Un somriure abans de sortir cap a Sicília
Quina quantitat d’emocions les que ens recorre el cos els dies abans de la sortida! Especialment si és un viatge desitjat, llargament esperat, complexe i incidentat com és aquest cas. Un viatge que va començar a gestar-se fa un any quan es programaven les trobades del programa d’intercanvis escolars Comènius. I ara, per fi, marxem cap a Caltagirone (Sicília). Pel mig hi han hagut altres trobades a centres educatius d’Anglaterra i Malgrat de Mar i també alguns malentesos organitzatius però per als cinc alumnes de l’expedició aquest és un tema menor. Anar a Sicília representa per ells anar a un lloc mític: ja se sap, les pel·lícules sobre la Màfia són part de la nostra cultura popular. Itàlia també tira molt en el nostre imaginari i si, a sobre, anem al sud d’Itàlia, on Itàlia és encara més Itàlia, millor. O almenys això els hi sembla a ells… i també als professors acompanyants.
Però que és el que ens fa estar tan feliços abans d’un viatge a terres desconegudes? És només perquè trencarem la rutina? O és que ens fa feliços saber que podrem comprovar o desmentir els tòpics sobre les gents del destí? O és que sabem que estem més pròxims de fotografiar -i així certificar- el que ja sabem que hi ha perquè ho hem llegit en les guies o ho hem vist per TV? És, potser, que comencem a gaudir per avançat de la companyia dels nostres companys de viatge? Serà per la fascinació de veure nous paisatges o vells monuments?
Després resultarà que la gent del país no és exactament com tu l’esperaves; que els paisatges tenen un color encara més viu o que són grisos; que els monuments són més impressionants o tot el contrari; que els companys no són tan divertits però que són més sensibles del que creies; o que tampoc en aquesta ocasió el viatge ha sigut una verdadera aventura, que les reserves estaven ben fetes i els vols han sortit a l’hora. I què! Hem fruit de la fantasia del viatge imaginari previ al real, haurem gaudit de les sorpreses de la realitat i conservarem per sempre més els records del viatge. Ens sembla poc?
El somriure d’Eva era sincer, contingut, emanava del seu interior i il·luminava tota la seva cara.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada