El color dominant de Lanzarote no és el negre de les colades volcàniques -aquí anomenades “malpaíses”-, ni el dels camps llaurats amb la seva capa superficial de sauló volcànic que captura i reté la humitat ambiental.
Aquest negre, és clar, abunda a l'illa però tendeix a reduir-se perquè els camps s'estan abandonant i ràpidament es transformen en erms d'herba seca.
Per contra, quin plaer és veure els camps de vinyes de malvasia amb els seus pàmpols verds sobre el negre de la graveta i dels murets rectilinis o semicirculars que produeixen uns vins blancs de molt de caràcter.
Més enllà dels escassos camps de conreu i dels inhòspits però bellíssims “malpaíses” s'estenen els ocres i els grocs de la esclarissada vegetació canària i del sequeral.
Lluny queden els temps quan existien boscos de laurisilva al cingle de Famara, avui sense arbres ni arbusts, igual que la resta de l'illa on només trobem palmeres canàries i altres arbres decoratius en els jardins dels pobles. És una llàstima aquesta pèrdua de biodiversitat també la derivada per l'abandó de l'activitat agrícola.
Per posar el meu granet de sorra en el rescat dels camps i dels seus colors, prenc la decisió de substituir durant les meves vacances la cervesa dels menjars per una o dues copes de vi “conejero”.
Bé, ja sé que aquesta acció pot semblar pueril i inútil però si tots els turistes de Lanzarote -i som dos milions a l'any- actuessin igual, les terres vitivinícoles tornarien a lluir els seus ceps i les seves verdes fulles enfonsats en forats entre immaculats solcs atzabeges i protegits per pedra volcànica.
[Moltes gràcies per haver arribat fins aquí. Si aquesta entrada ha estat del seu interès, l'autor agrairia la col·laboració en la seva difusió compartint-la en xarxes socials o donat-la a conèixer entre els amics]
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada