Un somriure abans de sortir cap a Sicília

Un somriure abans de sortir cap a Sicília

Quina quantitat d’emocions les que ens recorre el cos els dies abans de la sortida! Especialment si és un viatge desitjat, llargament esperat, complexe i incidentat com és aquest cas. Un viatge que va començar a gestar-se fa un any quan es programaven les trobades del programa d’intercanvis escolars Comènius. I ara, per fi, marxem cap a Caltagirone (Sicília). Pel mig hi han hagut altres trobades a centres educatius d’Anglaterra i Malgrat de Mar i també alguns malentesos organitzatius però per als cinc alumnes de l’expedició aquest és un tema menor. Anar a Sicília representa per ells anar a un lloc mític: ja se sap, les pel·lícules sobre la Màfia són part de la nostra cultura popular. Itàlia també tira molt en el nostre imaginari i si, a sobre, anem al sud d’Itàlia, on Itàlia és encara més Itàlia, millor. O almenys això els hi sembla a ells… i també als professors acompanyants.

Però que és el que ens fa estar tan feliços abans d’un viatge a terres desconegudes? És només perquè trencarem la rutina? O és que ens fa feliços saber que podrem comprovar o desmentir els tòpics sobre les gents del destí? O és que sabem que estem més pròxims de fotografiar -i així certificar- el que ja sabem que hi ha perquè ho hem llegit en les guies o ho hem vist per TV? És, potser, que comencem a gaudir per avançat de la companyia dels nostres companys de viatge? Serà per la fascinació de veure nous paisatges o vells monuments?

Després resultarà que la gent del país no és exactament com tu l’esperaves; que els paisatges tenen un color encara més viu o que són grisos; que els monuments són més impressionants o tot el contrari; que els companys no són tan divertits però que són més sensibles del que creies; o que tampoc en aquesta ocasió el viatge ha sigut una verdadera aventura, que les reserves estaven ben fetes i els vols han sortit a l’hora. I què! Hem fruit de la fantasia del viatge imaginari previ al real, haurem gaudit de les sorpreses de la realitat i conservarem per sempre més els records del viatge. Ens sembla poc?

El somriure d’Eva era sincer, contingut, emanava del seu interior i il·luminava tota la seva cara.

Marrakech, un oasi en mig del desert

Un grup de vuit amics -quatre parelles- hem aprofitat el pont del Pilar per fer una incursió al Marroc. Era la nostra primera visita a un país de cultura àrab. Probablement no serà l'última.

Marrakech és una ciutat que genera sensacions contradictòries. És tradicional i moderna alhora i en ella poden conviure des de la dóna tapada de dalt a baix amb una burka de color negre fins a la jove vestida a l’occidental amb talons, faldilla curta, samarreta curta ensenyant el melic i maquillada i pentinada a l’europea.

La seva medina és més que notable, plena de vida, de colors, d’olors, de sorolls que són una festa per als sentits però que no sempre resulten agradables. Una ciutat que combina els barris de luxe amb camps de golf amb la pobresa dels captaires utilitzant nens permanentment dormits. La circulació de Marrakech és caòtica i la prioritat del trànsit la té el fort sobre el dèbil, és a dir, que primer van els camions, autocars i autobusos, després els cotxes, els cotxes de cavalls i les motos, segueixen els carros tirants per persones i finalment els vianants que no poden estar segurs ni travessant per un dels pocs passos zebres de la ciutat.

Tinc la impressió que aquesta ciutat -i per extensió el Marroc- compleix la funció de frontera entre els camps i el desert, entre la muntanya i el mar, entre l’Africa subsahariana i Europa però sobre tot entre occident i orient amb tot el que comporta aquests conceptes molt més enllà de límits geogràfics. I resulta que les gents d’aquesta ciutat són amables, tranquil·les i pacífiques trencant els tòpics incrustats en la nostra cultura profundament antimusulmana.

Ara bé, el que més m’ha molestat ha estat la forma de compra als socs de la medina: sigui quin sigui el preu convingut mai em trec la sensació d’haver estat estafat cosa, d’altra banda, força probable coneixent les meves dots de regatejador. També molesta tanta gent disposada a demanar almoina per una foto a la plaça Yemaa el Fna. Però s’ha d’assumir que som turistes, és a dir, euros que caminen, i que anem perdent part del botí conforme avancem entre els carrerons de la medina.

Un dels elements que més m’ha cridat l’atenció és la hispanofília de la societat marrakich. No es tracta només que les samarretes de futbol que llueixen els joves són majoritàriament les de la lliga espanyola amb una clara majoria del Barça sinó que veus que la cultura tradicional de Marraquech està incrustada de la cultura andalusí: els palaus dels governants dels segle XIX són recreacions de l’arquitectura nazarí del regne de Granada amb els mateixos patis, fonts, rajoles, marqueteria, decoració de guix. Però també podríem dir-ho al revés, és a dir, que la cultura hispana i particularment andalusa és deutora de la cultura nord-africana berber: el disseny de les catifes em recorden algunes de les que he vist a l’Alpujarra, les seves joies són com les que llueixen les dones de Trujillo a les festes i els seus pastissos s’assemblen a alguns dels nostres.

