Jardins de la Costa Brava (III). El Jardí Botànic Marimurtra, el somni d'una ambició

A vegades, només a vegades, els somnis més esbojarrats es fan realitat. Això és el que li va passar a Carl Faust, un jove alemany d'una petita ciutat prop de Frankfurt al qual no van deixar estudiar botànica perquè era el fill gran d'una família de classe mitjana i havia d'estudiar coses útils, com comerç.

Malgrat acceptar obedientment els designis familiars, Carl Faust mai no va deixar de ser aquell sensible admirador de Goethe que somiava amb els tarongers en flor a les ribes de la Mediterrània. Per això, quan amb 23 anys li van oferir anar a Barcelona a treballar en una empresa metal·lúrgica alemanya, no s'ho va pensar dues vegades. Ja aquí, la seva carrera professional va ser meteòrica, passant ràpidament a ser el gerent de l'empresa i després a fundar la seva pròpia amb un altre jove alemany ambiciós com ell. La fortuna els va somriure i l'empresa es va expandir. A les acaballes de la primera Guerra Mundial, durant la qual les empreses espanyoles es van beneficiar de la neutralitat del país, va començar a adquirir finques i el 1924, amb només 50 anys, abandona els negocis i es retira a viure a Blanes per a fer realitat el seu somni de joventut: crear 'una república epicúria dels biòlegs' on savis i estudiants es dediquessin a la creació de valors ideals en un jardí amb un clima ideal i en un paisatge hel·lènic.

Blanes era un lloc perfecte per als seus propòsits: amb un clima suau, especialment a la línia de la costa protegida dels vents freds del nord gràcies a les muntanyes litorals, terrenys barats d'antigues vinyes i un poble gran i ben comunicat amb Barcelona. D'aquesta manera va anar creant una finca de 14 ha. a la muntanya de Sant Joan, especialment al vessant marítim, en la qual el jardí botànic té només 4 ha. però ocupa la part més privilegiada: la façana litoral i els penya-segats que cauen abruptament cap al Mediterrani.

Ara sí que Carl Faust va poder començar a fer realitat del no-res un gran jardí botànic. Atenció, estem dient no que va fer un jardí qualsevol, sinó un jardí botànic, és a dir, un museu que conserva, documenta, investiga i dóna a conèixer una sèrie de peces no inertes sinó vives i delicades, que es reprodueixen però també que es moren, a vegades massivament com quan hi ha gelades excepcionals. I tot això gràcies a la seva única voluntat i amb el seu únic finançament. No només això sinó que va becar a joves promeses de la investigació com, per exemple, Ramon Margalef, amb una biografia inicial que s'assemblava a la seva pròpia: jove sense carrera acadèmica formal per manca de mitjans econòmics però brillant científicament. Gràcies al patrocini de Carl Faust el jove Margalef va poder començar una carrera que el va conduir a ser un dels pilars de l'ecologia del segle XX.

Però tot això és 'només' ciència i el projecte de Carl Faust també incloïa la poesia. Com si no explicar l'extraordinària bellesa de Marimurtra? Aquí, com en els altres grans jardins de la Costa Brava sud -el jardí Pinya de Rosa i els jardins de Santa Clotilde- també hi ha un programa urbanístic, paisatgístic i arquitectònic que transcendeix la pura necessitat de crear espais especialitzats per als diferents ecosistemes.

I en això resideix un dels seus grans mèrits perquè, com les grans obres d'art, literàries o cinematogràfiques, el Jardí Botànic Marimurtra té múltiples lectures. La més bàsica i popular és la del gaudi de la bellesa de les plantes i del paisatge del mar Mediterrani i de la Costa Brava que aquí justifica plenament el seu nom i que els blanencs reivindiquen la paternitat de l'afortunat article de Ferran Agulló que allà pel 1908 va publicar a 'La Veu de Catalunya' i va servir per donar nom a la costa gironina.

El projecte urbanístic i arquitectònic el va encarregar a l'arquitecte noucentista Josep Goday que va dissenyar camins a vegades adaptant-se a l'orografia i a vegades dominant-la amb grans escalinates que es projecten sobre el mar i que en l'últim moment, tot just abans d'estibar-se sobre ell, s'atura als daurats penya-segats. Què sublims que són les escales d'Epicur que desemboquen en el templet de Linné, enlairat sobre el mar, flotant en l'aire com un núvol per poder gaudir encara més de les vistes del convent dels caputxins i de la petita cala de còdols de sa Forcanera a la qual només es pot accedir per mar, excepte una petitíssima minoria de privilegiats. Un d'aquests ha estat Lionel Messi que la va poder fruir amb inusual tranquil·litat quan va venir al casament del seu amic i company Xavi Hernández que va tenir lloc al mig del Jardí Botànic Marimurtra.

Però l'essència del Marimurtra són les seves col·leccions botàniques dividides en tres jardins: el subtropical, el temperat i el mediterrani. En el primer s'agrupen col·leccions vegetals de les Illes Canàries, cactus del desert de Mèxic i d'altres zones d'Amèrica, plantes del Karoo sud-africà i, a la pèrgola subtropical, altres més amants de la humitat. Al jardí temperat trobem boscos de bambús, diverses palmeres i araucàries. I al jardí mediterrani hi ha una bona col·lecció de plantes del matollar mediterrani, especialment el de la Mediterrània occidental, i dels endemismes i les plantes en perill d'extinció de la nostra zona.

El Jardí Botànic Marimurtra és el paradigma de l'èxit d'un projecte més enllà de la vida del seu promotor. És clar que en aquest cas no hi ha les interferències d'una família cada vegada més gran i dispersa amb projectes divergents. La solteria de Carl Faust ha ajudat a mantenir el projecte al ser el jardí botànic l'objecte prioritari de la seva herència però sense la intel·ligència i previsió del seu fundador res d'això hauria estat possible. I també cal felicitar a tots aquells gestors del Marimurtra que des de l'anonimat del Patronat han continuat la tasca i han sabut enfocar adequadament el seu present i el futur immediat.