15 de febrer 2023

Els càdecs són tristos

 Els càdecs són tristos, definitivament. Són uns arbustos que creixen abundants al cap de Creus, amb branques de color verd pàl·lid que cauen lànguidament per les puntes i gairebé mai arriben a tenir un volum suficient com per poder-los definir com a arbres. A canvi d’aquesta aparent fragilitat estan perfectament adaptats als sòls pobres, a la sequera i al fort vent que periòdicament bufa sense pietat a l’Alt Empordà. A la font de cala Jugadora -què algú la restauri, si us plau!-, a prop del far, una cara petrificada amb la gola oberta, ensenyant unes poques dents, amb les cavitats dels ulls buides i el cap tot descabellat em confirmà que aquella és una terra dura, feréstega i, fins i tot, indòmita.

Càdecs al cap de Creus (Cadaqués)

Hi ha qui afirma que els bosquets de càdecs del cap de Creus són l’origen del nom de Cadaqués però també és cert que altres filòlegs fan derivar, tant el nom del poble com el del cap, de la paraula quers, és a dir, pedres. I, de fet, de pedres no en falten en aquesta terra, tantes que sovint el camí entre Portlligat i el cap de Creus està limitat amb sòlids murets de pedra seca, tantes com per haver terrassat amb elles bona part del territori per plantar vinyes, que la fil·loxera arrasà el 1880, o oliveres, que les gelades de 1956 feren malbé. Així, doncs, avui en dia el paisatge està dominat per plantes arbustives com els esmentats càdecs, uns pocs exemplars d’oliveres i alguns bosquets de pi blancs però el conjunt tendeix a presentar-se desolat, la qual cosa no sempre ha estat així perquè el paratge havia estat ple d’ufanosos boscos de suredes i d’alzinars fins que la cobdícia humana, en aquest cas la dels monjos de Sant Pere de Rodes, deixà les muntanyes pelades.

Far de cap de Creus (Cadaqués)

L’entorn del far del cap de Creus estava envaït per senderistes, un divendres al matí de mitjans de setembre. Suposo que això és degut a la prohibició de pas als cotxes durant la major part del dia. Beneïda restricció que retorna una mica de dignitat a la zona! A canvi hi ha un eficient servei d’autobusos entre Cadaqués, Portlligat i el cap de Creus. Aquell matí hi havia parelles i petits grups d’amics, predominantment jubilats com correspon a un dia laborable, que feien curtes passejades per cala Culip, el pla de Tudela, la cova de l’Infern o la citada cala Jugadora. Jo vaig preferir continuar per rutes literalment fantàstiques, per no dir horripilants, i seguint la gran ruta 11, que comença al far i acaba a Irun travessant tots els Pirineus, aviat vaig observar el Camell, un conjunt de roques on molta gent veu un d’aquests animals ajupit i descansant. Després de l’ensurt del rostre fantasmagòric de la font, el repòs del camèlid em tranquil·litzà i m’animà a continuar la meva ruta. Aviat, però, la geologia i la meva imaginació em deparà nous sobresalts quan descobrí dos gegants. Sort que estaven adormits. Es tractava d’una parella, ella descansant de costat amb el braç com a coixí i ell dormint panxa enlaire. Com és lògic, vaig fer tot el possible per no despertar-los: amb la gent important o imponent és millor guardar una prudent distància.

El Camell (Cadaqués)

Arribats al mas Rabassers, el domini dels ciclops s’esvaí. El paisatge es suavitzà, els camins s’eixamplaren i els arbres poc a poc es feren més nombrosos sense poder parlar encara de boscos. No obstant es continuen trobant esquelets pels camins però els més nombrosos són els de les masies abandonades. El que un dia fou una terra rica i amb nombrosa població arreplegada en cases de camp, avui llueix una atractiva soledat. A prop del mas de la Birba, els esquelets allà presents no tenen res de metafòrics. Algú amb aspiracions artístiques ha decorat un pal senyalitzador amb la calavera d’un bòvid, altres restes òssies, dues bicicletes rovellades i tota una sèrie d’informacions més aviat inútils. Gràcies a aquestes indicacions vaig poder assabentar-me que la distància des d’aquest punt a Roma és de 1257 kilòmetres, fins a Santiago de Compostela és de 1240, fins a París és de 974 i fins a Alaska és de 7260. Comparat amb aquestes magnituds, saber que el Port de la Selva estava a només vuit kilòmetres em reconfortà però disminuí el mèrit de la caminada que estava fent entre Cadaqués i el Port de la Selva passant pel cap de Creus.

Indicador a prop del mas de la Riba (Port de la Selva)

El camí segueix per una zona de cabanes de pedra seca, aparentment en bon estat, arriba al mas Vell, de nou la carcanada d’una antiga casa de pagès, i continua fins a trobar l’ermita de Sant Baldiri, el patró de la qual deu haver fet el miracle de ressuscitar els immobles de la degradació i ruïna definitiva i ara és un digne conjunt d’edificis antics i una torre consolidada però oberta com una carcassa de pollastre. Poc després de Sant Baldiri hom accedeix a una pista i ja només queda rodolar fins a cala Tamariua i, una mica més enllà, fins a la zona portuària. El contrast entre la solitud i l’aspresa del camí amb la serenor, la vivacitat i l’harmonia de la badia del Port de la Selva no podia haver estat més gran i dins meu esclatà una alegria continguda per haver vençut fantasmes, gegants, ànimes en pena i uns quants kilòmetres.

Barques de pesca a la platja Gran (Port de la Selva)

Argemir González, 25 de setembre de 2022

[Moltes gràcies per haver arribat fins aquí. Si aquesta entrada ha estat del seu interès, l'autor agrairia la col·laboració en la seva difusió compartint-la en xarxes socials o donat-la a conèixer entre els amics]