Islàndia: impressions i consells

 Papa, mama: vull anar a Penyíscola!

El primer esmorzar el vam fer en un petit hotel de Keflavík on una família de turistes madrilenys a punt de marxar d’Islàndia ens volien regalar uns bastons de muntanya que no els cabien en les maletes. Aviat vam començar una animada conversa al voltant de les seves experiències voltant l’illa en cotxe per la carretera circular.

El resum era que el país era molt bonic, però que els havia passat de tot. Havien llogat un cotxe i els hi van entregar un amb maleter a la part superior en contra de la seva voluntat. A mig camí havien patit una forta tempesta -ells afirmaven que havia estat un tornado- i el maleter va sortir volant. En aquest mateix episodi, van veure ciclistes i motoristes parats i desemparats en el no-res islandès esperant que passés la tempesta. A Akureyri van contractar una excursió per veure balenes, però només van veure alguna i de l’espècie més petita. A més, el pare es va marejar i va estar vomitant tota la navegació i quan va preguntar que quan veurien els simpàtics frarets li van dir que feia estona que estaven envoltats d’ells, descobrint amb decepció que es tractava d’uns ocells de mida relativament petita. I fent una excursió a un famós salt d’aigua els va ploure tan intensament que van quedar totalment xops.

“Papa, mama: vull anar al nostre apartament de Penyíscola!”, els va dir plorant la més petita de les dues filles i els pares li van donar la raó.

Sortint de l’hotel preguntàrem a un veí la direcció per anar al centre de la ciutat. Molt amablement no només ens ho va indicar sinó que afegí la informació que estava a punt d’esclatar un volcà a la comarca, però que no se sabia ni quan ni on exactament. Resulta que les tremolors que havíem estat notant tota la nit i que continuàrem sentint a Reykjavík no eren vibracions provocades per màquines industrials o camions sinó terratrèmols!

Tempestes, volcans, terratrèmols... què més trobaríem en les nostres vacances àrtiques?

Què algú apagui la llum!

En relació a la llum solar, els islandesos són uns exagerats: o gairebé no surt el sol o tenen llum les vint-i-quatre hores. A l’estiu, com és lògic, és quan els islandesos estan il·luminats tot el dia i tota la nit en un fenomen que no per conegut i esperat deixa de sorprendre’ns als que venim del Mediterrani.

Encara hi ha un altre fet a destacar l’hora d’anar a dormir. A l’illa, com tants d’altres països, encara no han descobert els grans avantatges d’un invent que sembla d’ús exclusiu espanyol: les persianes. A canvi, cobreixen les finestres amb cortinetes i cortines gruixudes que facis el que facis o et posis com et posis, sempre deixen passar llum.

Si us plau, què algú apagui la llum, en sortir!

No és país per a pobres

A Islàndia no hi ha pobres o, com a mínim, nosaltres no els vam veure. Només podríem citar a un personatge barbut i brut comprant amb monedes en un supermercat del centre de Reykjavík en un país on tot, absolutament tot es paga amb targeta. Tan sols vam haver de pagar amb monedes un temporitzador de dutxa en un càmping de Höfn.

D’altra banda, Islàndia no és país per a turistes pobres perquè tot és obscenament car per l’economia mitjana dels catalans: supermercats, excursions, allotjaments, bars i restaurants, lloguer de cotxes... És cert que hi ha turisme de motxillers i ben segur que gaudeixen del paisatge, però no ho tenen fàcil per accedir als principals punts d’interès de l’illa, sempre a uns quilòmetres de les principals rutes.

No sembla haver-hi pobres a Islàndia, però és segur que molts turistes han sortit més empobrits del que van arribar.

Ah! Avís per a navegants: Islàndia és el país d’Europa amb la cervesa més cara i només es pot comprar alcohol en unes botigues estatals especials i escasses anomenades Vínbúdin (traduït, botiga de vins), a preus molt alts, o en bars i restaurants a preus encara més escandalosos. Als supermercats no trobareu cap beguda alcohòlica o, per a ser més precisos, només ofereixen cervesa amb un contingut màxim d’alcohol de 2,25%. La prohibició de la seva venda no es va aixecar fins al 1989 i els islandesos celebren l’1 de març, primer dia de l'eliminació d'aquesta absurda norma, com si fos una gran victòria nacional!

 

Bon dia, què hi és el senyor ministre?

Islàndia és una gran carretera circular, la 1, de la que surten alguns camins cap a l’immens interior despoblat. Això que explico és una exageració, és clar, però no és gaire allunyat de la realitat. També hi ha una altra manera de descriure-la: Islàndia és una ciutat més extensa que densa, Reykjavík, envoltada pel no-res. Això és una altra hipèrbole, però tampoc en aquesta ocasió és molt diferent del que es pot veure.

La capital islandesa és una ciutat neta i ordenada, amb barris tradicionals de cases unifamiliars i edificis baixos i de noves àrees  amb blocs d’edificis no especialment alts i sempre donant la sensació de grans espais lliures entre ells. No és una ciutat on la gent visqui enxubada, però a canvi es va expandint de forma contínua i allunyant-se cada vegada més del centre.

Centre de Reykjavik

Anomenar nucli antic a algun indret de la ciutat no sembla que descrigui la realitat capitalina. És cert que t’expliquen que aquí sota hi ha restes vikingues o allà hi havia una casa comunal, però anar a Islàndia a xopar-se d’art i d’història no sembla la millor idea del món.

El nostre guia per la ciutat es deia dir Einar, el viking. Era un tipus simpàtic i bon coneixedor de la ciutat, de tots els seus racons i de tots els seus personatges morts i vius, inclosos els no visibles que són nombrosos a tota l’illa i solen viure dins de grans pedres. La ruta va ser llarga i, sobretot, exhaustiva: aquí el parlament -segons els islandesos el més antic del món-, al davant la catedral luterana -més petita que qualsevol església parroquial catalana-, en aquesta guingueta Bill Clinton es menjà un frànkfurt i un llarg etcètera de minúcies històriques i arquitectòniques. L’única excepció és l’enorme i espectacular auditori, anomenat Harpa, on en un acte de gosadia i excés d’optimisme similar als dels constructors de catedrals gòtiques, va estar a punt de naufragar abans d’acabar-lo a causa de la crisi financera de 2008 que a Islàndia va afectar profundament.

Auditori Harpa

Ben a la vora, en un discret edifici que havia servit de presó, Einar el viking ens informà que allò era l’habitatge oficial del primer ministre. No hi havia cap policia a la porta i aquesta estava totalment oberta així que el nostre intrèpid viking decidí oferir-nos una mostra pràctica de com funciona la política islandesa entrant confiadament a cal ministre i deixant-se fotografiar pels sorpresos turistes. I és que a Islàndia tothom es coneix i fins i tot poden explicar quins han estat els seus ancestres des dels primers colonitzadors.

 Al següent arbre para!

A Islàndia no hi ha boscos. Hi ha arbres, això és cert, a les ciutats i al voltant d’algunes granges. També es poden trobar algunes petites plantacions de bedolls i coníferes fruit d’un moviment social recent que pretén reforestar l’illa, però el país és immens per a la població existent així que tenen feina per a uns quants segles.

Aquest fet no és natural i quan els vikings arribaren al segle IX trobaren zones boscoses que anaren arrasant transformades en pastures, camps de conreu, taulons per a la construcció o cremades per a fer ferro, procés que exigia molt de carbó vegetal, segons les explicacions obtingudes al Museu Nacional.

Quan hom necessita buidar la bufeta, més val cercar una de les cafeteries que apareixen a la carretera molt de tant en tant perquè l’opció d’anar rere un arbre en un país on la població es concentra en zones planes i obertes està totalment descartada.

Pagar o no pagar: l’ètica al poder

La raó fonamental de viatjar a Islàndia és gaudir de la natura i per fer-ho les autoritats t’ho posen fàcil, ja que a les més conegudes i espectaculars meravelles naturals es poden accedir per carretera asfaltada o amb curts trams de pistes de grava que inevitablement finalitzen en aparcaments. Els indrets més visitats estan molt ben organitzats amb centres de visitants, banys públics, guinguetes amb menjar i begudes i cafeteries. No hi ha barreres per accedir amb el teu vehicle, però en molts indrets les autoritats demanen un pagament d’uns 7 euros per a un vehicle familiar que per a les nostres economies meridionals és bastant elevat considerant que en un dia es poden visitar diversos d’aquests espais.

A les taquilles d’auto pagament s’informa que aquests diners estan destinats al manteniment i millora dels espais naturals, però ningú t’impedeix marxar sense passar per taquilla. Llavors, la qüestió és pagar o no pagar? Bé, que cadascú faci el que consideri oportú, però si la qüestió normativa i l’ètica no són arguments prou poderosos potser ens pot ajudar a decidir que a les entrades i a les sortides sempre hi ha unes precioses càmeres enfocant a les matrícules dels cotxes.

Què pot passar si no es paga? Doncs no ho sé! Jo soc una persona íntegra (quan hi ha càmeres)!

 

Where are you from?

El fenomen turístic és relativament nou a l’illa. Abans els islandesos tenien les seves granges per al consum intern i sortien a pescar per exportar bacallà i amb això anaven fent la viu-viu i tal dia farà mil anys.

Així, doncs, s’han hagut d’adaptar a l’onada de turistes que cada estiu envaeix aquesta gran illa amb minúscula població. Tot i que es veu gent immigrada, especialment a la capital, la reacció a la manca de mà d’obra ha estat l’automatització i la confiança en el proïsme.

M’explico: abunden els autocaixers als supermercats, el check-in de l’aeroport l’has de fer tu sol en màquines sense personal on veus marxar les teves maletes per una cinta amb un destí incert i l’entrada en els guesthouses o apartaments són sense personal. Islàndia és un país molt segur i els robatoris i altres crims són rars o inexistents. Potser això explica per què algunes cases d’hostes deixen les portes totalment obertes i el recepcionista és una simple pissarra amb el teu nom escrit amb retolador i el número d’habitació que et correspon on trobaràs la clau al pany de la porta.

D’altra banda, fa l’efecte que als islandesos encara els sorprèn el fenomen turístic i són amables i comprensius amb els visitants, preguntant sovint “where are you from?”. Els catalans ho tenim molt fàcil per poder iniciar breus converses amb la gent del país: només hem de dir “we are from Barcelona” per caure bé... i després ja hi haurà temps de dir que ben bé no ho som de Barcelona, en el nostre cas, però que gairebé.

El cansat ofici de ser turista

Hi ha tantes formes de fer turisme com turistes, però si algú pensa que Islàndia és un destí per a descansar, va ben errat. L’illa és plena d’espectaculars platges de sorra o còdols negres, però el termòstat de l’aigua marina l’han posat massa baix, tot el contrari de les piscines naturals d’aigua calenta on se’ls hi ha anat la mà. Per tant, el pla de tovallola, platja, mar i mojito a la mà queda totalment descartat.

A canvi trobareu una infinitat d’indrets naturals espectaculars com glaceres, salts d’aigua, penya-segats, guèisers, fumaroles, camps de lava, volcans, coves de gel, prats verds o rius amb icebergs. També podreu fer senderisme o observació d’animals com balenes i foques, ocells que són especialment nombrosos i molt diferents dels que veiem habitualment a les nostres latituds (orenetes de mar, frarets, gavines àrtiques, oques salvatges, limícoles diverses) i multitud de xais que pasturen tranquil·lament a banda i banda de la carretera i que travessen quan els ve de gust ja que no hi ha cap tanca que els limiti el pas i que són un perill potencial a tenir sempre molt present.

Així, doncs, per gaudir d’Islàndia haureu de fer molts quilòmetres de cotxe, rutes de senderisme o llargues caminades per la ciutat.

Uf! Que cansat és l’ofici de ser turista!

Consells

-Ja que el principal motiu de visitar Islàndia són els seus paisatges, és molt aconsellable portar una càmera i no conformar-se amb la del mòbil.

-Si es vol gaudir plenament de l’observació de la fauna, cal portar uns prismàtics.

-Tot i que no sembla haver-hi mosquits amants de sang aliena, com els nostres, sí que ens podem trobar molestos mosquits petits, d’aquells que ens envolten el cos i especialment la cara. Pel poc que costa i el poc que ocupa, en un parell d’ocasions m’hagués agradat portar una petita mosquitera per posar al cap.

-Com ja he comentat anteriorment, a Islàndia es pot pagar gairebé tot amb targeta bancària per la qual cosa no és necessari canviar euros per moneda local. I en cas de necessitar-ho, als principals pobles sempre hi ha caixers automàtics on treure quelcom de moneda local.

-No oblidar la targeta sanitària europea. Nosaltres la vam haver de fer servir i funciona molt bé. Ens van atendre sense problemes i ens van cobrar uns tres euros per la visita, igual que els pacients del país.

-Si vols llogar un cotxe per a un ús normal per carretera i curts trajectes per pista de terra, et pot servir la nostra experiència: vam agafar un de la gamma més simple que va portar dues persones a tot arreu.

-L’illa està plena d’indrets espectaculars que a les carreteres estan convenient anunciats amb indicadors, però normalment ho fan una sola vegada. És a dir, si no estàs ben informat i saps exactament a on anar, amb molta facilitat pots deixar enrere salts d’aigua bellíssims, glaciars a tocar de la mà o zones de descans de foques o de cria de frarets.

Nota important: aquestes impressions i consells es corresponen a les experiències viscudes en un viatge de dues setmanes realitzades a la primera quinzena de juliol de 2023 per una parella viatjant en cotxe per tot el sud de l'illa. 

[Moltes gràcies per haver arribat fins aquí. Si aquesta entrada ha estat del seu interès, l'autor agrairia la col·laboració en la seva difusió compartint-la en xarxes socials o donat-la a conèixer entre els amics]

Pals i Cristòfor Colom

En una rotonda a l’entrada de Pals hi ha un grup escultòric que representa la proa d’un gran vaixell trencant les onades del mar. Pals no té port tal i com ho entenem avui, però té una gran platja on abans els vaixells podien ancorar i carregar i descarregar mercaderies, ja que els molls i els dics de protecció eren obres escasses i precàries. Tanmateix, el “port” de Pals va començar a ser conegut més recentment gràcies a les tesis d’un col·lectiu anomenat Institut Nova Història. Són un grup d’historiadors aficionats -o historietistes, segons els defineix sarcàsticament el politòleg Josep Maria Colomer- que s’inventen històries com que Miguel de Cervantes era en realitat el valencià Joan Miquel Servet i la mateixa persona que William Shakespeare, que les naus que descobriren Amèrica salparen de la platja de Pals i no de Palos de Moguer (Huelva), que Cristòfol Colom era català igual que Leonardo da Vinci, Teresa de Jesús, Garcilaso de la Vega o els autors anònims de “La Celestina” o “El lazarillo de Tormes” o que el flamenc és d’origen català.

Platja de Pals

Tot i les moltes bajanades sense fonament científic que publicaven i, pitjor encara, que publiquen, cap historiador seriós els va voler confrontar i les seves afirmacions van començar a córrer per les pàgines de diaris i revistes, per les emissores de ràdios i fins i tot per alguns programes de la televisió catalana a l’empara d’un nacionalisme exacerbat i de poques llums aconseguint el suport de polítics com Jordi Pujol, Josep Lluís Carod-Rovira i Josep Rull o escriptores com Isabel-Clara Simó. Tot això va finalitzar, des del punt de vista acadèmic, quan un grup d’historiadors catalans encapçalats per Vicent Baydal i Cristian Palomo, publicaren el llibre “Pseudohistòria contra Catalunya. De l’espanyolisme a la Nova Història” on desmentien tant les tesis de l’Institut Nova Història com les d’altres pseudohistoriadors nacionalistes espanyols. 

La història és una ciència complexa que cerca saber la veritat del passat. Sovint la primera dificultat a superar és l’escassetat dels documents, escrits o no. Després ve encertar les preguntes sobre què és el realment significatiu de les restes descobertes i en acabat va una tercera que no és altra que la qüestió de com hem d’interpretar allò que hem trobat. Si amb la desaparició de les restes físiques del passat, fer les preguntes adequades i les dificultats per a interpretar el descobert no n’hi hagués prou, hem d’afegir la inevitable subjectivitat de l’historiador. O, com el cas que estem descrivint, i llavors ja no és història, l’ànim de mentir. Per què s’afirma que Cristòfol Colom va salpar de Pals en l’expedició que va descobrir Amèrica? Doncs no per les evidències empíriques trobades sinó per la necessitat d’uns ximples per engrandir la història de Catalunya i dels Països Catalans -més pròpiament hauríem de dir de la història de la Corona d’Aragó- amb falsedats. Això podria semblar una extravagància, però desgraciadament l’ús polític de la història neix amb la mateixa disciplina.

Sant Bonós i sant Maximià

Al carrer Ample de Blanes, el que havia estat el principal d’aquesta població, hi ha una fornícula sobre un dels arcs dels desapareguts porxos on hi ha les figures de dos màrtirs i els noms de “Sant Bonós i Sant Maximià”. Són els copatrons de Blanes i cada 21 d’agost se’ls hi dedica la festa major petita amb missa, ofrena floral, xocolatada i una caminada nocturna molt popular, entre altres actes, i poca broma amb la seva importància. Segons l’historiador i Cronista Reial de la Corona d’Aragó del segle XVII Joan Gaspar Roig i Jalpí, van néixer a Blanes on van ser martiritzats a causa de la seva fe cristiana l’any 156. Si tenim en compte que el primer martiri documentat a la península Ibèrica fou el de sant Vicenç d’Osca, executat a València el 304, els blanencs es van avançar en 148 anys. Per situar-nos en context, els màrtirs han estat fonamentals per a la fe cristiana i tenir-ne de propis era tan important com dir que Afrodita va néixer a Xipre pels xipriotes o Hèracles a Tebes pels tebans. Com a mínim els municipis de Blanes, Pineda de Mar i Palafolls li han dedicat el nom d’un carrer a Roig i Jalpí i els de Girona, Sabadell i Blanes a mossèn Bernat Boades que era la presumpta font original de les afirmacions recollides per aquell.

Segons va descobrir un altre historiador, en aquest cas en Florián de Ocampo, un cabdill laietà blanenc, en Theolongo Bacchio, en el context de la segona Guerra Púnica, es va enfrontar heroicament i inútilment a Anníbal, els dels elefants travessant els Alps. Una altra mostra de la grandesa d’esperit i de sacrifici dels blanencs en particular i dels catalans i espanyols en general. A Barcelona se li ha dedicat el nom d’una plaça i un senzill monument a l’avinguda Prim i a Blanes el d’una plaça i un carrer.

Totes aquestes heroïcitats religioses i militars podrien estar molt bé sempre i quan fossin certes. Els documents originals referenciats per Roig i Jalpí no es van trobar mai i tampoc hauria tingut gaire credibilitat que una sola persona referenciés uns suposats fets esdevinguts 1300 anys abans. Aquest tema fou estudiat i rebatut el 1948 pel professor i polític Miquel Coll i Alentorn. En el cas de Theolongo Bacchio, Anníbal mai va passar per la costa mediterrània ibèrica sinó pels Pirineus pujant per la vall del Segre.

Podríem continuar parlant de presumptes restes òssies de santes comprades milers d’anys després del seu traspàs, com les de santa Cristina a Lloret de Mar, de llençols que van servir per a baixar a Jesús de la Creu, com el Sant Drap de Tossa de Mar o d’imatges de verges i santes que decidiren el lloc on volen ser venerades com el cas de santa Reparada, a Begur. Tot això configura un enorme patrimoni folklòric, digne de ser estudiat, i de tradició religiosa que transcendeix la raó per entrar en la més complexa matèria de la fe, però que està ben allunyat de la Història.

[Moltes gràcies per haver arribat fins aquí. Si aquesta entrada ha estat del seu interès, l'autor agrairia la col·laboració en la seva difusió compartint-la en xarxes socials o donat-la a conèixer entre els amics]