Els jardins de Santa Clotilde, a Lloret
de Mar, sempre han estat uns jardins 'senyors' en el més
estricte sentit de la paraula. És a dir, que van néixer per a gaudi
de la família de Raül Roviralta, marquès de Roviralta de Santa
Clotilde gràcies al títol que li va concedir
el papa Pius XII l'any 1952.
La jardineria sempre ha estat un luxe
de rics, tot i que en època contemporània s'ha anat democratitzant
com també ho ha fet l'art o l'esport. He viscut diverses vegades la
reacció d'alguna gent senzilla davant un nou jardí o rotonda
enjardinada en zones on no hi havia: les flors i fins i tot les
plantes desapareixien en un acte reflex de qui pensa que és millor
emportar-se-les ja perquè el que és bo no pot durar gaire temps en
un barri humil.
Això no passava als jardins de Santa
Clotilde, que eren la nineta dels ulls de Raül Roviralta el qual,
estigués al lloc del món on estigués, es feia reportar
setmanalment l'estat dels treballs de manteniment i millora del seu
jardí i responia immediatament donant les ordres pertinents. Perquè
cal dir que aquesta petita meravella de l'equilibri, de l'harmonia i
de la perspectiva és una creació deguda a la seva iniciativa, al
seu bon gust i al fet que era un home de món en una època en la
qual per a ser-ho s'havia de ser molt i molt ric. Bé, per a ser més
exactes, és l'obra de dues grans personalitats: la de Raül
Roviralta i la de l'arquitecte Nicolau Rubió i Tudurí.
Si
el primer va encarregar un jardí 'a
la italiana', el
segon se les va enginyar per a dissenyar un jardí obert, no tancat
com és tradició en aquells, sense ni un sol mur de contenció, que
s'adaptava a l'orografia i al paisatge, és a dir,
'a l'anglesa'. De la
síntesi de tots dos, ha sortit aquest jardí únic, paradigmàtic
del moviment artístic noucentista que d'una manera o altra
s'ha anat repetint als jardins d'estil mediterrani de la Costa Brava,
entre altres motius perquè han estat obra del mateix Rubió i Tudurí
o de paisatgistes de la seva escola.
Dels tres grans jardins de la Costa
Brava sud -el Jardí Botànic Marimurtra i el Jardí Tropical Pinya
de Rosa són els altres dos- és l'únic que no té pretensions
botàniques i molt menys academicistes. En aquest jardí no es tracta
d'atresorar una gran col·lecció de plantes ni la de
mostrar totes les possibles varietats d'una família botànica. La
seva única pretensió és el pur plaer estètic: el plaer de les
plantes ordenades com si fossin parets amb un tractament que sovint
és més arquitectònic que de jardineria; el plaer del contrast
entre grans espais oberts de simples catifes de gespa i magnífics
arbres autòctons com el xiprer, el pi pinyer o el pi blanc que aquí
tenen ports solemnes gràcies al fet que algunes persones, allà pels
anys 10 i 20 del segle passat, van fer confiança a uns arbres
que considerem senzills i comuns perquè abunden en els nostres
contorns però que vistos amb ulls forasters, amb esguard nòrdic,
són extraordinaris i elegantíssims. ¿Com si no qualificar alguns
d'aquests pins pinyers solitaris que creixen entre nosaltres com, per
exemple, el pi pinyer de la propera ermita de Santa Cristina?
El plaer del contrast de colors sense abusar del cromatisme de
les flors que als Jardins de Santa Clotilde són volgudament
escadusseres sinó utilitzant una paleta de colors escassos i
aplicats en taques de grans dimensions: les diverses tonalitats de
verds del jardí, de les seves plantes ornamentals i dels variats
arbres des del verd glauc del
cedre de l'Atles al verd fosc de les alzines passant pel verd fresc i
jovial dels pins blancs. I sobre aquest verd vegetal, la infinita
varietat de blaus del mar i del cel que, com un calidoscopi, van
canviant dia a dia i hora a hora.
Santa Clotilde es va concebre per
potenciar això, la visió de la natura, de la vegetació, de les
platges, del mar i del cel però des del domini de l'ésser humà,
des de la preeminència de qui és capaç de dominar el món, de
subjugar-lo, de domesticar-lo per aprofitar-se d'ell tot i
respectant-lo a la seva manera. Les combinacions que fan les elegants
escales i el joc de perspectives són sempre des de
la superioritat de la casa,
de la 'domus' i
del seu amo. És el
triomf de l'home sobre la natura, de l'individu amb iniciativa que
confia en el seu instint, els seus coneixements i la seva constància.
És a dir, és el triomf d'aquella nova burgesia catalana de
principis del segle XX rica, culta i cosmopolita. I se n'ha de tenir
molta generositat, constància i visió de futur per a regalar-nos
ingents esforços plantant arbres que només generacions futures
podran gaudir plenament.
El tercer color que
acompanya la trilogia cromàtica amb els verds i blaus és el marró
dels camins, el dels totxos utilitzats en elegants espines de peix,
el de la sorra de les platges i el dels penya-segats sobre una de les
més belles cales de tota la Costa Brava, la de sa Boadella.
I encara hem de
parlar d'un últim color, que no abunda però que destaca sobre els
altres. Les estàtues de marbre neoclàssiques -o que les imiten- que
decoren els camins o que les podem trobar amagades en elegants racons
entre fonts i estanys, aporten el seu immaculat blanc al conjunt. I
acompanyant aquestes escultures, sobresortint entre elles pel noble
material utilitzat, el bronze,
i per la temàtica, trobem les sirenes 'boticellianes' de
l'escultora Maria Llimona, l'obra de la qual està al centre visual i
estètic del jardí.
Publicat al Dominical, del Diari de Girona, el 13 de juliol de 2014
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada