó no els hi faltava veient com cada cap de setmana les discoteques de la veïna Blanes s’omplen d’adolescents maresmencs amb pocs recursos que utilitzen el tren per arribar a la tarda i tornar a casa amb els primers serveis de la matinada generant tota mena de problemes, a més a més de la consideració que una part substancial d’ells es neguen a pagar el bitllet. Els polítics lloretencs estan ara disposats a donar servei ferroviari a la seva població? Seria interessant que algun grup ho proposés al plenari municipal per copsar quina és l’opinió pública actual. D’altra banda, en cas que les administracions locals i la Generalitat de Catalunya estiguessin a favor s’haurien de fer els estudis de viabilitat, els projectes tècnics, les expropiacions, la construcció i, finalment, la seva posada en funcionament. Desenganyem-nos: estem parlant d’una dècada si tot anés sobre rodes i mai millor dit. 

Estació ferroviària de Pineda de Mar

Els altres tres grans projectes ferroviaris gironins encara són a més llarg termini doncs no es refereixen a un allargament de les vies sinó a proposicions totalment noves. Es tracta, resumint, de reviure els carrilets entre Girona i Olot, Sant Feliu de Guíxols i Palamós. És encomiable el creixent interès públic pel transport col·lectiu i sostenible. Comparteixo la preocupació pel canvi climàtic i la necessitat de crear alternatives sostenibles i pràctiques al vehicle particular. Ara bé, abans de continuar exigint la construcció de noves infraestructures crec que ens hauríem de fer algunes preguntes. Què és més sostenible ecològicament parlant, un tren buit o un cotxe ple? I, hi ha alternatives de més ràpida execució i igualment eficients? Ho dic perquè omplir trens depèn objectivament de la massa de població que viu al territori i a l’existència o no d’altres mitjans de transports i aquestes dues qüestions prèvies no són especialment favorables a l’alternativa del tren en els casos de les tres noves línies: ni el Baix Empordà, el Pla de l’Estany i la Garrotxa tenen una gran població ni tampoc falten les alternatives viàries en una de les demarcacions més motoritzades de tot Espanya. Per contra, sí que em semblaria lògic, raonable i econòmicament sostenible la construcció de línies de tramvies en les dues úniques conurbacions d’entitat existents a les nostres comarques: la de Girona (150.000 habitants) i la de Blanes-Lloret de Mar (80.000 habitants censats però amb una població real a l’estiu de 230.000). 

Estació internacional de Portbou

S’ha de reconèixer que els trens i els tramvies estan de moda. Tothom sembla ambicionar-los, però una cosa és voler-los veure passar i una altra de molt diferent és realment utilitzar-los. Aquests sistemes són molt cars i no hauríem d’oblidar que generen permanents dèficits econòmics pel seu ús i això sense entrar en considerar la seva amortització. Estem parlant dels nostres diners -que no arriben per generació espontània sinó que es paguen en forma d’impostos- i de com volem gastar-los de la forma més racional i efectiva. 

Pas de tren des del coll de Sant Antoni (Colera)

I és clar que hi ha una alternativa: es diu xarxa d’autobusos interurbans de Catalunya, l’aneguet lleig del transport públic en els debats públics, però el que cobreix les necessitats dels usuaris reals. Un sistema que és barat en comparació a altres mitjans, de ràpida implementació i d’extraordinària flexibilitat, ja que va a cercar l’usuari allà on es troba i no a l’inrevés. Un sistema que fa servir o pot utilitzar la densa xarxa viària de qualitat creada a casa nostra durant les últimes dècades i que, per tant, col·labora en amortitzar-les i, a més, estalvia la creació de noves cicatrius en el territori amb el seu corresponent impacte ecològic. 

