Sóc de l'opinió que en aquest món podem tenir o ser qualsevol cosa però el que no podem és tenir o ser-ho tot, hem de seleccionar. Als països els passa exactament el mateix: podem fer polítiques per aconseguir qualsevol fita, el que no podem és tenir-les totes. Aquesta reflexió ve a tomb per la notícia que ens ha regalat el ministre d'Educació, José Ignacio Wert, respecte a la ràtio d'alumnes per professor que el curs vinent augmentarà de 33 fins a 40, a l'ensenyament secundari. El govern del PP, conscient que no es pot tenir tot, també ha elegit i entre menjar-se la gallina avui o tenir ous demà ha preferit la primera opció. És una llàstima que no apostem pels ous perquè, en teoria, fins i tot el PP estava d'acord que educació i ciència eren la base del futur econòmic. El que no sabíem és que no es referien al nostre futur sinó als dels països més desenvolupats, és a dir, el dels altres. Durant anys hem hagut d'escoltar i llegir mil i una opinions dient que el nostre sistema educatiu no funcionava. També ho sentia dir del sistema sanitari fins que s'ha començat a desmantellar, llavors tot han estat lloances per a un sistema que estem perdent.
Aviat passarà el mateix envers l'educació. Quan el sistema educatiu es degradi de tal forma que sigui evident per al conjunt de la societat i hi hagi una reacció, ja hi haurà tota una sèrie de promocions de joves la formació dels quals quedarà irreversiblement minvada. La reducció de la ràtio entre alumnes i professor no és una garantia absoluta de millora educativa però és una peça indispensable per aconseguir-la. És a dir, per millorar el nivell d'anglès dels nostres infants i joves no és suficient una reducció significativa de la ràtio però sense la seva disminució no es podrà millorar significativament el seu nivell.
Quan el conseller Ernest Maragall va promoure l'ús del llibre electrònic es va generar un gran debat sobre la qualitat de l'ensenyament que al parer de molts professionals tenia un fals plantejament en lligar llibre electrònic amb qualitat. El que ja sospitàvem llavors ho puc confirmar ara amb l'experiència: el llibre electrònic té molts avantatges i n'hi ha de molt bons però també de molt dolents. Amb bons alumnes pot ser un instrument positiu, amb alumnes desmotivats és un recurs tan poc eficaç com un bon llibre. La qüestió que el debat del llibre electrònic amagava és que per millorar la qualitat de l'ensenyament s'ha de començar per disminuir la ràtio d'alumnes però subvencionar la compra d'ordinadors era una política relativament fàcil i barata, en canvi posar més professors per atendre la diversitat era molt més car.
Aquí està la gran diferència pressupostària entre els països avançats que aposten per l'educació dels seus joves i, per tant, pel futur del país i aquells que no en creuen, entre els quals ens hem d'incloure. Un altre aspecte del tema del qual no s'informa és que l'augment de la ràtio no serà universal. Afectarà la major part de la població que porta els seus fills a estudiar a l'escola pública i a l'escola concertada, en canvi als fills de les elits econòmiques i polítiques no els afectarà gens ni mica. Algú es creu que aquesta mesura afectarà la descendència de ministres i diputats del PP o als fills o néts dels membres dels consells d'administració de les empreses de l'Ibex? Sens dubte que aquests són els més llestos: han decidit menjar-se la gallina dels altres però cuidar els seus propis ous.
Publicat al Diari de Girona el 23 d'abril de 2012
