Sobre bicicletes i miracles olímpics

L'ús de la bicicleta a Blanes com a mitjà de transport urbà sempre ha estat envoltat de polèmica, ara una vegada més per la no continuitat del carril bici en la tercera fase de remodelació de l'avinguda de Madrid. Potser la meva experiència al París post-olímpic en un recent viatge pot ser motiu de reflexió.

Passejant per aquesta ciutat he quedat gratament sorprès per la potent aposta que ha fet amb l’ús de la bicicleta com a transport urbà. Per tota la ciutat hi ha amplis carrils bici que, en general, permeten l’avançament dels ciclistes més lents. A on no n’hi ha, està clarament dibuixat al terra l’espai prioritari pels ciclistes. A més, molt sovint es permet el pas de ciclistes en contra direcció per la calçada dels carrers més estrets per evitar-los enutjoses circumval·lacions. I més important encara, s’ha creat una cultura de respecte envers els ciclistes que et fa sentir segur compartint l’espai amb els vehicles motoritzats. La resposta dels parisencs ha estat la de fer un ús massiu de la bicicleta pels seus trasllats quotidians dins la ciutat tant amb les pròpies com amb les de lloguer municipal. Parlant d’aquestes últimes, n’hi ha de mecàniques i d’elèctriques, són robustes, no embruten i tenen tots els complements necessaris com cistella, cadenat per lligar-les i bosseta transparent per posar el mòbil. I un altre element a considerar és que les pot fer servir qualsevol persona llogant-les a través d’una aplicació, és a dir, que també les poden usar els turistes tot i que, sincerament, no en vaig detectar gaires d’aquests circulant per la ciutat a més de nosaltres dos. Moltes parelles joves amb fills fan servir pràctiques bicicletes habilitades per portar la mainada còmodament asseguda a la part del darrera. I, per últim, hi ha molts espais al carrer on lligar les bicicletes per passar la nit. Per contra, podríem dir que la meteorologia no és la més propícia pel ciclistes doncs el que a casa nostra anomenem “mal temps” allà és força habitual. De fet, en una estança d’una setmana d’octubre ens va ploure els set dies, però només un i mig amb intensitat mediterrània. La resposta dels usuaris ha estat simplement habilitar complements per fer compatible l’ús de la bici amb pluja feble o moderada com a protectors transparents de plàstic per als nens.

Cal dir que cada ciutat té les seves especificitats. París té moltes avingudes amples i és bàsicament plana, però també en té d’estretes i alguns turons com el conegut de Montmartre. En resum, considero que l’experiència parisenca és traslladable al conjunt del nostre país i no només a Barcelona on la xarxa de carrils bici ha quedat obsoleta. Fent un paral·lelisme amb un altre tema sensible com és la recollida selectiva d’escombraries, tinc gravat a foc les paraules del regidor blanenc responsable de medi ambient que en va precedir en el càrrec, dient-me que la gent no estava madura per fer la recollida porta a porta de la fracció orgànica quan vam iniciar aquest sistema en alguns barris de la meva ciutat. El mateix va passar quan vam implantar els primers quilòmetres de carrils bici i les crítiques semblaven representar l’opinió majoritària, sent necessària una constància i una resistència a prova de bomba per mantenir-los i ampliar-los. Segurament a Anne Hidalgo, l’alcaldessa de París, li devien dir una cosa similar, però els exitosos resultats estan a la vista per a tots els qui els vulguin veure. Quan es vol superar una realitat per a millorar-la obrint nous camins, és imprescindible un fort impuls polític que requereix de persones valentes amb les idees clares i capacitat per superar les crítiques. Desgraciadament, a casa nostra no abunden.

Canviant de tema, però seguint parlant de la ciutat del Sena, els parisencs s’han transformat en persones amables en el tracte amb el turista i no només per un interès comercial als bars, restaurants o botigues: en diverses ocasions, vianants i ciclistes es van parar a ajudar-nos sense haver-ho demanat quan ens veien dubitatius en la direcció a prendre en un carril bici o en una línia de metro. I el mateix podem dir dels treballadors dels ferrocarrils que sovint anaven més enllà de la simple informació quan ens veien en alguna situació apurada. Comentant-ho amb una amiga molt francòfila, em va explicar que l’ajuntament de París havia repartit milers de llibrets entre els parisencs animant-los a ser amables amb els turistes. Qui diu que els miracles, olímpics o no, no existeixen?