Estació ferroviària de Llançà

Si realment estem preocupats pel medi ambient, pel canvi climàtic, per la preservació del nostre territori, per un transport públic, sostenible, barat i popular i que es pugui desenvolupar ràpidament, la millor alternativa és apostar per l’autobús. Tota la resta, amb perdó i sense ànim d’ofendre a ningú, és somiar truites. 

PS: Se'm va acudir la idea de penjar en un parell de grups de Facebook de Lloret de Mar la següent pregunta: cal allargar la línia de trens R1 de Blanes fins a Lloret de Mar? En només dotze hores la resposta no podia ser més contundent: 114 respostes amb un 26,3% a favor i un 73,7% en contra. Aquesta petita enquesta informal no té valor estadístic, però crec que és prou significativa de l'opinió pública lloretenca.

[Moltes gràcies per haver arribat fins aquí. Si aquesta entrada ha estat del seu interès, l'autor agrairia la col·laboració en la seva difusió compartint-la en xarxes socials o donat-la a conèixer entre els amics]

Terraplanistes de la Costa Brava

Imaginem-nos que un museu de la Ciència organitza una gran exposició sobre la Terra i que en els primers plafons un text amb llenguatge asèptic ens informés, a mode d’introducció, que si bé la Terra és indubtablement arrodonida, alguns opinen que és esfèrica i d’altres plana. Vull suposar que tothom -o, si més no, la majoria- ens portaríem las mans al cap davant la manca de rigor científic. La frase seria objectivament correcta, però covard. 

Ara podríem traslladar la qüestió a la Costa Brava. Fa uns dies vaig visitar l’exposició “De Blanes al cap de Creus, identitat d’un paisatge” que forma part del projecte “Costa Brava. La descoberta del paradís (1870-1936)” organitzada pel departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya i la Diputació de Girona i exposada al Museu d’Art de Girona. Ha estat una excel·lent i encertadíssima exposició on s’han recollit obres dels millors artistes d’aquella etapa que la van pintar: Pablo Picasso, Salvador Dalí, Joan Llaveries, Àngel Planells, Eliseu Meifrèn, Marc Chagall, Olga Sacharoff, Joan G. Jonceda o Rachel Russel entre molts d’altres. A més, els dos propers anys el projecte tindrà noves exposicions dels següents períodes cronològics. 

Tanmateix, no puc evitar fer una forta crítica al comissariat de l’exposició per un dels seus textos introductoris on s’afirma el següent: “En un article a ‘La Veu de Catalunya’, el 12 de setembre de 1908, el poeta i periodista Ferran Agulló empra per primer cop com a topònim el nom ‘Costa Brava’ per referir-se al litoral nord català. Si bé l’auditoria i la data d’aquest bateig simbòlic no està en discussió, sí que hi ha un debat sobre el lloc des d’on Agulló va fer la descripció de la Costa Brava. Uns defensen que va ser des de Blanes, d’altres, des de Sant Feliu de Guíxols”. 

Com demostraré tot seguit, no hi ha cap dubte sobre el lloc des d’on Ferran Agulló va fer la descripció del paisatge que ho va ser des del Convent de Blanes, és a dir, l’antic convent de caputxins, sobre la punta de Santa Anna. Tampoc va ser casualitat que ho fes aquí, doncs Ferran Agulló passava llargues temporades a Blanes per motius de salut i fins i tot tenia casa llogada al passeig de Mar. 

Com a la mateixa exposició hi ha un fragment d’aquest article, no es pot especular que el presumpte “debat sobre el lloc des d’on Agulló va fer la descripció de la Costa Brava” hagi estat un error fruit de la ignorància de l’autor del text. És pitjor, ha estat una manca de rigor científic deixant-se portar per la comoditat de dir que uns  creuen que la Terra és esfèrica i d’altres plana. Ui, perdó!, volia dir que uns creuen que descriu el paisatge de Sant Feliu de Guíxols i d’altres el de Blanes sense donar la seva pròpia i documentada opinió. 

Doncs bé, transcric un fragment de l’article de Ferran Agulló en qüestió que es titula ‘Per la costa brava’ (1908) per a que cadascú jutgi per ell mateix:  “Era dalt d’un espadat feréstec, que baixa al mar, en terratrèmol de roques, per atzavares verdes i fonolls d’or. En son cim unes ruïnes d’un antic convent li donen to llegendari; a llevant, una esplèndida decoració de caps i roques, de puntes i freus, penyalars i cales, fins a les fantàstiques muntanyes de Tossa, esborrallades de boscúries, corprenen l’entusiasta admirador de la nostra Costa; a garbí la plàcida corba de les platges de Blanes i Sabanell, fins a la punta de la Tordera, separades per un illot rocés que un istme ha ajuntat a la terra, reposa la mirada i l’enteniment, eixelebrats per l’espectacle de la costa brava; per la banda de terra, en grandiós amfiteatre, les serres de Pineda, Orsavinyà, Palafolls, el Montnegre, i més enllà el Montseny, prenen tots els colors de l’arc de Sant Martí: són verdes, violades, blaves, grogues, i després van esvaint-se, en l’ombra de la nit, com si es fonguessin...”.

[Moltes gràcies per haver arribat fins aquí. Si aquesta entrada ha estat del seu interès, l'autor agrairia la col·laboració en la seva difusió compartint-la en xarxes socials o donat-la a conèixer entre els amics]

Islàndia: impressions i consells

 Papa, mama: vull anar a Penyíscola!

El primer esmorzar el vam fer en un petit hotel de Keflavík on una família de turistes madrilenys a punt de marxar d’Islàndia ens volien regalar uns bastons de muntanya que no els cabien en les maletes. Aviat vam començar una animada conversa al voltant de les seves experiències voltant l’illa en cotxe per la carretera circular.

El resum era que el país era molt bonic, però que els havia passat de tot. Havien llogat un cotxe i els hi van entregar un amb maleter a la part superior en contra de la seva voluntat. A mig camí havien patit una forta tempesta -ells afirmaven que havia estat un tornado- i el maleter va sortir volant. En aquest mateix episodi, van veure ciclistes i motoristes parats i desemparats en el no-res islandès esperant que passés la tempesta. A Akureyri van contractar una excursió per veure balenes, però només van veure alguna i de l’espècie més petita. A més, el pare es va marejar i va estar vomitant tota la navegació i quan va preguntar que quan veurien els simpàtics frarets li van dir que feia estona que estaven envoltats d’ells, descobrint amb decepció que es tractava d’uns ocells de mida relativament petita. I fent una excursió a un famós salt d’aigua els va ploure tan intensament que van quedar totalment xops.

“Papa, mama: vull anar al nostre apartament de Penyíscola!”, els va dir plorant la més petita de les dues filles i els pares li van donar la raó.

Sortint de l’hotel preguntàrem a un veí la direcció per anar al centre de la ciutat. Molt amablement no només ens ho va indicar sinó que afegí la informació que estava a punt d’esclatar un volcà a la comarca, però que no se sabia ni quan ni on exactament. Resulta que les tremolors que havíem estat notant tota la nit i que continuàrem sentint a Reykjavík no eren vibracions provocades per màquines industrials o camions sinó terratrèmols!

Tempestes, volcans, terratrèmols... què més trobaríem en les nostres vacances àrtiques?

Què algú apagui la llum!

En relació a la llum solar, els islandesos són uns exagerats: o gairebé no surt el sol o tenen llum les vint-i-quatre hores. A l’estiu, com és lògic, és quan els islandesos estan il·luminats tot el dia i tota la nit en un fenomen que no per conegut i esperat deixa de sorprendre’ns als que venim del Mediterrani.

Encara hi ha un altre fet a destacar l’hora d’anar a dormir. A l’illa, com tants d’altres països, encara no han descobert els grans avantatges d’un invent que sembla d’ús exclusiu espanyol: les persianes. A canvi, cobreixen les finestres amb cortinetes i cortines gruixudes que facis el que facis o et posis com et posis, sempre deixen passar llum.

Si us plau, què algú apagui la llum, en sortir!

No és país per a pobres

A Islàndia no hi ha pobres o, com a mínim, nosaltres no els vam veure. Només podríem citar a un personatge barbut i brut comprant amb monedes en un supermercat del centre de Reykjavík en un país on tot, absolutament tot es paga amb targeta. Tan sols vam haver de pagar amb monedes un temporitzador de dutxa en un càmping de Höfn.

D’altra banda, Islàndia no és país per a turistes pobres perquè tot és obscenament car per l’economia mitjana dels catalans: supermercats, excursions, allotjaments, bars i restaurants, lloguer de cotxes... És cert que hi ha turisme de motxillers i ben segur que gaudeixen del paisatge, però no ho tenen fàcil per accedir als principals punts d’interès de l’illa, sempre a uns quilòmetres de les principals rutes.

No sembla haver-hi pobres a Islàndia, però és segur que molts turistes han sortit més empobrits del que van arribar.

Ah! Avís per a navegants: Islàndia és el país d’Europa amb la cervesa més cara i només es pot comprar alcohol en unes botigues estatals especials i escasses anomenades Vínbúdin (traduït, botiga de vins), a preus molt alts, o en bars i restaurants a preus encara més escandalosos. Als supermercats no trobareu cap beguda alcohòlica o, per a ser més precisos, només ofereixen cervesa amb un contingut màxim d’alcohol de 2,25%. La prohibició de la seva venda no es va aixecar fins al 1989 i els islandesos celebren l’1 de març, primer dia de l'eliminació d'aquesta absurda norma, com si fos una gran victòria nacional!

 

Bon dia, què hi és el senyor ministre?

Islàndia és una gran carretera circular, la 1, de la que surten alguns camins cap a l’immens interior despoblat. Això que explico és una exageració, és clar, però no és gaire allunyat de la realitat. També hi ha una altra manera de descriure-la: Islàndia és una ciutat més extensa que densa, Reykjavík, envoltada pel no-res. Això és una altra hipèrbole, però tampoc en aquesta ocasió és molt diferent del que es pot veure.

La capital islandesa és una ciutat neta i ordenada, amb barris tradicionals de cases unifamiliars i edificis baixos i de noves àrees  amb blocs d’edificis no especialment alts i sempre donant la sensació de grans espais lliures entre ells. No és una ciutat on la gent visqui enxubada, però a canvi es va expandint de forma contínua i allunyant-se cada vegada més del centre.

Centre de Reykjavik

Anomenar nucli antic a algun indret de la ciutat no sembla que descrigui la realitat capitalina. És cert que t’expliquen que aquí sota hi ha restes vikingues o allà hi havia una casa comunal, però anar a Islàndia a xopar-se d’art i d’història no sembla la millor idea del món.

El nostre guia per la ciutat es deia dir Einar, el viking. Era un tipus simpàtic i bon coneixedor de la ciutat, de tots els seus racons i de tots els seus personatges morts i vius, inclosos els no visibles que són nombrosos a tota l’illa i solen viure dins de grans pedres. La ruta va ser llarga i, sobretot, exhaustiva: aquí el parlament -segons els islandesos el més antic del món-, al davant la catedral luterana -més petita que qualsevol església parroquial catalana-, en aquesta guingueta Bill Clinton es menjà un frànkfurt i un llarg etcètera de minúcies històriques i arquitectòniques. L’única excepció és l’enorme i espectacular auditori, anomenat Harpa, on en un acte de gosadia i excés d’optimisme similar als dels constructors de catedrals gòtiques, va estar a punt de naufragar abans d’acabar-lo a causa de la crisi financera de 2008 que a Islàndia va afectar profundament.

Auditori Harpa

Ben a la vora, en un discret edifici que havia servit de presó, Einar el viking ens informà que allò era l’habitatge oficial del primer ministre. No hi havia cap policia a la porta i aquesta estava totalment oberta així que el nostre intrèpid viking decidí oferir-nos una mostra pràctica de com funciona la política islandesa entrant confiadament a cal ministre i deixant-se fotografiar pels sorpresos turistes. I és que a Islàndia tothom es coneix i fins i tot poden explicar quins han estat els seus ancestres des dels primers colonitzadors.

 Al següent arbre para!

A Islàndia no hi ha boscos. Hi ha arbres, això és cert, a les ciutats i al voltant d’algunes granges. També es poden trobar algunes petites plantacions de bedolls i coníferes fruit d’un moviment social recent que pretén reforestar l’illa, però el país és immens per a la població existent així que tenen feina per a uns quants segles.

Aquest fet no és natural i quan els vikings arribaren al segle IX trobaren zones boscoses que anaren arrasant transformades en pastures, camps de conreu, taulons per a la construcció o cremades per a fer ferro, procés que exigia molt de carbó vegetal, segons les explicacions obtingudes al Museu Nacional.

Quan hom necessita buidar la bufeta, més val cercar una de les cafeteries que apareixen a la carretera molt de tant en tant perquè l’opció d’anar rere un arbre en un país on la població es concentra en zones planes i obertes està totalment descartada.

Pagar o no pagar: l’ètica al poder

La raó fonamental de viatjar a Islàndia és gaudir de la natura i per fer-ho les autoritats t’ho posen fàcil, ja que a les més conegudes i espectaculars meravelles naturals es poden accedir per carretera asfaltada o amb curts trams de pistes de grava que inevitablement finalitzen en aparcaments. Els indrets més visitats estan molt ben organitzats amb centres de visitants, banys públics, guinguetes amb menjar i begudes i cafeteries. No hi ha barreres per accedir amb el teu vehicle, però en molts indrets les autoritats demanen un pagament d’uns 7 euros per a un vehicle familiar que per a les nostres economies meridionals és bastant elevat considerant que en un dia es poden visitar diversos d’aquests espais.

A les taquilles d’auto pagament s’informa que aquests diners estan destinats al manteniment i millora dels espais naturals, però ningú t’impedeix marxar sense passar per taquilla. Llavors, la qüestió és pagar o no pagar? Bé, que cadascú faci el que consideri oportú, però si la qüestió normativa i l’ètica no són arguments prou poderosos potser ens pot ajudar a decidir que a les entrades i a les sortides sempre hi ha unes precioses càmeres enfocant a les matrícules dels cotxes.

Què pot passar si no es paga? Doncs no ho sé! Jo soc una persona íntegra (quan hi ha càmeres)!

 

Where are you from?

El fenomen turístic és relativament nou a l’illa. Abans els islandesos tenien les seves granges per al consum intern i sortien a pescar per exportar bacallà i amb això anaven fent la viu-viu i tal dia farà mil anys.

Així, doncs, s’han hagut d’adaptar a l’onada de turistes que cada estiu envaeix aquesta gran illa amb minúscula població. Tot i que es veu gent immigrada, especialment a la capital, la reacció a la manca de mà d’obra ha estat l’automatització i la confiança en el proïsme.

M’explico: abunden els autocaixers als supermercats, el check-in de l’aeroport l’has de fer tu sol en màquines sense personal on veus marxar les teves maletes per una cinta amb un destí incert i l’entrada en els guesthouses o apartaments són sense personal. Islàndia és un país molt segur i els robatoris i altres crims són rars o inexistents. Potser això explica per què algunes cases d’hostes deixen les portes totalment obertes i el recepcionista és una simple pissarra amb el teu nom escrit amb retolador i el número d’habitació que et correspon on trobaràs la clau al pany de la porta.

