“-Pss, pss!”, vaig escoltar clarament però al meu voltant no vaig veure
ningú. A més, estava segur que allà em trobava tot sol. El Cementiri Mariner de
l’Escala està clausurat des de 1970 però només cal anar a la propera comissaria
de la Policia Local per aconseguir que et donin la clau a canvi d’ensenyar el
teu D.N.I.
-“Eh, tu! Sí, tu!”, vaig sentir de nou descobrint que la veu
provenia de la làpida que estava trepitjant i que, aprofitant que ja l’estava observant,
començà a recitar amb veu rogallosa: “Tú que ahora me
pisas/párate a considerar/que al fin vendrás a parar/lo mismo que yo, en ceniza”.
Francisca Alonso Mornau, que va morir el 1954 a l’edat de 82 anys, va tenir
l’ocurrència de col·locar la seva estela funerària al mig del carrer principal,
just a l’entrada del cementiri, per a que tothom pugui sentir el seu consell
però jo no estava per converses amb cadàvers desconeguts així que, ignorant-la,
vaig continuar fins el meu objectiu.
Cementiri Vell o Mariner de l'Escala
-“Caterina...”, vaig dir tímidament.
-“L’estava esperant”, va respondre amb un deix autoritari.
-“L’altra nit volia dir-li que...”
-“Sí”, em tallà, “ho vaig notar”.
-“Jo, volia dir-li que, de vegades, una única acció, una sola
obra, justifica tota una vida”.
-“Miri, jove” -pels difunts tots ho som- “si ha vingut fins aquí
per dir coses que només a vostè li semblen profundes, ja vaig tenir prou amb
Fages de Climent quan em va dedicar aquells versos: ‘Si la mort del vell no és
trista/amunt el veire més alt/i vessem el vi ametista:/quan el vell és un
artista/no és pas vell sinó immortal”.
Caterina Albert, la nostra Víctor Català, no em posava fàcil la
conversa. Això tenen els morts famosos, que ho veuen tot des d’un altre nivell
però jo només volia agrair-li la lectura de “Solitud”, una lectura juvenil i
obligada que em va copsar i que ara, acostant-me a l’altra banda del cicle de
la vida, he tingut l’oportunitat de rellegir i tornar-la a gaudir.
Làpida de Caterina Albert al cementiri Mariner
El Cementiri Mariner de l’Escala té màgia. Algun dia, allà pel
1837, fou un lloc allunyat del poble però ara ha estat engolit per l’eixample
amb hotels, càmpings i apartaments. És una llàstima que tenint a tocar el mar
només es vegi des de la part superior i amb prou feines. Tant se val perquè els
seus carrers estrets plens de tombes blanquíssimes, uniformes, anònimes, de
nínxols coronats amb timpans triangulars mereixen una visita pausada i
solitària durant el dia o il·luminats per les llums de les candeles si és una
de les visites que al capvespre organitza l’ajuntament. Pot semblar una
necròpoli pobre doncs només hi ha un panteó, uns pocs hipogeus i una sola escultura
funerària. Fins i tot els nínxols amb làpides, com el de la Caterina Albert,
són minoria i d’època avançada. Tanmateix el cementiri Mariner s’ha de visitar
recordant les sàvies paraules de la làpida: tots som iguals davant l’única
veritat absoluta de la vida.
Passejar per l’Escala és un constant trobar-se amb la memòria de
Caterina Albert. A uns centenars de metres del cementiri, al passeig del Mar,
es troba el jardí “Clos del Pastor” en referència a un dels personatges de la
novel·la “Solitud”. És un jardí petit, mig observable des de l’exterior, ombrívol
i carregat d’elements escultòrics i ornamentals, creat en honor a l’autora
escalenca per Antònia Bartomeu i Baró que a la seva mort li hi cedí.
El Clos del Pastor
L’Escala, primitiu port de Sant Martí d’Empúries, viu de cara al
mar. Abans perquè vivia de la pesca i de les salaons i ara perquè pesca diners
amb el turisme de sol i platja. Hom ha tingut el bon gust d’embellir el passeig
del Mar amb tamarius, alguns vells i retorçats, d’altres de nous que trigaran
molts anys en complir la tasca d’ombrejar-nos però a canvi suportaran
estoicament els embats de les onades del mar.
Resseguint la costa s’ha de passar pel port d’en Perris i per la
Punta abans d’arribar a la Platja, dit així, sense adjectiu que l’acompanyi de
tan clar que tenen a l’Escala que de platja-platja només hi ha una. Al darrere
de la casa modernista de la Punxa es localitza l’Alfolí de la Sal, vell edifici
de finals del segle XVII que exercí de magatzem del monopoli de la sal i més
tard també de duana. Rescatat de la ruïna, ara és un espai cultural polivalent
amb sales d’exposicions temporals, museu d’història local, arxiu històric i també
acull l’Espai Víctor Català. Al museu hi ha una petita però interessant
col·lecció d’objectes grecs, ibers i romans que, en bona part, són part del
llegat Víctor Català, ara en mans municipals.
Col·lecció grecoromanes del museu d'Història Local
Carrer amunt s’aixeca l’església parroquial que està dedicada a
Sant Pere i, com tantes d’altres, els seus constructors pecaren d’optimisme al
dissenyar les seves proporcions. Ara el temple continua esperant acabar la
segona torre de la façana barroca. Sembla que la fe, avui en dia, no dona per
tanta pedra.
Ja més concentrat en el viatge de tornada que en descobrir nous racons
de l’Escala, em vaig portar una última sorpresa quan en una casa del segle XIX,
d’aspecte benestant però no rica, em vaig trobar una placa de pedra amb la
següent llegenda: “Aquesta és la casa on nasqué i morí la il·lustre escriptora
Caterina Albert i Paradís (Víctor Català), 1869-1966, glòria de les lletres
catalanes i orgull de la nostra vila”. Reconciliat amb l’escriptora, vaig poder
gaudir dels colors del crepuscle que allà pel Montseny esquitxava sense ordre
ni concert blaus, liles, grocs i vermells.
Placa a la casa natal de Caterina Albert
Publicat a Diari de Girona el 18 de setembre de 2022[Moltes gràcies per haver arribat fins aquí. Si aquesta entrada ha estat del seu interès, l'autor agrairia la col·laboració en la seva difusió compartint-la en xarxes socials o donat-la a conèixer entre els amics]
.JPG)
.JPG)
