En una rotonda a l’entrada de Pals hi ha un grup escultòric que representa la proa d’un gran vaixell trencant les onades del mar. Pals no té port tal i com ho entenem avui, però té una gran platja on abans els vaixells podien ancorar i carregar i descarregar mercaderies, ja que els molls i els dics de protecció eren obres escasses i precàries. Tanmateix, el “port” de Pals va començar a ser conegut més recentment gràcies a les tesis d’un col·lectiu anomenat Institut Nova Història. Són un grup d’historiadors aficionats -o historietistes, segons els defineix sarcàsticament el politòleg Josep Maria Colomer- que s’inventen històries com que Miguel de Cervantes era en realitat el valencià Joan Miquel Servet i la mateixa persona que William Shakespeare, que les naus que descobriren Amèrica salparen de la platja de Pals i no de Palos de Moguer (Huelva), que Cristòfol Colom era català igual que Leonardo da Vinci, Teresa de Jesús, Garcilaso de la Vega o els autors anònims de “La Celestina” o “El lazarillo de Tormes” o que el flamenc és d’origen català.
Tot i les moltes bajanades sense fonament científic que publicaven i, pitjor encara, que publiquen, cap historiador seriós els va voler confrontar i les seves afirmacions van començar a córrer per les pàgines de diaris i revistes, per les emissores de ràdios i fins i tot per alguns programes de la televisió catalana a l’empara d’un nacionalisme exacerbat i de poques llums aconseguint el suport de polítics com Jordi Pujol, Josep Lluís Carod-Rovira i Josep Rull o escriptores com Isabel-Clara Simó. Tot això va finalitzar, des del punt de vista acadèmic, quan un grup d’historiadors catalans encapçalats per Vicent Baydal i Cristian Palomo, publicaren el llibre “Pseudohistòria contra Catalunya. De l’espanyolisme a la Nova Història” on desmentien tant les tesis de l’Institut Nova Història com les d’altres pseudohistoriadors nacionalistes espanyols.
La història és una ciència complexa que cerca saber la veritat del passat. Sovint la primera dificultat a superar és l’escassetat dels documents, escrits o no. Després ve encertar les preguntes sobre què és el realment significatiu de les restes descobertes i en acabat va una tercera que no és altra que la qüestió de com hem d’interpretar allò que hem trobat. Si amb la desaparició de les restes físiques del passat, fer les preguntes adequades i les dificultats per a interpretar el descobert no n’hi hagués prou, hem d’afegir la inevitable subjectivitat de l’historiador. O, com el cas que estem descrivint, i llavors ja no és història, l’ànim de mentir. Per què s’afirma que Cristòfol Colom va salpar de Pals en l’expedició que va descobrir Amèrica? Doncs no per les evidències empíriques trobades sinó per la necessitat d’uns ximples per engrandir la història de Catalunya i dels Països Catalans -més pròpiament hauríem de dir de la història de la Corona d’Aragó- amb falsedats. Això podria semblar una extravagància, però desgraciadament l’ús polític de la història neix amb la mateixa disciplina.
Al carrer Ample de Blanes, el que havia estat el principal d’aquesta població, hi ha una fornícula sobre un dels arcs dels desapareguts porxos on hi ha les figures de dos màrtirs i els noms de “Sant Bonós i Sant Maximià”. Són els copatrons de Blanes i cada 21 d’agost se’ls hi dedica la festa major petita amb missa, ofrena floral, xocolatada i una caminada nocturna molt popular, entre altres actes, i poca broma amb la seva importància. Segons l’historiador i Cronista Reial de la Corona d’Aragó del segle XVII Joan Gaspar Roig i Jalpí, van néixer a Blanes on van ser martiritzats a causa de la seva fe cristiana l’any 156. Si tenim en compte que el primer martiri documentat a la península Ibèrica fou el de sant Vicenç d’Osca, executat a València el 304, els blanencs es van avançar en 148 anys. Per situar-nos en context, els màrtirs han estat fonamentals per a la fe cristiana i tenir-ne de propis era tan important com dir que Afrodita va néixer a Xipre pels xipriotes o Hèracles a Tebes pels tebans. Com a mínim els municipis de Blanes, Pineda de Mar i Palafolls li han dedicat el nom d’un carrer a Roig i Jalpí i els de Girona, Sabadell i Blanes a mossèn Bernat Boades que era la presumpta font original de les afirmacions recollides per aquell.
Segons va descobrir un altre historiador, en aquest cas en
Florián de Ocampo, un cabdill laietà blanenc, en Theolongo Bacchio, en el
context de la segona Guerra Púnica, es va enfrontar heroicament i inútilment a
Anníbal, els dels elefants travessant els Alps. Una altra mostra de la grandesa
d’esperit i de sacrifici dels blanencs en particular i dels catalans i
espanyols en general. A Barcelona se li ha dedicat el nom d’una plaça i un
senzill monument a l’avinguda Prim i a Blanes el d’una plaça i un carrer.
Totes aquestes heroïcitats religioses i militars podrien
estar molt bé sempre i quan fossin certes. Els documents originals referenciats
per Roig i Jalpí no es van trobar mai i tampoc hauria tingut gaire credibilitat
que una sola persona referenciés uns suposats fets esdevinguts 1300 anys abans.
Aquest tema fou estudiat i rebatut el 1948 pel professor i polític Miquel Coll
i Alentorn. En el cas de Theolongo Bacchio, Anníbal mai va passar per la costa
mediterrània ibèrica sinó pels Pirineus pujant per la vall del
Segre.
Podríem continuar parlant de presumptes restes òssies de santes
comprades milers d’anys després del seu traspàs, com les de santa Cristina a
Lloret de Mar, de llençols que van servir per a baixar a Jesús de la Creu, com
el Sant Drap de Tossa de Mar o d’imatges de verges i santes que decidiren el
lloc on volen ser venerades com el cas de santa Reparada, a Begur. Tot això
configura un enorme patrimoni folklòric, digne de ser estudiat, i de tradició religiosa
que transcendeix la raó per entrar en la més complexa matèria de la fe, però
que està ben allunyat de la Història.
[Moltes gràcies per haver arribat fins aquí. Si aquesta entrada ha estat del seu interès, l'autor agrairia la col·laboració en la seva difusió compartint-la en xarxes socials o donat-la a conèixer entre els amics]
