Fins fa quatre dies tots criticàvem el sistema sanitari i ens quedàvem tan amples. No es discutia a favor o en contra sinó que quan un posava un exemple de com de malament funcionava sempre hi havia un "ui!, doncs a mi pitjor". No ha estat fins que ens l'han començat a empitjorar que no sabíem que era tan i tan bo i ara la reacció ha estat d'un cert conformisme: si era bo no podia ser per a nosaltres! També sents a dir que "...i és que tenim massa" dit pel vell que recorda perfectament quan no tenia res, fent una regressió psicològica a l’infantesa i a la joventut sense terapeuta que ens brinda gratuïtament l'edat, benvinguda malparida que al mateix temps que ens dona una nova dosi de vida ho fa a costa d'una dosi menys de dignitat.L'altra dia vaig anar al meu hospital i allà hi havia, penjats a la porta de cada consulta, uns fulls de signatures a favor de la sanitat pública. La sala d'espera estava plena de gom a gom però no vaig veure signar ningú i fins i tot jo, signador de causes justes possibles i també d'impossibles, vaig dubtar uns segons sobre la seva utilitat. Un matí d'espera davant la consulta del metge és un bon aprenentatge de vida, t'ensenya que la llei del més fort continua funcionant i no sempre guanya algú pel qual tothom apostaria prèviament. A mi, per exemple, em va derrotar una "pobra velleta" en la lluita pel millor lloc davant la porta del doctor. Més ràpida que Simoncelli va aprofitar que em vaig aixecar per ajudar a posar-se dempeus un senyor de 87 anys per treure'm el lloc. A punt vaig estar de seure'm a sobre d'ella amb perill d'aixafar-la i ser demandat. ¡Qualsevol es creu després el meu al·legat d'innocència davant l'evidència de les ferides de la desvalguda! Dues hores d'espera donen també per conèixer i reconèixer -”així que tu ets el fill del teu pare?”- i per saber la biografia dels altres en dues frases cosa que aplicat als demés està bé però quan pensem que també serveix per a nosaltres es queda molt pobre. Desenganyem-nos, només cal veure els obituaris per saber que a la immensa majoria de nosaltres no ens dedicaran ni mig article ni un paràgraf i això si és que arribem a sortir.
Les consultes externes del meu hospital tenen una distribució de seients molt sàvia: estan en fileres de vuit encarades amb una altra d’equivalent i a un metre de distància. Així que la previsible espera és fa més curta per l’obligació de donar conversa sí o sí. A mi em va tocar una d’aquelles reines dels ambulatoris la qual ens va delectar amb una lliçó magistral i gratuïta de medecina general gràcies a les seves múltiples malalties no obstant les quals no li afectava ni la capacitat ni les ganes de parlar. També va donar temps per a que el meu veí del seient del davant, en un apart i molt fluixet, em donés el seu diagnòstic sobre els mals de la sanitat pública: “hi ha massa immigrants que se n’aprofiten i, a més, ens infecten amb les seves malalties”. De res van servir els meus arguments dient que tots els estudis diuen que aporten més del que gasten, que les malalties infeccioses les portem sobretot nosaltres quan tornem dels viatges a països tropicals, que vam ser els europeus qui vam exportar a Amèrica malalties com la verola i la sífilis i que vam traficar amb esclaus fins a finals del segle XIX. “Bajanades”, va sentenciar, “jo llavors no hi era”.
Una de les queixes recurrents quan anem de metges són les llistes d’espera però en el meu hospital hi ha qui no té problemes amb elles. Una companya ho va poder comprovar quan va demanar avançar uns mesos l’hora del seu especialista cosa que era, deien, impossible ...fins que es va identificar com a mutualista. A la meva comarca ja fa anys que ens hem avançat en l’ús d'instal·lacions públiques per atendre pacients privats que és el que proposa generalitzar el conseller de Sanitat del govern “dels millors”. Llàstima que el resultat sigui que amb els diners de tots hi hagi una sanitat per a gent que es pot pagar una mútua i una altra per als que no poden o no volen tornar-lo a fer per un servei que ja han pagat prèviament amb les quotes de la Seguretat Social.
Publicat a Diari de Girona el 4 de juliol de 2011
