El salt del Gavatxo

Entre Colera i Portbou s’aixequen unes imponents cingleres. El salt dels Gavatxos és la més prominent d’elles i cau en vertical al mar. Les pedres d’aquests indrets són fosques i malgrat que el sol es reflecteixi en elles mai aconsegueix treure’ls cap mena de brillantor. Quatre pins i dos matolls decoren el seu entorn sent l’única vegetació que ha sobreviscut als freqüents incendis que assolen la comarca. Abans aquestes muntanyes eren més transitades, però avui en dia només travessen el coll del Frare qui vol gaudir de les seves pronunciades corbes, com els motoristes i els ciclistes.

Salt del Gavatxo

El salt dels Gavatxos deu el seu nom a una llegenda. Expliquen que durant la retirada de les tropes napoleòniques uns colerencs capturaren uns quants soldats francesos, és a dir, gavatxos, i els executaren fent-los saltar pel penya-segat que des de llavors se’l coneix amb aquest nom. Vaja, que és una moderna versió de la Chanson de Roland, però en format discret. Les relacions entre els comtats catalans, després la Corona d’Aragó i, finalment, el regne d’Espanya i França no han estat mai fàcils. No sé si alguna vegada hi ha hagut amor, però molt sovint sí que hi ha sorgit odi, com il·lustra a la perfecció la llegenda -i, per tant, falsa història- abans referida. De mitjana, França ha envaït Catalunya una vegada per segle. Ara ja van endarrerits doncs des dels Cent-mil Fills de Sant Lluis de 1823 que no tenim notícies d’ells...

Estació de Portbou

Al segle XX les nostres relacions van canviar profundament. Per exemple, el 1939 la República francesa va acollir als refugiats republicans espanyols. És cert que aquests últims esperaven ser rebuts amb els braços oberts i l’únic que van trobar obert de bat a bat van ser les seves platges: a la intempèrie, a ple hivern, enclaustrats entre el mar i les tanques de filferro i vigilats per mercenaris senegalesos. És una història trista i que hauria de fer avergonyir als francesos... si la coneguessin, però les grans nacions com la francesa necessiten mites positius, i si cal oblidar, s’oblida! I si cal inventar la història, s’inventa!

José Jesús Almuedo fotografiant el monòlit dedicat a Walter Benjamin

Després de la II Guerra Mundial les relacions amb França canviaren i d’allà començaren a arribar productes com el sucre, el cafè o el tabac que aquí escassejaven. En aquells temps la meva família política, sent com eren ferroviaris i de Portbou, es dedicaven al comerç al detall. És a dir, que es consagraren a l’estraperlo no per fer-se rics sinó amb el simple objectiu de sobreviure. Pocs anys després va començar una nova invasió francesa del nostre país, però aquesta vegada van canviar les cuirasses, espases i escuts per xancletes, banyadors i cremes solars. Encara perdura aquesta onada turística, sent majoritari l’estiuejant francès a l’Alt Empordà.

Amb l'actor i pintor Jicey Carina (Foto de José Jesús Almuedo)

A la terrassa d’un bar de Portbou, un amic i jo estàvem prenent un cafè i parlant del reportatge que estàvem fem sobre Walter Benjamin quan el client de la taula del costat es va mostrar interessat per l’equipament fotogràfic del meu company. Es tractava d’un simpàtic francès del sud i aviat es va presentar com a actor i enamorat del cinema espanyol i del nostre país en general. Parlava espanyol amb dificultat i va manifestar la intenció d’aprendre a parlar català i treballar a la indústria cinematogràfica d’aquí. Nosaltres ens el miràvem amb cert escepticisme quan explicava les pel·lícules i sèries en les que havia participat. De cop i volta, ens va informar que havia d'agafar el tren de tornada a Narbona i va marxar carregant un parell de grans bosses plenes de vi de Rioja, el seu preferit, i licors. Ja al restaurant indagàrem una mica sobre ell i, efectivament, es tractava de l'actor, guionista i pintor Jicey Carina que havia participat i fins i tot protagonitzat molts films i sèries com 1 peu + tard, Cruelle est la nuit o Los tres mosqueteros: D'Artagnan. Si abans érem nosaltres els que anàvem a comprar al sud de França, ara són ells que venen a comprar tabac, roba, benzina o alcohol a la Jonquera, a Figueres o, en un volum modestíssim, a Portbou.

Platja de Portbou

Tant de bo que aquestes pacífiques i benèfiques invasions d’anada i de tornada perdurin en el temps i que pobles tan allunyats dels grans centres turístics com Portbou i Colera se’n beneficiïn.