Hi ha dones que sempre són belles, per
les quals el pas dels anys no és tan cruel com ho solen ser amb la
resta d'humans. No ens enganyem tampoc: per a ser bella s'ha de ser
coqueta, com aquelles velles dames que van cada setmana a la
perruqueria a pentinar els seus escassos cabells blancs, que es fan
pintar les ungles per altres perquè elles ja no tenen el pols per
fer-ho, que no surten al carrer si no es pinten els llavis.
El Jardí Tropical Pinya de Rosa és
una d'aquestes velles dames, tot i ser el més recent dels tres
jardins històrics de la Costa Brava sud -els altres dos són el
Jardí Botànic Marimurtra i els Jardins de Santa Clotilde- que quasi
s'encadenen un darrere de l'altre entre Blanes i Lloret. Els anys no
han passat debades per a Pinya de Rosa. Dels tres és el que més li
està costant trobar el seu camí a la desaparició del seu creador.
Mort Fernando Rivière de Caralt la gran finca creada per aquest està
tenint una lenta decadència. Salvat l'entorn del jardí de
l'especulació urbanística dels primers anys de l'actual segle,
declarada tota la finca Paratge Natural d'Interès Nacional (PNIN) i
per tant protegit amb una figura legal potent, no per això el futur
del jardí es clar ni hi ha motiu per poder ser optimistes. Ens
queda l'esperança que la Junta Rectora del PNIN Pinya de Rosa
l'empenyi cap a un horitzó de potenciació de les seves
extraordinàries virtuts.
Però com les velles dames, les
arrugues de Pinya de Rosa són belles. Per entre les rocalles
d'atzavares podem admirar exemplars esplèndids, amb enormes tiges
que suporten la seva única floració en un acte tardà de donar la
vida repartint-la a tord i dret a través de les seves llavors. Allà
trobem atzavares grandioses però també espècies petites perquè la
natura així ho ha decidit. 'Les vaques verdes', com les
anomenen els camperols mexicans de l'altiplà perquè són iguals de
productives que aquelles, ocupen un dels racons més singulars del
jardí.
En un dels espais centrals es troben
les rocalles de les figueres de moro, també aquí en totes les seves
varietats de colors i de mida, i regalant-nos als ulls les seves
delicades floracions entre vermelloses i groguenques. Tot i estar
habituats a la seva presència als marges dels camins, als
penya-segats de la costa o a qualsevol racó dels nostres pobles i
ciutats; tot i no donar-li importància i banalitzar el seu exotisme
com si fos una planta autòctona; tot i menysprear-la per la
fortalesa dels que no es moren mai perquè qualsevol segment d'una
figuera de moro és suficient per reproduir-se de nou -que per això
li diuen a Amèrica 'la planta de la vida'-; malgrat tot això, que
admirables són els grans exemplars de figueres de moro amb els seus
ressecs i durs troncs, amb les seves formes arborescents aixecant-se
del terra com si fossin arbres!
Però, a parer meu, el d'un aprenent de
l'infinit món de la botànica, les més belles plantes del jardí,
les que per si mateixes justifiquen un viatge i una visita són les
que honoren amb el seu nom al fundador de Pinya de Rosa, és a dir,
les rocalles de 'Leucostele rivierei' darrera de les quals bé
es podrien amagar els quatre malvats germans Dalton de la persecució
de Lucki Luke i el seu cavall Jolly Jumper. Els grans exemplars de
'Leucostele rivierei' no amaguen les cicatrius de la vida,
alguns van declinant en la seva vitalitat, altres mostren els grans
forats que altres formes de vida de simpàtiques formes alades han
volgut utilitzar com a còmodes cases per les seves niuades de
pollets però el conjunt és, simplement, majestuós, una joia viva
que s'ha de cuidar i acaronar, que vol atencions, a la que no se la
pot descuidar com un antic monument de pedra que pot suportar alguns
anys d'abandonament perquè aquestes 'obres d'art' són vives
i perquè ho continuïn sent necessiten que les cuidin constantment.
Hi ha d'altres espais dignes de menció
com les rocalles d''equinocactus', l'espinosa 'cadira de la
sogra'. O el camí dels grans exemplars de sequoies que ens porta
a la petita i màgica cala de còdols blancs de s'Aguia. O el gran
aljub verdós envoltat abans, en els seus millors temps, per
reproduccions d'escultures clàssiques -les fotos del meu casament
donen fe d'això- ara desaparegudes i ja no visitable.
La
Vella Dama necessita anar al metge per a què li facin una revisió i
li recomanin com millorar les articulacions i, no ens enganyem, segur
que li farà posar alguna pròtesi. Li calen algunes visites de
l''esthéticien' però
no gaires. Necessita, sobretot, que els seus descendents li
aclareixin el seu futur i en siguin coherents amb els pomposos títols
que se li van concedir, com el de 'PNIN'. Si és així, tenim Pinya
de Rosa per a uns altres tres quarts de segle.
Publicat al Dominical, del Diari de Girona, el 15 de juny de 2014
Publicat al Dominical, del Diari de Girona, el 15 de juny de 2014
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada