Tots els colors de la Tordera

El primer dia de la tardor vam anar a veure la nova atracció de la comarca: la llacuna que s’ha format en el delta recrescut de la Tordera. La natura desfermada del temporal Glòria va arruïnar els camps de Palafolls, Malgrat de Mar i Blanes, se’n va portar dos ponts deixant-nos incomunicats amb Barcelona en tren i fent-nos la vida una mica més difícil per anar a Malgrat de Mar i a Blanes per carretera però ens va regalar un nou espai natural. Poc temps després vindria el confinament i amb ell la tranquil·litat per tota la fauna que va aprofitar el regal per apropiar-se de l’espai. Els ajuntaments, sol·lícits, van tancar l’espai al públic per a que els ocells poguessin reproduir-se i prosperar. El de Malgrat de Mar va fer un aguaitador per facilitar l’observació d’ocells i els naturalistes primer i curiosos de tota mena després han fet un ús intensiu d’aquest espai. A això és el que anomeno turisme de qualitat: el que sap valorar el nostre patrimoni -en aquest cas natural- i ho fa de forma sostenible.

Delta de la Tordera i mar Mediterrani

Com deia, un grup d’amics vam anar a veure la llacuna a primera hora del matí quan tot just sortia el sol. L’espectacle era magnífic: el Sol travessava els núvols reflectint-se en el mar, en la sorra de la barra i en l’aigua de la llacuna en una paleta de colors daurats al cel, blaus marins al mar i platejats a la llacuna i tot envoltat encara per ombres com, per exemple, la d’un bernat pescaire situat just a la desembocadura, entre el mar i el riu, esperant l’oportunitat de capturar un peix endormiscat. Els ànecs, també a contrallum, nadaven tranquil·lament com si fossin els perfils negres d’un teatre d’ombres xineses amb les muntanyes de Lloret i Tossa com a decorat encara indefinit.  En canvi, mirant al sud podíem veure ja perfectament els esplugabous d’un blanc immaculat i els grisos bernats pescaires. Entre les potes de tots ells vèiem reflexes platejats, com de miralls en moviment: eren peixos que havien quedat sobre la sorra per la ràpida retirada de l’aigua després de la forta tempesta del dia anterior. Els ocells no es movien del seu botí però semblaven desganats, tips d’un menjar fàcil. De cop ens adonem d’un soroll de motor que ve del mar pel sud i que va guanyant intensitat. Es tracta d’un vaixell-grua dirigint-se a les obres de reparació del port de Blanes, també malmès per la tempesta Glòria, d’un groc intensíssim. Espero que el vaixell travessi el reflex de la llum solar en el mar i pitjo el botó de la meva càmera vàries vegades fins aconseguir l’enquadrament perfecte.

Observatori d'ocells a la desembocadura de la Tordera (Malgrat de Mar)

Poc a poc el Sol va anar guanyant intensitat i perfilant el paisatge, els animals i els objectes com el d’un gran contenidor metàl·lic en mig de la llacuna. Les canyes i els arbres es fan més nítids i ens ofereixen un verd intens i humit. Definitivament el dia s’ha despertat. Es hora de marxar.

++++++++++++++++++++++++++++++++++++++

És un migdia de fa trenta anys. L’espera no s’ha fet llarga perquè tots hem estat puntuals. Els vestits d’ells són verds i els barrets i les sabates negres però no venen de camuflatge sinó que és la seva roba de feina. Massa mudats, penso jo, per a feina que venim a fer.

Tot s’ha precipitat una vegada que ens vam animar a fer unes quantes trucades a la nova Fiscalia de Medi Ambient i al recent creat Servei de Protecció de la Natura (SEPRONA) de la Guardia Civil  amb seu a Sant Feliu de Guíxols. És justament amb ells que estem al riu Tordera per esclarir una qüestió de colors. Tot i tenir la força pública amb nosaltres, ens sentim intranquils, com si els culpables d’un delicte a punt d’executar-se fóssim nosaltres. Mirem al nostre voltant cercant curiosos però no, allà no hi ha ningú. ¿Qui hauria d’haver a la desembocadura de la Tordera a no ser una camioneta de runa per buidar-la a la mota del riu o el cotxe d’un particular amb un matalàs o un sofà per desempallegar-se d’ell? A més, aquesta llacuna que ahir va matar centenars de peixos avui és negra i qui voldria venir a veure-la si no és algun caçador per matar un ànec despistat al qual ja li va bé aquesta aigua bruta i pestilent però aigua al cap i a la fi. I si en lloc de negra és blava o verda o groga tan li fa, tampoc amb aquests colors aconseguirà la fàbrica de tints de Tordera que aquest indret sigui més atractiu. És clar que el tub de sis quilòmetres que recórrer en paral·lel al riu construït per l’empresa no hi és per fer una atracció turística sinó per no contaminar els pous d’aigua municipals.

Esplugabous al riu Tordera

Bé, ja estem el grup de joves ecologistes denunciants i la parella de la Guàrdia Civil a punt. La tasca és fàcil, només s’ha de recollir una mostra d’aigua de la sortida de l’emissari de la fàbrica que serà analitzada en un laboratori i el fiscal determinarà si això és objecte de denúncia.

-“Procedamos”, diu el brigada, i ens aproximem a l’abocador.

-“Aquí está, mi brigada -jo ja havia fet la mili-: la salida del tubo, el agua negra y los lodos todavía más negros”.

-“Pero ahí no alcanzamos con la mano -contestà impertèrrit- y no llevamos botas de trabajo. ¡Si nos hubieran avisado!

Poc després ja havíem fet la feina deixant la claveguera, l’aigua i els llots contaminats enrere. La Benemèrita havia salvat l’honor i havia aconseguit emportar-se  la mostra d’aigua amb els seus vestits verds immaculats però jo arrossegava un nou color fins a casa meva: el negre pestilent del fang que des de les sabates arribava a un punt intermedi entre els genolls i el melic.

Barca de pesca davant de la barra de la Tordera

No seria aquest el pitjor color que hauríem de patir. La denúncia va prosperar i va posar en problemes la fàbrica que finalment va haver d’instal·lar una depuradora i millorar els sistemes de sanejament (un petit inconvenient per al repartiment de beneficis d’aquell any) però abans va venir el xantatge cap a nosaltres a través dels més dèbils de l’equació i amb ell el vermell de la ràbia i la vergonya aliena: el dels treballadors pressionant-nos per retirar la denúncia perquè posàvem en perill els seus llocs de treball.

Soc historiador i sé perfectament que els temps passats no van ser millors. També sé que el present és fruit dels grans fets pretèrits però també de foteses, de milers d’accions que semblen no tenir importància , que aparentment són una gota a l’oceà de la immutabilitat de la realitat però justament són aquestes les que aconsegueixen fer els veritables canvis, les que fan que institucions i ciutadania corrin a salvaguardar els petits regals de la natura com el que ens ha portat la borrasca Glòria.