D’altra banda, fa l’efecte que als islandesos encara els sorprèn el fenomen turístic i són amables i comprensius amb els visitants, preguntant sovint “where are you from?”. Els catalans ho tenim molt fàcil per poder iniciar breus converses amb la gent del país: només hem de dir “we are from Barcelona” per caure bé... i després ja hi haurà temps de dir que ben bé no ho som de Barcelona, en el nostre cas, però que gairebé.

El cansat ofici de ser turista

Hi ha tantes formes de fer turisme com turistes, però si algú pensa que Islàndia és un destí per a descansar, va ben errat. L’illa és plena d’espectaculars platges de sorra o còdols negres, però el termòstat de l’aigua marina l’han posat massa baix, tot el contrari de les piscines naturals d’aigua calenta on se’ls hi ha anat la mà. Per tant, el pla de tovallola, platja, mar i mojito a la mà queda totalment descartat.

A canvi trobareu una infinitat d’indrets naturals espectaculars com glaceres, salts d’aigua, penya-segats, guèisers, fumaroles, camps de lava, volcans, coves de gel, prats verds o rius amb icebergs. També podreu fer senderisme o observació d’animals com balenes i foques, ocells que són especialment nombrosos i molt diferents dels que veiem habitualment a les nostres latituds (orenetes de mar, frarets, gavines àrtiques, oques salvatges, limícoles diverses) i multitud de xais que pasturen tranquil·lament a banda i banda de la carretera i que travessen quan els ve de gust ja que no hi ha cap tanca que els limiti el pas i que són un perill potencial a tenir sempre molt present.

Així, doncs, per gaudir d’Islàndia haureu de fer molts quilòmetres de cotxe, rutes de senderisme o llargues caminades per la ciutat.

Uf! Que cansat és l’ofici de ser turista!

Consells

-Ja que el principal motiu de visitar Islàndia són els seus paisatges, és molt aconsellable portar una càmera i no conformar-se amb la del mòbil.

-Si es vol gaudir plenament de l’observació de la fauna, cal portar uns prismàtics.

-Tot i que no sembla haver-hi mosquits amants de sang aliena, com els nostres, sí que ens podem trobar molestos mosquits petits, d’aquells que ens envolten el cos i especialment la cara. Pel poc que costa i el poc que ocupa, en un parell d’ocasions m’hagués agradat portar una petita mosquitera per posar al cap.

-Com ja he comentat anteriorment, a Islàndia es pot pagar gairebé tot amb targeta bancària per la qual cosa no és necessari canviar euros per moneda local. I en cas de necessitar-ho, als principals pobles sempre hi ha caixers automàtics on treure quelcom de moneda local.

-No oblidar la targeta sanitària europea. Nosaltres la vam haver de fer servir i funciona molt bé. Ens van atendre sense problemes i ens van cobrar uns tres euros per la visita, igual que els pacients del país.

-Si vols llogar un cotxe per a un ús normal per carretera i curts trajectes per pista de terra, et pot servir la nostra experiència: vam agafar un de la gamma més simple que va portar dues persones a tot arreu.

-L’illa està plena d’indrets espectaculars que a les carreteres estan convenient anunciats amb indicadors, però normalment ho fan una sola vegada. És a dir, si no estàs ben informat i saps exactament a on anar, amb molta facilitat pots deixar enrere salts d’aigua bellíssims, glaciars a tocar de la mà o zones de descans de foques o de cria de frarets.

Nota important: aquestes impressions i consells es corresponen a les experiències viscudes en un viatge de dues setmanes realitzades a la primera quinzena de juliol de 2023 per una parella viatjant en cotxe per tot el sud de l'illa. 

[Moltes gràcies per haver arribat fins aquí. Si aquesta entrada ha estat del seu interès, l'autor agrairia la col·laboració en la seva difusió compartint-la en xarxes socials o donat-la a conèixer entre els amics]