Tothom sap que a les societats musulmanes el consum d’alcohol està molt mal vist i en la majoria de restaurants ni els ofereixen. No obstant al Marroc es cultiva raïm i es fa vi i es serveixen cerveses i vins en determinats locals, especialment els destinats a turistes. Encara en l’apartat de vicis: es fuma molt poc. Al carrer és estrany veure fumar i els pocs que ho feien havien comprat el cigarret al detall, vull dir que havien comprat un de sol.

Resumint, visitar Marrakech ha estat una agradable sorpresa per a mi i considero que és un viatge molt recomanable per a tots els que som hereus d’una cultura islamofòbica com és l’occidental en general i la hispana en particular.

Camins primitius

Diu Lluís Foix que viatjar és descobrir, ser un mateix, situar el món en les nostres coordenades mentals, quedar-se badant davant dels canvis de paisatges i de la rutina de la gent. Sóc dels que estan convençuts que els viatges sempre et porten a descobrir nous paisatges i paisanatges però també t’ajuden a aprofundir en tu mateix.

Si bé totes les edats són un trànsit, alguns dels viatgers d’aquest camí interromput cap a Santiago -potser tots?- estem en un període especial de transició. Altres persones prefereixen dir-li crisi a aquests canvis. Va a gustos…

Tot viatge té un abans, un durant i un després. Podem canviar poc o molt però les experiències que ens aporta un viatge, qualsevol viatge, ens fan transformar. Si en lloc d’anar acompanyats de la parella o dels amics habituals ho fem amb amics, si aquest viatge té la marca camí de Santiago, si es fa caminant i es dorm a albergs és evident que l’impacte, que la reflexió, que la transformació serà més profunda.

El camí té una primera dimensió: hom camina. Això que sembla tan obvi ens transporta a un estadi en que l’ésser humà era nòmada, en que el caminar no era fer trekking sinó que era una necessitat que et feia sobreviure un dia més o t’aproximava a la mort. Tots els caminants –em resisteixo a dir-nos peregrins- teníem dubtes sobre la nostra capacitat de suportar el camí: les distàncies, el pes de la motxilla, les inclemències del temps, les butllofes, les nostres debilitats físiques… El camí és un retorn a l’essencial: dormir, menjar, beure, caminar, descansar, … És un repte físic en el que tothom pot sortir victoriós doncs el competidor no és l’altre sinó un mateix i el resultat que hem obtingut no podia haver estat millor: tots hem superat les nostres limitacions i les nostres pors. Tots hem arribat al nostre Santiago encara que s’hagi limitat a la discreta església de Grandas de Salime. 

Algú va dir que l’essència de l’ésser humà és que sempre vol saber que hi ha darrera de la següent corba. En efecte, podem viatjar una i una altra vegada al mateix lloc -i no seré jo qui negui el plaer de fer-ho ja que tots tenim els nostres llocs favorits als quals tornem amb delit- però per a mi el màxim plaer del viatge i del viatjar és descobrir que hi ha de nou una mica més enllà. El fet que tots fèssim el camí Primitiu per primera vegada enfortia aquesta sensació ja que ningú havia trepitjat aquelles terres, erem –en certa manera- pioners, descobridors pels nostres propis ulls de noves muntanyes, de nous prats i d’antics monestirs tot i que cinc minuts abans un altre grup hagués passat per allà mateix. 

Si hagués de sintetitzar en una imatge l’essència del viatge elegiria la pujada al port del Palo amb el repte de pujar una muntanya, amb les dificultats de l’ascens, amb la incògnita del que trobaríem més endavant –potser un dels llops que ronden per aquests paratges?-, amb els seus silencis.

Silencis. Silencis necessaris per fer un llarg i complicat viatge cap a llocs desconeguts, profunds, incerts, qui sap si també tenebrosos en direcció a un mateix, directes als nostres propis abismes sobre els quals jugarem a fer de funambulistes durant uns dies sobre un prim cable subjecte a dues sòlides estaques: el dia de sortida i el dia de tornada. Durant aquest intèrval podrem reflexionar i especular sobre el diví i l’humà, sobre la societat i l’individu, sobre el jo i els altres, sobre el que hem viscut i el que volem viure. Només una cosa és certa: tothom tornarà al seu lloc d’origen. Potser més rics en experiències, potser més savis o potser més desconcertats que mai però tornar al punt de partida és inevitable. I possiblement ho farem amb els mateixos neguits, les mateixes pors i els mateixos dubtes… però haurem fet el camí, haurem viscut en l’essencial i tornarem amb una nova certesa: només sé que tornaré a fer el camí.

Presentació

Presentació

Aquest és un bloc personal que té com a finalitat compartir amb vosaltres les meves opinions socials, polítiques, estètiques,... així com algunes de les experiències de la meva activitat professional o dels meus moments d'oci que consideri que poden ser d'algun interès. Vaja, que serà un calaix de sastre .

publicar