Pels camins de ronda de Palamós

Vaig sentir uns crits llunyans però no vaig saber identificar d’on procedien. Després d’uns segons els vaig tornar a escoltar i ràpidament em vaig dirigir cap al penya-segat per esbrinar qui demanava ajut. Una vegada arran del precipici em vaig relaxar -amb una lleugera sensació de ridícul- quan vaig tornar a sentir taral·larejar la ‘Bella Ciao’ a un palista de paddle surf, a ple pulmó, com si no hi hagués un demà, com si estigués sol, com si no hi hagués ningú a les roques arran de mar o dalt dels penyals caminant pel camí de ronda. Però de bon matí, a les 7 o a les 8, les platges, les cales, els senders estan plens de nadadors, de pescadors, de caminants solitaris o caminants passejant el gos, de grups de jubilats... i tots són -a mi m’ho va semblar aquell dia a Palamós- feliços.

Cala s'Alguer des de la pineda d'en Gori

Jo també estava content d’estar allà de nou, fent un dels camins més fàcils i més esplèndids de tota la Costa Brava: el que sortint de Palamós es dirigeix cap a Calella de Palafrugell travessant les cales del Morro del Vedell, dels Pots i Margarida, el cap Gros, la platja de la Fosca, la pineda d’En Gori, cala s’Alguer, la platja de Castell i la Foradada i més enllà altres cales, platges, caps i illes igual de formoses però que avui no tindré el plaer de caminar-les.

A l'esquerra, platja de la Fosca i al fons la platja de Castell

A l’alçada del port esportiu em vaig incorporar a un nou camí amb passeres i escales de fusta, paviment de formigó de color torrat i baranes de ferro i acer que salva el que abans era un perillós corriol per entre el penya-segat o, en cas de voler evitar-lo, una carretera sense voral. També ha millorat la senyalització amb tòtems de fusta i ferro corten indicant el nom de platges, cales i altres indrets d’interès i amb uns indicadors de rutes excessivament acolorides pel meu gust. Superada la cala Margarida vaig enfilar cap el cap Gros -indret des d’on pretenia rescatar el feliç cantaire- i vaig gaudir de les sublims vistes de la Fosca i de la platja i l’Agulla de Castell on vaig intuir el perfil del poblat ibèric. Al cap Gros també l’ajuntament de Palamós ha fet una millora del camí de ronda restaurant escales, baranes i camins.

Barana nova al camí de ronda

La platja de la Fosca estava plena d’activitat en aquelles primeres hores d’un matí de mitjans d’agost i la vaig travessar gaudint una vegada més de l’agradable passeig, amb molta ombra, de la platja més turística del municipi. Més enllà m’esperava el castell de Sant Esteve de Mar, origen remot d’aquest antic port reial que era Palamós, amb les seves pedres mig enrunades i el seu aire de casalot agrícola. En aquesta zona no vaig detectar cap modificació o millora d’un camí massa urbanitzat com si s’inspirés remotament en el camí de ronda de s’Agaró, cosa impossible d’imitar.

Castell de Sant Esteve del Mar

Arribant a la pineda d’En Gori, els canvis són molt significatius. S’ha plantat un munt de pins i alzines, de llentiscles i de plantes com espígols i eufòrbies. La primera vegada que vaig descobrir aquest indret era, a la pràctica, un aparcament brut i ple de matèria vegetal perillosament a punt de cremar. Les vistes a la cala s’Alguer continuen sent igual d’espectaculars que abans però ara hi ha un elegant espai enjardinat i sòlides cadires de fusta per fruir-ne.

Pineda d'en Gori reajardinada

Més enllà, la ruta em va portar cap a la platja de Castell salvant el pas per la cala s’Alguer per un camí superior llargament tancat i ara rehabilitat. Els palamosins han de sentir-se orgullosos del que van aconseguir amb la mobilització popular i el referèndum que va tombar la urbanització de Castell fa vint-i-set anys. Era molt llaminer -i desgraciadament encara ho és- deixar-se entabanar pels llocs de treball durant la construcció i l’explotació del complex turístic programat i, per contra, les preocupacions mediambientals i la preservació d’aquest paisatge únic que és la Costa Brava, era encara incipient. Ara continua la pressió urbanística a la zona i també les lluites per evitar-les però quan vaig arribar a la platja de Castell, amb el seu aparcament de cotxes a prou distància de la costa, vaig gaudir del sorral, de l’entorn natural i de les incipients dunes i la vegetació que l’acompanya. 

Dunes en procés de recuperació a la platja de Castell 

A l’altra banda de l’areny em vaig enfilar cap a l’Agulla de Castell i vaig fer algunes fotos a la roca Foradada que estava plena de gent arribada en caiacs, taules de paddle surf i tot tipus de barques. Allà baix em va semblar veure el cantant palista però com que estava mut no puc assegurar-ho. Ja al jaciment ibèric, obert només en la zona de l’entrada, vaig descansar abans de tornar per la mateixa ruta.

La Foradada

Passejant pels camins de ronda de Palamós, quan el Sol encara no era inclement, gaudint dels paisatges de mar i de muntanya, jo també vaig ser feliç un matí d’agost.

Publicat a Diari de Girona el 6 de setembre de 2021

[Moltes gràcies per haver arribat fins aquí. Si aquesta entrada ha estat del seu interès, l'autor agrairia la col·laboració en la seva difusió compartint-la en xarxes socials o donat-la a conèixer entre els amics]

Els colors de Lanzarote

El color dominant de Lanzarote no és el negre de les colades volcàniques -aquí anomenades “malpaíses”-, ni el dels camps llaurats amb la seva capa superficial de sauló volcànic que captura i reté la humitat ambiental. 

Aquest negre, és clar, abunda a l'illa però tendeix a reduir-se perquè els camps s'estan abandonant i ràpidament es transformen en erms d'herba seca.

Per contra, quin plaer és veure els camps de vinyes de malvasia amb els seus pàmpols verds sobre el negre de la graveta i dels murets rectilinis o semicirculars que produeixen uns vins blancs de molt de caràcter.

Més enllà dels escassos camps de conreu i dels inhòspits però bellíssims “malpaíses” s'estenen els ocres i els grocs de la esclarissada vegetació canària i del sequeral. 

Lluny queden els temps quan existien boscos de laurisilva al cingle de Famara, avui sense arbres ni arbusts, igual que la resta de l'illa on només trobem palmeres canàries i altres arbres decoratius en els jardins dels pobles. És una llàstima aquesta pèrdua de biodiversitat també la derivada per l'abandó de l'activitat agrícola.

Per posar el meu granet de sorra en el rescat dels camps i dels seus colors, prenc la decisió de substituir durant les meves vacances la cervesa dels menjars per una o dues copes de vi “conejero”. 

Bé, ja sé que aquesta acció pot semblar pueril i inútil però si tots els turistes de Lanzarote -i som dos milions a l'any- actuessin igual, les terres vitivinícoles tornarien a lluir els seus ceps i les seves verdes fulles enfonsats en forats entre immaculats solcs atzabeges i protegits per pedra volcànica.

[Moltes gràcies per haver arribat fins aquí. Si aquesta entrada ha estat del seu interès, l'autor agrairia la col·laboració en la seva difusió compartint-la en xarxes socials o donat-la a conèixer entre els amics]

Vinyes verdes vora el mar

La Costa Brava està ple de nyaps urbanístics de la mà destructora de l’home. “Vinyes verdes vora el mar/verdes a punta de dia/verd suau cap al tard.../Feu-nos sempre companyia/vinyes verdes vora el mar”, escrivia Josep Maria de Segarra el 1923 inspirat pel paisatge de la Costa Brava mentre s’allotjava a la masia de Josep Pla, versos que el 1977 cantaria Lluís Llach retratant les vistes que hagués volgut veure però les vinyes ja no ens feien companyia perquè en aquella època la major part d’elles s’havien arrancat.

El nostre paisatge és una construcció humana, és la transformació de la natura per part de l’ésser humà. Hom tendeix a mitificar el passat però quan veiem una imatge d’algun dels nostres pobles de fa un segle o més, en blanc i negre o en sèpia, el que jo observo és desolació social amb dones treballant sobre la sorra humida de les platges o netejant la roba dels rics en les fredes aigües d’una riera o d’un safareig, són nenes no escolaritzades perquè estan cuidant dels seus germans petits i  són adults i infants feinejant en barques de pesca o en tallers en condicions precàries. Què bonic és aquest bucòlic passat quan podem evitar viure en ell! Amb el món rural i natural passa una cosa similar. És cert que no hi havia urbanitzacions enmig del no-res però les muntanyes de la Costa Brava lluïen pelades i no només perquè l’explotació agrícola era extensiva i no intensiva com ara i necessitava moltes hectàrees per aconseguir uns resultats minsos sinó perquè hi va haver una sobreexplotació dels boscos pels múltiples usos que se li donava a la fusta.

Aiguamolls de l'Empordà (Castelló d'Empúries)

La dessecació dels estanys ha estat una lluita aferrissada d’autoritats i propietaris agrícoles contra la natura per a guanyar terrenys agrícoles i disminuir els contagis de malalties encomanades pels mosquits. És només des de fa poques dècades que la tendència s’ha invertit i ara no només conservem les restes dels estanys de les nostres planes al·luvials sinó que els recuperem i fins i tot en creem de nous. Fora de la demarcació de Girona ha estat impressionant la regeneració de l’estany d’Ivars i Vila-sana, a Lleida, el 2009, totalment dessecat el 1951 i ara el de més superfície de tot Catalunya. I sense anar tan lluny, els aiguamolls de l’Empordà han estat un altre magnífic exemple de recuperació de zones humides i bona gestió ambiental, un model que va dinamitzar totes les demandes ambientalistes de les nostres comarques gràcies a les quals ara gaudim dels estanys del baix Ter, de l’estany de Sils o del parc dels Estanys de Platja d’Aro i tots gràcies a la intervenció humana. L’últim cas el tenim a la desembocadura de la Tordera on el temporal Glòria ha generat de forma natural una nova llacuna que les institucions s’han afanyat a preservar i tancar a la presència humana sacrificant un valuós espai de platja molt demandat per una part de la població.

Pla de Tudela (Cadaqués)

Si en els últims anys hem estat capaços de recuperar o de crear nous espais naturals com els citats també ho hem estat per regenerar urbanísticament allò que mai s’hauria d’haver deixat construir. El Pla de Tudela, a Cadaqués, és una bona mostra de recuperació ambiental d’un espai paisatgístic privilegiat on ara s’ha decidit deixar alguns elements simbòlics que ens recordin el passat urbanitzat del Club Mediterranée, inaugurat el 1962, i reconstituït en les seves formes naturals el 2010. Encara a l’Empordà, molts de nosaltres recordem les espectaculars demolicions amb dinamita de les antenes de Ràdio Liberty, a Pals, el 2006, i del bastiment de l’edifici de sis plantes a mig construir i afectat per la Llei de Costes, a Sant Pere Pescador, el 2005; o la renaturalització de La Pletera, a l’Estartit, gràcies al Projecte Life, entre el 2014 i el 2018. A més a més podríem afegir el referèndum palamosí de 1994 sobre el manteniment de la platja de Castell com espai natural o la indemnització per la desafectació urbanística de Pinya de Rosa, a Blanes, després que el Parlament de Catalunya declarés la finca Paratge Natural d’Interès Natural el 2003.

Zona humida a Sant Pere Pescador

Caldria agregar, a més, que molts pobles i ciutats han fet un esforç per millorar el seu entorn natural més immediat i que s’ha traduït en milers de petites o no tan petites accions que tenen una incidència local. Estem parlant de la preservació d’espais naturals d’interès municipal, de parcs urbans o periurbans, de l’abalisament i millora de la xarxa de camins, de la restitució dunar d’algunes platges, de la informació i promoció d’espais patrimonials i naturals i un llarg etcètera. En paral·lel i contradictòriament a la presumpta preocupació generalitzada pel medi ambient, la urbanització d’entorns valuosos encara continua i la degradació ambiental mundial -que ja té conseqüències locals- continuen sent extraordinàriament preocupants.

Estanys de Sils

Sí, la Costa Brava està ple de nyaps urbanístics de la mà destructora de l’home però seria injust fixar-nos només en allò negatiu sense considerar que també som capaços de rectificar els errors i millorar l’herència rebuda. Esperem que la creixent conscienciació ecologista i la pressió popular ajudin als nostres governants a seguir el camí que alguns ja han encetat.

Publicat a Diari de Girona el 15 de novembre de 2020

Estiuejants rics, estiuejants pobres

Era una tarda de primavera d’un dia laborable i aquell barri de segones residències semblava un tanatori tancat. El silenci només era trencat pel rítmics sorolls dels meus bastons de caminar. Amb l’esguard cercava a esquerra i a dreta però no veia ningú i tanmateix no podia treure’m la incòmoda sensació de ser observat. Fantasiejo que hi ha càmeres enfocant-me i que algú des d’una sala de control remot m’està controlant. Fins i tot imagino que un vigilant mou les càmeres lentament seguint les meves passes intentant desemmascarar al subjecte disfressat de senderista. De cop, i sense previ avís, es desencadenaren forts xiscles: era una parella de gavians argentats que s’enlairaren i començaren a volar amenaçadorament sobre meu. Gràcies, però, a una curta corredissa vaig aconseguir refugiar-me al porxo de l’església de l’Esperança on vaig fer balanç de danys: només un havia aconseguit empastifar-me amb una dejecció. Definitivament S’Agaró no serà mai el meu barri.

Casa d'estiueig a Aigua Xelida (Palafrugell)

La Costa Brava està plena de mansions des que la burgesia catalana va descobrir el mar com a nou balneari i a poc a poc les aigües termals de l’interior van ser substituïdes per l’aigua salada i el sol dels pobles de costa com a font de salut i benestar. És una història d’amor que des de finals del segle XIX encara perdura. Els nostres pobles costaners, mig agrícoles mig mariners, mostraven cases tan pobres com el seus habitants. Van ser els enriquits “cubans” i després la burgesia capitalina els que van valoritzar les platges construint cases amb dues façanes, la principal a l’interior i la d’estiu de cara a mar. A aquesta burgesia els hi devem molt per entendre l’actual configuració dels nostres pobles costaners al voltant dels passejos marítims. També els hi devem les grans cases d’estiueig que s’han salvat de l’especulació urbanística. Quan hom pensa que el Casino dels Nois, de Sant Feliu de Guíxols, es va salvar “in extremis” de l’enderroc per ser substituït per un vulgar bloc de pisos, a tothom se li haurien de posar els cabells de punta però són innumerables els edificis dignes de protecció que han desaparegut definitivament del nostre paisatge urbà.

Casino dels Nois (Sant Feliu de Guíxols)

A Últimas tardes con Teresa, Juan Marsé feia viatjar en motos robades a Manolo “Pijoaparte” des del barri del Carmel de Barcelona fins la “imponente villa” que la família de Teresa tenia a Blanes. Per la descripció del lloc  podria tractar-se de la finca Pinya de Rosa tot i que per la singularitat de l'habitatge semblaria més aviat Santa Clotilde, a Lloret de Mar. Cases amb grans jardins com les ja citades, així com Marimurtra, també a Blanes, i Cap Roig, a Calella de Palafrugell o masies reformades com el mas Juny del pintor Josep Maria Sert, a la platja de Castell, i Sanià, també a Palamós, són extraordinaris exemples de cases d’estiueig en ubicacions privilegiades i sovint sense estridències arquitectòniques innecessàries perquè el veritable luxe d’elles és la vegetació que l’envolta, els penya-segats i el mar.

Cala Senià (Palamós)

Dissortadament aquell urbanisme de segones residències disseminades va ser substituït per urbanitzacions en la que l’elitista S’Agaró és una excepció i no la norma. Ara la costa està farcida d’urbanitzacions de qualitats diverses però totes són una intromissió agressiva i innecessària en el nostre paisatge. Un dels últims a fer-se casa d’estiueig en una urbanització de luxe, a Sant Feliu de Guíxols, i exhibir-se’n en ella i en la seva piscina infinita -aquelles que òpticament semblen diluir-se en el mar- és en Josep Maria Mainat. Ai , quantes hores de diversió va fer passar La Trinca a la meva generació! Ai, quantes hores d’entreteniment ens està donat ara amb la seva vida privada, dissortadament per ell!

Gronxador improvitzat al camí de ronda (Tossa de Mar)

Fa un parell d’anys, potser tres, la seva casa de Sant Feliu de Guíxols encara estava en obres. També estaven fent una llarga i costeruda escala des d'aquesta residència fins a la cala dels Músics -quina casualitat!- que jo freqüentava cercant un poc recomanable camí de ronda entre la urbanització, la cala dels Músics i cala Urgell. Desconec si l’escala té permisos o no però a mi em facilitava molt les pujades i les baixades. Bé, fins el dia que em vaig trobar l’accés tancat moment a partir del qual vaig deixar tranquils als músics de la cala i al músic de la casa.

Casa de Dalí i l'illa de Portlligat (Cadaqués)

Altres, en canvi, decideixen viure més discretament gaudint de la Costa Brava. A Tossa, entre cala Llevadó i la punta des Cards, en un indret paisatgísticament inigualable, en mig del bosc i sense rastre d’edificacions al seu voltant, s’aixeca una modestíssima casa de fusta on només de tant en tant es veu senyals de vida i que està protegida dels lladres per un cartell que diu “Propietat privada” i per la seva pròpia senzillesa. D’altres han optat per instal·lar-se com a nous ermitans. Josep Pla, a Cinc històries del mar, ens descriu l’Hermós, un home que abandonà un Palafrugell fabril per establir-se “a les remotes llunyanies d’Aigua-xellida”, prop de Tamariu. Més modernament hem tingut notícies d’altres nàufrags de la vida vivint a l’illa de Portlligat, a Cadaqués, o a la platja de la Vallpresona, a Santa Cristina d’Aro.

Roda de moli fent funcions de taula (Tossa de Mar)

La Costa Brava porta més d’un segle acollint a tota mena de visitants: tant a escriptors i artistes il·lustres com a simples aficionats a la pintura o a la fotografia i ara també a bloggers, instagramers i influencers; a grans industrials i financers barcelonins com a ocupes d’illes solitàries o cales recòndites; a nous rics que es fan construir enormes residències, com a modestes famílies que amb molt d’esforç aconsegueixen pagar el seu apartament de la costa i a excursionistes de platja amb nevera, altaveus i pilota de futbol. Benvinguts tots però siguem conscients que les nostres accions tenen conseqüències, que residents i visitants hem de conviure en harmonia i que el bé més valuós que tenim és comú i gratuït i és diu paisatge.

Publicat a Diari de Girona el 18 d'octubre de 2020

Tots els colors de la Tordera

El primer dia de la tardor vam anar a veure la nova atracció de la comarca: la llacuna que s’ha format en el delta recrescut de la Tordera. La natura desfermada del temporal Glòria va arruïnar els camps de Palafolls, Malgrat de Mar i Blanes, se’n va portar dos ponts deixant-nos incomunicats amb Barcelona en tren i fent-nos la vida una mica més difícil per anar a Malgrat de Mar i a Blanes per carretera però ens va regalar un nou espai natural. Poc temps després vindria el confinament i amb ell la tranquil·litat per tota la fauna que va aprofitar el regal per apropiar-se de l’espai. Els ajuntaments, sol·lícits, van tancar l’espai al públic per a que els ocells poguessin reproduir-se i prosperar. El de Malgrat de Mar va fer un aguaitador per facilitar l’observació d’ocells i els naturalistes primer i curiosos de tota mena després han fet un ús intensiu d’aquest espai. A això és el que anomeno turisme de qualitat: el que sap valorar el nostre patrimoni -en aquest cas natural- i ho fa de forma sostenible.

Delta de la Tordera i mar Mediterrani

Com deia, un grup d’amics vam anar a veure la llacuna a primera hora del matí quan tot just sortia el sol. L’espectacle era magnífic: el Sol travessava els núvols reflectint-se en el mar, en la sorra de la barra i en l’aigua de la llacuna en una paleta de colors daurats al cel, blaus marins al mar i platejats a la llacuna i tot envoltat encara per ombres com, per exemple, la d’un bernat pescaire situat just a la desembocadura, entre el mar i el riu, esperant l’oportunitat de capturar un peix endormiscat. Els ànecs, també a contrallum, nadaven tranquil·lament com si fossin els perfils negres d’un teatre d’ombres xineses amb les muntanyes de Lloret i Tossa com a decorat encara indefinit.  En canvi, mirant al sud podíem veure ja perfectament els esplugabous d’un blanc immaculat i els grisos bernats pescaires. Entre les potes de tots ells vèiem reflexes platejats, com de miralls en moviment: eren peixos que havien quedat sobre la sorra per la ràpida retirada de l’aigua després de la forta tempesta del dia anterior. Els ocells no es movien del seu botí però semblaven desganats, tips d’un menjar fàcil. De cop ens adonem d’un soroll de motor que ve del mar pel sud i que va guanyant intensitat. Es tracta d’un vaixell-grua dirigint-se a les obres de reparació del port de Blanes, també malmès per la tempesta Glòria, d’un groc intensíssim. Espero que el vaixell travessi el reflex de la llum solar en el mar i pitjo el botó de la meva càmera vàries vegades fins aconseguir l’enquadrament perfecte.

Observatori d'ocells a la desembocadura de la Tordera (Malgrat de Mar)

Poc a poc el Sol va anar guanyant intensitat i perfilant el paisatge, els animals i els objectes com el d’un gran contenidor metàl·lic en mig de la llacuna. Les canyes i els arbres es fan més nítids i ens ofereixen un verd intens i humit. Definitivament el dia s’ha despertat. Es hora de marxar.

++++++++++++++++++++++++++++++++++++++

És un migdia de fa trenta anys. L’espera no s’ha fet llarga perquè tots hem estat puntuals. Els vestits d’ells són verds i els barrets i les sabates negres però no venen de camuflatge sinó que és la seva roba de feina. Massa mudats, penso jo, per a feina que venim a fer.

Tot s’ha precipitat una vegada que ens vam animar a fer unes quantes trucades a la nova Fiscalia de Medi Ambient i al recent creat Servei de Protecció de la Natura (SEPRONA) de la Guardia Civil  amb seu a Sant Feliu de Guíxols. És justament amb ells que estem al riu Tordera per esclarir una qüestió de colors. Tot i tenir la força pública amb nosaltres, ens sentim intranquils, com si els culpables d’un delicte a punt d’executar-se fóssim nosaltres. Mirem al nostre voltant cercant curiosos però no, allà no hi ha ningú. ¿Qui hauria d’haver a la desembocadura de la Tordera a no ser una camioneta de runa per buidar-la a la mota del riu o el cotxe d’un particular amb un matalàs o un sofà per desempallegar-se d’ell? A més, aquesta llacuna que ahir va matar centenars de peixos avui és negra i qui voldria venir a veure-la si no és algun caçador per matar un ànec despistat al qual ja li va bé aquesta aigua bruta i pestilent però aigua al cap i a la fi. I si en lloc de negra és blava o verda o groga tan li fa, tampoc amb aquests colors aconseguirà la fàbrica de tints de Tordera que aquest indret sigui més atractiu. És clar que el tub de sis quilòmetres que recórrer en paral·lel al riu construït per l’empresa no hi és per fer una atracció turística sinó per no contaminar els pous d’aigua municipals.

Esplugabous al riu Tordera

Bé, ja estem el grup de joves ecologistes denunciants i la parella de la Guàrdia Civil a punt. La tasca és fàcil, només s’ha de recollir una mostra d’aigua de la sortida de l’emissari de la fàbrica que serà analitzada en un laboratori i el fiscal determinarà si això és objecte de denúncia.

-“Procedamos”, diu el brigada, i ens aproximem a l’abocador.

-“Aquí está, mi brigada -jo ja havia fet la mili-: la salida del tubo, el agua negra y los lodos todavía más negros”.

-“Pero ahí no alcanzamos con la mano -contestà impertèrrit- y no llevamos botas de trabajo. ¡Si nos hubieran avisado!

Poc després ja havíem fet la feina deixant la claveguera, l’aigua i els llots contaminats enrere. La Benemèrita havia salvat l’honor i havia aconseguit emportar-se  la mostra d’aigua amb els seus vestits verds immaculats però jo arrossegava un nou color fins a casa meva: el negre pestilent del fang que des de les sabates arribava a un punt intermedi entre els genolls i el melic.

Barca de pesca davant de la barra de la Tordera

No seria aquest el pitjor color que hauríem de patir. La denúncia va prosperar i va posar en problemes la fàbrica que finalment va haver d’instal·lar una depuradora i millorar els sistemes de sanejament (un petit inconvenient per al repartiment de beneficis d’aquell any) però abans va venir el xantatge cap a nosaltres a través dels més dèbils de l’equació i amb ell el vermell de la ràbia i la vergonya aliena: el dels treballadors pressionant-nos per retirar la denúncia perquè posàvem en perill els seus llocs de treball.

Soc historiador i sé perfectament que els temps passats no van ser millors. També sé que el present és fruit dels grans fets pretèrits però també de foteses, de milers d’accions que semblen no tenir importància , que aparentment són una gota a l’oceà de la immutabilitat de la realitat però justament són aquestes les que aconsegueixen fer els veritables canvis, les que fan que institucions i ciutadania corrin a salvaguardar els petits regals de la natura com el que ens ha portat la borrasca Glòria. 

Bonyigues esferificades i altres bruixeries

Elvira Roca Barea diu que la Inquisició espanyola no creia en bruixes, que mentre a tot Europa, en especial als països protestants, es va desencadenar una paranoica persecució de bruixes amb conseqüències letals per a unes 50000 dones, a Espanya només es van ajusticiar 27 i per delictes de sang associats que estan perfectament documentats perquè els procediments judicials d’aquesta santa institució eren molts reglats i es basaven en la desconfiança de la Inquisició envers aquesta mena d’acusadors i no sobre les acusades. Jo no sé fins a quin punt creure’m la tradicional Llegenda Negra o la revisionista Llegenda Rosa, el que sí sé és que no hi crec en les bruixes...però haver-les, les hi ha.

Salt d'aigua a la Riera de Gualba (Gualba)

Les nostres comarques han estat plenes de bruixes i de bruixots. A Blanes, Malgrat, Palafolls i Tordera sabem que quan una tempesta ve del Cau de les Bruixes, a la serra de Miralles, a Sant Genís de Palafolls, és que hi ha trobada de bruixes i que farà molt de mal. Tan mala fama tenien aquestes dones a la contrada que hi ha documentat del segle XVIII el cas de Magdalena Parès, veïna de Santa Susanna, apallissada i abandonada en un olivar per quatre homes que volien saber on amagava els ungüents. Més al nord, a Arbúcies, hi ha al salt de la Dona d’Aigua que si bé és cert que no és una bruixa en sentit estricte encara és més perversa. I a l’altra banda del Montseny, a Gualba, també n’hi ha al gorg Negre. Es diu així per estar en una zona molt enclotada i fosca i, en realitat, són un seguit de gorgs i salts d’aigua que travessen un estret congost i que conformen un espai bell i fantàstic. Justament per ser fantàstic el cristianisme ha aixecat un parell de creus sobre aquest espai per tal de lliurar-lo de les dones d’aigua o goges, com prefereixin. Aquests éssers malèfics s’alimenten de les ànimes dels caminants als quals sedueixen amb males arts, és a dir, presentant-se amb un cos nu bellíssim, banyant-se en les transparents aigües de les gorges i cantant dolces melodies als desprevinguts. De normal els hi funciona, com no, però amb mi no van poder. En una època determinada estava obsessionat per trobar el camí que porta fins el primer dels gorgs de la riera de Gualba qüestió que em va costar diversos intents. Suposo que això les va posar sobre avís. El cas és que quan per fi vaig trobar el camí correcte, un dia de primavera i a una hora ja tardana, em vaig trobar al camí una jove i atractiva dona per finalment, de tornada, trobar-me-la descansant ajaguda sobre una gran  pedra d’un dels gorgs. És cert que no anava despullada ni cantava amb veu afinada ni em mirava amb ulls seductors i, a més, anava acompanyada per un pastor alemany amb cara de males puces però de totes maneres jo, documentat com anava, no em vaig deixar enganyar i vaig sortir disparat cames ajudeu-me. Aquell dia vaig salvar la vida i, més important encara, també la meva ànima.

Cap de Norfeu (Roses)

Un altre lloc on són seduïts els homes, en especial els joves, que són més atrevits o van més necessitats d’amor, digueu-li com vulgueu, amb finalitats malèvoles com les abans descrites, és el cap Norfeu, a Roses. Arran de mar, es poden veure dues roques dretes com figures humanes: són els fadrins encantats. Una nit de Nadal anava un grup de veïns de Palau-saverdera, Roses i Castelló a escoltar la missa del Gall al monestir de Sant Pere de Rodes. A mig camí van sentir la tendre veu d’unes sirenes transfigurades en seductores dones de cos perfecte. Els més sensats d’entre ells, cal aclarir que jugaven amb avantatge doncs eren els de més edat, cridaren a la calma i a seguir el seu camí sense escoltar-les però dos joves fadrins no van superar la prova i van caure amb gust al parany amb el resultat ja referit.  

Cala Montjoi (Roses)

Ben a la vora, a la cala Montjoi, també hi havia un famós bruixot. Abans de narrar la seva història permeteu-me que expliqui que al cap de Creus hi ha, o bé hi havia fins fa poc, transhumància de vaques. És a dir, a l’estiu pasturen als prats del Ripollès o de la Cerdanya i a l’hivern al cap de Creus. Quan són a la costa, les vaques pasten en llibertat per les muntanyes, passegen pels camins o descansen a la platja. De fet a cala Montjoi , als mesos més freds, abunden les bonyigues de vaca sobre la sorra produint un espectacle curiós. Doncs bé, afirmen que fa anys un bruixot establert en un mas de la zona, a Can Bulli, era capaç d’esferificar les bonyigues i convertir-les en aromes de pasta al pesto sense que s’assemblés a cap dels seus ingredients originals. Va tenir tan d’èxit que la gent feia cua per a què els servís aquesta o altres menges i al final els hi cobrava el que no està escrit. Aquest bruixot es va fer famós a tot el món i sembla ser que es deia Ferran. Jo un dia vaig anar a comprovar si la màgia la feia el bruixot o bé si, com a la muntanya de Montserrat, era màgic el lloc. Així que em vaig plantar a l’aparcament de Can Bulli i vaig intentar desestructurar un entrepà de truita francesa o, com a mínim, liquidificar-lo però al final només vaig aconseguir menjar-me el pa a seques perquè la truita em va caure a terra. Com a mínim puc dir que soc dels privilegiats que ha menjat a Can Bulli sense necessitar de mentir.  

Publicat a Diari de Girona el 13 de desmbre de 2020

El pirata, el contrabandista i el polític

Clarejava un magnífic dia de tardor: el cel era gris, ennuvolat i amenaçava pluja. Vaig entrar pel carrer d’Alger i vaig aparcar el cotxe al carrer de Tunis.

-“Quin homenatge més estrany” -em vaig dir a mi mateix- “dedicar carrers a les ciutats que acollien als pirates que assassinaven, segrestaven, esclavitzaven i prostituïen la nostra població”.

Torre dels Moros (Tossa de Mar)

Durant els segles XVI, XVII i XVIII els estats pirates barbarescos d’Algèria i Tunísia van segrestar milions d‘europeus, especialment italians i espanyols. Poca broma, doncs, amb els idealitzats pirates  “made in Hollywood” i les seves nombroses versions caribenyes o els nostrats pirates d’Àngel Guimerà i les seves seqüeles musicals. A Catalunya el llenguatge, la toponímia i el folklore encara conserven el seu record o, millor dit, el seu mal record: la cala del Crit, a Mot-ràs, fa esment d’un d’aquests tràgics episodis en el que una jove és assassinada per un grup de bandolers del mar i són innumerables les torres de Moros que es van aixecar per detectar, avisar i acollir la població quan es presentaven davant les nostres costes com, per exemple, la torre dels Moros de Tossa de Mar. També són nombroses les cales anomenades “Morisca” que fan referència a les que utilitzaven per desembarcar i agafar desprevinguda la població local. Jo em dirigeixo a una d’aquestes: la cala Morisca de Lloret de Mar. Des de la urbanització Urcasa, on he aparcat, fins a la platja hi ha una forta pujada però jo ara faig el camí de baixada així que rai!. Quan arribo a la cala em trobo una mar arrissada.

Cala Morisca (Lloret de Mar)

-“Avui ho tindrem complicat per desembarcar” -imagino que diria Cannavagio  si encara estigués en actiu.

Però no, el francès Jacques Antoine Cannavagio ja no està exercint de narcotraficant. És més, és mort des de fa anys però a la dècada dels vuitanta era ben viu i aquí tenia una finca que utilitzava com a magatzem de haixix. El més curiós és que feia servir un sofisticat sistema per a remuntar i emmagatzemar la droga: havia fet construir un túnel a la costa des d’on pujava una vagoneta amb rails per un tram de 50 metres i després un altre de 40 metres més fins a un amagatall amb aire condicionat i grup electrogen. Tot molt sofisticat però potser massa perquè el 1988 la policia li va trobar 15 tones de haixix, el més gran decomís de droga que s’havia fet mai a Europa. La droga procedia de Líbia i era destinada al centre d’Europa així que cala Morisca era només una zona de pas. Durant el judici Cannavagio es va sentir molt ofès pel tracte rebut i va voler aclarir que “no soc un narcotraficant. Jo soc un contrabandista i estic molt orgullós de ser-ho”. Potser aquestes paraules eren una forma de buscar la simpatia o, si més no, la comprensió dels gironins, tan aficionats com hem estat a practicar el contraban però als jutges no els va convèncer i el van condemnar a 18 anys de presó. Nou anys després ja estava al carrer intentant recuperar el temps perdut, tanmateix el van enxampar de nou amb sis tones de haixix que li van costar tres anys més de tancament.

Can Joncadella (Lloret de Mar)

Jacques Antoine Cannavagio  va deixar vídua i finques. La de cala Morisca va ser una d’elles, la propietat de la qual ha estat motiu de plets entre l’hereva i l’ajuntament de Tossa de Mar que la hi reclamava per impagament d’impostos. Finalment semblava que la solució era mantenir la vídua com a propietària i permetre la construcció d’un hotel i uns quants xalets de luxe destruint el paisatge verge i aquí tots amics. L’invent, però, no va acabar de quallar, ves a saber per què, sent com era una solució tan pràctica per tenir a tothom content -excepte els ecologistes, és clar- i a uns quants enriquits.

De tornada al cotxe l’amenaça de pluja es va fer realitat però eren unes gotes sense força, desganades, fetes amb desídia, com si els núvols ho fessin pel sol fet de complir les previsions meteorològiques. La còmoda baixada es va transformar en costerut camí. Ja arribant a dalt, prop de la carretera de Tossa, per fi vaig veure el vulgar perfil de l’edifici de la urbanització Urcasa.

-Com es possible que algun polític permetés construir un bloc de vuit plantes sobre un turó per a que mitja Costa Brava hagués de ‘gaudir’ de la modernitat urbanística?, em vaig dir a mi mateix continuant el soliloqui matutí.

Urbanització Urcasa (Lloret de Mar)

Tornant a casa, vaig passar pel centre de Lloret de Mar i vaig veure un gran edifici finançat per un xurrer rus que tenia parada aquí. Es veu que aquest gremi, el dels xurrers, estava infravalorat, al menys en aquest poble, ja que donava per enriquir-se ràpidament i fer-se promotor immobiliari. També donava per convidar a l’alcalde de torn i la seva família a viatges ‘tot pagat’ a Moscou convidats per alguna “famiglia” d’aquell gran país. D’aquella època és també un conveni signat entre el municipi i un capitost kazakh per tancar el camí públic de Can Juncadella, precisament el que va de cala Canyelles a cala Morisca. L’actual ajuntament de Lloret encara està pleitejant per recuperar el dret de pas i mentrestant els senderistes o simples passejants hem de fer una gran volta per l’asfalt d’avorrides urbanitzacions.

Dels pirates ens han quedat lírics noms de cales, algunes dites i nombroses torres per tota la costa. Dels moderns contrabandistes poca cosa o gens ha arribat als nostres dies donat que el gust per evadir-se d’aquest món sembla ser aliè a la proximitat de l’entrada dels productes “ad hoc”. En canvi la incompetència i la corrupció dels polítics -d’alguns mals polítics- queda com herència perdurable en forma de pèrdua de drets consuetudinaris o de vergonyosos espectacles urbanístics.

Publicat a Diari de Girona el 11 d'octubre de 2020

El padrí de la Costa Brava

El gironí Ferran Agulló fou un mal advocat, un empresari fracassat, un gran aficionat al teatre però un mediocre autor, mestre de gai saber però un poeta romàntic aviat passat de moda, un gran gourmet, excel·lent cuiner i autor d’un bon llibre de receptes de cuina catalana i el gran especialista en campanyes electorals de la Lliga Regionalista. En el que més va destacar, però, va ser en el camp periodístic dirigint o col·laborant en diferent mitjans escrits, especialment en ‘La Veu de Catalunya’ on, amb el pseudònim de Pol, va mantenir una influent columna diària durant treta-dos anys, aviat és dit. I malgrat tot aquest currículum, bàsicament se’l coneix per una anècdota de la que ell no va fer mai gal·la ni li va donar la més mínima importància. Ni ell ni el seu amic i secretari Eduard Girbal que en una conferència encarregada per l’Associació de Periodistes de Barcelona i llegida a Ràdio Associació de Catalunya el 27 d’octubre de 1933 en memòria de l’articulista acabat de traspassar no dedica ni un sol mot a aquest fet. Em refereixo, és clar, a l’article ‘Per la costa brava’ publicat a la seva columna diària ‘Al dia’, a ‘La Veu de Catalunya’, el 12 de setembre de 1908, fet que es considera el bateig de la Costa Brava.

Ferran Agulló

Com sempre que hom té èxit, hi ha polèmica al voltant d’aquest article i la paternitat de l’afortunada expressió. Esteve Fàbregas assegurà que és un nom antiquíssim d’arrel marinera. Joan Ventosa i Calvell té dit que va sortir de la ‘Colla’, un grup d’intel·lectuals barcelonins en el que també participava Ferran Agulló. El més crític de tots ha estat Josep Pla que, a més de no agradar-li gens el nom, creia que era un plagi envers el poeta Costa i Llovera i la seva Costa Brava de Mallorca. Sembla bastant clar que al dinar polític celebrat en honor del nou diputat Bonaventura Sabater, el 1905, a la finca ‘El Paradís’, de Fornells (Begur), Ferran Agulló va prendre la paraula a les postres i allà fa servir l’expressió ‘costa brava’ però Lluís Anglés, a Destino, assegura que es va utilitzar per primera vegada a les planes del ‘Diario del Comercio’, que dirigia el propi Agulló, molt abans del dinar electoral a ‘El Paradís’.

A més a més de la paternitat i la data de naixement del nom també hi ha hagut polèmica envers el lloc de naixement. Josep Pla era periodista com Ferran Agulló i del mateix partit, i ja se sap que en política hi ha amics, enemics... i companys de partit que sempre són els pitjors. Pel que va escriure sobre Ferran Agulló sembla que li estigués fent pagar algun deute pendent post mortem ja que sobre el tema que ens ocupa no li va concedir cap mèrit, tot el contrari com he exposat anteriorment. Per ell, en tot cas, l’expressió és filla d’un grup d’intel·lectuals i per tant genèticament inidentificable, i en tot cas nascuda a Fornells. A Tossa de Mar també s’han empescat que Agulló es va inspirar en cala Futadera en sortir d’un dinar a Sant Grau però tenint en compte que Ferran Agulló va ser el secretari general permanent de la Lliga Regionalista i cap de les seves campanyes electorals i que, per tant, havia de fer constants visites i dinars arreu de Catalunya, és segur que coneixia tots els municipis de la costa gironina i que, en conseqüència, es va inspirar en tots ells. Els més llest de tots els municipis, sens dubte, ha estat Sant Feliu de Guíxols que s’ha apropiat de facto de la paternitat de l’expressió quan a l’ermita de Sant Elm ha escrit sobre pedra que des d’aquell mirador Ferran Agulló “va intuir la idea de batejar la Costa Brava”. Potser sí o potser no però aquest fet no consta enlloc la qual cosa no ha impedit que periodistes, escriptors i públic en general hagin fet evolucionar allò d’intuir la idea en simplement batejar, la qual cosa no és el mateix. I ja se sap que una tergiversació repetida infinitat de vegades acaba sent la veritat oficial.

Vista de l'antic convent dels caputxins, a Blanes, conegut popularment com a el Convent

De fet, el mèrit de l’expressió Costa Brava és col·lectiva no només perquè probablement ja era utilitzada col·loquialment entre un grup d’intel·lectuals barcelonins, o perquè algú ja l’havia utilitzat per a descriure la façana litoral de la serra de Tramuntana de Mallorca, o perquè és una derivació de la ‘Côte d’Azur’ francesa sinó perquè va cobrir amb èxit la necessitat de donar un nom atractiu a la costa gironina per poder-la promocionar turísticament. En aquest sentit el viatge a la “costa brava catalana”, organitzada l’any 1909 pel Centre Excursionista de Catalunya, que visità Sant Feliu de Guíxols, l’Escala i Cadaqués, va ser el definitiu trampolí a l’èxit de l’expressió ‘Costa Brava’.

En tot aquest assumpte, curiosament, hi ha un fet que la major part dels que han escrit sobre el tema han obviat. Es tracta de la profunda relació de Ferran Agulló amb Blanes i el seu inqüestionable protagonisme en el bateig de la Costa Brava. Segons Vicenç Coma i Soley, Ferran Agulló va estiuejar a Blanes durant vint anys i en va tenir casa parada entre el 1901 i el 1912. En el seu modest estudi de cara a mar, cada nit redactava la seva columna per a ‘La Veu de Catalunya’. Va ser aquí que va redactar l’article ‘Per la costa brava’, publicat el 12 de setembre de 1908. Tanmateix la vinculació de Blanes va bastant més enllà de ser el lloc físic on es va redactar l’article pensant en tota la costa gironina: “Oh, la nostra costa brava, sense parella al món! [...] la nostra, des de la Tordera al cap de Creus, i seguint el Port de la Selva fins a Banyuls ho és tot: és brava i rienta, fantàstica i dolça treballada pels temporals a cops d’onades com un alt relleu, i brodada pels besos de la bonança com una esquisidesa de monja pacient per a qui les hores, els dies i els anys no tenen valor de temps”. En realitat dedica tota la primera part de l’article a descriure una costa brava molt més petita, la que ell veia des de l’antic convent dels caputxins de Blanes: “Era dalt d’un espadat feréstec, que baixa al mar, en terratrèmol de roques, per atzavares verdes i fonolls d’or. En son cim unes ruïnes d’un antic convent li donen to llegendari; a llevant, una esplèndida decoració de caps i roques, puntes i freus, penyalars i cales, fins a les fantàstiques muntanyes de Tossa, esborrallades de boscúries, corprenen l’entusiasta admirador de la nostra costa; a garbí la plàcida corba de les platges de Blanes i Sabanell, fins a la punta de la Tordera, separades per un illot rocés que un istme ha ajuntat a la terra, reposa la mirada i l’enteniment, eixelebrats per l’espectacle de la costa brava; per la banda de la terra, en grandiós amfiteatre, les serres de Pineda, Orsavinyà, Palafolls, el Montnegre, i més enllà el Montseny, prenen tots els colors de l’arc de Sant Martí: són verdes, violades, blaves, grogues, i després van esvaint-se; esvaint-se, en l’ombra de la nit, com si es fonguessin...”. Segur que hi haurà qui digui que la paternitat del lloc no és important tanmateix crec que a cadascú se li ha de reconèixer el que li pertoca. D’altra banda tampoc és mala idea anar a les fonts originals de tant en tant i no repetir idees preconcebudes i incorrectes indefinidament.

Vistes des del Convent, Blanes

Publicat a Diari de Girona el 23 d'agost de 2021

Colera: terra, mar i pau

Eren les nou del matí i el poble estava mort. L’Institut d’Estadística de Catalunya diu que hi viuen 448 habitants però aquell matí de tardor tan sols jo caminava pels seus carrers. Només hi havia obertes un parell de botigues desertes de gent i els bars aquí no s’havien sumat a la insubmissió i estaven tots tancats. Vaig continuar pel carrer del Mar fins a la platja on tampoc s’hi veia ni una trista ànima passejant el gos. Potser era l’efecte Halloween que estava fent un assaig general abans d’hora i per això la vida brillava per la seva absència. Finalment vaig sentir trontollar el remolc d’una furgoneta que entrava al port. Benvinguts a Colera l’eslògan turístic del qual és “Terra, mar i pau”, sobre tot molta pau.

Port i platges de Colera

Pocs minuts més tard vaig començar a pujar la muntanya dels Canons. A mitja alçada vaig contemplar el petit port, la platja de les Barques i la platja dels Morts, el raval marítim i el viaducte ferroviari que fa de frontera amb el poble vell. El temps era rúfol amb una lleugera llevantada que arrissava el mar i les clapes irregulars de núvols tamisaven la llum del dia. En aquests turons la vegetació està guanyant presència amb nous pins i alzines una mica per tot arreu però sobre tot proliferen plantes mediterrànies com el romaní, ara en flor, i l’espígol i de foranies com el bàlsam o les figueres de moro. Ja al cim vaig veure un parell de canons antics que donen nom a la muntanya i, ben arrenglerades, una filera d’oliveres carregades de fruits. Des d’aquí es gaudeix d’una superba vista de tot el mar d’Amunt amb el cap de Creus al fons. Vaig seguir el camí de ronda que porta a la platja d’En Carbassó, de difícil accés, i a l’Illa Gran. Els penya-segats eren de pedra negra amb algunes vetes vermelloses i entre la platja i l’illa bullia l’aigua en un mar de pedres.

Muntanya dels Canons

En tot el camí tampoc no em vaig creuar amb ningú. La pau a Colera era absoluta i l’estat de relaxació mental era total. Vaig seguir un còmode camí per sobre de la línia de costa fins al port de Joan en un paisatge d’antigues feixes sobre les que han plantat pins. El minúscul port és una infraestructura decaient i mig enrunada però justament per això està molt més integrada a l’entorn que si fos nova i útil. La petita cala està dominada per una bonica i antiga casa de platja amb magatzem per la barca, barbacoa i cuina a l’aire lliure i una gran pèrgola amb sostre de bruc però una piscina sobre la sorra em va fuetejar la vista. A qui se li va acudir la idea de construir-la arran de mar? Pitjor encara, qui va donar un permís tan manifestament abusiu?

Port de Joan

Com no estava disposat esgarriar la bucòlica jornada ni fer-me mala sang, em vaig preparar per continuar la ruta. Al final de la platja vaig observar un indicador que deia “Camí de ronda” acompanyat d’una fletxa que assenyalava el mar. M’ho vaig tornar a mirar, a vegades hi ha graciosos que es diverteixen canviant la direcció dels senyals. Però no, malgrat que hi ha un bon camí, privat, que ressegueix la costa, l’indicador convida a saltar per les roques i mullar-se el peus dins l’aigua. Aprofitant que la vida a Colera tornava a manifestar-se en forma de treballador, el vaig interrogar. El cartell no s’equivocava: si no volia retrocedir hauria de fer un camí de ronda literalment marítim. L'amable obrer m’informà que per fer aquest tram la gent ve equipada per mullar-se les cames i m’aconsellà que amb aquella mar picada no era el millor dia per intentar-ho. Aquests savis consells, com era de preveure, m’esperonaren a fer tot el contrari així que em vaig penjar les sabates al coll, em vaig arremangar els pantalons i vaig començar a trepitjar les agudes roques i a enfonsar-me dins del mar. L’aigua m’arribava a mitja cama i les petites onades em mullaren lleugerament la roba però afortunadament no vaig haver de lamentar cap incident.

Platja de Garbet

Reconstituït pel bany vaig descansar a la platja de Garbet. Entre mos d’entrepà i glopada d’aigua em va venir a la memòria el recent debat en un grup de Facebook sobre quin era el millor tram del camí de ronda de la Costa Brava sent l’opinió majoritària que ho eren tots. Parer popular sí però no unànime perquè algú va precisar que el camí de Portbou a Llançà era “molt normalet”. Aquest era el veritable motiu pel qual estava allà, per confirmar que no m’havia equivocat amb la meva resposta dient que la platja de Garbet, el cap Ras o la cala Bramant no eren paisatges gens “normalets” sinó més aviat excepcionals.

Coll de Sant Antoni

Reiniciada la caminada, vaig travessar el túnel de la gegantina plataforma ferroviària que separa la platja de Garbet del seu rerepaís, aïllament que l’ha salvat de la urbanització, i vaig iniciar la pujada al coll de Sant Antoni des d’on vaig tornar a divisar Colera. Quan vaig arribar era gairebé migdia i el poble havia aconseguit despertar-se. La gent em saludava o em tornava la salutació cordialment tot i que era un foraster amb la boca i el nas tapat com un bandoler però Colera deu ser un poble de bandits perquè tothom anava amb la cara tan oculta com jo. Vaig passejar pels estrets carrers planificats i construïts al segle XVIII visitant la blanca i senzilla església de sant Miquel i la plaça dedicada al republicà i federalista Pi i Margall on vaig admirar de nou el més que centenari plàtan que simbolitza la Llibertat.

Colera des del coll de Sant Antoni

Quan, a la fi, vaig arribar al cotxe vaig confirmar, satisfet, tots els meus antics records de Colera, probablement el menys massificat de tots els pobles de la Costa Brava, amb una població afable, amb predomini absolut del negre dels penya-segats i de les platges, amb un paisatge muntanyenc i marítim abrupte a estones, amable en d’altres però sempre meravellós. Un entorn on es fa més evident que enlloc la mescla d’una terra poderosa i una mar brava. I sempre amb pau, molta pau.

Viaducte de Colera

Publicat a Diari de Girona el 2 d'agost de 2021

Si Ferran Agulló aixequés el cap

La temporada turística d’estiu està acabant i ja podem dir que com a conseqüència del COVID 19 econòmicament ha estat o bé un desastre o bé una catàstrofe, segons sectors o poblacions. I això per primera vegada en la història del turisme de la Costa Brava que semblava immune a les crisis econòmiques.

El coronavirus ha estat una circumstància única, excepcional, imprevista i encara no podem determinar quan de temps duraran les seves conseqüències sanitàries, econòmiques, publicitàries i, per tant, turístiques. Aquesta crisi accelerarà les transformacions en el sector turístic que ja s’apuntaven com ho està fent en d’altres sectors econòmics. Davant d’aquest fet les institucions públiques i empresarials poden amagar el cap sota l’ala i assistir als canvis o bé liderar-les. Esperem, pel bé de tots, que optin per aquest última opció.

Via Verda a Bell-lloc (Santa Cristina d'Aro)

Poc s'imaginava Ferran Agulló el 1908 que l'èxit de batejar la Costa de Llevant gironina com a Costa Brava, ajudaria a transformar-la fins al grau actual. Hi ha veritables monuments dels horrors que hauríem d'ensenyar a totes les escoles per mostrar que és un turisme no sostenible: precioses cales enmig de penya-segats reconvertides en veritables 'banlieue' a peu de platja, gratacels sobre turons amb un impacte visual a primera línia de mar brutal o urbanitzacions que embruten el territori de forma inexorable i que encara continuen la seva expansió. La depredació del paisatge és una de les grans contradiccions del turisme: el que atrau el turisme és destruït per ell mateix. Poques zones de la Costa Brava central i meridional s'han salvat d'aquest principi. Tan sols al nord de la Costa Brava encara hi ha grans zones poc o gens urbanitzades.

No és la meva intenció fer una crítica destructiva de la Costa Brava, al contrari. Tenim el que entre tots hem creat i per a milions de turistes de totes les nacionalitats no sembla que ho haguem fet tant malament doncs ens visiten cada any i gaudeixen de les nostres platges, del nostre paisatge, del nostre patrimoni artístic i històric, de la nostra gastronomia, de la nostra idiosincràsia, és a dir, dels nostres pobles. En general, els nostres carrers estan endreçats, els passejos marítims fan goig, la jardineria pública és correcta, la neteja viària es cuida, els serveis que es dona a les platges, l'oferta d'oci, de gastronomia, fins i tot de cultura és elevada. I això per no parlar dels grans serveis públics com els d'aigua potable, depuració d’aigües residuals, gas, electricitat o telefonia que, en general, compleixen amb escreix les necessitats de l'estiu. La Costa Brava és una destinació de qualitat i fem pagar preus d'acord amb aquesta qualificació. Ja no som una destinació barata com als anys 60 quan les classes mitjanes i els treballadors qualificats europeus venien atrets pels nostres atractius però també pels preus irrisoris de pernoctació, de restauració i de serveis. Sol, platja, paella, flamenc i tabac i alcohol barats van ser una fórmula d'èxit de la qual només queden els dos primers components. Si els turistes nacionals i estrangers venen temporada rere temporada és que perquè s'ha fet molta feina: els empresaris invertint en la millora constant de les seves instal·lacions, l'Estat dotant de més i millors serveis (carreteres, aeroports, xarxa sanitària, …) i els treballadors adaptant-se als constants canvis del sector (aprenent noves llengües, per exemple).

Empuriabrava (Castelló d'Empúries)

No obstant la Costa Brava ha d'aspirar no a oferir qualitat sinó a donar excel·lència. Segurament aquest no és l'únic camí però no tinc cap dubte que és el millor si ens volem posicionar en un segment interessant del mercat turístic o, simplement, mantenir-nos en el segment en el que ja estem. Algú s'imagina que a les nostres platges encara es mantinguéssim les velles guinguetes pre-olímpiques dels anys 70 i 80? O que les aigües residuals s'aboquessin directament al mar sense cap mena de tractament com es feia encara en molts dels nostres pobles als anys 80 i 90? Doncs per la mateixa raó hauríem d'anar pensant en fer els canvis necessaris per garantir el nostre futur en la via de la millora constant. Fent de la necessitat virtut, podem dir que la crisi sanitària i econòmica actual i els minvants pressupostos municipals són un avantatge per la reflexió i la planificació. Ara és quan convé reflexionar on estem turísticament parlant, quines són les tendències del turisme mundial, on ens volem posicionar i quines accions hem de fer a curt, a mig i a llarg termini per tal d'aconseguir-ho.

I aquí van  algunes idees sobre aquest debat. Hem de renunciar a incrementar la quantitat de turistes: el territori i les nostres platges estan saturades i aquest és el principal atractiu que tenim. Fins i tot estaria bé anar a un procés de moderat decreixement per tal d’aconseguir que anar a la platja no fos una activitat 'de risc' i poguéssim gaudir d'un mínim no ja d'intimitat però si d'espai vital.

No s'hauria de permetre cap creixement urbanístic de baixa densitat sinó que el creixement, de produir-se, hauria de ser orgànic al voltant dels nuclis urbans tradicionals. Hem de planificar la destrucció d'aquells elements arquitectònics que siguin especialment agressius amb el paisatge per tal de restaurar-lo i millorar la seva qualitat. Pot semblar car i utòpic però ja s’ha fet abans i ara s'han de cercar els mitjans econòmics i legals per aconseguir-lo amb esforços i amb temps. Molt més fàcil és integrar les edificacions en el paisatge, per exemple, a través de la confecció de cartes de colors i de materials de construcció limitant el llampant blanc i potenciant altres colors més integradors.

Hem de millorar en els serveis relacionats amb les platges. A les nostres aigües continua arribant contaminació. Ara ja no és la barroera matèria orgànica d'altres èpoques però sí brutícia de petita mida, plàstics, llaunes, etc. Com tampoc és tolerable que hi hagi tants elements urbanístic deteriorats en platges i camins: restes d'edificacions, estructures de ferro rovellat, camins de ronda trencats i barrats al pas de vianants sense cap informació ni construcció d'alternatives, etc.

Hotel Cap Sa Sal (Begur)

Hem d'augmentar significativament els salaris dels treballadors del sector turístic: és l'única manera de millorar la qualitat de la mà d'obra. Si volem treballadors amb alta capacitació, amb domini d'idiomes, amb un bon nivell educatiu i amb ganes de mantenir-se en el sector no hi ha altra manera. Aquesta millora salarial també redundaria en el benestar general dels nostres pobles: els beneficis empresarials del sector turístic poden emigrar fàcilment a altres sectors o a altres àrees geogràfiques en canvi les rendes del treball es gasten totes en el mateix territori.

Hem de potenciar el rerepaís de la Costa Brava. Amb el potencial que hi ha a les nostres comarques interiors, inclòs el Pirineu, no és gaire intel·ligent no potenciar-lo des de la pròpia costa. A més de sol i platja hem de mostrar el nostre meravellós rerepaís. Això seria especialment interessant durant les temporades mitja i baixa on la platja perd grau d’interès.

Quan parlem de turisme de qualitat hom ho associa a turisme d'alta capacitat econòmica però turisme de qualitat també ho és el turisme respectuós amb l'entorn natural, interessat en conèixer el patrimoni històric i artístic del país que visita i la cultura de la gent que l'acull i que li agrada moure’s pel territori de forma encuriosida. Aquí juguen un paper essencials els guies turístics habilitats i els guies d’activitats esportives a l’aire lliure, bons coneixedors del país en les seves respectives especialitats. Què fàcil i barat que sortiria una potent i variada campanya de rutes municipals com ja fan alguns ajuntaments.

En conclusió, hem de transformar aquesta crisi en un període de reflexió i recerca de consens social i polític per a garantir un turisme de qualitat a la Costa Brava per les properes dècades. I si Ferran Agulló algun dia aixeca el cap que no se senti avergonyit.

Article publicat a Diari de Girona el 20/11/2020